És una estratègia molt antiga, però que va prenent formes diferents: la de defensar-se atacant i negant per, després, acabar capgirant el significat de les coses. No és nou que els llops es disfressin d’ovelles per sembrar el pànic i viralitzar així la idea que que les ovelles són llops. Naturalment, primer s’ha d’haver sembrat la creença que hi ha bons i dolents, i que els llops compten com a molt dolents, com a malvats.
En els últims temps les actituds més reaccionàries es disfressen d’ovella i s’atorguen la potestat de donar lliçons sobre què vol dir ser revolucionari, llibertari, feminista o progressista, donant a entendre que posseeixen un verdader coneixement sobre què és la llibertat, la igualtat, el feminisme, l’ecologisme, i altres -ismes que tradicionalment havien estat consignes pronunciades des de posicions no predominants, marginals i esquerranoses.
Això pot tenir una lectura positiva, perquè vol dir que aquests discursos estan guanyant la batalla cultural. El discurs feminista està quallant en molts nivells de la societat, i ha aconseguit que moltes agressions que abans estaven normalitzades ara no ho estiguin. No només això, sinó que ha provocat canvis legals i institucionals. El mateix passa amb l’ecologisme, que ha deixat de ser un discurs de quatre il·luminats i defensats per cèl·lules quasi-terroristes, i en canvi és ja un relat plenament institucionalitzat i amb poder legislatiu.
Tot i que malauradament hi continuarà havent agressions sexistes, homòfobes, racistes o contra el medi ambient, aquestes agressions ja no estan normalitzades socialment, i en molts casos són legalment punibles. És veritat que hi ha una cultura de la violació, que hi ha actituds negacionistes del masclisme o del canvi climàtic. Però si hi ha negacionisme és perquè hi ha un esforç que abans no calia per negar un discurs contrari que abans estava completament silenciat. La negació, el NO!, que ha estat sempre una crida de crítica i de dissidència, és ara, en la seva forma capgirada, una reacció dels privilegiats a un discurs afirmatiu que ha pres molta rellevància.
Però el fet que aquest discurs passi a ser preponderant també té els seus inconvenients, ja que passa de ser un discurs dissident i revolucionari a ser un discurs convenient per al poder – evidentment, en la seva versió adaptada a les necessitats del poder i del capital. I passa que els poderosos s’omplen la boca de feminisme, ecologisme, llibertat i igualitarisme, moltes vegades com una arma per lluitar contra altres poderosos. Com el senyor Rubiales, president de la RFEF, un masclista de manual que afirma saber quin és el verdader feminisme. El «verdader feminisme» és aquell que no molesta, no denuncia, que només s’accepta com a decoratiu, que procura mantenir intactes les estructures de poder, però amb unes quantes dones posades en llocs visibles. El «fals feminisme» és injust perquè limita la voluntat dels homes (en realitat, la seva pròpia), els oprimeix, els sotmet a escarni públic, els posa davant del mirall. Un intent més de girar la realitat: el poderós és la víctima, el privilegiat és l’oprimit, el verdader és el fals.
Però aquesta trampa del llop i les ovelles, la de la inversió del discurs, ja la coneixem. Ja sabem quin és el fals feminisme. I no només és el de Rubiales. També és el d’aquells qui abans l’aplaudien i ara el denuncien per salvar la cadira, o dels qui aprofiten l’embat per fer fora un oponent. També és el de tots aquells Rubalies que diuen que estimen l’esport femení quan guanya mundials de futbol, però que menystenen les reivindicacions de les esportistes, començant per les unions esportives locals i l’esport de base. I amb tot això hem de tenir en compte que estem parlant d’un petó que es va donar en el món del futbol, un esport tradicionalment masculí i, per tant, visible. Algú sap què passa en l’altre món, el dels esports tradicionalment femenins o no masculinitzats? I en el submón de la realitat laboral?
