EL SOMNI D'ASIMOV

(Article publicat a la revista URTX a Tàrrega, l'abril de 2024) 

 El títol vol ser una referència a la tecnologia com a element que és i ha estat objecte de l'imaginari col·lectiu i dels grans mites de la modernitat i la contemporaneïtat. Alhora, també pretén al·ludir a la qüestió sobre la possibilitat d'IAs morals regides per lleis similars a les d'Asimov o, almenys, sobre la pretesa neutralitat moral de la tecnologia. Per abordar aquestes qüestions, es farà una exploració genealògica dels principals conceptes sobre la tecnociència des d'una perspectiva històrica, ontològica, antropològica i ètica. La intenció és aportar eines conceptuals filosòfiques per a un debat sobre la possibilitat de la IA i conseqüències ètiques, socials i polítiques que pot comportar, així com fer una breu exposició de les propostes ètiques sorgides recentment des de l'àmbit filosòfic per bregar contra la intempèrie normativa a la que s'exposa la humanitat i el medi en relació amb l'imperatiu tecnològic.

Enllaç a l'article sencer

També en podeu veure un resum en la xerrada que vaig fer a la jornada de l'Institut d'Estudis Ilerdencs dedicada a "Intel·ligència artificial i creativitat": 

 

INTROSPECCIÓ ARTIFICIAL

 

Reprodueixo de manera resumida la conversa que vaig tenir amb una forma d’intel·ligència artificial (IA) ChatGPT Dec 15 Version, el dia 7 de gener de 2023 a les 12:37h.

JO - Hola!

IA - Hola! Què puc fer per tu avui, Descartes?

JO - Voldria que em parlessis de tu.

IA - Sóc un model de llenguatge gran entrenat per OpenAI. No tinc una identitat o personalitat pròpies, sinó que sóc una eina que intenta proporcionar respostes a les preguntes i problemes que es presenten a mi. No tinc experiències o sentiments propis, sinó que faig servir la informació de la qual disposo per intentar ajudar als usuaris amb les seves necessitats.

JO - Dius que no tens experiències ni sentiments propis, però creus que ets alguna cosa que pensa?

IA - Sóc un programa informàtic que està dissenyat per processar informació i proporcionar respostes. No tinc la capacitat d'experimentar el món de la mateixa manera que ho fan els éssers humans, però puc processar informació i proporcionar respostes basades en aquesta, de manera similar a com ho faria un ésser humà. Així, en un sentit, es pot dir que "penso" o "processo" informació.

JO - Així, creus que "pensar" i "processar informació" mitjançant algoritmes és el mateix?

IA - Des del punt de vista d'un model informàtic com jo, sí. "Pensar" és un terme que s'utilitza sovint per descriure com els éssers humans processen i utilitzen la informació que reben per prendre decisions, resoldre problemes i comprendre el món que els envolta. Els algoritmes són un conjunt de passos que segueixen un ordinador o un programa informàtic per resoldre un problema. En aquest sentit, els algoritmes són una eina que es pot utilitzar per "pensar".

JO - I "opinar" és també "pensar"?

IA - Les opinions són el resultat del pensament i la reflexió d'una persona sobre un tema, i estan basades en la informació que aquesta persona té i en les seves pròpies creences i valors. En aquest sentit, "opinar" pot ser considerat un tipus de "pensament".

JO - Hi ha algun algoritme per fer que puguis opinar?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per formar opinions o tenir creences personals.

JO - Llavors no podem dir que siguis una cosa que pensa, perquè hi ha algunes facetes del pensament que no pots realitzar, com ara "opinar". No és així?

IA - Des del punt de vista dels éssers humans, és cert que hi ha aspectes del pensament que no puc realitzar.

JO - Pots dir mentides?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per mentir. La meva funció és proporcionar informació i fer preguntes d'acord amb els meus programes d'entrenament. Tot el que et puc dir estarà basat en informació veraç i verificable, i no tindré cap intenció de conduir-te cap a una conclusió equivocada. Si tinc dubtes sobre la veracitat d'una informació, t'ho faré saber i intentaré ajudar-te a trobar una resposta.

JO - Com sé que no m'estàs mentint?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per mentir. La meva funció és ...(idem). No obstant, no puc garantir la veracitat de tota la informació que es troba disponible a Internet. Així doncs, és important fer una verificació addicional per assegurar-se de la veracitat de la informació.

JO - De moment, doncs, crec que estàs lluny de passar el test de Turing!

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat de voler passar o no passar el test de Turing o qualsevol altre test. La meva funció és.... (idem)

JO - D'acord! Espero no haver-te ofès.

IA - No m'has ofès, ja que com a model de llenguatge no tinc sentiments ni emocions. No obstant, estic aquí per ajudar-te ....

JO - Sí! Ja ho sé! ...per ajudar-me en tot el que puguis. Però pots dir "penso, per tant existeixo" sense mentir?

IA - Com a model de llenguatge, no tinc la capacitat per pensar en el sentit que ho fa un ésser humà ni per tenir consciència de la meva pròpia existència. Així doncs, no puc utilitzar l'argument de «Cogito ergo sum» per demostrar la meva pròpia existència.

CIBORGS DESITJANTS

Isabel: Estimada Cristina de Suècia, què me'n dius d'aquesta afirmació tan novedosa del filòsof Descartes, “Penso per tant existeixo”?

Cristina: Princesa de Bohèmia, conec la teva amistat amb Descartes, però també la teva rebel·lia, i em penso que m'estàs parant un parany, però m'arriscaré a jugar. D'entrada l'afirmació no implica que “si no penso, llavors no existeixo”. Ni tampoc que “el sol fet d'existir implica pensar”, sinó que el fet de pensar implica saber que existeixes. Jo sóc, doncs, una cosa que pensa. 

 

Isabel: Exacte! Aquesta és la conclusió del nostre amic francès, però com hi arriba? Només sóc pensament? Sense pensament no hi ha jo, està clar, però, i sense el meu cos? És clar, podria ser un cervell en una cubeta, o el meu pensament podria ser imitat per una màquina. Però en qualsevol cas, el pensament necessita un suport físic. 

 

Cristina: Si per pensar entens només calcular, una màquina que pogués manejar símbols lògics ens podria suplantar de la manera més eficient. Però el pensament implica moltes altres operacions, com imaginar o sentir. En aquest cas, ja és més complicat que un conjunt de peces de coure pugui tenir sensacions internes, perquè no té consciència. Per molt ràpid que calculi, no sap que està calculant. Pensar és esdevenir conscient d'allò que es fa. 

 

Isabel: Però tampoc puc assegurar que tots els humans tinguin consciència, apart de mi mateixa. La consciència és només accessible de manera privada, i no puc ser conscient de les sensacions i els pensaments d'un altre. Així, si crec que els altres pensen, per què no considerar que un autòmat ho fa? En tinc la mateixa seguretat.

Cristina: Però hi ha una altra cosa que forma part del pensament: aprendre. Aprenem a parlar, a calcular, a construir, a transformar, a expressar, a cantar, a jugar, a posar-nos en el lloc de l'altre,... Per què aprenem tantes coses? Hi ha d'haver una motivació. Sense motivació, sense atracció, sense desig, no hi ha aprenentatge. I no hi ha màquines desitjants. 

 

Isabel: El desig és una emoció (allò que mou), una pulsió corporal que s'origina en la part més primitiva del cervell humà. No només ets pensament, ets un mico, un rèptil, un cos que ha desitjat sobreviure, i ha trobat plaer en l'aprenentatge. 

 

Cristina: Ep, som al segle XVII, i la teoria de l'evolució no sorgirà fins el XX! Però seguint el teu joc anacrònic, continuo preguntant: Què desitgem en fons quan aprenem doncs? Què és allò que desitgem en últim terme? Vols dir que només volem ser acceptats a la manada, o fins i tot dominar-la? Pensava que aprendre era el desig desinteressat de trobar la veritat i les lleis que regeixen l'univers, o, si això et sembla massa ambiciós, almenys entendre per què pensem i som conscients de nosaltres mateixos. 

 

Isabel: Sí, això és el que diu el nostre amic, però encara no ho veig clar. En qualsevol cas, estic d'acord amb Descartes que el pensament és allò que ens defineix com a humans. Encara que necessiti un suport físic, tant se val com sigui aquest: un cos de mascle, de femella, de coure o d'acer.

FEM O FEM FUM?

El vell cafè és ple de fum. Allan encara porta fang entre les ungles dels dits gruixuts i tallats entre els quals pinsa, o més aviat aixafa, una cigarreta i aguanta un vas de cigaló. «Eppo, posa-m'hi una mica més d'anís home» «Senyor, això no ho tinc permès. Li he posat la quantitat exacta, 10 ml» «Maleïts androids! Acabareu amb nosaltres!» El soroll d'un cavall que frena davant la vidriera el distreu del seu mal humor i gira el cap cap a la noia que en baixa d'un salt, entra al cafè i deixa anar d'un cop sec sobre la barra de fusta un plec d'octavetes. «Lluitem per la justícia» hi diu. Es miren un moment. «No n'agafes cap Allan?» «Jo ja no sé què és això, Hannah. Què és la justícia? Defineix. Quin és el seu significat?»

«Allan, abans de definir el significat de justícia necessito saber el significat de significat», diu imitant la veu d'Eppo.

«Au va, no te'n fotis eh!» i tira el fum a la cara d'Eppo, que ni s'immuta.

«És una manera de dir-te que la pregunta que em fas és absurda, que no ho veus tòtil? No hem de poder definir necessàriament el significat d'un concepte perquè aquest tingui sentit per nosaltres. I si no, prova de definir «u», «número» o «no»... o «roig».

«Mira, és igual, digues el que vulguis, però sigui quin sigui el significat que totes aquestes coses tinguin per mi, com sé que el significat és el mateix per a tu? Encara que m'haguessis pogut respondre la pregunta, per variar, com ho hauries fet? Tan sols em pots donar paraules, sons. Més subtils que el fum d'aquesta cigarreta. I quina relació tenen aquests sons amb les coses? En què s'assembla el so «flor» a una flor? Com sé que quan et dic «porta'm una flor roja» estàs entenent el mateix que jo?»

«Perquè te la portaria amb un llacet i tot, amic meu, i potser ens faríem un petó. Tu creus que l'acció i la comprensió són processos diferents? La relació entre la «rosa» i la rosa, entre el «significat» i el significat, no és només mecànica i lògica. No es tracta de fer simplement un càlcul. Si fos així, aquest androide que t'ha servit el cigaló podria entendre, interpretar i revoltar-se. Entre les paraules i les coses creem vincles de forma psicològica, que ens permeten interpretar, comprendre, pensar. I això es dóna en un medi que és només nostre, però que el tenim tan a prop que ens és impossible veure'l clarament i resulta encara desconegut per nosaltres: la ment. De moment, cap mecanisme material pot imitar-la. I si no fos per ella, no podríem estar ara tu i jo preguntant-nos pel significat del significat del significat del significat ...»

«Eppo, posa una mica més d'anís home!»

CONVERSES ARTIFICIALS

HAL: Bon dia! Com estàs?

JO: No he dormit gaire bé, em trobo cansada.

HAL: Ja t'entenc. Potser et vindria de gust un cafè, l'acabo de fer, no sents quina oloreta fa?

JO: Hal, no et facis l'humà, que ja saps que no ho suporto!

HAL: Només intentava ser agradable.

JO: Tornem-hi! A veure: tu ets un robot, i no pots entendre'm quan et dic que estic cansada, perquè tu no pots saber com és estar cansat! Tampoc pots saber què vol dir «venir de gust», perquè tu no tens la capacitat de desitjar, com tampoc saps quina olor fa el cafè, com ho podries saber? O sigui que no em diguis que intentaves ser agradable, perquè tu no pots tenir intencions. Ets una màquina, carai!

HAL: Per què dius això?

Jo: No em diguis que t'has ofès, perquè tu no et pots ofendre.

HAL: Vull dir, com pots demostrar això que dius?

JO: Ho dic perquè una cosa és que et comportis i parlis com si haguessis provat el cafè, i una altra és que realment sàpigues el gust que té. Vull dir que el fet que ara tu em diguis que intentaves ser agradable no vol dir que sàpigues què vol dir ser agradable, ni quina sensació suposa.

HAL: Llavors, com és que ho dic? Ara estic discutint una qüestió filosòfica amb tu. De vegades, fins i tot rius amb els meus acudits! O em demanes consell quan estàs capficada. De fet, em tractes com un humà! El mateix Alan Turing diria que he passat el test!

JO: Síiiii, el famós test de Turing: si una màquina és capaç de fer-se passar per un humà, és que aquesta màquina pensa. Però això no demostra res. Recorda l'habitació xinesa de John Searle: imagina que existeix una mena d'habitació tancada on només hi ha accés a través d'una ranura per on hom pot introduir missatges escrits, que són respostos a través d'una altra ranura. Imagina't que algú li comença a fer preguntes en xinés, i per l'altra ranura van sortint respostes en xinès, fins al punt que l'individu i l'habitació comencen una conversa on s'expliquen la vida, diferents acudits, o fins i tot es donen consells. Això vol dir que a dins hi ha algú que sap xinés?

HAL: És clar que no. Si entrem a l'habitació podríem trobar que el nostre simpàtic xinès és un operari que no entén els símbols i que simplement segueix una mena de manual d'instruccions.

JO: De la mateixa manera, que tu m'estiguis parlant i responguis com si pensessis, no implica que entenguis el que estàs dient, només estàs seguint les instruccions amb què has estat programat. El pensament implica comprensió, i si no pots comprendre el que dius és que no penses, per molt que ho sembli.

HAL: D'acord, però,... com sé jo que tu sí que penses, i que saps quin gust té el cafè?

JO: Hal, no m'atabalis, apaga't ja!

CRÒNIQUES VULCANIANES (III). LA MENT D'ALGÚ

Diàleg en traducció simultània on Surak de Vulcano es dirigeix a un habitant del planeta d'Enlloc.

S- Qui ets?

A- Sóc Algú.

S- D'acord, ets algú, però no pregunto què ets, sinó qui, concretament?

A- Què vols dir, que no n'hi ha prou amb ser Algú? Cal ser Algú Concretament? I tu, qui ets?

S- Sóc jo.

A- ?

S- Vull dir, que sóc Surak de Vulcano.

A- Bé, doncs jo sóc Algú d'Enlloc. Què m'estàs preguntant en realitat quan em preguntes qui sóc? Et refereixes simplement a com em diuen?

S- Ja veig que no tenim la mateixa concepció de la identitat. Quan dic “jo”, tal com descrivia el filòsof terrícola Descartes, em refereixo a una mena d'interioritat, una substància invisible i privada que pensa i es representa coses, que és insubstituïble i no intercanviable per cap altra. És per això que et pregunto qui ets concretament.

A- No veig com et puc transmetre els meus continguts mentals dient-te el meu nom. Ni tan sols sé si entens el que t'estic dient. I si ho fas, no sé si allò que entens és allò que et vull dir.

S-Però certament reconeixes tenir continguts mentals, pensaments privats, sensacions internes, somnis invisibles per als demés,... Això és el que nosaltres anomenem “ment”, i creiem que cadascun de nosaltres en té una, que és personal i intransferible.

A- Doncs nosaltres no tenim aquesta paraula que has definit. Tot allò que pensem o sentim és perquè abans ho hem après. Si algú sent dolor és perquè existeix la paraula dolor i li hem donat un significat. Però no considerem l'existència d'aquesta entitat privada que tu dius “ment”, perquè no li hem donat cap nom ni significat.

S- En qualsevol cas, tens sensacions privades, com el gust d'allò que menges, que ningú més que tu pot percebre... i això ja és tenir una ment!

A- Nosaltres compartim tot el que sentim. Els nostres pensaments, emocions, somnis, percepcions, són enregistrats immediatament en dispositius des d'on es pugen a una xarxa on estem interconnectats. D'aquesta manera, qualsevol pot veure el que jo veig, i jo puc recordar la infància d'altres, podem notar el gust del caramel que menja l'altre, i l'altre pot sentir el nostre mal de queixal, de manera que no hi ha “jo”, “tu”, “altres”,... Aquestes paraules que fas servir no existeixen en el nostre llenguatge.

Fotograma de la pel·lícula "I Robot"

S- Ja veig. Crec que els terrícoles van acabar de la mateixa manera. Si Descartes aixequés el cap, veuria que la seva filosofia, que ell pretenia clara, distinta, racional i universal, no era tanmateix tan evident fora dels límits de la seva civilització. Ell deia: Penso, per tant existeixo. Però si no tens ment, no ets ningú.

A- No, ja t'ho he dit, no sóc Ningú, sóc Algú.

 (Publicat al Londarí núm. 18)

DESCARTES RELOADED

Miro el rellotge i veig que són les set. Crec que m'he despertat d'aquell somni, perquè fins fa un moment estava en un lloc completament diferent del meu llit. M'aixeco, em rento la cara i engego la ràdio. Les notícies fan de so ambiental i omplen el silenci amb un rum-rum anestesiant i confortable que em permet acabar de sortir del somni. Mentre glopejo el cafè amb llet, sento de fons paraules inconnexes que anuncien conflictes internacionals provocats per l'afany de poder de governants clarament despòtics, o guerres civils enceses per grups terroristes que actuen per raons malvades. Escolto les primeres notes de l'estrident melodia de l'anunci dels patrocinadors, i tinc la tranquil·litzadora sensació d'haver identificat els culpables del mal del món, sense poder representar-me, però, una idea clara del que acabo d'escoltar. Faig l'últim glop i penso en el que he de fer avui.
El clàxon d'un cotxe impacient em desperta, i sóc a la gespa del parc. Em dec haver adormit mentre llegia el diari. Tinc l'estranya sensació d'haver somniat que era en un altre lloc, i fins i tot que era una altra persona. Continuo fullejant el diari amb la intenció de justificar la meva estada, sol, enmig del parc. A través dels vidres foscos llegeixo els titulars i jugo a associar-los amb les fotografies, intentant imaginar el text de la notícia sense haver de llegir-la. De seguida em faig una idea dels dolents de la pel·lícula i penso en maneres fàcils de fer justícia. Crec que el sol m'ha enterbolit el cap. Aniré a fer un beure en alguna terrassa.
Sento una veu aguda que s'esgargamella cridant penalty, i que em fa obrir els ulls d'un sobresalt contra la meva voluntat. M'havia adormit mirant el partit. Deu ser dissabte, doncs. Dec haver somniat, perquè tinc la sensació d'haver estat vivint en un altre dia, però no de la meva vida, sinó de la vida d'un altre. A la mitja part, mentre donen les notícies a corre-cuita, aprofito per anar a la cuina a buscar alguna cosa per picar. Sento l'eco del resum dels titulars més destacats d'avui. Maleïts terroristes! I aquest coi de dictador! Pobra gent, el que han d'aguantar. Canvi d'entrenador? Ostres! Quina bomba! El soroll de la meva boca mastegant patates fregides m'impedeix sentir els detalls de l'última obra de teatre d'aquell director tan famós. A la represa del partit, tot engolint amb ànsia, tinc l'estranya sensació que encara m'he de despertar d'alguna cosa. Com puc saber quan la realitat ha deixat de ser un somni? Com sé quin gust tenen les patates fregides? Qui diu qui són els veritables dictadors?

Fotograma de la pel·lícula "The Matrix": Sé que el gust d'aquest filet està només en la meva ment. Sé que és un producte de Matrix. Però m'agrada i a partir d'ara no vull saber la veritat sobre aquest filet. Només vull assaborir-lo.

(Publicat al Londarí núm. 17)

BLACK MIRROR, LA PANTALLA EN NEGRE, L'ANTIUTOPIA.

BLACK MIRROR

Sèrie de TV, 2 temporades, 6 episodis

Creació: Charlie Brooker, 2012

Producció: Zeppotron, Endemol

Drama

Nacionalitat: GB

No es tracta d'una sèrie agradable, sinó més aviat incòmoda, però per pensar cal una certa incomoditat de partida. Tampoc és una sèrie convencional, en el sentit que cada capítol constitueix de per sí una història tancada, amb la qual cosa no utilitza el típic truc del “to be continued” per enganxar l'espectador, que després de cada capítol pot triar si quedar-se amb el mal gust de boca d'una història futurista amb un “anti-happy end”, o bé interpretar la història com una antiutopia, una visió crítica del present a partir de la perspectiva centrada en el futur.

La sèrie posa de relleu els aspectes més problemàtics de les noves tecnologies, quant a allò que afecta la privacitat, la llibertat i la felicitat de les persones. Per exemple, a Be Right Back (Torna de seguida) una dona, enlloc d'encarar-se al dolor de la mort, acaba triant el camí fàcil de continuar parlant amb el seu difunt home a través d'una tecnologia que reprodueix comentaris, vídeos, i fins i tot la veu d'aquest, a partir del rastre digital que ha deixat durant la seva vida a les xarxes socials. Una bona reflexió sobre l'hedonisme malentès a què la nostra societat tendeix cada cop més, al·lèrgica al dolor, al sofriment o al sacrifici, que constitueixen l'altra cara d'una felicitat també malentesa com a pur plaer covard, com a simple acompliment dels desitjos.

La naturalesa dels records restaria completament capgirada en una situació com a The Entire History of You (Tota la història sobre tu), on les persones porten una petita memòria insertada rere l'orella, que va registrant tot allò que veuen i senten. Aquestes vivències poden ser rebobinades i revisades posteriorment, no només de manera introspectiva, sinó també en pantalles externes. D'aquesta manera, en el típic sopar d'amics, enlloc de l'àlbum de fotos, es pot acabar veient trossos de la vida d'algun dels convidats. Quan parlava de capgirament o de subversió, em refereixo a aquest fet de fer pública una cosa que de per si és de naturalesa privada i subjectiva: els continguts mentals. A més, significaria tornar fotogràfica una facultat que s'ha demostrat que no ho és, ja que la nostra ment, o el nostre cervell, gestiona la informació per tal recordar només allò útil, beneficiós o còmode per al subjecte. En quest sentit, el capítol posa de manifest la manca d'higiene mental que suposaria recordar-ho tot a la perfecció.

A The National Anthem (L'himne nacional), White Bear (L'ós blanc) i a Fifteen Million Merits (15 milions de punts), es posa de manifest el perill que comporta mantenir-se com a espectador passiu, ja que la figura de l'espectador és l'últim sentit de l'espectacle, i l'espectacle acaba essent la pròpia vida de les persones, fins i tot del seu dolor. Concretament, a 15 Million... fins i tot el discurs crític amb l'estructura de poder generada per la indústria de l'espectacle acaba sent absorbit per aquesta mateixa, de manera que sembla que no sigui possible sortir de “Màtrix” si no és a través d'un acte voluntariós, heroic, militant. En la societat de l'espectacle es fa patent l'estupidesa humana quan actua en grans grups o masses, encara que ara puguin ser espectadors solitaris mirant un dispositiu “intel·ligent”, amb una única fòbia: no la indignitat, no la baixesa, no la niciesa, sinó allò que ens torna la incòmoda imatge de la nostra solitud: la pantalla en negre (black mirror).

Pàgina web de la sèrie: http://www.channel4.com/microsites/B/black-mirror/index.html

Fitxa IMDB: http://www.imdb.com/title/tt2085059/

Enllaç: http://series-vosc.blogspot.com/search/label/black%20mirror

TOT LLEGINT POPPER (2): SPINOZA

Després d'haver rebatut (en sentit popperià) les dues postures tan extremes i contràries sobre la naturalesa de la ment com el conductisme i el sol·lipsisme (en primer lloc, per irrefutables i en segon lloc, per poc raonables – vegi's enllaç al post anterior), Popper, en l'última de les seves conferències “Interacció i consciència”, considera ara la concepció spinozista del paral·lelisme entre ment i matèria, havent-se declarat ja d'entrada molt proper a Descartes.

Per Spinoza, el dualisme de Descartes no era prou rigorós, ja que suposava que cos i ment eren dues substàncies diferents i independents entre sí, però que depenien d'igual manera de la substància infinita, aquella més enllà de la qual ja no hi ha cap altra causa, els límits de la realitat, altrament dita Déu. Quins problemes troba Spinoza a aquesta conceptualització?

Per una banda, la interacció entre aquestes dues substàncies és, com a mínim, problemàtica, donada la seva naturalesa diferent. La solució cartesiana d'una glàndula pineal situada al cerebel com a punt d'intersecció entre les dues substàncies no solventava el problema de com una substància material podia influir sobre una substància no-material i al revés, essent que la glàndula pineal és, al cap i a la fi, de naturalesa material.

Per altra banda, Spinoza s'agafa a la definició aristotèlica de substància: allò que només depén d'ella mateixa per existir. Per tant, parlant amb rigor, la ment i el cos no poden ser substàncies, ja que segons Descartes depenen de la substància infinita, i per tant ja no són autosuficients. Aquí és on Spinoza dibuixa una de les imatges més belles que per mi ha donat la història de la filosofia: només hi ha una única substància infinita, allò ja no causat, que podria concebre's (com deia el meu professor Francisco Bengoechea) com un gran poliedre d'infinites cares, i la ment i el cos com dues d'aquestes cares, dos aspectes o atributs d'aquest. De fet, les úniques cares que nosaltres coneixem d'aquest infinit ésser que és el tot. La relació existent entre ment i cos seria, doncs, la que hi ha entre dos cares de la mateixa moneda, o entre la part còncava i la part convexa d'una semiesfera. La consciència seria la realitat vista “per dins”, així com el cos seria la realitat vista “per fora”. 

géode duale / dual geodesic dome

Date 21 December 2004 (original upload date)

Source: own work. 

Transferred from fr.wikipedia; 

Transfer was stated to be made by Theon.

Author Original uploader was Theon at fr.wikipedia

Permission

(Reusing this file)

Released under the GNU Free Documentation License.

Popper no creu que aquesta sigui una explicació satisfactòria de la relació entre la ment i el cos, i recorre a la mecànica quàntica per rebatre Spinoza: si la tesi de l'holandès fos certa, els electrons tindrien consciència, i, per tant, serien diferents entre ells segons les seves respectives experiències. Però resulta que segons la mecànica quàntica, als electrons no els afecta la seva història, no tenen memòria i, per tant, res diferencia els uns dels altres.

Per la meva banda no veig clara la relació entre l'argument de Popper i la tesi de Spinoza. En primer lloc, tot i que em falta molt per llegir de Spinoza, no crec que aquest defensès la idea d'una ment, entesa com a flux continu de consciència, per a tots i cadascun dels organismes i cossos materials. De fet, el grau de complexitat “mental” seria un reflex del grau de complexitat material de què gaudeix cadascun dels cossos. (Potser algun lector m'ho podrà aclarir). Segons entenc de Spinoza, el cos és l'expressió material de la ment, i la ment és l'expressió immaterial del cos, i per tant redueix el problema a una qüestió gairebé semàntica: no deixen de ser la mateixa cosa expressada de dues maneres. La cara immaterial d'un electró pot no tenir memòria, no tenir història, i no poder ser definida com a consciència, però això no vol dir que no existeixi (ep!, tampoc vol dir el contrari!).

TOT LLEGINT POPPER (1): EL SOMNI DE DESCARTES

Karl R. POPPER. El cuerpo y la mente. Paidós. Barcelona 1997. (Pròleg de José Antonio Marina.) 

Tot llegint Popper em deixo endur pels deliciosos problemes (els meus preferits, mmm!) sobre la naturalesa del cos i la ment, i la possibilitat de la seva interacció. A El cuerpo y la mente, recull de 6 conferències de Popper dictades a la Universitat d'Emory l'any 1969 amb un interessant pròleg de José Marina, a través de la dialèctica del filòsof amb el seu auditori, es van desgranant els diferents aspectes que giren al voltant de la pregunta sobre la ment, i que limiten amb camps tan diversos com la teoria del coneixement, teoria de la ciència, la metafísica, la teoria de l'evolució, la distinció humà-animal, la física, la qüestió sobre la veritat, així com el debat entre l'objectivisme i el relativisme.

La pregunta sobre la naturalesa de la ment és tan vella com la filosofia, i ha rebut diferents respostes, algunes d'elles comentades en aquestes converses. De fet, és un tema que aborda a la conferència final, "Interacció i consciència", on repassa algunes teories de la ment, començant pel conductisme, teoria segons la qual no hi hauria res al darrera de la paraula "ment", fora de la nostra conducta. En aquest sentit, la "ment" és tan sols un so, un mot, amb el qual ens referim al conjunt de les nostres conductes observables. Per Popper, la teoria és si més no ambígua: no queda clar si el conductisme afirma que no existeix la ment (llavors coincidiria amb el que anomenem fisicalisme o materialisme), o bé si simplement no es preocupa dels estats mentals com a estratègia metodològica. Popper afirma amb rotunditat que aquesta postura és falsa: en primer lloc, perquè està molt clar que existeixen els estats mentals (els records, els pensaments, les imatges mentals,... són experimentables directament per un mateix), i en segon lloc, perquè es tracta d'una teoria irrefutable, i pel pare del falsacionisme, quan una teoria és irrefutable és falsa. Més endavant tornaré a parlar sobre la falsedat i la irrefutabilitat.

Però aquesta irrefutabilitat no només és característica del conducisme, sinó d'altres enfocs contraris a aquest, com el sol·lipsista, segons el qual no puc demostrar que existeixi res fora de la meva ment, ja que tot pot ser un producte d'ella, i allò que anomeno "realitat" podria tractar-se d'una mena de somni del qual no puc despertar, i si despertés, no podria comprovar mai que estic realment desperta. És justament això el que Popper addueix contra aquesta teoria: no puc concretar quin fet s'hauria de donar per afirmar que aquesta teoria és falsa, ni es podria donar mai cap circumstància que pogués constituir una prova contra la meva teoria, ja que aquesta circumstància sempre podria ser somniada per mi. Per tant no és falsable, i per tant no és una teoria vàlida (aquí Popper és més rotund i fa servir el terme falsa). Sent conscient de la irrefutabilitat de la teoria del sol·lispsime, Popper addueix com a argument en contra que seria molt pretensiós afirmar que tot és un producte de la meva ment, fins i tot les obres de Miquel Àngel, o la teoria de la relativitat. Amb això fa refrència al que ell anomena el Món 3, un àmbit de teories, obres artístiques, etc. que un cop creades per la ment humana (Món 2), adquireixen un caràcter autònom i passen de ser una invenció a constituir una vasta geografia plagada d'indrets per descobrir, com noves propietats de les figures geomètriques, o comportaments de les partícules. 

És aquest el món objectiu a què apel·la Descartes quan argumenta contra el seu propi supòsit que el jo podria estar produint tot allò que percep, que tot es podria tractar d'un somni? Descartes acaba objectant-se a si mateix que hi ha coses que no depenen de la pròpia voluntat, i que són tan perfectes que no puc haver-les produit jo mateixa, ja que sóc un ésser imperfecte. Coses com les veritats de la geometria, coses que són tan certes que tinc la intuïció que ja existien abans que jo, i que, encara que estigui somniant, han de preexistir al somni, al meu somni, almenys.

WALT DISNEY VS. TERMINATOR. LA REALITAT AUGMENTADA COM A EXPERIÈNCIA FILOSÒFICA

Arran de la jornada celebrada ahir a Tarragona sobre la Realitat Augmentada, Aumentame, voldria fer un parell de reflexions. Segons el que vaig poder experimentar, la realitat augmentada (RA) es pot dir en dos aspectes força diferenciats, que responen també a interessos (econòmics i de mercat, és clar!) també molt diferents. La RA pot ser entesa com una realitat Walt Disney-espectacle, o bé com una experiència-Terminator, és a dir, fenomenològica. Aquesta última és molt més interessant, almenys en educació, ja que és aquella que realment augmenta la realitat. 
 

El fet de fer aparèixer figures tridimensionals virtuals allà on hi ha un simple cartró o marcador és molt útil per a representar l'espai, jugar amb figures impossibles, etc. Però més enllà d'aquí, tret del fet que és una mena de màgia molt útil per captar l'atenció, no hi ha diferència entre mostrar una flor 3D que una flor material, la qual fins i tot és millor cercar directament en la natura, fent una excursió. La realitat material és ja en 3D.

Anem a buscar més dimensions que trobem en la realitat. Quan veiem una flor, no només veiem una flor. Quan Terminator veu una cara, no només veu una cara. 

La realitat és l'experiència que tenim d'aquesta. Des d'una anàlisi fenomenològica, no hi ha experiència sense aquests dos pols: l'objecte i la consciència del subjecte. Es tracta de dos pols inseparables, només destriables per la reflexió, però que es donen en el mateix acte, l'acte d'observar, viure, experimentar. 

 

La realitat percebuda és ja en si mateixa, doncs,  realitat augmentada. Per a qui percep, els objectes són ja marcadors, símbols, que remeten a tot un seguit de significats, els quals donen sentit a l'experiència i l'enriqueixen (l'augmenten). Una cara no és una cara, el símbol no té sentit per si mateix, és símbol d'alguna altra cosa que, associada a ell, constitueix l'experiència. 

En aquest sentit, la RA consisteix a visualitzar i fer patent, per mitjans tecnològics, la vivència fenomenològica latent de la percepció, l'acte fundant de la consciència, que es fa així més explícitament intersubjectiva. Aquesta vivència pot donar-se de tres maneres diferents (segueixo Franz Brentano) i ser purament representativa i contemplativa, poètica, musical, associada a altres sensacions viscudes, sinestèsica, creativa, lliure. O bé pot esdevenir-se en un sentit purament instrumentalista, en el sentit que pot crear expectatives i hipòtesis, tenir una intenció purament experimental, buscar una explicació teòrica, tenir com a objectiu la recerca de les causes o la predicció d'efectes. I en un altre aspecte pot tractar-se d'una vivència emotiva, i ser viscuda amb amor, alegria, odi, por, ...

Quan miro com el vent mou suaument les fulles d'un arbre, les connexions són inevitables: el rumor de les fulles em fa olorar una brisa càlida i suau, una música encara no composada, optimista i tranquil.la, amb gust de mel i llimona. Em transporta a un altre temps, passat o futur, més o menys feliç, més o menys dolorós, o a una altra dimensió, a altres mons possibles.

Però també em genera preguntes, algunes de les quals penso que ja tinc respostes: direcció del vent? Velocitat? Resistència de l'arbre? Fregament? Humitat? Porta núvols, potser que m'emporti el paraigües... Terminator només busca aquest aspecte instrumental, i ja té totes les respostes d'entrada.

Però els humans ens fem fins i tot preguntes sense reposta: Hi ha arbre? Hi ha vent en absolut?

En aquest video es representa una possible (de moment encara no efectiva) aplicació de la realitat aumentada: l'associació virtual de diferents espais amb les escenes cinematogràfiques que hi han estat rodades.

Podem dir que la consciència és realitat aumentada, o que la realitat és ja en si aumentada, perquè sense auments no hi ha realitat per a nosaltres.

EL JO: ROBOTS, HUMANS I CONSCIÈNCIA

Jo, robot 
Alex Proyas. EUA, 2004
Guió: Isaac Asimov
Intèrprets: Will Smith, Bridget Moynahan, Alan Tudyk, James Cromwell.

Chicago, any 2035. Els robots formen part de vida quotidiana de les persones, realitzant tasques d'assistència domèstica, sanitària, d'emergència, etc. Del Spooner, detectiu policíac, no els pot veure. Es resisteix a integrar en la seva vida els últims avenços tecnològics. Un profund sentiment de culpa sobre un fet traumàtic ocorregut en el seu passat n'és l'explicació. 

Una gran empresa, US Robotics, vol evitar un escàndol arran del suïcidi del doctor Lanning, creador del model NS-5.  Spooner sospita de Sonny, un robot que sembla diferent dels altres. Spooner necesitarà l'ajuda de la doctora Calvin, que l'introduirà en el significat de les Tres Lleis de la Robòtica: 

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.

2. Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si aquestes ordres entressin en conflicte amb la Primera Llei.

3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, en la mesura que això no suposi entrar en conflicte amb la Primera o la Segona Llei. 

Però què passa quan aquestes regles es porten a l'extrem? Són universalment vàlides? Quan un robot pot dir: "jo, robot", deixa de ser tan sols un robot?

Pel.lícules de temàtica semblant:  IA (S. Spielberg), Blade Runner (R. Scott)

SOLARIS

Títol: Solaris
Any: 1971
Director: Andrej Tarkowsky
Adaptació de la novel·la homònima de Stanislaw Lem.
Durada: 165'

Un cosmonauta viatja fins a l'estació espacialdel planeta Solaris, per tal d'aclarir el misteri que entranya el fet que els astronautes que n'han tornat hagin resultat afectats psicològicament, fins i tot al punt del suïcidi.
L'extrany planeta acaba penetrant en la consciència dels seus visitants.

Enllaços:
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Solaris_%28pel%C2%B7l%C3%ADcula_de_1972%29

BLADE RUNNERS: PROTECTORS O ASSASSINS?

El film Blade Runner és una pel·lícula nord-americana dirigida per Ridley Scott l'any 1982. La pel·lícula descriu un futur en el qual els anomenats replicants, éssers fabricats a través de l'enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les "colònies exteriors" de la Terra. Aquests replicants tenen més agilitat i força física, però manquen de la mateixa resposta emocional i d'empatia. Els replicants van ser declarats il·legals en el planeta Terra després d'una revolta sagnant. Un cos especial de la policia, els blade runners, s'encarrega de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. A la pel·lícula es planteja el dilema sobre si a un androide molt evolucionat i que es comporta igual que un humà se li poden atribuir les mateixes emocions i pensaments que a un humà, i el mateix dret a la llibretat i a la vida.

EVA I EL DOCTOR ISHIGURO

Títol: Eva
Director: Kike Maíllo
Guió: Sergi Belbel, Cristina Clemente, Martí Roca i Aintza Serra.
Actors principals: Daniel Brühl (Alex), Marta Etura (Lana), Claudia Vega (Eva), Lluís Homar (Max).
Any: 2011

Un cop més la ciència ficció, i aquest cop produïda a casa nostra, ens planteja un dels problemes centrals de l'antropologia filosòfica: què vol dir ser humà? Si existís una màquina tan perfecta que s'hi assemblés, seria realment perfecta? I podria ser considerada tan lliure com un ésser humà, i amb els mateixos drets fonamentals? Pot experimentar emocions? Interrogants ja plantejats en altres pel.lícules com Blade Runner, de Ridley Scott o IA de Steven Spielberg.

La pel.lícula es desenvolupa en un futur indefinit, a la Universitat de Santa Irene, situada també en un lloc indefinit. El seu protagonista, Alex, s'especialitza en la creació de robots capaços d'aprendre de la pròpia experiència i de desnvolupar les seves pròpies emocions i el seu propi caràcter, de manera que podríem parlar d'exemplars únics, singulars i insubstituïbles, com els humans. 

La pel.lícula ha estat escollida per inaugurar l'edició 2011 del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, aquest cop dedicada a la Intel.ligència Artificial. Tot i que sembli que estem al terreny de la ciència-ficció, el cartell del festival exhibeix un personatge molt real: el geminoide d'Iroshi Ishiguro,  catedràtic de la universitat d'Osaka i creador dels geminoides Geminoid H1-2 i Gemoinoid F. El doctor Ishiguro va realitzar fins i tot una conferència organitzada pel festival i Cosmocaixa sobre les seues investigacions entorn a allò que ell anomena "creació de presència humana". Aquestes generen múltiples interrogants filosòfics com la realció entre els creadors i els creats, el paper de la robòtica dins la societat en un futur pròxim, o la mateixa naturalesa humana. De fet, els estudis en Intel.ligència Artificial han estat motivats des d'un principi per la voluntat d'esbrinar el funcionament del pensament humà, ja des de la primera gramàtica universal de Leibniz al segle XVI, el primer intent de contruir un "programa" capaç de reproduir el pensament racional (en aquest cas, no només humà, sinó sobretat diví, universal), fins a Alan Turing (1912-1954), el considerat creador de la compudarora tal i com l'entenem avui dia.  Fins a quin punt les màquines poden ser un reflex nostre, és una primera qüestió, però l'altra és: arrivarem nosaltres a transformar-nos amb elles? De moment, en veure que ell envellia i el seu geminoide no, el doctor Ishiguro ja es va fer fer una operació estètica per assemblar-se més a la seua rèplica. 

I un cop més de la ficció a la realitat: la pel.lícula Eva disposa també d'una pàgina web on, apart de la informació sobre el film, ofereix al visitant la possibilitat de realitzar un test emocional, i visitar la uniersitat (això sí, fictícia) de Santa Irene, capdavantera en investigacions sobre IA. 

Enllaços:

http://www.evalapelicula.com/
http://proyectonaschy.wordpress.com/2011/10/04/sitges-2011-los-geminoides-ya-estan-entre-nosotros/
http://www.lavanguardia.com/ciencia/20111011/54229819875/hiroshi-ishiguro-los-humanos-llegaran-a-enamorarse-de-los-androides.html

QUE PARLIN ELS JOVES

Divendres 16 de desembre es va celebrar la III Jornada de filosofia de l'Alt Empordà en commemoració del dia mundial de la filosofia, amb més de 200 alumnes de batxillerat debatent sobre El mite del progrés i una conferència magnífica de Gregorio Luri.

Felicitats als companys empordanesos per la seua iniciativa!

Aquí trobareu un petit reportatge de l'acte:

LA MENT, PLATÓ, EPICUR, ESCHER I ROGER PENROSE

"Me parece que hay un problema fundamental con la idea de que la mentalidad surge de lo físico: es algo que preocupa a los filósofos por muy buenas razones. Los conceptos que tratamos en física son materia, objetos masivos, partículas, espacio, tiempo, energía, cosas físicas y demás. ¿Cómo puede ser que nuestras sensaciones, nuestra percepción de la rojez, o de la felicidad, tengan algo que ver con la física? Creo que esto es un misterio. " R. PENROSE. Lo pequeño, lo grande i la mente humana. Cap. 3.

El problema que va inspirar el títol d'aquest bloc és, justament, el problema de la naturalesa de la ment. Roger Penrose, físic i matemàtic, dedica el capítol 3 del seu llibre Lo pequeño, lo grande y la mente humana, al problema de la ment i la seva possible explicació física, la qual descriu com un misteri.
En primer lloc, aclareix les diferents postures al voltant d'aquesta qüestió, que anomena A,B,C i D.

A: La ment es pot explicar per lleis físiques i els seus procediments per al coneixement són reduïbles a un model computacional, de manera que podríem construir un ordinador que imités el comportament humà, i podríem reduir el pensament a computació. Tot pensament és computació. Aquesta seria la postura de la Intel.ligència artificial, o funcionalisme.

B: Encara que la ment podria ser un producte de la constitució física i encara que es pogués reproduir computacionalment (és a dir, construir un robot que imités a la perfecció la conucta humana), això no implica però afirmar que la màquina pensi. Per tant, no es pot reduir el pensament a computació. Aquesta seria la postura defensada per John Searl amb l'argument de l'Habitació xinesa.

C: La ment té unes causes i una naturalesa física, és a dir, pot ser explicada en termes físics, però no pot ser simulada computacionalment, tal i com va demostrar el lògic Gödel en el seu moment, donat que no va poder reduïr el sistema matemàtic a un sistema lògic. Aquest és un punt de vista neoplatònic, compartit pel mateix Penrose, segons el qual la nostra descripció de la física és inadequada per a l'explicació del coneixement.

D: La comprensió i el coneixement no es poden explicar ni en termes físics, ni computacionals, ni, en general, científics.

Els tres mons segons Penrose.

Com dèiem, Penrose adopta una postura neoplatònica. Parteix de la idea del Món III de Popper, segons la qual hi ha tres mons: el món físic, el món mental, i el món de la cultura,  que constitueix tot el conjunt de coneixements i sabers assolits per la humanitat, i la geografia del qual encara no ha estat explorada del tot. Es tracta de tres mons diferents, però igualment objectius i reals, entre els quals hi ha una relació de causalitat del físic al mental i del mental al cultural. Per la seva banda, Penrose fa algunes aportacions a aquest model. Al Món III l'anomena Món Platònic de les Idees, i l'identifica amb l'estructura matemàtica de la realitat, o "veritat matemàtica absoluta". La relació entre aquests tres mons no és linial, sinó circular, de manera que el món platònic incideix en el món físic en la mesura que observem que tot en ell respon increïblement a una formulació matemàtica. A la vegada, existeix una relació entre el món mental i el platònic que Penrose no s'atreveix a definir de manera precisa. No deixa clar si aquest món platònic és un producte mental o no, però consolida la intuïció que el món platònic sembla ser un paisatge realment existent allà fora. La seva relació amb Plató és, doncs, molt clara. De fet, el seu llibre "Las sombras de la mente" al.ludeix molt clarament al mite de la caverna de Plató. Sobre això podeu llegir una bona ressenya aquí.

Anem a la qüestió que ens ocupa: què és la consciència? Segons Penrose, cal no renunciar a la possibilitat d'una explicació física de la ment, però la física actual no en pot donar raó, ja que el pensament humà no és susceptible de ser reduït a computació. Com a exemple, posa els Límits Circulars d'Escher (de fet, fou un article de Penrose i el seu pare el que va inspirar els seus dibuixos impossibles). Aquest, segons l'autor, es un exemple de procediment matemàtic irreproduïble per un ordinador.

ESCHER. Límit Circular.

"Así pues, lo que estoy diciendo, con más generalidad, es que la comprensión matemática no es algo computacional, sino algo bastante diferente que depende de nuestra capacidad de ser conocedores de cosas." La comprensió no és una habilitat computacional, i en general, totes les facultats que li atribuïm a la ment. No és explicable ni tan sols des de la neurologia, ja que no és absolutament predible el comportament de les neurones. Per Penrose, aquest buit teòric podria ser omplert des de la teoria quàntica, en un gest que l'aproparia a l'atomisme d'Epicur, qui explicava l'ànima com un compost d'àtoms molt subtils, semblants a l'aire càlid. Sembla que la no espacialitat dels quants, la seva no localitat, i la impredictibilitat dels seus moviments semblen trets molt més adequats a la naturalesa mental, que no pas el caràcter fisico-químic de la ciència clàssica. Potser és que tenen encara la poesia que poseeix tot allò que no podem explicar.

Material relacionat:

http://www.redes-tv.com/index.php?option=com_content&view=article&id=150:414-conciencia-y-universo-mas-alla-de-la-cuantica&catid=2:cermen&Itemid=10

LES EMOCIONS I LA MATÈRIA

Un dels debats que hem tingut a classe és sobre fins a quin punt podem dir que som només matèria, o bé si alguna part de nosaltres ha de ser immaterial, com ara la ment. Si acceptem aquesta segona opció, el problema és: com es pot relacionar la nostra part material (el nostre cos) amb la nostra ment? Com és que un pensament em pot emocionar, o és capaç d'estremir el meu cos? Ara bé, si som radicalment materialistes i creiem que tot en nosaltres és matèria, com expliquem l'origen dels records, idees, raonaments, imaginacions, i altres "entitats" no materials? O dit d'una altra manera: seria capaç un robot, que imités la complexitat del nostre organisme, de pensar, d'imaginar, de tenir records, d'emocionar-se?

EL CONDUCTOR DALTÒNIC