dimecres, 9 d’abril de 2014

EL GRAN, EL CÍNIC I ELS ALTRES


“I jo sóc Diògenes el gos! Aparta't, que em tapes el sol!” Això és el que vaig dir a aquell fanfarró d'Alexandre quan em va dir qui era, segurament molest perquè jo no havia sortit del meu tonell per anar a fer-li cap reverència. Quan ja només li veia l'esquena vaig sentir que deia que si no fos ell mateix, li hauria agradat ser Diògenes, i llavors vaig veure que potser ens assemblàvem més del que em pensava, i que no el menyspreava pas per ell mateix, sinó per tot allò que representava: l'Estat, l'Imperi, el poder, el protocol, la pàtria..., tot allò que és contrari a la meva naturalesa, que al cap i a la fi és la humana, i que és més semblant a la canina que no pas a la divina. I pensar el contrari és negar-se com a humà. Ho vaig comprovar jo mateix quan vaig sortir de la meva cova per anar a la ciutat, en ple dia de mercat i amb una llanterna, cridant: “Busco un home!” Ningú no va atrevir-se a respondre. Tot estava ple de comerciants, de ciutadans, de magistrats,... però cap d'ells gosava afirmar-se com a home.
Jean-Léon Gérôme - Diogenes
Qui sap qui és ell mateix? No pregunto pas qui pretén ser, o qui presumeix de ser, ja que això ho sap tothom, sinó qui és realment? Allò que em fa ser jo, la meva identitat... bah! Els gossos no en tenen pas d'això, per què n'hauríem de tenir els homes? Qui ens hem pensat que som? Tothom ha nascut en algun lloc, jo a Sinop, però no m'importa allò que m'ha fet ser com sóc, sinó allò que he arribat a ser. Potser la meva família, la meva cultura, l'educació, o simplement la meva voluntat, m'han fet ser cosmopolita i apàtrida, i em puc pensar parlant en qualsevol llengua sobre la justícia, la bellesa i el plaer, sobre la llibertat i el poder. Entonant cançons estranyes amb notes encara desconegudes per mi, em mofaria eternament d'aquells que creuen que saben qui són pel simple fet que saben d'on són, qui són els seus pares, quin és el seu sexe i el seu estat civil, i on s'acaben les seves propietats, i que sabent tot això, ja creuen tenir un accés directe a les essències.

(Publicat a la revista Londarí, el febrer de 2014)