divendres, 18 d’agost de 2017

CIBORGS DESITJANTS


Isabel: Estimada Cristina de Suècia, què me'n dius d'aquesta afirmació tan novedosa del filòsof Descartes, “Penso per tant existeixo”?

Cristina: Princesa de Bohèmia, conec la teva amistat amb Descartes, però també la teva rebel·lia, i em penso que m'estàs parant un parany, però m'arriscaré a jugar. D'entrada l'afirmació no implica que “si no penso, llavors no existeixo”. Ni tampoc que “el sol fet d'existir implica pensar”, sinó que el fet de pensar implica saber que existeixes. Jo sóc, doncs, una cosa que pensa. 
 
Isabel: Exacte! Aquesta és la conclusió del nostre amic francès, però com hi arriba? Només sóc pensament? Sense pensament no hi ha jo, està clar, però, i sense el meu cos? És clar, podria ser un cervell en una cubeta, o el meu pensament podria ser imitat per una màquina. Però en qualsevol cas, el pensament necessita un suport físic. 
 
Cristina: Si per pensar entens només calcular, una màquina que pogués manejar símbols lògics ens podria suplantar de la manera més eficient. Però el pensament implica moltes altres operacions, com imaginar o sentir. En aquest cas, ja és més complicat que un conjunt de peces de coure pugui tenir sensacions internes, perquè no té consciència. Per molt ràpid que calculi, no sap que està calculant. Pensar és esdevenir conscient d'allò que es fa. 
 
Isabel: Però tampoc puc assegurar que tots els humans tinguin consciència, apart de mi mateixa. La consciència és només accessible de manera privada, i no puc ser conscient de les sensacions i els pensaments d'un altre. Així, si crec que els altres pensen, per què no considerar que un autòmat ho fa? En tinc la mateixa seguretat.

Cristina: Però hi ha una altra cosa que forma part del pensament: aprendre. Aprenem a parlar, a calcular, a construir, a transformar, a expressar, a cantar, a jugar, a posar-nos en el lloc de l'altre,... Per què aprenem tantes coses? Hi ha d'haver una motivació. Sense motivació, sense atracció, sense desig, no hi ha aprenentatge. I no hi ha màquines desitjants. 
 
Isabel: El desig és una emoció (allò que mou), una pulsió corporal que s'origina en la part més primitiva del cervell humà. No només ets pensament, ets un mico, un rèptil, un cos que ha desitjat sobreviure, i ha trobat plaer en l'aprenentatge. 
 
Cristina: Ep, som al segle XVII, i la teoria de l'evolució no sorgirà fins el XX! Però seguint el teu joc anacrònic, continuo preguntant: Què desitgem en fons quan aprenem doncs? Què és allò que desitgem en últim terme? Vols dir que només volem ser acceptats a la manada, o fins i tot dominar-la? Pensava que aprendre era el desig desinteressat de trobar la veritat i les lleis que regeixen l'univers, o, si això et sembla massa ambiciós, almenys entendre per què pensem i som conscients de nosaltres mateixos. 
 
Isabel: Sí, això és el que diu el nostre amic, però encara no ho veig clar. En qualsevol cas, estic d'acord amb Descartes que el pensament és allò que ens defineix com a humans. Encara que necessiti un suport físic, tant se val com sigui aquest: un cos de mascle, de femella, de coure o d'acer.

Publica un comentari a l'entrada