dijous, 2 de desembre del 2010

ZETÈTICA: EL NOU ESCEPTICISME

Richard Monvoisin. (Foto: La Vanguardia)
"Per què compra determinades marques? A qui vota? Testi les seves creences: apunti, mesuri, compari i veurà que moltes de les seves creences no tenen raons." Així acabava "La Contra" de la Vanguardia del 16 de Novembre la seva entrevista a Richard Monvoisin, representant de l'escola anomenada "zetètica" i membre de l'Obsevatori de Zetètica de Grenoble. Monvoisin ha estat últimament per les nostres contrades donant xerrades sobre aquest moviment, que es declara hereu de l'escepticisme pirrònic i afí a actituds crítiques com la de Noam Chomsky, de qui no fa gaire parlavem en aquest mateix bloc.


Portada dels Assajos de Montaigne
El terme Zetètica prové del grec, zetein, que vol dir "buscar", "examinar". L'escepticisme, històricament representat per Pirró, ha estat sovint titllat d'actitud negativa, passiva (o fins i tot passota). Ben al contrari, l'actitud escèptica es podria considerar com aquella postura inicial que requereix tota investigació, aquella neutralitat necessària per començar a pensar com cal, és a dir, sense prejudicis. L'escèptic és aquell pesat que tot ho vol posar a prova, que tot ho qüestiona. La història de la filosofia ens ha donat molts exemples d'aquest tipus, començant pel mateix Sòcrates, aquell que deia que l'única cosa que sabia del cert era que no sabia res. Efectivament, si no haguès estat per Plató, el filtre principal al través del qual coneixem la seva figura, Sòcrates hauria passat a la història com el primer exponent de l'escepticisme, aquell disposat posar a prova tot prejudici o creença infundada dels conciutadans del seu temps. 

El mateix Descartes va admetre que calia adoptar una postura escèptica, i examinar detingudament les pròpies opinions, com a principal requisit per a la salut reflexiva. Ara bé, sembla que el filòsof francès no es va prendre massa seriosament l'actitud escèptica, donat que des de bon començament ja ens avisa que el seu dubte no serà escèptic, sinó metòdic, és a dir, que només farà veure que dubta, quan en realitat està convençut de bon principi que la raó ens portarà a conèixer la veritat. 

David Hume
L'autèntic escèptic, en canvi, com Montaigne, contemporani de Descartes,  o Hume, una mica més tardà, ens encara a un problema incòmode que sovint ens molesta plantejar-nos: com podem arribar a saber quina és l'autèntica realitat? On és la veritat? L'únic criteri que tenim és la nostra facultat de raonar. Qui sap si aquesta és suficient per entendre la realitat, si és que aquesta és racional. Si no ho és, la raó seria l'instrument més inapropiat per conèixer-la. 

Però tornem a Monvoisin i a la zetètica. Sembla que l'Observatori es dedica sobretot a investigar el grau de cientificitat de certes teories anomenades paracientífiques, i cita concretament l'homeopatia. Segons les seves investigacions, aquesta ciència no actua més que per efecte placebo, ja que no s'ha demostrat científicament cap relació causa-efecte entre aquest tipus de teràpia i les consqüències beneficioses  de la seva aplicació. Monvoisin atribueix el seu èxit a França als interessos econòmics que existeixen darrera la indústria homeopàtica. En aquest punt, no vull deixar de citar una veu discordant:
Ignora olímpicament que la bona fama de la Homeopatia, que ve de finals del segle XVIII i primera meitat del XIX, es va consolidar fent front a les epidèmies de còlera, diftèria, tifoide, tos ferina i la famosa grip espanyola. Ignora que els resultats de la homeopatia varen ser clarament superiors als de la medicina oficial, com queda ben acreditat en varis registres de l’época. Dubto bastant que només amb efecte placebo, davant d’aquestes malalties, es poguessin aconseguir bons resultats.
Joan Mora. http://www.joanmorahomeopatia.com/2010/11/arran-de-la-contra-del-16-de-novembre/ 
Segons Monvoisin, ens hem de remuntar als orígens de qualsevol idea, i veure si aquesta serveix per enriquir a algú. Doncs bé, crec que en el cas de les farmacèutiques tradicionals  hi ha encara molts més interessos econòmics amagats, i molts descaradament evidents, i  per tant, em sembla que Monvoisin s'equivoca en una cosa: el seu objecte d'estudi és massa estret, limitat a les ciències que, de fet, encara no han assolit el seu estatus de ciència i no exerceixen una influència prou potent sobre les nostres decisions. Crec que valdria més la pena dirigir la nostra reflexió en general als prejudicis que fins i tot metges, i científics puguin tenir. Encara diria més: el mateix mètode científic, que ell deixa intacte, i que fa servir com a criteri,  pot ser a la vegada objecte de crítica, com ho ha estat per exemple per pensadors arraconats com Ivan Illich, Feyerabend o el mateix Foucault.  Res ni ningú hauria d'escapar de l'objectiu escèptic, així com tampoc economistes, periodistes, sociòlegs, politòlegs, etc.  Però té raó en una cosa: no es tracta de no creure en res, sinó de veure que podem desmpallegar-nos de certes creences si creiem que aquestes ens perjudiquen, de veure que podem passar sense elles. Com ell mateix diu a l'entrevista, "Si verifiquéssim les nostres creences amb rigor, la zetètica canviaria el món, perquè la raó és revolucionària". 

dissabte, 27 de novembre del 2010

LA MENT, PLATÓ, EPICUR, ESCHER I ROGER PENROSE

"Me parece que hay un problema fundamental con la idea de que la mentalidad surge de lo físico: es algo que preocupa a los filósofos por muy buenas razones. Los conceptos que tratamos en física son materia, objetos masivos, partículas, espacio, tiempo, energía, cosas físicas y demás. ¿Cómo puede ser que nuestras sensaciones, nuestra percepción de la rojez, o de la felicidad, tengan algo que ver con la física? Creo que esto es un misterio. " R. PENROSE. Lo pequeño, lo grande i la mente humana. Cap. 3.
El problema que va inspirar el títol d'aquest bloc és, justament, el problema de la naturalesa de la ment. Roger Penrose, físic i matemàtic, dedica el capítol 3 del seu llibre Lo pequeño, lo grande y la mente humana, al problema de la ment i la seva possible explicació física, la qual descriu com un misteri.
En primer lloc, aclareix les diferents postures al voltant d'aquesta qüestió, que anomena A,B,C i D.

A: La ment es pot explicar per lleis físiques i els seus procediments per al coneixement són reduïbles a un model computacional, de manera que podríem construir un ordinador que imités el comportament humà, i podríem reduir el pensament a computació. Tot pensament és computació. Aquesta seria la postura de la Intel.ligència artificial, o funcionalisme.

B: Encara que la ment podria ser un producte de la constitució física i encara que es pogués reproduir computacionalment (és a dir, construir un robot que imités a la perfecció la conucta humana), això no implica però afirmar que la màquina pensi. Per tant, no es pot reduir el pensament a computació. Aquesta seria la postura defensada per John Searl amb l'argument de l'Habitació xinesa.

C: La ment té unes causes i una naturalesa física, és a dir, pot ser explicada en termes físics, però no pot ser simulada computacionalment, tal i com va demostrar el lògic Gödel en el seu moment, donat que no va poder reduïr el sistema matemàtic a un sistema lògic. Aquest és un punt de vista neoplatònic, compartit pel mateix Penrose, segons el qual la nostra descripció de la física és inadequada per a l'explicació del coneixement.

D: La comprensió i el coneixement no es poden explicar ni en termes físics, ni computacionals, ni, en general, científics.

Els tres mons segons Penrose.
Com dèiem, Penrose adopta una postura neoplatònica. Parteix de la idea del Món III de Popper, segons la qual hi ha tres mons: el món físic, el món mental, i el món de la cultura,  que constitueix tot el conjunt de coneixements i sabers assolits per la humanitat, i la geografia del qual encara no ha estat explorada del tot. Es tracta de tres mons diferents, però igualment objectius i reals, entre els quals hi ha una relació de causalitat del físic al mental i del mental al cultural. Per la seva banda, Penrose fa algunes aportacions a aquest model. Al Món III l'anomena Món Platònic de les Idees, i l'identifica amb l'estructura matemàtica de la realitat, o "veritat matemàtica absoluta". La relació entre aquests tres mons no és linial, sinó circular, de manera que el món platònic incideix en el món físic en la mesura que observem que tot en ell respon increïblement a una formulació matemàtica. A la vegada, existeix una relació entre el món mental i el platònic que Penrose no s'atreveix a definir de manera precisa. No deixa clar si aquest món platònic és un producte mental o no, però consolida la intuïció que el món platònic sembla ser un paisatge realment existent allà fora. La seva relació amb Plató és, doncs, molt clara. De fet, el seu llibre "Las sombras de la mente" al.ludeix molt clarament al mite de la caverna de Plató. Sobre això podeu llegir una bona ressenya aquí.

Anem a la qüestió que ens ocupa: què és la consciència? Segons Penrose, cal no renunciar a la possibilitat d'una explicació física de la ment, però la física actual no en pot donar raó, ja que el pensament humà no és susceptible de ser reduït a computació. Com a exemple, posa els Límits Circulars d'Escher (de fet, fou un article de Penrose i el seu pare el que va inspirar els seus dibuixos impossibles). Aquest, segons l'autor, es un exemple de procediment matemàtic irreproduïble per un ordinador.

ESCHER. Límit Circular.
"Así pues, lo que estoy diciendo, con más generalidad, es que la comprensión matemática no es algo computacional, sino algo bastante diferente que depende de nuestra capacidad de ser conocedores de cosas." La comprensió no és una habilitat computacional, i en general, totes les facultats que li atribuïm a la ment. No és explicable ni tan sols des de la neurologia, ja que no és absolutament predible el comportament de les neurones. Per Penrose, aquest buit teòric podria ser omplert des de la teoria quàntica, en un gest que l'aproparia a l'atomisme d'Epicur, qui explicava l'ànima com un compost d'àtoms molt subtils, semblants a l'aire càlid. Sembla que la no espacialitat dels quants, la seva no localitat, i la impredictibilitat dels seus moviments semblen trets molt més adequats a la naturalesa mental, que no pas el caràcter fisico-químic de la ciència clàssica. Potser és que tenen encara la poesia que poseeix tot allò que no podem explicar.

Material relacionat:

http://www.redes-tv.com/index.php?option=com_content&view=article&id=150:414-conciencia-y-universo-mas-alla-de-la-cuantica&catid=2:cermen&Itemid=10

dimecres, 10 de novembre del 2010

El debat sofístic als nostres dies o els fabricants d'ombres. Les 10 estrtègies de manipulació mediàtica per Noam Chomsky.

Sembla que els problemes més importants estan destinats a mantenir-se irresolts. Plató en la seva República, on proposa un govern de savis, ja alertava contra els perills de la democràcia: la manipulació de l'opinió pública. El terme "sofisma" es convertí en un concepte negatiu per designar aquelles estratègies dedicades a allò que Chomsky anomenaria "la creació del consens", de manera que el convencionalisme de les lleis i de la justícia defensat pels sofistes resultaria ser una imposició encoberta. Els sofismes consistien en arguments enganyosos, però molt atractius, basats en jocs de paraules i en la invocació i manipulació dels sentiments de l'auditori. Als nostres dies podem parlar encara (o encara molt més) de manipulació de l'opinió i creació del consens (el que sha acabat denominant "pensament únic"), donat que els instruments diguem-ne "sofistics" al servei de la política i, sobretot, del mercat, són molt més potents i tenen un radi d'acció molt ampli: els mitjans de comunicació. Plató els descriuria com els fabricants de les ombres en la seva caverna. Chomsky resumeix les estratègies-sofismes en 10 punts.  Deixeu-me que els adjunti al post de la mateixa manera que els he trobat: 

1. La estrategia de la distracción


El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

2. Crear problemas y después ofrecer soluciones



Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.


3. La estrategia de la gradualidad


Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.


4. La estrategia de diferir


Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.


5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad


La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver “Armas silenciosas para guerras tranquilas”)”.


6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión


Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…

7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad



Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.


8. Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad


Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…


9. Reforzar la autoculpabilidad


Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución!


10. Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen


En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídas y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.
_____________________________________________________________________________

dijous, 5 d’agost del 2010

EL LLOC D'ENLLOC

Utopia és un lloc on, per definició, mai s'arriba, donat que és el lloc d'enlloc. El terme va ser utilitzat per primera vegada per Thomas More, quan va situar la seva organització política ideal en una illa inexistent, de la qual fins i tot va el.laborar  un mapa. Es tractava d'una realitat virtual, d'un lloc que no es troba enlloc físicament, i la virtut del qual radica potser precisament en això, en la seva no localització. Per tant, potser seria un error intentar materialitzar una utopia, fer-la efectiva, ja que la seva naturalesa és de caire virtual. Com diuen Horkheimer i Adorno,  fundadors de l'Escola de Frankfurt als anys vint, la utopia no té només el valor de descriure les coses tal  com creiem que haurien de ser, sinó que també té una funció negativa molt important: el seu potencial crític, el seu poder de negació de la realitat actual. 
A més, el seu caràcter virtual la dota d'una perspectiva universal, que va més enllà dels nostres interessos individuals, de la nostra realitat fàctica. És per això que és tant important practicar la perspectiva utòpica de tant en tant, deslliurar-se de les estretors de les condicions i els poders fàctics, del realisme pesat de les tertúlies radiofòniques i deixar anar la imaginació i el pensament, donar-los una pàgina en blanc per tal de poder composar un món nou. Més endavant, compartir-lo amb altres éssers pensants i contrastar-lo,  junts comparar-ho tot amb el món present. Segur que a la fi l'acabarem coneixent molt millor. És el potencial cognitiu de la utopia. 
Per parlar d'això i fer un repàs per diferents relats utòpics, hem format a Tàrrega un grup de lectura sobre el tema.  Aquest és l'enllaç al nostre bloc per si us voleu assabentar de les lectures i les diferents convocatòries, així com fer les vostres propostes o comentaris. Només heu de clicar aquí

dimarts, 27 de juliol del 2010

ELS CONCEPTES I ELS COTXES


«El meu mètode consisteix invariablement a arrancar des de quelcom vague però problemàtic, quelcom que sembla indubtable però que no puc expressar amb precisió. Segueixo un procés semblant al de qui contempla quelcom, primer amb l’ull nu i després examinant-ho amb un microscopi. Descobreixo que, parant-hi esment, apareixen divisions i distincions allí on res d’això no era visible al principi, exactament com un microscopi permet apreciar bacils en l’aigua impura, cosa que no podríem fer sense ell. Hi ha molta gent que menysprea l’anàlisi però sempre m’ha semblat evident que, com en el cas de l’aigua impura, l’anàlisi ofereix nou coneixement sense destruir res del que era prèviament conegut. Això s’aplica no tan sols a l’estructura dels objectes físics, sinó també a la dels conceptes i pràcticament en el mateix grau (...) La creença en aital procés constitueix el meu prejudici més fort i inamovible envers els mètodes d’investigació filosòfica».
B. RUSSELL / L’evolució del meu pensament filosòfic.

dimecres, 14 de juliol del 2010

EL BURKA D'OCCIDENT



-->
MANIFEST CONTRA LA PROHIBICIÓ DEL BURKA A TÀRREGA

Sabem que en la ciutat on vivim, Tàrrega, es presentarà una moció per prohibir l'ús del Burka i el Nicab, igual que va succeint en altres localitats de Catalunya. Nosaltres, com a grup de persones que som conscients de la motivació d'aquesta moció i possibles conseqüències que produiria aquesta prohibició, no volem deixar passar aquest fet sense manifestar la nostra opinió.

Perquè?
No estem a favor de l'ús ni del Burka ni del Nicab, ni d'altres símbols o costums que s'emparen en la tradició, per esclavitzar o fer-nos invisibles a la societat de la qual formem part.

Però...
Aquesta moció no alliberarà de lligams morals, físics, ni fins i tot religiosos les dones que els pateixen. És una manera més de crear distància, desconcert, recel, por i ,fins i tot odi, cap a les persones amb costums, tradicions i creences diferents a la nostres.

Tampoc no pretén alliberar les dones que utilitzin el burka o el nicab com una ocultació del seu cos, ho vulguin o no. Sinó que és un element més de la xenofòbia que està creixent a nivell europeu, espanyol i català. No volem participar d'aquesta criminalització cap al diferent.

Creiem que la prohibició del burka és una mostra clara d'etnocentrisme que, de manera contradictòria, es tapa els ulls davant altres formes invisibles de discriminació sexista característiques de la pròpia societat, com és ara el rol de les dones en publicitat o la creació d'estereotips i de cànons estètics, que, en canvi, no són objecte de prohibicions.

Nosaltres sabem molt bé que l'alliberament de les dones no es produirà amb un moviment de dalt cap a baix. I menys criminalitzant-les, negant-los l'accés a espais públics o espais de trobada. Criminalitzant sempre als col.lectius més vulnerables no aconseguirem mai una convivència harmònica, de respecte, cívica i amb igualtat de drets, deures i oportunitats.

Creiem que un estat laic ha d'estar sustentat sobre una societat plural, on els ciutadans que la integren han de poder gaudir del mateix grau de llibertat, sempre i quan no perjudiqui la dels demés, i que aquesta no pot ser envaïda per polítiques paternalistes, les quals molt sovint acaben convertint-se en invasores de les llibertats individuals.

Pensem que es tracta d'una mesura irresponsable en la mesura que no té en compte les conseqüències que se'n poden derivar: com anirà a denunciar una dona víctima de qualsevol tipus de violència? Com accedirà als serveis sanitaris quan ho necessiti? Com s'integrarà a la vida social si no pot sortir de casa seva? Com viurà dins d'una societat que l'assenyala, l' aparta...?

És evident que aquest tema pot ferir múltiples sensibilitats. Creiem que hi ha altres maneres de crear opinió sense generar un debat tan opac i tan pervers.


diumenge, 28 de febrer del 2010

L'HOME CONTROLAT


L'estructura social és una combinació de diferents elements que depenen els uns dels altres i no estàn units a l'atzar. La dificultat per al sociòleg és que aquests elements són molts,i que cal tenir en compte moltes variables per entendre el funcionament d'una societat. De fet, constitueix un entramat de relacions tan complex que alguns sociòlegs comparen l'aparell social amb una espècie de gran organisme amb vida pròpia, fins al punt que ja no depèn dels individus per mantenir-se.
Segons Emil Durkheim, l'estructura social és anterior a l'individu, exterior a ell i limita les seves activitats.
Ara bé, que ens determina vol dir que ens limita? Podem decidir o triar qualsevol cosa, com viure sense diners, per exemple?

L'HOME INVISIBLE


La realitat social és un tipus de realitat esmunyedissa i molt canviant, fins al punt que hi ha part d'aquest realitat que tenim davant dels ulls i que no veiem, degut a l'exclusió social. En aquest vídeo trobem l'exemple d'un transeünt de Düsseldorf. Ell és el protagonista d'aquesta acció de carrer on, gràcies a la tecnologia, esdevindrà un home invisible que, paradoxalment, cridarà l'atenció dels vianants.

LA DOBLE VIDA DE GIGES



Unes imatges que plantegen sens dubte molts problemes i interrogants, ja no només pel seu contingut, sinó per la forma. Es tracta d'un anunci que va ser censurat i del qual s'han creat altres versions poíticament corectes per poder adaptar-se als límits de les legislacions de diferents països com el nostre. Per tant, el primer problema que se'ns planteja és sobre la llibertat d'expressió. S'haurien de permetre anuncis com aquest? Penso que de vegades la correció política no fa més que refermar la doble vida o la doble moral que retrata justament l'anunci, en tant que sabem que hi ha certes coses que no podem dir públicament perquè no queden bé, però en el fons les pensem.
Per altra banda, l'anunci planteja un problema d'identitat personal: qui som en realitat? Som aquella persona que veuen els altres? Som qui volem ser? Som allò que imaginem que som? En l'anunci queda clar el contrast entre realitat i ficció: la realitat l'apreciem a les imatges, en blanc i negre o en color indistintament, es contraposa al text: homes aparentment treballadors i respectables, mares, nens, gent gran, un noi discapacitat, etc., parlen de sexe i violència sense límits morals ni físics en la seva segona vida. Com jutgem doncs, moralment, aquests individus? M'ha recordat el mite de l'anell de Giges de Plató, amb el qual un contertul.lià intenta convèncer Sòcrates del fet que per naturalesa tenim tendència a transgredir les lleis, i que només les complim per por de ser castigats socialment.
«Giges, un pastor que servia al rei de Lídia, estava un dia amb el seu ramat a les muntanyes quan es desfermà una forta tormenta. De sobte, d'un sisme s'obrí un tros de terra i es féu una fonda esquerda. El pastor, meravellat, davallà esvoranc endins i entre altres coses prodigioses contemplà un cavall de bronze, buit, amb unes portelles. S'hi abocà i s'esgarrifà al veure un mort d'una enorme corpulència que duia una anell d'or a la mà. Giges li va treure l'anell i sortí d'allí. Al cap d'uns dies, assistí, amb l'anell posat, a la trobada mensual dels pastors per preparar la notificació al rei de l'estat dels seus ramats. Assegut entre els altres, féu girar per atzar l'anell encarant el seu gravat amb la palma de la mà. Tot seguit, els seus companys es posaren a parlar d'ell com un absent: havia esdevingut invisible. El pastor, meravellat, s'adonava que quan el gravat de l'anell mirava endins, esdevenia invisible, quan mirava enfora, tornava a ser visible. Comprovada l'eficàcia del seu anell, maniobrà per ser un dels missatgers enviats a palau per informar al rei. Un cop a palau, utilitzant el poder de l'anell, accedí a les habitacions de la reina i la seduí; amb l'ajuda d'ella parà un parany al rei, l'assassinà i li usurpà la corona.» Plató, La república , II, 395b-360a
Qui som doncs? És més important el que pensem o el que fem? Està clar que en la nostra idenatitat personal hi juga un paper clau la manera com ens concebem a nostres mateixos.
Altrament, no he pogut evitar de pensar en Second Life, on hom pot crear-se una segona identitat, triar el seu propi físic, la seva manera de comportar-se, i fins i tot contractar els serveis d'altres usuaris igualment virtuals per comprar-los els nostres vestits virtuals, cases virtuals, cotxes virtuals, etc. Podria acaber sent més real aquesta segona vida que la primera? Això es podria plantejar tant des del punt de vista metafísic, com moral, com psicològic. Potser seria un bon camp d'experimentació social per trobar noves vies d'organització?

L'ÈTICA I LA NATURALESA HUMANA


Us heu preguntat mai què passaria si fossim immortals, si no ens equivoquéssim mai, si fóssim perfectes? Seríem lliures? Spinoza, al Renaixement, ja es va pronunciar clarament sobre una qüestió discutida infinitament durant tota l'Edat Mitja: si Déu és perfecte, llavors no és lliure, donat que no pot equivocar-se. Per Ell només existirà la millor opció, la correcta, i les demés ja no es presentaran com a opcions possibles en el seu enteniment, donat que són errònies. De la mateixa manera, una màquina dissenyada a la perfecció no podrà imitar mai la naturalesa humana, perquè potser aquesta consisteix justament en alguna altra cosa, en un cert grau de defectuositat, ja que podem dir que la llibertat està íntimament lligada a la nostra imperfecció. Per tant, és molt difícil que una màquina pugui imitar el comportament humà, però tindria la capacitat d'envejar-nos?

dijous, 18 de febrer del 2010

OPINIÓ LLIURE?



Com es difon una idea? L'opinió és lliure o està creada pels mitjans? Què us suggereix aquesta imatges sobre el tema dels mitjans?

Podeu treballar el tema de la comunicació clicant el títol.
També podeu llegir més sobre el tema dels mitjans en un dels blocs que segueixo, clicant aquí.

dimarts, 9 de febrer del 2010

DESCARTES I PASCAL

Tot i que és molt curt, en aquest fragment de l'obra que representa la trobada entre Pascal i Descartes ja podem veure les grans diferències entre la manera de pensar dels dos filòsofs.

dissabte, 6 de febrer del 2010

LES EMOCIONS I LA MATÈRIA



Un dels debats que hem tingut a classe és sobre fins a quin punt podem dir que som només matèria, o bé si alguna part de nosaltres ha de ser immaterial, com ara la ment. Si acceptem aquesta segona opció, el problema és: com es pot relacionar la nostra part material (el nostre cos) amb la nostra ment? Com és que un pensament em pot emocionar, o és capaç d'estremir el meu cos? Ara bé, si som radicalment materialistes i creiem que tot en nosaltres és matèria, com expliquem l'origen dels records, idees, raonaments, imaginacions, i altres "entitats" no materials? O dit d'una altra manera: seria capaç un robot, que imités la complexitat del nostre organisme, de pensar, d'imaginar, de tenir records, d'emocionar-se?

diumenge, 31 de gener del 2010

LA HISTÒRIA DE LES COSES


Treballant sobre l'Escola de Frankfurt a classe de Sociologia hem parlat de com allò que entenem com a "racional" es pot convertir en un tipus de racionalitat purament instrumental, que no té en compte altres aspectes de la vida humana que no siguin els purament productius, com per exemple les necessitats personals, culturals, identitàries, etc.
El vídeo "La historia de las cosas" ens il.lustra molt clarament l'absurd d'aquesta raó instrumental, convertida en una roda gegant i imparable. Com pot ser que milions d'individus arreu del món fem coses que, mirades de lluny, resulten tan absurdes?

LA BANALITAT DEL MAL

Die Welle (L'onada). Alemanya, 2008
Direcció: Dennis Gansel
Intèrprets:   
Jürgen Vogel: Rainer Wenger
Frederick Lau: Tim
Max Riemelt: Marco
Jennifer Ulrich: Karo
Christiane Paul: Anke Wenger

Sinopsi: 
Durant un projecte setmanal, el professor Rainer Wenger ensenya als estudiants de la seva classe el tema de la forma de govern. Els estudiants es mostren escèptics davant de la idea que pogués tornar una dictadura com la del tercer reich a l'Alemanya dels nostres dies i que ja no hi ha perill que el nacionalsocialisme torni a fer-se amb el poder. El professor decideix començar un experiment amb els seus alumnes per demostrar com és de fàcil manipular les masses.



Aquesta pel.lícula ens il.lustra de forma molt amena què volia dir Hannah Arendt quan parlava de la banalitat del mal al seu llibre "Eichmann a Jerusalem". No és que volgués disculpar els col.laboradors del règim nazi, però sí que va intentar entendre com pot ser que una persona, que podria ser qualsevol de nosaltres, és capaç d'arribar a uns extrems insospitats. El seu estudi va motivar un experiment sociològic anomenat "l'experiment de Milgram", on es mesura el nostre nivell d'obediència en determinades situacions, fins i tot quan complir les ordres comporta fer mal a un altre que ni tan sols coneixem, i per qui no sentim cap mena de d'odi ni rancúnia (Podeu veure un vídeo que mostra una dramatització de l'experiment en castellà, o bé un documental sobre l'experiment de 1961 amb imatges originals en anglès.)

També el professor Norbert Bilbeny va realitzar un estudi, El idiota moral. La banalidad del mal en el siglo XX, on fa la reflexió sobre la idea de fer el mal sense voler o sense consciència de saber que estic fent mal a un altre.

Enllaç: http://propolis-colmena.blogspot.com/2010/08/memoriales-genocidios-entender-el.html 
Material didàctic de la pel·lícula:  http://es.scribd.com/doc/132451967/laolaok-467 o bé https://docs.google.com/file/d/0B7tz4M4KPuCLU3pEY1VJLTR4cXM/edit?usp=sharing

Notícia sobre la pel·lícula Hannah Arendt a El País: http://cultura.elpais.com/cultura/2013/01/28/actualidad/1359401307_892113.html

Article de  Maite Larrauri, La valentía es Hannah Arendt, fronteraD, 04/07/2013, sobre la pel·lícula Hannah Arendt: http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2013/07/ajustarse-las-ideas.html

Entrevista radiofònica al professor i un alumne de l'experiment real en què s'inspira la pel·lícula L'onada













dissabte, 30 de gener del 2010

ELS PRIMERS FILÒSOFS

Edu3.cat

LA LLIBERTAT DE DUR EL VEL

Edu3.cat"Tot un món" conversa amb dues dones musulmanes sobre el fet de portar mocador al cap o no, i sobre el seu significat.

Latifa Dnanou i Dúnia Adabbar són traductores al Consell Comarcal del Vallès Occidental. Tot i que fan la mateixa feina, no es coneixen i no coincideixen totalment en la visió que tenen de la dona musulmana. Això sí, totes dues volen trencar alguns tòpics, com ara associar el vel amb la submissió de la dona.

Mentre que la Latifa no utilitza el mocador en públic perquè creu que cridaria l'atenció en el seu entorn, la Dúnia el porta sense complexos i no li ha comportat cap daltabaix.