Ahir es va produir al Matí de Catalunya Ràdio un interessant debat sobre el paper de la policia en democràcia, molt semblant a aquell que encenia Sòcrates a La República. En el debat radiofònic van intervenir David Miquel, portaveu el Sindicat de Policies de Catalunya, Arcadi Oliveras, economista i president de Justícia i Pau, Andrés Antebi, antropòleg i investigador del Grup de Recerca Etnogràfica dels Espais Públics i Jofre Montoto, analista del Centre d'Estudis Estratègics i autor del llibre "Mossos d'Esquadra: com és i a què s'enfronta la policia de Catalunya". Aquí podeu escoltar el debat: Mentre que Arcadi Oliveras manifestava la ferma convicció que la policia és un instrument del govern al servei dels més rics, per tal de mantenir l'ordre de les coses, David Miquel s'enrocava amb l'argument que la policia no decideix les lleis, sinó que es limita a obeir les ordres i a fer complir la llei. Oliveras el reptava a considerar sobre la naturalesa de la justícia: si la justícia és el compliment de la llei estrictament, llavors ... no hi podria haver lleis injustes!. Pel president de Justícia i Pau, més enllà de l'obediència a les lleis, cal plantejar-se si una llei és digna de ser obeïda. Efectivament, hi pot haver lleis injustes, i per tant, l'estricte compliment d'aquestes seria reprovable moralment. Sòcrates demana a Trasímac que s'expliqui, i aquest reacciona de la mateixa manera que el policia davant les evidències a què el confronta Sòcrates, qui finalment el fa caure en una contradicció:
- Encara que certament comprenc en principi - vaig dir jo (Sòcrates) - què dius, en aquest moment, no obstant això, no sé prou encara. Afirmes que la justícia és l'interès del més fort. I què entens per això, Trasímac? Doncs no afirmaries que, si Pulidamas, lluitador, més fort que nosaltres, li és útil [menjar] la carn de bou per [sostenir les forces de] el seu cos, aquest menjar és també per a nosaltres, que som inferiors a ell, útil i justa.
- Ets ignominiós, Sòcrates - va etzibar -, i ho entens de manera que destrueixes la meva definició.
- De cap manera, excel·lent [amic] - vaig dir jo - , però expressa més diàfanament què dius. No saps tu que uns Estats són monarquies absolutes; uns altres, democràcies, i uns altres, aristocràcies?
- Doncs com no? Certament, cada govern estableix les lleis en el seu propi interès: la democràcia, les democràtiques; la monarquia, les lleis monàrquiques, i així els altres [Estats]. I una vegada establertes [aquestes lleis], declaren que això és just, en interès per a ells, i si algun les viola ho castiguen com a violador de les lleis i de la justícia. Això és, doncs, excel·lent [amic], el que dic, que en tots els Estats això és la justícia: l'interès del govern constituït. Per això aquest govern té la força, de manera que resulta que a tot arreu, per a aquell qui raona, la justícia és el mateix que l'interès del més fort.
- Ara - vaig dir jo - vaig comprenent el que dius; intentaré saber si és veritat o no. Per tant, Trasímac, tu també has respost que l'interès és la justícia; no obstant això, a mi em prohibies que contestés això; però certament has afegit allí «del més fort».
- Addició insignificant - va dir.
- No està aclarit si no és important; però és evident que això ha d'examinar-se, si dius la veritat. Jo estic també d'acord amb tu en què la justícia és alguna cosa d'utilitat; però tu afegeixes i dius que això és pel més fort. Jo això ho ignoro i ha d'examinar-se.
- Examina-ho - va dir.
- Això serà - vaig dir jo -. I digues-me: no afirmes també que obeir als quals governen és també [part de] la justícia?
- Jo [ho afirmo].
- I per ventura els governants són infal·libles en cadascun dels seus Estats o tals que també s'equivoquen alguna vegada?
- Certament - va dir -, potser tals, que s'equivoquen alguna vegada.
- Per tant, en disposar-se a establir unes lleis, unes vegades les promulguen bones i unes altres no bones?
- Jo ho crec així.
- Però instituir lleis bones és una utilitat per a ells mateixos, i si són dolentes, els són perjudicials, o no et sembla?
- Així em sembla.
- El que s'ha instituït han d'executar-ho els súbdits, i això és la justícia? Per tant, la justícia és, segons la teva tesi, fer no solament l'útil pel més fort, sinó també el contrari, la qual cosa no [els] és útil.
- Què dius tu? - va etzibar Trasímac.
- El que tu dius, em sembla. Però examinem-ho millor. No estem d'acord que els governants, quan manen als súbdits que executin certes coses, s'equivoquen alguna vegada sobre el millor per a ells mateixos i que les coses que manen els governants és justícia que les facin els seus súbdits? No hem convingut això?
- Crec que sí - va contestar.
- Pensa a més - vaig dir jo - que he convingut amb tu que és just també fer coses perjudicials per als governants i els més forts, quan els governants manen involuntàriament coses perjudicials per a ells mateixos, ja que és just, afirmes, que els súbdits facin les coses que els governants manen.
Per tant, oh molt savi Trasímac!, no és necessari deduir la següent conclusió: que és just fer el contrari del que el tu dius; perquè, certament, s'ordena als mes dèbils que facin el que és perjudicial per als forts
PLATÓ, La República, I, 13
El portaveu del Sindicat de Policies renuncia a la reflexió i s'escuda rera una mena d'esquizofrènia del policia, que moltes vegades es veu obligat a desnonar persones de casa seva, com a policia, cosa que mai faria com a persona. Remarca que es limita a complir les ordres, eludint qualsevol mena de responsabilitat sobre els seus actes com a policia. Aquí és on Oliveras fa una referència al règim nazi, i el senyor Miquel s'ofèn terriblement, com cada vegada que en aquest país es compara alguna situació amb alguna de les que es van donar sota el règim totalitari de Hitler. Certament, el règim nazi s'ha convertit en el Lucifer del segle XXI, i sembla que ja no es pot dir el seu nom en va. Qualsevol que se senti comparat amb el nazisme pateix una reacció automàtica i irreflexiva d'indignació, com si el nazisme haguès estat un fenomen diabòlic, i no humà. Però la veritat és que la comparació que feia Oliveras no era en va: cal recordar com es va produir el fenomen de l'obediència cega a un règim totalitari, tal com ja va fer Hannah Arendt en el seu llibre La banalitat del mal, en el qual escriu sobre el judici fet a Jerusalem contra Eichmann, un dels executors del règim nazi. Aquell personatge, lluny de semblar l'encarnació de Satanàs, es limitava a respondre dòcilment que quan se l'exhortava a portar a terme les execucions de jueus, ell es limitava a complir ordres. La visió de Hannah Arendt en aquell moment fou que el mal no és una força diabòlica intencionada, sinó que és quelcom molt més banal: és la declinació de tota responsabilitat. Quan no ens sentim responsables del que fem, és quan som capaços de fer les coses més terribles.
Respecte d'això, torno a fer referència a l'experiment que el psicòleg Stanley Milgram va realitzar el 1974 a la Universitat de Yale, on es tractava de veure fins a quin punt els investigats podien arribar a inflingir dolor en altres persones, si eren ordenats que ho fessin. Aquesta fou la conclusió de Milgram:
Los aspectos legales y filosóficos de la obediencia son de enorme importancia, pero dicen muy poco sobre cómo la mayoría de la gente se comporta en situaciones concretas. Monté un simple experimento en la Universidad de Yale para probar cuánto dolor infligiría un ciudadano corriente a otra persona simplemente porque se lo pedían para un experimento científico. La férrea autoridad se impuso a los fuertes imperativos morales de los sujetos (participantes) de lastimar a otros y, con los gritos de las víctimas sonando en los oídos de los sujetos (participantes), la autoridad subyugaba con mayor frecuencia. La extrema buena voluntad de los adultos de aceptar casi cualquier requerimiento ordenado por la autoridad constituye el principal descubrimiento del estudio.
Stanley Milgram. The Perils of Obedience (Los peligros de la obediencia. 1974)
