divendres, 20 de maig de 2011

ESTIC INDIGNADA!


És potser la paraula més repetida aquests últims dies: indignació. I no es tracta d'un rampell, una moda passatgera o un acudit de quatre il.luminats, sinó que aquesta indignació ja fa temps que es cou, i amb tots els ingredients: pujades desproporcionades del preu de la vivenda, hipoteques impossibles, buidor esperpèntica de pisos omplint les butxaques dels especuladors, crisi econòmica provocada pels bancs, empreses que fan aturats per salvar la seva curva sagrada de beneficis, però que paradoxalment són salvades amb diners públics, i AL DAMUNT, retallades socials, i partits polítics que enlloc d'unir-se per tirar el país endavant es limiten a tirar-se els plats pel cap per no perdre posicions en el tauler d'escacs, fins i tot amb imputats a les llistes electorals!. Amb tots aquests ingredients, i alguns més que segur que encara em deixo, s'ha anat coient la indignació des de fa ja uns anys.
Però l'ultim que faltava és que, després d'haver estat bombardejats durant un mes amb insistents eslògans electorals buits de significat, , ara ens hagin de dir que el dissabte ens hem de quedar calladets reflexionant. Als ciutadans se'ns tracta de menors mentals, que han de consumir passivament consignes polítiques i notíces sobre la campanya cronometrades de manera ridícula (no fos cas que la nostra ment ens jugués una mala passada), i païr-les durant la jornada de reflexió sense cap mena d'intromissió, ja que, si no, la nostra naturalesa dèbil i influenciable podria canviar de parer en un sol dia per alguna influència inconvenient. Què és un dissabte en comparació amb el temps que fa que aguantem ocorrències maquillades amb sofismes de polítics sense formació en un vaixell sense rumb que porten a cops de timó? Voleu dir que canviarà gaire l'opinió que tenim dels diferents candidats?
Nosaltres ja hem reflexionat prou, hem complert amb la nostra responsabilitat, i molts anirem a votar una cosa o una altra el dissabte. Ara els toca als polítics assumir que el sistema democràtic és un sistema representatiu, on els escollits han de fer de portanveus dels ciutadans, i no dels bancs, les empreses i els poderosos.
Perdoneu, però ho havia de dir!

I per si encara no sabeu si no votar, votar en blanc, nul, o qualsevol altra cosa, mireu aquest vídeo que una amiga ha compartit amb mi:






Enllaços:
Per seguir en directe el que passa a la Puerta del Sol de Madrid: http://www.soltv.tv/soltv2/index.html
També el que passa a Barcelona: http://www.ustream.tv/channel/nonosvamos

dissabte, 7 de maig de 2011

WHEN NIETZSCHE WEPT (Quan Nietzsche plorà)

Títol en castellà: Cuando Nietzsche lloró.
Director: Pinchas Perry
Intèrprets: Ben Cross, Armend Assante, Katheryn Winnick
Any: 2007
Duració: 105 min. 

Pel.lícula basada en una novel.la del psiquiatra nord-americà Irvin D. Yalom escrit el 1992. Hi apareix com a figura central la del filòsof Friedrich Nietzsche, rodejat del seu horitzó intel.lectual, amb personatges històrics com Lou-Andrea Salomé (escriptora alemanya d'origen rus),  Joseph Breuer i Sigmund Freud (pares de la psicoanàlisi), Richard Wagner (compositor) i Paul Reé (filòsof).
L'acció es situa a Viena, l'any 1882, quan Lou Salomé es cita amb una eminència de la medicina del moment, Joseph Breuer, per tal que tracti un filòsof turmentat amic seu, Nietzsche. Breuer duu a terme l'encàrrec, assistit pel seu jove ajudant Sigmund Freud, amb qui anirà descobrint i consolidant els principis de la psicoanàlisi. Tanmateix, el mateix terapeuta haurà de rebre la teràpia filosòfica del seu propi pacient.

En el moment de la pel.lícula, Nietzsche està encara "embarassat" de la que havia de ser la seva pròxima obra "Així parlà Zaratustra", i ja havia publicat "La gaia ciència", obra que impressionà el seu terapeuta.

La pel.lícula retrata un Nietzsche hipersensible, sol i malalt, turmentat pel desamor, però que accepta aquestes circumstàncies lluny de compadir-se'n. Per contra, retrata un Joseph Breuer que, tot i ser un prestigiós metge i modèlic cap de família, no és feliç amb la seva vida gris i monòtona. El trobament entre aquests dos homes, un alemany fill de pastor protestant i un austríac educat en una estricta moral jueva, farà que es desplegui un retrat de la psicologia masculina de l'home europeu, racional, burgès, just, però també espantat, decadent, reprimit.

En canvi, deixa molt que desitjar la caracterització d'una Lou Salomé com una femme fatal, rossa, sensual, perfecta, que de ben segur descuida la complexitat del personatge i de la influència que va exercir sobre el filòsof.


Enllaços per a material audiovisual complementari sobre Nietzsche:

- Documental “ Nietzsche i el sofriment” realitzat per Alain de Bottom dins la sèrie “Fiosofia per a ser feliços” per a la BBC: 
http://www.youtube.com/watch?v=WLOSdHgEN-w&feature=watch_response (part2) http://www.youtube.com/watch?v=nN-YiDvHkc8&feature=related (part 3)

- Documental sobre Nietzsche emés dins el programa “Tesis” a Canal Sur, amb la col.laboració de Eugenio Trias, Luis Enrique de Santiago i Remedios Ávila. 

- Pel.lícula: “Cuando Nietzsche lloró” de Joseph Breuer.
http://wn.com/Josef_Breuer

divendres, 6 de maig de 2011

FELICITAT I EUFÒRIA

 

Mazoni (banda liderada per Jaume Pla) és un d'aquells grups que fa música filosòfica, sense deixar de ser ni música ni filosofia. Les lletres d'algunes de les seves cançons descriuen sovint reflexions o somnis  del seu autor, o simplement imatges o situacions que inciten a la reflexió. La melodia i el ritme no són un simple acompanyament, sinó que formen part del missatge.

Un dels exemples més clars és Eufòria, on es fa una reflexió sobre el preu de l'eufòria i de la necessitat de ser conscients que aquesta sempre implica una renúncia (una mena de pacte amb el diable a la manera de Faust). Mazoni es pregunta: "com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?" Davant el dilema tenim dues opcions: perseguir l'eufòria al preu que sigui amb consciència de la renúncia que aquesta implica (solució més tràgica i nietzscheana), o optar per una solució epicúrea, aprenent a renunciar a l'eufòria per tal d'aconseguir un estat de tranquilitat perpètua, l'ataràxia, una mena de nirvana, al qual Epicur anomenava Felicitat. 

En el text de la cançó retrata una manera nihilista de viure, segons el punt de vista nietzscheà: som com un ramat que ens deixem entabanar per xarlatans que ens prometen el cel, ho tenim tot i no sabem què més volem. Anem als llocs on va tothom, però no volem compartir res amb els altres. Una societat sense valors que Nietzsche detectà ja en la seva època i la superació de la qual passa per la valentia d'acceptar el dolor i la renúncia que implica el fet de viure intensament.

 

Eufòria (Mazoni)

Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà
seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres
Perseguim el plaer perquè no ens falta de res
però al comptat de Wales els joves es pengen dels arbres

Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent
i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres
Però ara no em diguis res que m’espatlles el morat
el morat és per mi sol no puc donar res als altres

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar
hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu
no és tant voler sinó saber a què renuncies

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

dimarts, 3 de maig de 2011

EL SUPERHOME AMNÈSIC I L'ETERN RETORN



Per Nietsche el superhome és un ésser que essencialment oblida, i per això no pot albergar cap mena de ressentiment, i sempre té espai per allò nou. D'aquesta manera pot viure el present de manera intensa, i vol cada moment de la seva vida com si aquest s'haguès de repetir eternament. Allò que sembla una condemna és en realitat prendre la responsabilitat sobre la pròpia vida i valorar cada moment i cada acció pel que és en ella mateixa, i no per allò que se n'espera obtenir.

«Guaita aquest portal! Nan! –vaig continuar dient–: té dues cares. Aquí, hi convergeixen dos camins: ningú no els ha recorregut encara mai fins a la fi.
Aquest llarg carrer que tira enrera: dura una eternitat. I aquest llarg carrer que tira endavant –és una altra eternitat.
Aquests camins es contradiuen; topen directament de cap: – i aquí, en aquest portal, és on convergeixen. El nom del portal és escrit a dalt: “Instant.”
Però si algú recorregués un – i sempre, sempre més lluny: creus, nan, que aquests camins es contradiuen eternament?» –
«Tota recta menteix –murmurà amb menyspreu el nan–. Tota veritat és corba, el temps mateix és un cercle.» NIETZSCHE. La Gaia Ciència.