El passat 17 de març de 2023 es van celebrar les XVIII Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI (Institut d'Estudis Ilerdencs). En el marc de la reflexió sobre l'estat d'emergència en què sembla que
ens trobem permanentment instal·lats en el segle XXI, va tenir lloc una
taula rodona sobre la idoneïtat de les solucions tecnocràtiques. Aquesta
és la meva intervenció al respecte:
Taula rodona: La Confiança en la ciència
(divendres 5 de març a les 19:15h)
Moderadora: Meritxell Calderó
Intervencions: Francesc Núñez i Josep Maria Forné.
1. Les vacunes, és a dir la
ciència, ens donen llum de sortida del túnel. És la ciència la
nostra salvació?
En la pregunta ja hi ha uns supòsits
implícits, que crec que s’han d’aclarir:
1. Quan diem «Les vacunes, és a
dir la ciència»: no
és ben bé el mateix.
Les vacunes són el producte de la investigació farmacològica, i la
farmacologia és una pràctica d’investigació empírica en el
context d’un un sector empresarial molt potent i amb expectatives
de generar benefici. Ho dic perquè aquest gran i beneficiós invent
de les vacunes, no sempre es desenvolupa i s’aplica amb criteris
estrictament científics1,
tan per a bé com per a mal, i la seva eficàcia depèn en gran part
d’aquests factors externs.
Hi ha investigadors que afirmen que la
medicina no és una ciència, sinó una pràctica que es basa, entre
altres coses, en els sabers i la tecnologia que produeix la ciència.
Per altra banda, la ciència és una episteme, un discurs teòric
molt relacionat amb el poder, com ja parlarem, i un discurs teòric
que produeix veritats provisionals.
Per què provisionals? Qualsevol que
hagi indagat en la filosofia de ciència haurà vist que el realisme
és problemàtic, és a dir, és ingenu pensar que la veritat
científica és una fotografia fidel de la realitat2.
És clar que la ciència es basa en evidències empíriques, però
prèviament seleccionades, mesurades i enunciades en els termes de la
teoria que volem demostrar. Per altra banda, aquesta demostració
sempre està en risc de ser desmentida per una observació posterior
o un canvi d’episteme, per això diem que la ciència no produeix
veritats absolutes ni remeis miraculosos. Això seria caure en el
cientifisme. Per cientifisme vull dir la concepció de la ciència
com un saber infal·lible i que es postula com a única perspectiva
vàlida sobre la realitat i la pràctica. Aquesta actitud, que tants
de favors està fent a l’aparició de teories conspiranoiques i
negacionistes, la contraposo a la ciència benentesa.
Per altra banda, tampoc hem d’oblidar
que la medicina, en
especial
l’epidemiologia, és una pràctica social. I sovint menyspreem les
ciències socials a l’hora d’abordar qüestions mèdiques i
científiques. En definitiva, no podem afirmar que sigui una ciència
exacta, ni un discurs pur i unidimensional.
2. «La nostra salvació?»
Caldria aclarir el terme salvació, perquè afirmar que sí , dir que
la ciència és la nostra salvació, seria elevar-la a un grau
religiós i sagrat i això seria, un cop més, caure en el
cientifisme.
Nostra? De qui? De tota la humanitat?
De l’espècie? Del món occidental? De la nostra forma de vida? De
l’economia (entesa sota la forma del capitalisme)?
I la salvació de què? de la mort?
del patiment? de l’extinció?
Com a individus, la nostra mort és
un fet inexorable. Com a espècie, estem destinats a l’extinció,
més aviat o més tard. Però tan en la crisi climàtica com en la
pandèmica, el discurs s’ha centrat en això, en la supervivència
i els drets de les generacions futures (Hans Jonas). I crec que això
només és una de les dimensions del problema.
Crec que només tindria sentit parlar
de la nostra «salvació» com a societat. Una societat que té una
determinada forma d’existència i de relacions de poder. Això no
depèn exclusivament de la ciència. Depèn de com es conformin les
relacions socials. Podem
parlar de salvació en el sentit de:
si com a societat som capaços de generar estructures de suport mutu
i de garantir la vida digna per tothom, o per contra si aprofundirem
en la formació de ciutadans de primera i segona o tercera categoria.
Si la ciència no serveix per crear aquestes condicions dignes en un
context de solidaritat, la ciència no és cap salvació de res.
2. Els anys 70 i 80 del segle
passat van aparèixer diverses filosofies que demostraven la
vinculació entre la ciència i el poder. Podem sospitar de nou en
aquesta vinculació avui? Cal combatre el negacionisme i/o les
medicines alternatives per no científiques? Com?
No crec que mai s’hagi deixat de
sospitar sobre la vinculació entre ciència i poder. Crec que
després
de les anàlisis d’autors com Michel Foucault o Ivan Ilich gairebé
ningú s’atreveix a obviar aquest enfoc de la medicina o la ciència
com a discurs de poder, com a estructura que conforma les relacions
socials
i ara podríem dir també internacionals.
Foucault, a més, posa en evidència els mecanismes i engranatges
d’aquest discurs amb la realitat social: no només se serveix de
l’hospital o el manicomi, sinó en general d’institucions de
control social, com l’escola (es vacunen alumnes i també mestres,
es fan xerrades de la marató), el sistema penal (tipificant els
delictes contra la salut pública), els mecanismes jurídics (a
l’hora d’establir drets en funció de carnets vacunals, per
exemple,...). Aquesta
anàlisi no incideix en
la bondat o maldat d’aquesta màquina, sinó en el seu estatus
ontològic. Crec que després de Foucault, no es pot abandonar aquest
enfoc ni es pot negar aquest fet ontològic: la ciència no només
existeix com a discurs teòric, sinó que forma part de l’engranatge
del poder.
Sobre si cal combatre el
negacionisme o les medicines alternatives?
Les medicines alternatives no les
posaria al mateix sac
que el negacionisme, perquè al darrera hi ha motivacions diferents,
tot i que puguin coincidir en una mateixa persona.
En
primer lloc, quan
parlem de pseudociències hem de tenir molt clar que:
- si existeix una pseudociència és
perquè existeix la ciència (criteri de demarcació)
-
Que
no
existeix un mètode científic universal i ahistòric. Aquesta visió
és fruit d’una manca de perspectiva històrica, filosòfica i
social sobre la ciència.
-
Que l’èxit
de les pseudociències respon a un
problema cognitiu que té que veure en
com els individus poden entendre aquesta pràctica científica:
Per exemple, la imposició de les
vacunes o del discurs científic en general pot suposar per als
individus una negació el dret a dubtar de l’efectivitat i
conveniència d’una determinada vacuna o mesura, sense que se’ls
titlli d’antivacunes o negacionistes. Les persones han de tenir
dret a saber i a dubtar (les actituds científiques per
excel·lència). 3
Allò que porta les persones a confiar
en les pseudociència és justament la seva desconfiança en la
ciència per diferents causes: per la seva prepotència, acriticisme,
lligam amb el poder, o mancances en el sistema d’atenció
sanitària. 4
Si la gent es sent desatesa, busca atenció.5
Si la ciència i el seu mètode no
s’explica bé, i el més important: si la ciència no s’explica
des del respecte cap al dret a dubtar (ja no dic llibertat de
pensament) i des de la humilitat de ser una disciplina rigorosa però
limitada, de
ser un
saber que genera tants interrogants com certeses, i si no posem tots
el mitjans a l’abast per crear una atenció sanitària òptima,
creixerà l’adhesió a les pseudociències. Cosa que tampoc crec
que sigui un perill de moment. No hi ha un important percentatge de
la població encegada pel fanatisme cap a les pseudociències. Per
què se’n parla com si fossin una amenaça?
La
batalla ciència - pseudociència és una falsa batalla. És més un
espectacle mediàtic de difusió i reforçament de la ciència com a
discurs de poder, que no pas un discurs crític. Però és una
tendència dins del camp de la divulgació científica. 6
Per altra banda, el conspiracionisme i
el negacionisme són corrents que s’aprofiten d’aquesta
prepotència i d’aquests buits cognitius i atencionals que deixa la
ciència: si tenim buits de comprensió, intentem omplir-los. És la
ment humana: volem saber per naturalesa, com deia Aristòtil.
Per tant, crec que sí, que s’ha de combatre
el negacionisme, perquè és oportunisme, perquè és un moviment
polític de tendència reaccionària d’extrema dreta que s’aprofita
d’aquests dubtes i desconfiances que genera la tecnociència.
Però també cal combatre el
cientifisme, perquè menyspreant
el dubte
titllant-lo
de
negacionista o antivacunes, està fomentant el negacionisme o els
moviments antivacunes.
Si el negacionisme i les
pseudociències s’alimenten de la desconfiança, la millor arma
contra el negacionisme i els moviments anivacunes és la
transparència, no evitar el debat i no deixar la medicina sota el
domini del poder econòmic. 7
No és tan una qüestió de
divulgació, que també, sinó d’actitud i de bones pràctiques
(posar la vida al centre, cures, reconeixement dels errors, denuncia
de fraus dins la mateixa ciència, transparència...) i abandonar el
paternalisme que sovint acompanya aquesta actitud cientifista. La
gent no és estúpida.
3. Hi poden haver complements a
l'esperança que ens dona la ciència ? Quins?
La pregunta pressuposa que la ciència
ens dona esperança. No veig que sigui tan obvi. Actualment la
ciència ens alerta dels perills i els riscos de la nostra forma de
vida. Hi ha molts científics que fa dècades alerten que calen
mesures urgents per frenar el canvi climàtic, en gran part causant
d’aquesta pandèmia. Davant d’aquestes advertències, no s’ha
fet res que no fos econòmicament rentable per grans empreses. Perquè
és la tecnociènia la que ens dona la falsa esperança que només
canviant productes tradicionals per productes bio-eco, sota el lema
absurd «salvem el planeta», sense transformar l’economia ni
replantejar la forma de vida, podem superar aquestes previsions
fatalistes. És la filosofia del Green New Deal Europeu, que proposa
un creixement verd, sense qüestionar la mateixa idea de creixement.
8
El mateix amb ocasió de la pandèmia:
En aquest context, les grans
empreses estan jugant un paper semblant al dels bancs durant la crisi
financera de 2008: en un moment d’alta incertesa es beneficien de
la política pública i són rescatades. 9
El passat 24 de març de 2020,
arran dels impactes
del coronavirus, el BCE va habilitar una ampliació del programa de
compra de bons sobirans
i corporatius amb 750.000 milions d’euros, anomenada Pandemic
Emergency Purchase Programme (PEPP).
Amb aquest moviment el BCE pretén facilitar
encara més l’accés al crèdit als Estats i les corporacions.
D’aquesta ampliació en la compra de bons se n’estan beneficiant
empreses com Total, Airbus, Shell, Akzo Nobel, E.ON, OMV, Carrefour o
Suez i més de 50
transnacionals. En
aquesta llista també hi ha empreses espanyoles com Repsol, Naturgy,
Iberdrola, CEPSA i Red Electrica. Aquestes són algunes de les
corporacions més
contaminants de l’Estat,
tota una declaració d’intencions de responsabilitat ambiental i
social del BCE. 10
Apart
d’això, també ens trobem davant d’un altre perill, relacionat
amb el que dèiem dels mecanismes de poder: el reforçament de
l’estat en aliança amb les eines tecnològiques de control, no
només amb rastrejadors de contactes i ubicació, sinó amb les eines
del teletreball o de la digitalització escolar, gràcies a les quals
milions de dades d’alumnat i mestres estan en mans de Google i
Microsoft de forma gratuïta. Aquesta mena de tecnocràcia ens pot
portar a un context distòpic i totalitari a l’estil orwellià.
Com
a conclusió, la ciència no ens dona esperança, més
aviat crec que, segons les previsions de la ciència (benentesa), el
planeta veurà la deriva de la nostra espècie, no sé cap a quins
camins, però em temo que la propera etapa serà la de la
desigualtat.
En aquest sentit voldria fer una
referència al cartell d’aquestes Jornades, on una nena ens mira
fixament una mica enfadada (la versió escolaritzada de la Greta
Thurnberg). Però al cap i a la fi es tracta d’una nena blanca del
primer món, ben alimentada, que segurament tindrà accés a vacunes,
sistema sanitari en general, educació, habitatge en condicions de
salubritat,... . Però altres nenes que ens miren enfadades podrien
ser una futura temporera dels camps de fruiters, o un nen que ha de
menjar productes del banc d’aliments, o a qui han desnonat de casa
seva....
Penso que és una perspectiva que no
s’està posant prou sobre a taula: les qüestions sanitàries i
ecològiques són qüestions socials i no merament «científiques»,
si és que es pot fer tal divisió. I les qüestions socials les hem
d’abordar des
d’un punt de vista ètic, no científic. El que donaria esperança
és veure que la perspectiva ètica i l’actitud crítica prima
sobre la cientifista i l’economicista.
I per tant, és més aviat la ciència
ha de ser un complement per l’ètica, contribuint amb informació,
transparència, coneixement, actitud crítica.
1Per exemple, algunes
evidències demostren que la mateixa vacuna pot tenir efectes
positius o negatius en funció de les condicions socials en què
s’administra.
Han estat molt beneficioses en
general, i ens han lliurat de malalties que causen molt patiment,
com la polio o la rubeola. Però, per una banda, l’efectivitat
d’una vacuna està en l’accés de la població als sistemes de
salut (recordatoris,...) I per una altra banda, no totes les
vacunes són efectives en tots els casos, i condicions socials, NI
tampoc es dediquen diners a millorar-les.
Vacuna de la difteria:
protegeix contra la toxina, no contra la infecció. Glaxo no
inverteix en millorar-la, sinó que l’ha integrat dins una triple
vacuna: tetanos, torfesrina, difteria (Tdap), rebaixan efectivitat.
Cap d’aquestes dona immunitat de ramat: el tètanos perquè no és
infecciós, la difteria pel que s’ha dit, i la tosferina perquè
té poca memòria.
2No resisteix els arguments de
l’estructuralisme de Kuhn o la teoria anarquista de Feyerabend, i
d’aquí el sorgiment d’altres definicions de veritat científica
com el falsacionisme o l’instrumentalisme. La teoria precedeix
l’observació.
3
Problemes cognitius: La
incoherència, com per exemple: no es planteja penalitzar uns pares
que fumen a casa on viuen els seus fills, però sí als que no els
vacunen.
Per una banda la comunicació
de les evidències està sent des d’una perspectiva purament
biologicista, mentre que desapareix la perspectiva de les ciències
socials: factors econòmics i socials de la vulnerabilitat són
evidents. No tots els contagiats tenen la mateixa probablitat de
contagiar, contagiar-se, emmalaltir o morir.
4Segons
Michael Shermer es
un conocido historiador de la ciencia, actualmente columnista de
Scientific
American,
ha
estudiat les
formas mainstream
de enfrentarse a las pseudociencias. la mayoría de divulgadores
ignora deliberadamente las malas prácticas en la ciencia (o
directamente las defiende como hemos podido ver en el Caso del
OtinGate)
y no cuestionan los comportamientos pseudocientíficos propios
(estamos viendo ejemplos sobre la COVID-19 que traspasan la línea
de lo legítimamente científico y pasan a engrosar las filas del
marketing empresarial, como el reciente caso de un estudio
preliminar sobre la colchicina
que se publicitó como una solución casi milagrosa).
5
Pel que fa a la qüestió social, la iatrogenia
és un fenòmen innegable: el mal causat per la pròpia pràctica
mèdica. Quan el remei és pitjor que la malaltia.
Escèptics
https://www.escepticos.es/esceptico-digital:
Martin Gardner, una de las grandes figuras del movimiento escéptico
del siglo XX . Sagan, Asimov, Kurtz. Mario Bunge, el filósofo de la
ciencia y físico argentino que falleció el pasado 24 de febrero.
Socio de Honor de nuestra entidad, denuncia de las pseudociencias y
sus efectos perniciosos en el desarrollo de cualquier sociedad.
Stephen Toulmin (biólogo y filósofo de la ciencia).
ARP Sociedad para el avance
del pensamiento crítico. «Qieres combitir el avance del
oscurantismo y la pseudociencia? Asóciate!» 60 euros /any - edita
trimestralmente una revista llamada La
Alternativa Racional
MANIFIESTO:
¿POR QUÉ SOMOS ESCÉPTICOS?por Mario
BohoslavskyPeriodista
Científico. Alternativa Racional a las Pseudociencias : «Los
escépticos, que han luchado tenazmente a lo largo de los siglos
para sostener el reinado de la Razón -algunos al precio de sus
vidas, los más a costa de la burla ajena, el perjuicio económico,
la soledad- ven con desesperación cómo, una y otra vez, gente poco
escrupulosa negocia con la credulidad ajena.» «En
el País Vasco, por poner sólo un ejemplo, ARP logró demostrar que
el sonido proveniente de un supuesto platillo volante extraterrestre
era en realidad el canto de un sapo»
7Quan al poder, abans dèiem
que la medicina es basa en els coneixements de la ciència i els
mitjans tecnològics, però cada cop és més evident que no només
es basa, sinó que està en risc permanent de ser dirigida i
manipulada per
la tecnociència (contractes de Pfizer amb EU amb clàusules
confidencials, ...) . Els criteris econòmics primen sobre els
sanitaris. Hi ha vacunes que s’administren sense criteris
sanitaris: per què vacunar a tothom abans de comprovar si tenen
anticossos? Per què passaport vacunal? Per tornar a impulsar el
turisme i reactivar l’economia.
8
Segons Alfons Pérez, membre de l’Observatori del Deute en la
Globalització (ODG) autor
de
‘Pactes verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara‘,
(Libros
en Acción) en una entrevista a:
https://www.elcritic.cat/entrevistes/alfons-perez-la-ue-planteja-la-transicio-ecologica-obviant-els-limits-del-planeta-77488
) : Un dels mecanismes de recuperació de la UE és el programa
NextGenerationEU, que conté diferents instruments de finançament,
un dels quals és el Pla de resiliència i de recuperació, on els
països europeus poden presentar el seu pla nacional. En aquests
plans és on els estats tenen marge de maniobra per repartir els
fons, però no ha estat així. Hi ha un problema de barrera
burocràtica, de capacitat de resposta ràpida i de canals
d’informació. aquests
fons de recuperació no acabaran arribant a petites i mitjanes
empreses o cooperatives
o altres fórmules…. Pensàvem que l’economia social i solidària
podria presentar projectes, però és tanta la velocitat i
l’exigència que és molt complicat. Un cop es va saber el pla
nacional espanyol, les grans consultories van començar a fer
dossiers de projectes dels seus clients, i les
grans empreses, Endesa, Iberdrola, Petronor… van presentar les
seves pròpies propostes de projectes. Totes van proposar els seus
plans perquè saben que és una oportunitat per impulsar la seva
necessària transició energètica.
9
L’any 2014 el Banc Central Europeu va crear un programa de compra
d’actius, conegut com a Quantitative Easing, per la compra de
deute dels països de la zona euro. Poc després, va ampliar el
programa a la compra de deute de bons corporatius, cosa que només
ha beneficiat a un club selecte de 300 corporacions, entre les quals
es troben, ACS, Adecco, Allianz, BASF, Bayer, BMW, Coca Cola,
Danone, E.ON, Enagás, ENEL, ENI, Michelin, Nestlé, Peugeot,
Renault, Ryanair, Uniliver i un llarg etcètera.
Vostè disposa d’un sistema de sensors que li permeten el
reconeixement de cares, objectes i emocions, i un sistema operatiu
que li possibilita el raonament lògic i ètic.
Tanmateix, pot ser
que a vostè li sorgeixin preguntes com aquestes:
- Per què hauria de
creure en tal teoria científica? I per què hauria de creure en tal
altra que diu el contrari?
- Com sé que la
terra és rodona? No ho he comprovat, m’ho han dit. Ho he llegit
als llibres, ho he vist a la tele. Però com ho puc comprovar?
- Com sé de quin
color és aquest llapis? I com sé de quin color el veus tu? I com sé
que tu existeixes ??
- Com és aquesta
taula quan ningú no la mira?
...
Si vostè es
planteja aquests interrogants, és que vostè ha topat amb els límits
del seu coneixement. Vostè no pot saber com és la realitat quan no
la mira. I la seva mirada és limitada. No pot saber com es comporta
una partícula quan no se l’observa, tot i que pot saber que ho fa
diferent de quan l’està observant. Així es com es va establir en
la física el principi d’incertesa.
...
Davant d’aquests
interrogants i límits, vostè pot operar de la manera següent:
- Aprendre a viure
amb la incertesa. Aspirar a més certesa seria absurd, ja que la
capacitat del seu sistema és limitat.
- Ser conscient que
la ciència és humil, i que no sempre les peces encaixen tan bé com
en els discursos dels oradors del mercat.
- Tenir en compte
que vostè no pot saber del tot quan quelcom és cert, però sí que
pot tenir la certesa de quan quelcom és fals.
La doctora aixeca els ulls del microscopi i es pregunta: és això la
realitat? Què vol dir aquesta dada? Què n’he de fer? Sóc
científica, faig servir el mètode, sí. La ciència és un producte
de la raó, sí. Però la ciència no és l’única activitat
racional, no és l’única manera d’aproximar-se al món i
atansar-se a la veritat. La poesia, la música i el raonament ètic
també són productes de la raó.
Mentre pensava això
recordava les paraules del seu pare filòsof: la ciència és aquella
disciplina teòrica que es basa en el mètode hipotètico-deductiu, el
qual ens porta a conclusions que no podem afirmar com a
necessàriament i absolutament certes, sinó només que encara no
han estat descartades com a falses. La ciència és un humil intent
d’explicació del món, un tauler al qual li manquen peces, i del
qual en cauen algunes en posar-ne unes altres. És un intent de
gestionar la incertesa, de pal·liar els efectes de la limitació i
la finitud de l’existència. Un intent que ha tingut i tindrà
tants èxits com fracassos. En definitiva, és un producte humà, no
diví.
La doctora mira els
seus companys investigadors, sovint explotats i mal pagats, sovint
amb por de perdre la feina, sovint amb por de contradir a qui els
paga, sovint amb temor al fracàs, tan lluny de la imatge idealitzada
del científic quan va iniciar el seu propi camí com a
investigadora.
També recorda les
paraules de la seva sàvia mare, mig metge, mig bruixa: la medicina
no és una ciència, és una pràctica que ha de tenir en compte tots
els factors que interactuen en l’equilibri vital de l’individu, i
que són tan d’índole físic com social, mental, econòmic, o
ambiental.
Ara entenia per què
el seu mestre li deia que havia d’evitar caure en el cientifisme.
Sí, aquella actitud que idealitza la ciència i justifica mesures
polítiques, econòmiques, ambientals, socials, etc. a partir de la
simplificació de dades i teories científiques. Aquella manera de
divulgar la ciència de manera extremament simplificada, que sosté
que tot, fins i tot la personalitat, la consciència o l’amor, es
pot explicar sobre una base bioquímica; o bé que la desigualtat
social i de gènere tenen una base biològica segons la teoria de
l’evolució. I sobretot, es caracteritza per la confiança cega que
tot, fins i tot la fam i la mort, es pot solucionar gràcies al
progrés científic-tecnològic.
Però aquesta fe ja
no és científica, perquè no està basada en cap prova
experimental. I és tendenciosa, perquè qualsevol solució proposada
que no vagi en la línia del creixement econòmic, com la inversió
en sanitat pública, la protecció del dret a l’habitatge, la
millora de les condicions mediambientals, o les polítiques per la
igualtat, no serà tinguda en compte.
Arran
de la jornada celebrada ahir a Tarragona sobre la Realitat Augmentada,
Aumentame, voldria fer un parell de reflexions. Segons el que vaig poder experimentar, la realitat
augmentada (RA) es pot dir en dos aspectes força diferenciats, que responen també a interessos (econòmics i de mercat, és clar!) també molt diferents. La RA pot ser entesa com una realitat Walt Disney-espectacle, o bé com una experiència-Terminator, és a dir, fenomenològica. Aquesta última és molt més interessant, almenys en educació, ja
que és aquella que realment augmenta la realitat.
El
fet de fer aparèixer figures tridimensionals virtuals allà on hi ha
un simple cartró o marcador és molt útil per a representar
l'espai, jugar amb figures impossibles, etc. Però més enllà
d'aquí, tret del fet que és una mena de màgia molt útil per
captar l'atenció, no hi ha diferència entre mostrar una flor 3D que
una flor material, la qual fins i tot és millor cercar directament
en la natura, fent una excursió. La realitat material és ja en 3D.
Anem
a buscar més dimensions que trobem en la realitat. Quan veiem una
flor, no només veiem una flor. Quan Terminator veu una cara, no
només veu una cara.
La realitat és l'experiència que tenim d'aquesta. Des d'una anàlisi fenomenològica, no hi ha experiència sense aquests dos pols: l'objecte i la consciència del subjecte. Es tracta de dos pols inseparables, només destriables per la reflexió, però que es donen en el mateix acte, l'acte d'observar, viure, experimentar.
La
realitat percebuda és ja en si mateixa, doncs, realitat augmentada. Per a qui percep, els
objectes són ja marcadors, símbols, que remeten a tot un seguit de
significats, els quals donen sentit a l'experiència i l'enriqueixen
(l'augmenten). Una cara no és una cara, el símbol no té sentit per
si mateix, és símbol d'alguna altra cosa que, associada a ell,
constitueix l'experiència.
En aquest sentit, la RA consisteix a
visualitzar i fer patent, per mitjans tecnològics, la vivència
fenomenològica latent de la percepció, l'acte fundant de la
consciència, que es fa així més explícitament intersubjectiva.
Aquesta vivència pot donar-se de tres maneres diferents (segueixo
Franz Brentano) i ser purament representativa i contemplativa, poètica,
musical, associada a altres sensacions viscudes, sinestèsica,
creativa, lliure. O bé pot esdevenir-se en un sentit purament instrumentalista, en el sentit que pot crear
expectatives i hipòtesis, tenir una intenció purament experimental, buscar una explicació teòrica, tenir com a objectiu
la recerca de les causes o la predicció d'efectes. I en un altre
aspecte pot tractar-se d'una vivència emotiva, i ser viscuda amb
amor, alegria, odi, por, ...
Quan
miro com el vent mou suaument les fulles d'un arbre, les connexions
són inevitables: el rumor de les fulles em fa olorar una brisa
càlida i suau, una música encara no composada, optimista i
tranquil.la, amb gust de mel i llimona. Em transporta a un altre
temps, passat o futur, més o menys feliç, més o menys dolorós, o
a una altra dimensió, a altres mons possibles.
Però
també em genera preguntes, algunes de les quals penso que ja tinc
respostes: direcció del vent? Velocitat? Resistència de l'arbre?
Fregament? Humitat? Porta núvols, potser que m'emporti el
paraigües... Terminator només busca aquest aspecte instrumental, i
ja té totes les respostes d'entrada.
Però
els humans ens fem fins i tot preguntes sense reposta: Hi ha arbre?
Hi ha vent en absolut?
En
aquest video es representa una possible (de moment encara no
efectiva) aplicació de la realitat aumentada: l'associació virtual
de diferents espais amb les escenes cinematogràfiques que hi han
estat rodades.
Podem dir que la consciència és realitat aumentada, o que la realitat és ja en si aumentada, perquè sense auments no hi ha realitat per a nosaltres.
Títol: Solaris
Any: 1971
Director: Andrej Tarkowsky
Adaptació de la novel·la homònima de Stanislaw Lem.
Durada: 165'
Un cosmonauta viatja fins a l'estació espacialdel planeta Solaris, per tal d'aclarir el misteri que entranya el fet que els astronautes que n'han tornat hagin resultat afectats psicològicament, fins i tot al punt del suïcidi.
L'extrany planeta acaba penetrant en la consciència dels seus visitants.
Títol: Eva Director: Kike Maíllo Guió: Sergi Belbel, Cristina Clemente, Martí Roca i Aintza Serra. Actors principals: Daniel Brühl (Alex), Marta Etura (Lana), Claudia Vega (Eva), Lluís Homar (Max). Any: 2011
Un cop més la ciència ficció, i aquest cop produïda a casa nostra, ens planteja un dels problemes centrals de l'antropologia filosòfica: què vol dir ser humà? Si existís una màquina tan perfecta que s'hi assemblés, seria realment perfecta? I podria ser considerada tan lliure com un ésser humà, i amb els mateixos drets fonamentals? Pot experimentar emocions? Interrogants ja plantejats en altres pel.lícules com Blade Runner, de Ridley Scott o IA de Steven Spielberg.
La pel.lícula es desenvolupa en un futur indefinit, a la Universitat de Santa Irene, situada també en un lloc indefinit. El seu protagonista, Alex, s'especialitza en la creació de robots capaços d'aprendre de la pròpia experiència i de desnvolupar les seves pròpies emocions i el seu propi caràcter, de manera que podríem parlar d'exemplars únics, singulars i insubstituïbles, com els humans.
La pel.lícula ha estat escollida per inaugurar l'edició 2011 del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, aquest cop dedicada a la Intel.ligència Artificial. Tot i que sembli que estem al terreny de la ciència-ficció, el cartell del festival exhibeix un personatge molt real: el geminoide d'Iroshi Ishiguro, catedràtic de la universitat d'Osaka i creador dels geminoides Geminoid H1-2 i Gemoinoid F. El doctor Ishiguro va realitzar fins i tot una conferència organitzada pel festival i Cosmocaixa sobre les seues investigacions entorn a allò que ell anomena "creació de presència humana". Aquestes generen múltiples interrogants filosòfics com la realció entre els creadors i els creats, el paper de la robòtica dins la societat en un futur pròxim, o la mateixa naturalesa humana. De fet, els estudis en Intel.ligència Artificial han estat motivats des d'un principi per la voluntat d'esbrinar el funcionament del pensament humà, ja des de la primera gramàtica universal de Leibniz al segle XVI, el primer intent de contruir un "programa" capaç de reproduir el pensament racional (en aquest cas, no només humà, sinó sobretat diví, universal), fins a Alan Turing (1912-1954), el considerat creador de la compudarora tal i com l'entenem avui dia. Fins a quin punt les màquines poden ser un reflex nostre, és una primera qüestió, però l'altra és: arrivarem nosaltres a transformar-nos amb elles? De moment, en veure que ell envellia i el seu geminoide no, el doctor Ishiguro ja es va fer fer una operació estètica per assemblar-se més a la seua rèplica.
I un cop més de la ficció a la realitat: la pel.lícula Eva disposa també d'una pàgina web on, apart de la informació sobre el film, ofereix al visitant la possibilitat de realitzar un test emocional, i visitar la uniersitat (això sí, fictícia) de Santa Irene, capdavantera en investigacions sobre IA.
"Per què compra determinades marques? A qui vota? Testi les seves creences: apunti, mesuri, compari i veurà que moltes de les seves creences no tenen raons." Així acabava "La Contra" de la Vanguardia del 16 de Novembre la seva entrevista a Richard Monvoisin, representant de l'escola anomenada "zetètica" i membre de l'Obsevatori de Zetètica de Grenoble. Monvoisin ha estat últimament per les nostres contrades donant xerrades sobre aquest moviment, que es declara hereu de l'escepticisme pirrònic i afí a actituds crítiques com la de Noam Chomsky, de qui no fa gaire parlavem en aquest mateix bloc.
Portada dels Assajos de Montaigne
El terme Zetètica prové del grec, zetein, que vol dir "buscar", "examinar". L'escepticisme, històricament representat per Pirró, ha estat sovint titllat d'actitud negativa, passiva (o fins i tot passota). Ben al contrari, l'actitud escèptica es podria considerar com aquella postura inicial que requereix tota investigació, aquella neutralitat necessària per començar a pensar com cal, és a dir, sense prejudicis. L'escèptic és aquell pesat que tot ho vol posar a prova, que tot ho qüestiona. La història de la filosofia ens ha donat molts exemples d'aquest tipus, començant pel mateix Sòcrates, aquell que deia que l'única cosa que sabia del cert era que no sabia res. Efectivament, si no haguès estat per Plató, el filtre principal al través del qual coneixem la seva figura, Sòcrates hauria passat a la història com el primer exponent de l'escepticisme, aquell disposat posar a prova tot prejudici o creença infundada dels conciutadans del seu temps.
El mateix Descartes va admetre que calia adoptar una postura escèptica, i examinar detingudament les pròpies opinions, com a principal requisit per a la salut reflexiva. Ara bé, sembla que el filòsof francès no es va prendre massa seriosament l'actitud escèptica, donat que des de bon començament ja ens avisa que el seu dubte no serà escèptic, sinó metòdic, és a dir, que només farà veure que dubta, quan en realitat està convençut de bon principi que la raó ens portarà a conèixer la veritat.
David Hume
L'autèntic escèptic, en canvi, com Montaigne, contemporani de Descartes, o Hume, una mica més tardà, ens encara a un problema incòmode que sovint ens molesta plantejar-nos: com podem arribar a saber quina és l'autèntica realitat? On és la veritat? L'únic criteri que tenim és la nostra facultat de raonar. Qui sap si aquesta és suficient per entendre la realitat, si és que aquesta és racional. Si no ho és, la raó seria l'instrument més inapropiat per conèixer-la.
Però tornem a Monvoisin i a la zetètica. Sembla que l'Observatori es dedica sobretot a investigar el grau de cientificitat de certes teories anomenades paracientífiques, i cita concretament l'homeopatia. Segons les seves investigacions, aquesta ciència no actua més que per efecte placebo, ja que no s'ha demostrat científicament cap relació causa-efecte entre aquest tipus de teràpia i les consqüències beneficioses de la seva aplicació. Monvoisin atribueix el seu èxit a França als interessos econòmics que existeixen darrera la indústria homeopàtica. En aquest punt, no vull deixar de citar una veu discordant:
Ignora olímpicament que la bona fama de la Homeopatia, que ve de finals del segle XVIII i primera meitat del XIX, es va consolidar fent front a les epidèmies de còlera, diftèria, tifoide, tos ferina i la famosa grip espanyola. Ignora que els resultats de la homeopatia varen ser clarament superiors als de la medicina oficial, com queda ben acreditat en varis registres de l’época. Dubto bastant que només amb efecte placebo, davant d’aquestes malalties, es poguessin aconseguir bons resultats.
Joan Mora. http://www.joanmorahomeopatia.com/2010/11/arran-de-la-contra-del-16-de-novembre/
Segons Monvoisin, ens hem de remuntar als orígens de qualsevol idea, i veure si aquesta serveix per enriquir a algú. Doncs bé, crec que en el cas de les farmacèutiques tradicionals hi ha encara molts més interessos econòmics amagats, i molts descaradament evidents, i per tant, em sembla que Monvoisin s'equivoca en una cosa: el seu objecte d'estudi és massa estret, limitat a les ciències que, de fet, encara no han assolit el seu estatus de ciència i no exerceixen una influència prou potent sobre les nostres decisions. Crec que valdria més la pena dirigir la nostra reflexió en general als prejudicis que fins i tot metges, i científics puguin tenir. Encara diria més: el mateix mètode científic, que ell deixa intacte, i que fa servir com a criteri, pot ser a la vegada objecte de crítica, com ho ha estat per exemple per pensadors arraconats com Ivan Illich, Feyerabend o el mateix Foucault. Res ni ningú hauria d'escapar de l'objectiu escèptic, així com tampoc economistes, periodistes, sociòlegs, politòlegs, etc. Però té raó en una cosa: no es tracta de no creure en res, sinó de veure que podem desmpallegar-nos de certes creences si creiem que aquestes ens perjudiquen, de veure que podem passar sense elles. Com ell mateix diu a l'entrevista, "Si verifiquéssim les nostres creences amb rigor, la zetètica canviaria el món, perquè la raó és revolucionària".
"Me parece que hay un problema fundamental con la idea de que la mentalidad surge de lo físico: es algo que preocupa a los filósofos por muy buenas razones. Los conceptos que tratamos en física son materia, objetos masivos, partículas, espacio, tiempo, energía, cosas físicas y demás. ¿Cómo puede ser que nuestras sensaciones, nuestra percepción de la rojez, o de la felicidad, tengan algo que ver con la física? Creo que esto es un misterio. " R. PENROSE. Lo pequeño, lo grande i la mente humana. Cap. 3.
El problema que va inspirar el títol d'aquest bloc és, justament, el problema de la naturalesa de la ment. Roger Penrose, físic i matemàtic, dedica el capítol 3 del seu llibre Lo pequeño, lo grande y la mente humana, al problema de la ment i la seva possible explicació física, la qual descriu com un misteri. En primer lloc, aclareix les diferents postures al voltant d'aquesta qüestió, que anomena A,B,C i D.
A: La ment es pot explicar per lleis físiques i els seus procediments per al coneixement són reduïbles a un model computacional, de manera que podríem construir un ordinador que imités el comportament humà, i podríem reduir el pensament a computació. Tot pensament és computació. Aquesta seria la postura de la Intel.ligència artificial, o funcionalisme.
B: Encara que la ment podria ser un producte de la constitució física i encara que es pogués reproduir computacionalment (és a dir, construir un robot que imités a la perfecció la conucta humana), això no implica però afirmar que la màquina pensi. Per tant, no es pot reduir el pensament a computació. Aquesta seria la postura defensada per John Searl amb l'argument de l'Habitació xinesa.
C: La ment té unes causes i una naturalesa física, és a dir, pot ser explicada en termes físics, però no pot ser simulada computacionalment, tal i com va demostrar el lògic Gödel en el seu moment, donat que no va poder reduïr el sistema matemàtic a un sistema lògic. Aquest és un punt de vista neoplatònic, compartit pel mateix Penrose, segons el qual la nostra descripció de la física és inadequada per a l'explicació del coneixement.
D: La comprensió i el coneixement no es poden explicar ni en termes físics, ni computacionals, ni, en general, científics.
Els tres mons segons Penrose.
Com dèiem, Penrose adopta una postura neoplatònica. Parteix de la idea del Món III de Popper, segons la qual hi ha tres mons: el món físic, el món mental, i el món de la cultura, que constitueix tot el conjunt de coneixements i sabers assolits per la humanitat, i la geografia del qual encara no ha estat explorada del tot. Es tracta de tres mons diferents, però igualment objectius i reals, entre els quals hi ha una relació de causalitat del físic al mental i del mental al cultural. Per la seva banda, Penrose fa algunes aportacions a aquest model. Al Món III l'anomena Món Platònic de les Idees, i l'identifica amb l'estructura matemàtica de la realitat, o "veritat matemàtica absoluta". La relació entre aquests tres mons no és linial, sinó circular, de manera que el món platònic incideix en el món físic en la mesura que observem que tot en ell respon increïblement a una formulació matemàtica. A la vegada, existeix una relació entre el món mental i el platònic que Penrose no s'atreveix a definir de manera precisa. No deixa clar si aquest món platònic és un producte mental o no, però consolida la intuïció que el món platònic sembla ser un paisatge realment existent allà fora. La seva relació amb Plató és, doncs, molt clara. De fet, el seu llibre "Las sombras de la mente" al.ludeix molt clarament al mite de la caverna de Plató. Sobre això podeu llegir una bona ressenya aquí.
Anem a la qüestió que ens ocupa: què és la consciència? Segons Penrose, cal no renunciar a la possibilitat d'una explicació física de la ment, però la física actual no en pot donar raó, ja que el pensament humà no és susceptible de ser reduït a computació. Com a exemple, posa els Límits Circulars d'Escher (de fet, fou un article de Penrose i el seu pare el que va inspirar els seus dibuixos impossibles). Aquest, segons l'autor, es un exemple de procediment matemàtic irreproduïble per un ordinador.
ESCHER. Límit Circular.
"Así pues, lo que estoy diciendo, con más generalidad, es que la comprensión matemática no es algo computacional, sino algo bastante diferente que depende de nuestra capacidad de ser conocedores de cosas." La comprensió no és una habilitat computacional, i en general, totes les facultats que li atribuïm a la ment. No és explicable ni tan sols des de la neurologia, ja que no és absolutament predible el comportament de les neurones. Per Penrose, aquest buit teòric podria ser omplert des de la teoria quàntica, en un gest que l'aproparia a l'atomisme d'Epicur, qui explicava l'ànima com un compost d'àtoms molt subtils, semblants a l'aire càlid. Sembla que la no espacialitat dels quants, la seva no localitat, i la impredictibilitat dels seus moviments semblen trets molt més adequats a la naturalesa mental, que no pas el caràcter fisico-químic de la ciència clàssica. Potser és que tenen encara la poesia que poseeix tot allò que no podem explicar.
En el temps de la Il.lustració va nèixer la idea que l'ésser humà, mitjançant la raó, podria arribar a il.luminar fins l'últim racó de l'univers. Res restaria sense explicar, ni tan sols les intencions divines, tan racionals com les humanes. És el temps de les lògies i dels maçons, de la racionalització de la religió, del déu matemàtic, de la confiança i l'optimisme en l'abast de les capacitats humanes. Tanmateix, des de l'antiguitat hi ha hagut veus properes a l'escepticisme com les dels sofistes Protàgoras o Gòrgias, o bé Guillem d'Ockham a finals de l'Edat Mitja, o Hume ja posterior a aquest gravat, que han advertit dels límits de la raó. Hi ha racons que sempre quedaran a les fosques. I és aquí, en el límit, on, com diu Wittgenstein, ja no podem dir res, on val més callar. De fet, aquest buit l'acaba omplint la religió i les creences. Potser és que no suportem el silenci de Wittgenstein.
La imatge correspon a un gravat de l'obra de Voltaire Elements de la filosofia de Newton, de 1738, on la filosofia, a la dreta de la imatge, tradueix l'obra de Newton. El manuscrit de Voltaire, assegut a l'escriptori, és il.luminat per una llum divina que sembla provenir del mateix Newton, elevat a l'esquerra. Aquesta llum és reflectida pel mirall que sosté una musa, la Filosofia, caracteritzada com l'Emile du Chatelet, traductora de l'obra de Newton, col.laboradora i dona de Voltaire.
Podríem dir que és la foto d'un moviment, i que l'última imatge de la dreta és la més recent, mentre que tota la resta són les fraccions de moviment que representen els moments passats respecte d'aquella. Tanmateix, no hi ha res que ens digui que no podria haver estat al revés, i que aquest senyor ha estat fotografiat pujant l'escala d'esquena.
Doncs bé, la paradoxa és la següent. Hi podria haver encara una altra imatge entre cada parella de fraccions? I encara una altra? I una altra? I així fins a l'infinit? De la mateixa manera, entre dos fotogrames consecutius d'una mateixa pel.lícula encara hi cabrien infinits fotogrames. Però llavors, potser no acabaríem mai de veure la pel.lícula, i aquest senyor no acabaria mai de baixar l'escala.
La resposta de Zenó seria que, com que és impossible que l'home acabi mai de baixar l'escala, en realitat no la baixa, i que és lògicament impossible veure una pel.lícula sencera, o sigui que, per què anar al cine?. Per tant, el moviment no existeix, ja que es pot descomposar fins a l'infinit, i com que l'infinit és inabarcable i impossible de conèixer, Zenó conclou que el moviment és tan sols una aparença, ja que només les coses autèntiques són cognoscibles. Però, ei! També s'ho va fer venir bé, no?
Aquest és un dels meus anuncis preferits, no només perquè està ben fet i és enginyós, sinó perquè em fa pensar... Qui és el primer a moure la primera fitxa de l'univers? Hi ha encara una causa anterior? I encara una altra? Per què no pot ser infinita la cadena de les causes?
A l'altre extrem del moviment, la causa final, la finalitat. No sabrem mai si darrera de tot moviment i de tot canvi hi ha una intenció, si aquell moviment condueix irremeiablement a aquell precís efecte, o si es podrien haver desencadenat milions d'efectes més, que es van rifant aleatòriament el seu torn en el destí.
M'interessa molt el límit entre la ciència i l'art, ja que penso que és en les ranures entre diferents discursos on viu la filosofia.
Theo Jansen, qui s'autoanomena escultor cinètic, diu en aquest anunci:"Les meves escultures són fetes de materials molt lleugers i mogudes pel vent. El problema com a enginyer era trobar el progrés de la mobilitat. Una altra part com a artista, que vol esculpir l'aire que ens rodeja. Sempre he intentat empényer els límits d'allò que sabem. I això sembla possible en aquest moment. Els murs entre l'art i l'enginyeria existeixen només a les nostres ments."
Què és el que el diferencia d'un enginyer?. Potser el fet que la seva obra no té una utilitat, almenys no en el sentit que la té la tecnologia. Ara bé, la ciència no és exactament el mateix que la tecnologia, tot i que tenen un lligam molt estret avui. De fet és quan la ciència comença a tenir una vessant pràctica, més o menys en el Renaixement, que es concep com una disciplina separada de la filosofia, la qual per la seva part està marcada en el seu naixement pel divorci del mite. D'aquesta manera, la filosofia es converteix en un saber problemàtic i diluït. Neix del mite però se'n separa. És mare de la ciència però també perviu apart.
Sobre Theo Jansen
Web de Theo Jansen: http://www.strandbeest.com/
Canal Youtube: https://www.youtube.com/channel/UCw4BFxLFguznor-MnYNwGTg
Biografía en Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Theo_Jansen
Theo Jansen - Asombrosas Criaturas
Conecta_profes - Espacio Fundación Telefónica Madrid | www.espacio.fundaciontelefonica.com 2
Theo Jansen en mitjans audiovisuals:
· Anunci BMW (2006):
https://www.youtube.com/watch?v=M5GgZ-RfpD8
· Anuncio Sony (2010):
https://www.youtube.com/watch?v=AKz1G5AGMMw
· Anuncio de Chugai Pharmaceutical:
https://www.youtube.com/watch?v=78CDx-CS-lw
· Cortometratge documental “Theo Jansen”, Red Bull Media House, 2013 (dur. 06:45):
https://vimeo.com/46453433
· “Theo Jansen. The great pretender”, documental de la Universitat de
Michigan (dur. 54:18 min): https://www.youtube.com/watch?v=5N0IonPOy-I
·Blog sobre el treball realizat en el llargmetratge “Strandbeest” i canal a Vimeo:
http://www.strandbeestmovie.com/
https://vimeo.com/user3650395
Bibliografiia sobre Theo Jansen:
· HANSEN, T. (2007): “The great pretender”, editorial 010 Publishers. Disponible online:
https://books.google.es/books?id=qXTxqo0gOuIC&printsec=frontcover&dq=Theo+Ja
nsen&hl=es&sa=X&ei=WgJjVc-2NefgywPMkYNg&ved=0CCoQ6AEwAA#v=onepage&q
&f=false
· HERZOG, L. y WESCHLER, L. (2015): “Strandbeest. The dream machines of Theo
Jansen”, editorial Taschen.
· Reportatge sobre Theo Jansen a revista The New Yorker , septiembre 2011:
· Reportatge sobre l'obra de Theo Jansen a New York Times Magazine, noviembre 2014
(inglés): http://www.nytimes.com/2014/11/30/magazine/theo-jansens-lumbering-
life-forms-arrive-in-america.html?_r=0
Theo Jansen - Asombrosas Criaturas
Conecta_profes - Espacio Fundación Telefónica Madrid | www.espacio.fundaciontelefonica.com 3
Theo Jansen - Asombrosas Criaturas
· Entrevista a Theo Jansen para Dezeen Magazine, diciembre 2014 (inglés): http://
www.dezeen.com/2014/12/12/strandbeests-theo-jansen-interview-wind-powered-
machines-new-species/
· “The kinetic sculptures of Theo Jansen”, post de la web Interinclusion:
http://www.interinclusion.org/intellivisions/beach-animals-the-kinetic-sculptures-of-
theo-jansen/
· “Theo Jansen, el Leonardo contemporáneo que soltó sus bestias en Tecnópolis”,
artículo en revista Clarín, 10 de octubre de 2012:
http://www.revistaenie.clarin.com/arte/Theo-Jansen-solto-sus-bestias-en-
Tecnopolis_0_752924953.html
Investigaciones cientí cas sobre el funcionamiento de las criaturas:
· Página Web en la que se puede ver de forma interactiva el funcionamiento mecánico
de sus criaturas: http://www.mekanizmalar.com/theo_jansen.html
· Demo que recrea los movimientos mecánicos de las criaturas:
http://www.cove.org/ape/demo2.htm
· Página Web en la que se puede ver de forma interactiva el funcionamiento mecánico
de sus criaturas: http://www.tm-aktuell.de/TM5/Viergelenkketten/Strandbeest.html
· AAVV (2013): “Dynamic Analysis and Modeling of Jansen Mechanism”, actas del
InternationalConferenceonDesignandManufacturing, Volume64,2013,Pages
1562–1571:
http://ac.els-cdn.com/S1877705813017529/1-s2.0-S1877705813017529-main.
pdf?_tid=382cb962-52ff-11e5-9732-00000aab0f27&acdnat=1441369361_
fd6461ae236bf464e6f5903d1fb83fe6
· KOMODA, K & WAGATSUMA, H. (2011): “A study of availability and extensibility of
Theo Jansen mechanism toward climbing over bumps”, actas de la 21a conferencia
anual de la sociedad japonesa de redes neurológicas:
http://jnns.org/conference/misc/camera_ready/P3-28.pdf
· AAN, A. & HEINLOO, M. (2014): “Analysis and synthesis of the walking linkage of Theo
Jansen with ywheel”, en revista Agronomy Research 12(2), pp. 657–662:
http://agronomy.emu.ee/vol122/2014_2_35_b5.pdf
Conecta_profes - Espacio Fundación Telefónica Madrid | www.espacio.fundaciontelefonica.com 4
Sobre el arte cinético:
· A.A.V.V. (2000): “Campos de fuerza. Un ensayo sobre lo cinético”, catálogo de exposición,
Actar.
· GARCÍA, M. A. (2007): “Lo(s) cinético(s)”, catálogo de exposición, Museo Nacional Centro de
Arte Reina Sofía.
· JULIÁN, I. (2007): “El arte cinético en España”, Cuadernos de arte Cátedra.
· Entrada sobre de arte cinético en Wikipedia (inglés):
https://en.wikipedia.org/wiki/Kinetic_art
· Plataforma online “Kineticus” para la difusión del trabajo de artistas cinéticos
contemporáneos: http://www.kineticus.org/
· Página de Facebook de la asociación “Kinetic art organization”:
https://www.facebook.com/kineticartorganization
· Página web del simposio internacional sobre arte cinético celebrado en febrero de 2015 en
Florida: http://intlkineticartevent.org/
· “Arte cinético”, vídeo en Youtube (dur. 5:26):
https://www.youtube.com/watch?v=3XgROWzZoEo
· Recursos online y colección de arte cinético en la Tate Collection:
http://www.tate.org.uk/learn/online-resources/glossary/k/kinetic-art
· Post sobre arte cinético en el blog “Historia del arte”:
http://historiadelarte4.blogspot.com.es/2007/07/arte-cintico-el-concepto-cintico-se.html
· Entrada sobre arte cinético en la web The Art Story con la historia del movimiento y
explicación de las principales obras:
http://www.theartstory.org/movement-kinetic-art-artworks.htm#pnt_2
