ELS OCELLS I ELS VOLTORS

 PLATÓ: Estimat Aristòfanes, ja veus que la teva obra «Els ocells» està essent representada encara al segle XXI! Qui s’hauria pensat que els problemes del nostre temps continuarien existint al cap de més de dos mil anys!
ARISTÒFANES: Sí, però almenys la meva comèdia ha resultat ser una anàlisi més lúcida que no pas la teva proposta de república ideal governada per savis i defensada per guerrers...
PLATÓ: ... i sàvies i guerreres! D’acord, la meva proposta ha estat fins ara impracticable... Sembla que la moralitat i la política s’exclouen mútuament. Però tan tu com jo vam veure els problemes d’una democràcia que va acabar degenerant en demagògia: clientelisme, discursos plens de sofismes, lleis dictades i utilitzades per a interessos personals, vots comprats, plets, denúncies, traïcions,...
ARISTÒFANES: És clar, en això coincidim, però el savi governant que tu proposes és com el meu Tereu, el primer home-ocell en la meva història, una mena de visionari il·luminat, intermediari entre ocells i homes, a qui Pisteter i Evèlpides cerquen, no tant per seguir el seu exemple, sinó simplement per fugir, farts dels maldecaps de la ciutat, i integrar-se en la societat lliure dels ocells. Tereu aconsegueix que els ocells se’ls escoltin, però, ai las!, els nostres «llibertaris» acaben convencent els ocells de construir una nova ciutat. Com? Exaltant en ells l’odi cap als humans i cap als déus, amb un abrandat i hàbil discurs.
PLATÓ: Perquè la societat dels ocells funcionava també segons el parer de les majories, i la majoria no sempre té la raó! Efectivament, això és el que passa quan la crítica que es fa de la democràcia es vol servir dels mateixos instruments que aquesta, no pas per perfeccionar-la o per trobar un sistema millor, sinó per utilitzar-la en favor d’interessos personals. Aquesta crítica no és honesta, perquè acaba reproduint els mateixos defectes que diu denunciar, i que podríem resumir en una paraula: populisme. És així com Pisteter crea una identitat «ocellenca», unint el sentiment de totes les classes socials d’ocells en un sol clam d’odi i negació de l’altre. Crea la necessitat d’un líder de masses, d’una frontera, i d’una nova organització que acaba regulada també per lleis, polítics i jutges corruptes, ... que és allò de què deia que volia fugir. Però la diferència és que ara és ell qui té la paella pel mànec.  Primer es mimetitza amb el «poble» disfressant-se d’ocell, per manipular la seva opinió al seu favor. Això és el que anomeno demagògia.
ARISTÒFANES: Exactament, estimat Plató. Ara resulta que estem més d’acord del que em pensava!
PLATÓ: Però la teva obra traspua pessimisme. Jo almenys em vaig esforçar per pensar un odre diferent, proposar una nova definició de justícia, un nou ordre liderat per homes i dones sàvies. En canvi tu dones a entendre que no hi ha lloc on fugir, perquè qualsevol intent de formar una ciutat millor serà fallit, embrutit pels mateixos
efluvis que volem netejar.
ARISTÒFANES: Sincerament, crec que és així. Però almenys per nosaltres la fugida era possible. Crec que en el segle XXI ho tenen més fumut.
PLATÓ: Sí, el capitalisme és el govern de la part irracional, dominada per les pulsions d’acumulació de poder i riquesa sense limitació moral, legal ni material. Aquest «govern» provoca l’explotació dels propis ocells als quals es pretenia alliberar, perquè imposa un relat amb el qual els presenta la seva pròpia explotació com un alliberament, quan és en realitat la seva única forma de sobreviure.
ARISTÒFANES: Ah, sí, el capitalisme, el nou personatge de la meva història. Un home blanc i estúpid, un incompetent moral que no es fa responsable de les conseqüències del seu discurs, que s’ha apropiat de la paraula «llibertat» per rentar la cara al seu egoisme i indiferència cap als altres. Un hipòcrita que, tot i la seva naturalesa profundament antidemocràtica i totalitària, necessita la democràcia per legitimar-se i continuar viu. Per molt que li repugni aquesta democràcia vella, malalta i operada, li ha d’acabar fent una fel·lació.  
PLATÓ: Sí, quina comèdia més patètica!

NO VOTAREM

No votarem la Constitució, ni el sistema electoral, ni la llei d'Hont, ni les funcions del Senat, ni la monarquia, ni la prohibició dels envasos de plàstic, ni la legalització de les drogues, ni la forma de designació dels membres de l'Audiència Nacional, ni la influència de les empreses de l'Ibex 35 sobre els representants polítics, ni la fi de l'especulació sobre el preu de la fruita de les grans cadenes alimentàries, ni l'especulació sobre el preu de l'habitatge, ni els diners públics que se'n van a les mans privades dels bancs, de les escoles privades i concertades, de les empreses energètiques, de les mútues...

No votarem les formes d'energia amb què ens volem abastir, ni quins plans d'estudis són més adients per als joves, ni quantes hores de descans ens calen al dia, ni pel dret a una renta bàsica, ni si calen els Consells Comarcals o les Diputacions, ni sobre l'aboliment dels CIES.

No votarem si els partits polítics són el millor mitjà per representar-nos o hi ha altres eines per a la democràcia, o si els mitjans de comunicació serveixen per informar o més aviat per desinformar.

No votarem el sistema de finançament dels partits polítics, ni si volem un sistema econòmic capitalista, ni si volem continuar dins la UE, ni si hem de seguir sota les directrius del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional.

No votarem si hem de fer explotar el Monumento a los Caídos, o si hem d'erigir qualsevol altre monument, o si ens carreguem ja d'una vegada tots els monuments, ni si continuem construint carreteres o vies de tren, ni si volem cotxes intel·ligents o conductores intel·ligents.

No votarem si amb diners públics hem de continuar finançant l'Església Catòlica, ni si hem de derogar la llei del Concordat amb el Vaticà, ni si els bens de l'Església haurien de començar a pagar els impostos que els toca, ni sobre la relació entre els sindicats i l'estat.

No votarem sobre la diferència entre abús i violació, ni si els abusos sexuals (violacions!) a menors poden prescriure, ni si els anuncis o altres continguts de distribució massiva poden ser sexistes, ni sobre l'abolició de la religió dels plans d'estudis, ni si volem derogar la reforma laboral.

No votarem per un calendari laic, ni per la fi del comerç d'armes amb altres països, ni per la il·legalització dels contractes basura, ni per l'eradicació del tràfic d'esclaus, ni per fer efectiu el dret a la lliure circulació de les persones, ni sobre l'abolició de l'exèrcit, ni sobre els drets mediambientals, ni sobre el reconeixement de les persones que van lluitar per defensar el nostre territori de la barbàrie feixista.

No votarem res.

El president Ford, José María de Areilza, Henry Kissinger i Juan-Carlos a la Casa-Blanca el 1976 amb Wells-Stabler

-->

UNA HISTÒRIA D'IGUALTAT I DEMOCRÀCIA

Es va acabar la democràcia perquè érem tan democràtics que vam deixar que els que estaven contra la llibertat d'expressió s'expressessin lliurement.

Vam permetre que diguessin que la justícia era seguir les lleis, que eren justes perquè eren lleis, i eren lleis perquè així ho havien estat sempre.

Que la democràcia era obeir la llei i seguir les normes de l'estat de dret, perquè eren les que una vegada es van votar democràticament segons les lleis que prevalien en el moment de la votació.

Que despreciessin qui no volia ser com ells, ni adorés els seus déus ni els seus fetitxes.

Vam tolerar que els que estaven contra la igualtat fossin considerats iguals que nosaltres, i ens convencessin que si nosaltres teníem llibertat d'expressió, ells també n'havien de tenir, i que si insultaven era de manera legal, perquè tenien el dret d'expressar-se lliurement.

Vam permetre que es manifestessin pels carrers, que controlessin l'opinió pública, que guanyessin les eleccions. Perquè per sobre de tot érem demòcrates.

I així és com l'estat de dret va esdevenir una dictadura perfectament legal, on hi havia la llibertat d'expressar-se a favor de qualsevol cosa menys en contra d'ella mateixa, on tothom complia la llei al peu de la lletra, i on totes les opinions eren igualment respectades, tant les veus que clamaven pel compliment dels drets humans, com aquelles que pregonaven la inferioritat de certes races o justificaven la unitat per la força de la majoria contra la majoria de les minories, en una escrupolositat democràtica espantosa.

Era tan democràtica que tot era absolutament relatiu i no es podia parlar de veritat, perquè una veritat ho era durant l'estona que sortia al noticiari, el qual tot seguit emetia una notícia que explicava el contrari i també gaudia dels seus minuts de veritat, fins que n'apareixia una altra de més espectacular que feia oblidar les veritats anteriors.

Fins que el sentit de la paraula democràcia va perdre el seu sentit, i vam oblidar que les condicions que fan possible una democràcia no es poden sotmetre a democràcia, i que la pau i la justícia es sustenten sobre una guerra sostinguda on els defensors de la llibertat combaten contra les forces de l'ordre establert.