LA PARADOXA DE L'INDIVIDUALISME: EL TOTALITARISME

Una lectura del present a través de la mirada de Hannah Arendt

(Article publicat a: Revista del Cercle de Belles Arts. El crepuscle d'occident. Núm. 60, Octubre 2025)

Quan diem que una persona és individualista, acostumem a entendre que és egoista i indiferent als problemes dels altres. Igualment, una societat individualista és el contrari d’una comunitat; una simple suma d’individus que busquen la felicitat pel seu compte, on no hi ha fites ni béns comuns, ni cap finalitat més enllà de protegir els límits de l’esfera individual, per tal que els individus no es destorbin mútuament en llur recerca del propi benestar.

Aquesta definició d’individualisme és negativa en dos sentits: en el sentit moral, perquè denota egoisme, i en el sentit formal, perquè defineix l’individu en negatiu, és a dir, defineix allò que no és; només en dibuixa els límits, més enllà dels quals es troba una esfera privada teòricament buida de contingut. Aquesta buidor és la llibertat individual. La consideració de l’individu en negatiu posa l’accent en la suposada igualtat teòrica dels individus entre ells, una idea que sorgeix de la modernitat il·lustrada, la concepció de llibertat i d’igualtat en la qual es basa la justificació teòrica dels nostres sistemes democràtics actuals.

Però l’individualisme té altres lectures que no són negatives. Per exemple, l’individualisme nietzscheà posa èmfasi en l’afirmació de l’individu com a ésser únic. En la seva genealogia, retrocedeix en el temps, desconstruint la cultura occidental, fins a topar amb cultures presocràtiques, per realitzar l’arqueologia d’una perspectiva extingida fa segles, ofegada pels instints decadents dels valors occidentals. Nietzsche es remunta a un món on l’important no són els límits ni el profit, sinó tot allò que enriqueixi i afirmi l’individu, que el faci més fort, més creatiu, més vital. D’aquí extreu la seva idea vitalista segons la qual el que té valor en l’individu no és allò que l’iguala als altres, sinó justament allò que el fa diferent. L’individu nietzscheà no necessita que l’altre sigui igual que ell per estimar-lo. De la mateixa manera, Hannah Arendt, a La condició humana, gira la mirada cap a la polis grega pre-platònica per trobar l’espai polític on apareixen els individus, la pluralitat. La filòsofa entén la pluralitat com un element essencial i constitutiu de la naturalesa humana, perquè fa possible la la diferència, la distinció i, per tant, només en aquest espai públic plural d’interrelacions humanes pot sorgir la individualitat de cadascú.

La paradoxa que es dona, doncs, en l’individualisme és que els seus dos sentits s’exclouen mútuament. En el context de la societat moderna, com més individualista és, menys apareixen els individus, perquè la insistència en els límits fa desaparèixer l’espai polític entre aquests. La idea segons la qual «la societat no existeix, és una suma d’individus», sembla haver enaltit l’individu com a àtom del cos social, però, paradoxalment, centrant-se en l’individu-àtom, ha descuidat les interrelacions que el fan possible com a tal individu. Aquest serà un factor clau en l’aparició del totalitarisme.

Segons Hannah Arendt el totalitarisme ha operat bàsicament a través de l’aïllament de l’individu i la destrucció del medi polític on aquest pot arrelar. Aquesta destrucció es gestà en la modernitat, sobretot per mitjà de la invenció de la privacitat. La privacitat, pels grecs, és la vida dedicada a un mateix, pràctica que es designava amb el mot idiota. Seguint aquesta idea, Arendt afirma que allà on l’individu es realitza com a ésser pensant no és pas en la vida contemplativa - en aïllament -, sinó que es realitza en la vita activa, en l’acció indissociable del discurs que es desenvolupa necessàriament en l’espai públic, perquè només aquest és l’espai on l’individu pot aparèixer. En aquest sentit, només és lliure aquell que actua i, per tant, la llibertat no és prèvia a l’acció: no sóc lliure de fer el que vulgui, sinó que em faig lliure actuant. I encara més; només puc dir que sóc en absolut en la mesura que actuo-parlo i, per tant, penso. Així doncs la llibertat individual, estrictament, no existeix, perquè aquesta només es pot donar en l’espai públic. Segons aquesta concepció, l’individu mai pot exercir el seu poder d’esquena als altres. Cal dir que Arendt distingeix entre força i poder: mentre que la força és la qualitat d’un individu aïllat, el poder sorgeix quan els homes actuen o, millor dit, interactuen. Per això els actes no serveixen per violar i destruir, sinó per establir relacions i crear noves realitats. ¹

Ara bé, un altre aspecte essencial de l’acció i, per tant, de la llibertat, és la seva impredictibilitat: l’acció no està determinada, com tampoc ho estan les seves conseqüències. L’acció no és, en paraules d’Arendt, com el procés productiu propi de l’homo faber, una sèrie lògica de mitjans per a l’assoliment d’un producte. La motivació de suprimir aquest caràcter impredictible de l’acció – i, de retruc, la llibertat- impulsà una de les creacions de la modernitat: l’individu aïllat que des d’una llibertat buida accedeix al món públic només a través de la mediació de les categories de l’homo faber,- mitjans i fins- i desenvolupa les relacions socials com a processos de producció.

Què hi té a veure això, amb l’aparició del totalitarisme? Certament, sembla una paradoxa afirmar que a la base del totalitarisme hi ha l’individualisme, ja que sota el mot totalitarisme entenem alguna cosa semblant a la tirania, un règim il·legal on s’exerceix una violència arbitrària i es governa en interès del governant en contra de la voluntat individual dels governats. Però els líders totalitaris no responen a aquest patró. Per això Arendt afirma que el totalitarisme és un fenomen nou, propi del segle XX i sense precedents. El totalitarisme no aspira a dominar una massa d’individus passius, sinó a convertir-los en executors d’una llei que és fins i tot superior al mateix governant, sigui una llei de la Natura, de la Història, o de l’Economia. D’aquí la des-responsabilització de l’individu respecte les seves decisions i conductes – com Arendt analitza en el famós cas d’Eichmann – i la necessitat d’adoctrinament de tot règim totalitari.

Però l’adoctrinament ideològic no és, lluny del que podríem pensar, una mena de fantasia que s’inculca als individus, sinó al contrari: és l’intent de tenyir la realitat d’un caràcter fictici. La pretensió de l’adoctrinament és la creació d’individus per als quals no existeixi la distinció entre realitat i ficció, entre verdader i fals. «El propòsit de l’educació totalitària mai ha sigut inculcar conviccions, sinó destruir la capacitat de formar-se’n alguna». ² En una societat totalitària, o ets executor o ets executat. La nova forma del mal, doncs, no és ja mirar egoistament pel propi interès, sinó en la supressió de la responsabilitat individual.

És per això que l’afany del totalitarisme és crear un sistema on els individus siguin superflus i substituïbles, com en la lògica de la fàbrica; un sistema mecànic i determinista que no deixi escletxes a la responsabilitat i la llibertat. Aquesta dominació absoluta només és possible si s’exerceix, precisament, sobre individus aïllats. La seva condició d’existència és la destrucció de l’espai públic, de la impredictibilitat, de l’acció, de l’autonomia, de la creativitat intrínseca a l’home; en una paraula, de l’individu en sentit afirmatiu.

La pretensió d’Arendt va més enllà de comprendre històricament els totalitarismes. Vol ser una eina per comprendre la realitat del present. Agafant el seu relleu, podem pensar el nostre present des dels seus termes, i trobarem els elements que poden cristal·litzar en una societat totalitària: l’aïllament de l’individu, ja no en el partit o en la fàbrica, sinó en el panòptic configurat per la «màquina pensant», un espai virtual de comunicació a través de xarxes socials i plataformes de continguts. Els mecanismes d’aquesta màquina són programats segons les lleis inexorables del mercat, de les quals els individus són els seus executors, precisament perquè prèviament s’han convençut de la seva i-responsabilitat. La màquina aïlla i controla creant sensacions de comunicació, d’autoafirmació i de coneixement, que desactiven, justament, l’impuls de comunicació, d’autoafirmació i de coneixement dels individus.

Aquesta màquina crea sensació de comunicació al mateix temps que executa un progressiu aïllament entre individus, perquè els «facilita» el contacte virtual sense necessitat d’actuar-parlar realment. El propi mitjà de comunicació entre ells, doncs, els distancia. Per altra banda, la màquina crea sensació d’autoafirmació, perquè ja no uniformitza explícitament, sinó que personalitza continguts. Però, paradoxalment, personalitzant, iguala i controla. Finalment, la màquina no adoctrina, sinó que diversifica continguts, facilita milions de bits d’informació; tants, que és impossible distingir el ver del fals. En aquesta situació de post-veritat, l’opinió individual es perd en la immensitat del ciberespai.

El repte davant del qual ens posa la lectura de Hannah Arendt és el de diagnosticar el nostre present, no pas amb les categories del passat, ja que els esdeveniments històrics són concrecions pròpies de cada època. Arendt ens proporciona una mirada preparada per llegir un mateix fenomen amb aparicions diferents en funció dels elements que cristal·litzin en cada moment en la destrucció de la política com a espai intersubjectiu de llibertat i, en definitiva, en un nou totalitarisme del segle XXI.

1ARENDT, Hannah. La condició humana. Barcelona: Edicions62, 2023 (pàg. 222)

2BIRULÉS, Fina. Una herencia sin testamento: Hannah Arendt. Barcelona: Editorial Herder, 2024. (pàg. 55)

 

EL DRET DE DEFENSAR-SE

 (Diàleg entre Surak de Vulcano i la la subcomandant T'Pol sobre els incomprensibles afers humans)

-Els humans diuen que els seus Estats són sobirans, i que decideixen coses, però jo em plantejo si existeixen els Estats. Si podem dir que existeix algun Estat,... llavors què vol dir existir? Un Estat no existeix de la mateixa manera que existeix una cosa o una persona. Ni tan sols existeix de la mateixa manera que existeix la consciència.

-Surak, si ens posem de ple en aquesta qüestió, ens portarà a reflexions existencials i metafísiques que no tenim temps d’abordar en l’espai que ens donen per aquest article.

-D’acord, T’Pol, doncs admetem la possibilitat de l’existència d’algun Estat. Pot tenir aquesta algun sentit?

-Quina finalitat pot justificar el bastiment de tota aquesta estructura burocràtica, d’aquest animal artificial, d’aquest gran embarrat a qui han delegat la presa de decisions? D’entrada, dit així, sembla un ens completament monstruós i alienant.

- Tot i així, suposem que l’existència de l’Estat pugui tenir algun sentit. Quin seria? En tot cas, seria el de salvaguardar els drets de les persones súbdites de l’Estat en qüestió. De fet, si té sentit sotmetre’s a alguna instància, només pot ser a canvi d’algun tipus de protecció.

- Així doncs, cal determinar exactament què és allò que cal protegir per igual en totes les persones. Com diria Kant, trobar què és allò que tothom podria voler protegir, allò que tots podríem voler que fes tothom, allò en el qual les voluntats de tots poguessin ser una sola voluntat comuna.

- Sona complicat, T’Pol, però si admetem que l’Estat té un sentit, és l’únic camí que ens queda per determinar-lo.

- Allò, doncs, que tots podríem voler i que, per tant, constituirien els principis més valuosos d’aquest Estat és el que anomenem «drets». I l’Estat hauria de ser el garant d’aquests drets.

- Així doncs, tenint en compte aquests supòsits, hem de concloure que l’Estat no pot tenir drets. Només les persones poden tenir drets.

- Per què ho dius, Surak? Un estat no té dret a defensar-se?

- Per la raó que he formulat al principi de la nostra discussió, i que tu no has volgut abordar perquè creies que seria massa complicat: l’Estat no existeix de la mateixa manera que existeixen les persones. I una cosa que no existeix no pot tenir drets. Bé, tampoc una cosa que existeix pot tenir drets. Per exemple, una taula no pot tenir drets,...

- Sí, sí, ja t’he entès. Tens raó, la qüestió és més metafísica del que em pensava. Però, en termes pràctics, vols dir que no podem dir que l’Estat tingui drets, sinó només l’obligació de defensar els drets de les persones que formen part de l’Estat.

- Sí, bé, això de «formar part» o «ser súbdit» també ho hauríem d’analitzar...

- Sí, és clar, però no tenim més espai. Tenint en compte el que hem dit, que un Estat entri en guerra amb un altre i envii els seus súbdits al front mai pot ser una tasca que doni sentit a l’estat, perquè està desatenent l’obligació de protegir els drets dels ciutadans, en aquest cas el mateix dret a la vida i a la salut física i mental.

- Hi estic d’acord, T’Pol. Aquest és un dels casos en què l’existència de l’Estat esdevé completament absurda, kafkiana i terrorífica. Però això passa constantment. Potser és que no és un accident o una excepció. Potser és la norma. Potser la guerra mateixa és l’única lògica que motiva la suposada existència dels Estats.

- Segons el que dius, la qüestió ens l’hem de mirar al revés del que normalment la plantegem: no és que l’existència de l’Estat sigui necessària perquè hi ha guerres de les quals ens hem de defensar, sinó que hi ha guerres perquè hi ha Estats. Hi ha Estats que les provoquen, altres les condemnen perquè no tenen prou força per participar-hi. Hi ha Estats que no tenen prou força per protegir els seus súbdits dels atacs d’altres estats, hi ha Estats que s’aprofiten del fet que hi hagi Estats que fan la guerra entre ells.

- I no només en això hem d’invertir la mirada: la guerra no està provocada pels conflictes entre persones, ni tan sols per l’odi dels uns contra els altres, sinó al revés. La guerra és un moviment promogut, planificat, orquestrat, dissenyat, pels Estats.

- Però hem dit que els Estats no existeixen. Només existeixen les persones, tant si són terrestres, com vulcanianes, com marcianes,...

- Llavors, sigui qui sigui que hagi al darrera d’una guerra, encara és més clar que els Estats no tenen drets, ni tan sols el dret a defensar-se. Només les persones tenen drets.

CONSENTIMENT

 Judith Butler: «Cal contextualitzar la sexualitat. El problema no és la sexualitat en si mateixa. Les persones intenten seduir-se, s'esforcen per crear les condicions en què la persona que desitgen els trobi irresistibles. La qüestió és identificar les dinàmiques de poder que tendeixen a afectar la capacitat de cadascú de progressar, de prosperar, de ser tractat de manera justa i, en primer lloc, d'evitar el xantatge i les represàlies.» (Revista Vacarme, 2003)

LLIBERTA- Com podem saber quan una persona actua lliurement i sense coacció?

CONSE- Crec que la llibertat es mesura en base al consentiment. Sense el seu consentiment, qualsevol acció sobre un altre és il·legítima, perquè és un acte de dominació o submissió forçada. L’acció política dels governants cap als governats hauria de ser consentida per aquests a través d’un pacte social. Es pot dir el mateix en les relacions socials i afectives: el matrimoni es basa en un pacte on els dos membres de la parella han de dir que sí. Els estats actuals estan basats en aquesta idea, pròpia del contractualisme liberal: l’origen de l’estat és un pacte lliure entre tots els ciutadans per donar-se, com a mínim, unes lleis i uns governants que les facin complir. Per tant, si formes part d’aquest estat, la teva obediència als governants i a les lleis no implica opressió, perquè la teva submissió és voluntària. Sobre aquesta base teòrica, l’Estat és un estat de llibertat a través de la llei.

LLIBERTA- Però aquesta llibertat inicial és fictícia! Quan s’ha donat aquest consentiment? En quin moment a ningú li han preguntat explícitament si volia formar part de cap Estat? I la qüestió més important: és que hi ha alguna altra opció a escollir? Hi ha l’opció de no consentir? En el cas d’una dona que pateix abús sexual a la feina, si continua ocupant el seu lloc de treball perquè és l’única opció de supervivència que té, podem dir que està consentint la situació i que, per tant, no està patint realment un abús? En el cas d’un home totalment desposseït que no té cap altra opció que treballar en condicions d’explotació, podem dir que consent aquest abús de poder, només pel fet que torna a la feina cada dia pel seu propi peu i sense que ningú el forci a anar-hi? Allà on no hi ha la possibilitat real de no consentir, el consentiment no té sentit. Allà on no és possible dir «No», el «Sí» significa ben poca cosa. Fa falta alguna cosa més que el consentiment per poder considerar que la conducta d’una persona és lliure.

CONSE- Però llavors, en quin moment ho pot ser? Sempre estem condicionats per l’entorn, la cultura, la pressió social, les condicions econòmiques, les expectatives de la família,... Naixem ja dins una societat i anem conformant la nostra identitat sota les categories que ens ofereix aquesta estructura social. Em refereixo a la identitat cultural, sexual, religiosa, etc. Segons això, mai som lliures d’escollir el que fem, perquè estem incrustats en aquesta estructura, fora de la qual la nostra existència com a individus no seria possible ni pensable. Llavors, hem de concloure que la llibertat no és possible?

LLIBERTA- No sé què és la llibertat en abstracte. Acostumem a definir la llibertat com la capacitat de fer el vulguem. Però és difícil saber què volem. Potser és més fàcil saber què no volem, què no estem disposats a suportar. Quan algú diu «No», això és molt clar. En canvi, no dir que "No" no sempre vol dir sí. Ni tan sols dir que sí és sempre un sí. Llavors, el problema no és el sí o el no, sinó les condicions estructurals sota les quals les persones consenten determinades situacions. Les persones prenen responsablement (no hi ha més remei) les seves pròpies decisions (encertadament o no) per tirar endavant la seva vida en el món que els ha tocat viure. Enlloc de jutjar les seves decisions, hauríem de jutjar el món que els envolta: hi ha decisions que no hauríem d’haver de prendre!

CONSE- Llavors, què cal tenir en compte en un judici?

LLIBERTA- Un jutge no només ha de tenir en compte el sí o el no d’una dona que ha denunciat una agressió sexual. Haurà de tenir en compte les desigualtats existents prèviament a aquest sí o aquest no. És a dir, a més de complir la lletra de la llei, s’haurà de qüestionar necessàriament els seus propis prejudicis masclistes, classistes, racistes, ... que són els propis de la societat, i fins i tot poden ser els de la víctima. 

 

Per ampliar:

SERRA, Clara. El sentido de consentir. Editorial Anagrama, 2024.

L'OBLIT DE L'ORIGEN

 

Ja soc davant la casa. Envoltada per la selva que havia estat un antic jardí romàntic, està força més deteriorada del que em pensava. La restauració serà molt costosa. Els motius ornamentals s’han anat desprenent de la façana d’estil modernista, i la molsa i l’heura s’han obert pas per entre les escletxes que s’obren entre les motllures i les toves. Les finestres ja no són més que forats negres, a través dels quals es no es pot apreciar res més que la buidor.

Tot i la impressió llòbrega de l’edifici, em disposo a entrar-hi caminant sobre el terra florit i fent-me pas entre les teranyines i les goteres. La llanterna il·lumina les restes d’allò que en un altre temps semblava haver estat la dolça i lluminosa llar d’una família de la burgesia catalana del segle XIX.

M’entretinc observant les formes arrodonides de les portes i els pocs vidres de colors que encara s’arrapen fràgilment a les motllures, quan sento el xerric de la porta que duu al que deuria ser la biblioteca. Hi encaro la llanterna i veig una forma humana semitransparent que surt de darrera la porta. Amb els ulls esbatanats i la boca desencaixada, crido:

- Qui és vostè?! Què hi fa aquí?! Com heu entrat?! Què vol?!

Amb un aire d’allò més tranquil, aquella mena d’holograma em respon sense immutar-se:

- Perdoni, senyoreta, però aquestes preguntes les hi hauria de fer jo a vostè. Jo sóc l’amo d’aquesta casa, jo la vaig fer dissenyar pel millor arquitecte del país, i la veig fer construir pels millors artesans del món.

- Sí, aquesta casa té un valor incalculable. - li dic, mentre em pregunto què faig parlant amb un fantasma.

- Un valor incalculable! - Una altra veu, molt més estrident i amb un to cínic s’obre pas per entre les teranyines que envaeixen el corredor que va a la cuina, i que deixen entreveure un altre esperit que se m’atansa.

- Antonieta, per servir-la. Ai, no! De fet jo ja no serveixo ningú! Ja n’estic tipa de servir! I tu? Tu deus ser una altra d’aquelles arquitectes a qui encarreguen la restauració de la casa, la recuperació d’aquell passat lluminós de la nostra burgesia, la que construïa aquells edificis preciosos, plens de detalls acolorits i refinats,... i que és l’orgull i el símbol de la nació! Però escolta, noia: aquesta casa tan lluminosa s’ha construït sobre fonaments foscos i tèrbols. La fam de dolçor i perfecció es va saciar a costa de l’amargor del treball de dones, homes i canalla a les fàbriques.

- És clar, això ja ho tenim en compte... – dic jo, amb ànims de calmar el fantasma indignat, mentre l’holograma del senyor em mira amb cara de sorpresa. - Estem dissenyant uns plafons per explicar també les condicions dels servents i ...

-Ja, ja, això també ho deien totes les altres arquitectes,... - «...les altres?», penso, i un calfred em comença a recórrer tot el cos. - ... però allò que us interessa és la carcassa, el «valor incalculable» dels capricis del senyor, quina llàstima que es faci malbé oi? No teniu vergonya! Sempre acabem pagant els mateixos! Abans, treballant directament sota la mirada dels binocles dels senyors (almenys sabíem d’on ens venia la desgràcia!), i ara restaurant els seus palauets amb diners públics, impostos de treballadors, autònoms i consumidors. I tot per què? Per fer oblidar l’origen. L’origen de la «bellesa», l’origen de l’aigua que surt per l’aixeta, l’origen del mes de vacances a què teniu dret, l’origen de la intel·ligència artificial, de les escoles o el del sabó de rentar. I això no ho permetré. No ets la primera arquitecta, ni seràs l’última! I jo sóc i seré sempre aquí per rebre-us i servir-vos com us mereixeu... fins que aquesta casa desaparegui entre la selva del jardí i jo pugui grimpar per entre les branques de les acàcies.

NIETZSCHE I EL Dr. FRANKENSTEIN

 (Tremolor de violins)

FRANKENSTEIN- La meva creació està malalta! Jo, el pioner de la biotecnologia, el Prometeu modern, que he estat capaç de crear l'inimaginable, d'imitar Déu! Però veig la meva criatura convertida en un monstre, i no sóc capaç de determinar la causa del seu mal. Herr Nietzsche, vós que heu estat el primer i més gran genealogista cultural de la història, em sabeu dir què li passa?

NIETZSCHE- La vostra criatura, Dr. Frankenstein, és tècnicament impecable, però li manca vida i autenticitat. Vós heu creat una cultura amb pretensions d’universalitat, un individu abstracte i sense atributs, una civilització marcada per una racionalitat pura i autònoma, i per això mateix totalitària. Heu construït un temple lluminós i hipnòtic per fora, però buit per dins. La vostra creació ha esdevingut la pell seca d’una fruita que ha perdut tota la seva olor, el seu sabor, el seu suc. El meu diagnòstic: nihilisme.

FRANKENSTEIN- Manca de valors?

NIETZSCHE- La manca de valors és impossible, perquè no hi ha cap perspectiva neutra, més enllà dels valors. No, no és que li manquin valors, sinó que aquests tenen el seu origen en la negació i en la buidor. El seu mal no prové pas d’una amenaça externa sinó del seu propi germen.

FRANKENSTEIN- Voleu dir que els valors del meu monstre estan buits? La igualtat, la llibertat, els drets individuals bé que signifiquen alguna cosa. El sistema operatiu del meu fill és una gran màquina pensada per garantir la vigència d’aquests valors.

NIETZSCHE- Ah, sí! La gran màquina que vetlla pels drets de tots, tan genis com mediocres! És molt senzill determinar «drets de» i atorgar-los pel sol fet d’existir. Així de poc li exigiu a la vostra criatura! No m’estranya que hagi emmalaltit! Vós heu creat l'individu instal·lat en el "jo tinc dret a tot" , però voluntat de res. Però per tenir dret a fer el que es vulgui, primer cal voler alguna cosa! ... Dr. Frankenstein, creieu-me! La criatura matarà el seu creador. El matarà de fàstic. Feu cas de la vostra creadora, Mary Shelley, i abandoneu el vostre propòsit: el pensament lògic, la percepció, fins i tot la imaginació... tot en l'home es pot imitar artificialment, excepte la voluntat.

LA LLIBERTAT I LA POLÍTICA

Entrevista fictícia a Hannah Arendt, una filòsofa alemanya que deia que no era filòsofa, i que va haver de fugir del seu país a mitjans del segle XX per ser qui era.

- Sra. Arendt, creu que la política és un bon mitjà per aconseguir la llibertat?

En la pregunta que em fas pressuposes que la llibertat és alguna cosa més enllà de l’acció política, un producte de l’exercici polític. Per respondre aquesta pregunta em caldria aclarir primer què entenc per política i què per llibertat.

- Comencem per definir la llibertat, doncs?

Quan parlem de llibertat, tendim a pensar en una esfera interior d’autocontrol. Es reivindica la llibertat de consciència, de pensament, religiosa,... com un espai íntim i apartat de la nostra vida social. Tendim a pensar-nos com a agents dobles: jo visc així, i treballo aixà, però sóc lliure de pensar i creure el que vulgui. També tendim a pensar que com menys incideixi la societat i la política en la nostra vida, més llibertat tindrem com a individus.

- I això no és ser lliure?

No. Per mi no es pot ser lliure portes endins, sinó que requereix sortir fora. Ser lliure és actuar, i amb això no vull dir ni treballar ni produir. Vull dir entrar en el terreny del joc social, en relació amb iguals, i atrevir-se a posar-se en el lloc de l’altre, a entendre punts de vista diferents del propi, posar en risc les pròpies opinions.

- Això ens porta a la definició de política, doncs?

Sí. Crec que la política és justament això, i no allò que fan els polítics. La política s’ha de fer des de l’amistat, des de la relació entre iguals, des de la voluntat d’entendre l’altre.

- Tanmateix, abans d’actuar cal pensar, i pensar per un mateix és una condició per ser lliure, oi?

És clar, però ser lliure no és pensar el que vulguis i prou. La llibertat de pensament és llibertat quan busquem un moment de solitud en què ens replantegem allò que la majoria accepta de manera irreflexiva, fins i tot si això implica destruir les nostres pròpies opinions i prejudicis.

En aquest sentit el pensament és absolutament necessari perquè és perillós, i perquè el no-pensament és encara més perillós. Pensar és destruir allò que molts accepten i diuen irreflexivament (sense pensar). Això per a alguns és molt perillós, podria fer trontollar les seves pròpies conviccions. Abstenir-se de pensar és l’obediència: l’adhesió irreflexiva a unes normes, a uns prejudicis, a unes ordres. L’obediència és la desresponsabilització sobre les pròpies decisions, és l’autoanul·lació moral.

- L’obediència d’Eichmann va provocar moltes morts als camps d’extermini nazis.

Sí. Així de banal és el mal.

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (1)

Sóc presoner. Però estic content, perquè almenys ara sé que ho sóc. Vaig néixer en una cova encadenat de mans i peus, sense poder moure'm, ni tan sols girar el cap per veure si hi havia algú més. En la meva posició, només podia veure unes figures fosques retallades sobre uns fons lluminós que es movien al meu davant, i amb les quals no podia interactuar, ni interferir en el seu comportament. Per a mi, la realitat era allò. En aquest estat no podia pensar ni comprendre la meva situació, només podia somniar, i aquest somni estrenyia encara més les cadenes que em lligaven, i que no eren més que el desig de seguir dormint, i de seguir somniant. Com vaig poder trencar aquest cercle viciós? Com saber que estàs somniant, si estàs en un somni del qual no pots despertar? Encara no ho sé. Si ho sabés, procuraria despertar els altres. Però alguns es desperten per sí mateixos, i altres no. 

En el meu cas, vaig ser conscient de l'engany quan vaig començar a tenir malsons i, enmig dels sacsejos del meu cos, el meu cap va colpejar amb el d'una altra presonera. Vaig veure-la. I ella em va veure a mi. I després vaig mirar com ella em mirava a mi. I llavors vam ser conscients de com ens estrenyien les cadenes i de com dificultaven la nostra comunicació. Crec que la meva companya feia temps que estava desperta, perquè va reaccionar més ràpidament, trobant la manera de segar les cadenes fregant-les contra un sortint de la roca a la qual estàvem lligats. 

En poder moure i girar tot el cos, vam adornar-nos que allò que vèiem no eren més que unes ombres projectades per la llum d'un foc que hi havia encès i per unes figures lligades a uns pals que sobresortien per sobre d'un mur que hi havia entre el foc i nosaltres. Al principi ens feien mal els ulls, però ens hi vam anar acostumant, i la curiositat ens empenyia a mirar què hi havia darrere el mur.

Amb molt de compte, ja que érem conscients del nostre estat de presoners i conseqüentment malfiats, vam treure el cap entre les pedres, i vam veure uns homes que passejaven per darrera el mur, brandant les figures amunt i avall, com si fessin un ritual de meditació. Però de tant en tant els sentíem parlar, i a vegades parlaven de nosaltres. Ens deien ignorants, i afirmaven que només servíem per estar en aquell estat vegetatiu, i que era millor així, ja que almenys no ens mataven i almenys nosaltres no patíem en aquell estat de sedació mental. Però alguns es preguntaven per què havien de treballar per mantenir uns paràsits com nosaltres.

Fotograma de la pel·lícula "They live", de John Carpenter (1988)

Amb la meva companya, igual de malfiada que jo per la nostra presa de consciència, vam començar a dubtar de les seves raons. Quin profit treien aquells homes del nostre estat somnolent? Per què no ens havien eliminat? Vam arribar a la conclusió que ells necessitaven fos com fos que continuéssim dormint, ja que aquesta era la funció que els devia haver estat assignada. La seva feina era mantenir-nos enganyats, i si despertàvem se'ls acabava la feina, a canvi de la qual ves a saber quin privilegi els havien promès. Però també ens vam adonar que ells, a la vegada, també vivien enganyats, almenys en la visió que tenien de nosaltres i en la utilitat i sentit de la seva feina. Qui o què hi havia al darrera de tot allò? Abans d'arriscar-nos a anar més enllà, vam decidir intentar despertar més presoners. Tot i que alguns ens miren i desperten, altres ens expulsen violentament de la seva vora, enfadats perquè els hem destorbat el son i el somni. 

Entre els desperts, parlem fluixet entre nosaltres perquè no ens detectin els vigilants, i no acabem d'entendre ben bé què hi fem aquí. Avui la meva companya em diu: “Això que estem vivint és tan estrany! Tot plegat no té cap mena de sentit! I si això també fos un somni?” Ens mirem sense dir res, sospitant que la resposta és no, però sense poder encara demostrar-ho. 

DONES POLÍTIQUES O POLÍTIQUES DE DONES?

- Què bé! Cada cop hi ha més dones al poder!

- Pel fet de ser dona no tens per què fer política de dones, si és que això existeix, que jo crec que no. La política, el futbol, la direcció d'empreses, o la guerra poden ser activitats exercides tan per homes com per dones, sense que això suposi un canvi en la seva naturalesa.

- Però està bé que en sectors més masculinitzats hi entrem les dones, no? És una mostra d'igualtat i una manera d'evitar l'exclusió i la segregació per motiu de sexe.

- És clar, però això no vol dir que el seu discurs o les seves polítiques hagin de ser feministes. El que ens hem de preguntar és per què costa que les dones hi siguin.

- En alguns casos, no volen.

- Totalment respectable. Però en molts altres, no gosen: hi ha la idea que la política és un àmbit masculí. No tenim referents femenins per competir, combatre, atacar, etc.

- Però hi ha moltes dones en l'àmbit de la lluita social i moviments socials.

- Exacte! Tenim naturalitzada la lluita sense reconeixement, sense remuneració, sense càrrecs, sense visibilitat.

- I això és dolent?

Margaret Thatcher

- No!Al contrari! Els moviments socials són més igualitaris. La política institucional no, encara que es vulgui maquillar posant dones al davant. El que vull dir és que llavors el que cal és transformar les institucions. Perquè hem parlat de les dones que no volen o no gosen, però en molts casos, simplement no poden. Quan parlem de dones, parlem des d'una perspectiva de gènere, però ens oblidem que la perspectiva de gènere sempre és transversal a la perspectiva de classe i de raça. No és el mateix una dona de classe mitja – alta, que una dona de l'aristocràcia o que una dona treballadora, o aturada, o immigrant, etc. Com més baixem en l'escala del benestar social, menys recursos, menys formació, menys oportunitats, i més desigualtat entre homes i dones.

- Llavors no et preocupa el sostre de vidre?

- Si la directora del Banco de Santander és home o dona me la bufa. No és millor ni pitjor que el seu home. Perquè a casa dels Botín , una dona pot. I si no ho fa és perquè no vol. Però a casa de la Pepeta o la Lluïseta, no hi ha diners per cangurs, ni per residències d'avis, ni per deixar de fer hores extres, cal portar el nen al metge, o anar a fer tutories a l'escola. I això encara ho fan les dones. Perquè no és l'home qui renuncia a hores de feina. És que la feina i el sou de la dona acostumen a ser secundaris, i el seu temps és més per als altres que per a ella mateixa. Per això no som proutes. Perquè falten aquestes dones, que tenen la motivació i la potencialitat de canviar coses, però perquè hi puguin ser necessitem transformar la societat. I per aconseguir això, cal passar de les paraules i les campanyes als fets. No n'hi ha prou amb dir que estàs a favor de la igualtat, si després no fas polítiques per fer-la realitat. Però és clar, d'això se n'ha de saber. Tant si ets dona com si ets home.

ATURATS CONTRA EL TREBALL

Inscripció a l'entrada del camp de concentració d'Auschwitz: Arbeit macht frei (El treball allibera)

(El que podria haver estat un tros d'una de les reunions de l'assemblea d'aturats de Jussieu, a París, pels volts de l'any 1998) 

K: Ei noi! Espera el teu torn! Ara tinc jo la paraula. El que dic és que tants debats no ens porten a res, i que hauríem de deixar-nos de filosofies, votar i aclarir d'una vegada la posició d'aquesta assemblea. Proposo que votem si ens constituïm com a grup de recolzament al sindicats que negocien amb el govern la creació de llocs de treball per a joves.

R: I si no què farem? “Vaga d'aturats”? Jajajaja!

T: Jo crec que no és qüestió de votar. El vot només fa que impedir el debat, polaritzar encara més les nostres posicions i convertir-nos en “hooligans” de l'opció A i “hooligans de l'opció B.

S: És veritat que, com a aturats, tenim temps suficient per deliberar i debatre, però tampoc no cal passar-se. En un moment o altre, haurem de passar a l'acció.

W: A veure, jo voldria respondre al company K, quan diu que hem de negociar amb el govern la creació de llocs de treball. En primer lloc, no hem de ser cap comitè de recolzament dels sindicats, som independents. A més, aquí no votem, sinó que debatem, ens enriquim i procurem arribar a un consens. I en segon lloc, res de negociar amb el govern, com fan els sindicats, unes engrunes de treballs precaris, alguns d'ells molt sovint inútils (fabricació de roba de moda efímera, d'ànecs de plàstic, de tecnologia amb l'obsolescència programada,...) i fins i tot perjudicials (vigilants, embargadors, etc.), com ho són la majoria de les professions que existeixen avui: banquers, publicistes, asseguradores, agents de borsa, agents immobiliaris, empreses energètiques, i tots el que treballen per a ells!

K: Llavors no podríem treballar enlloc! L'atur encara augmentaria!

Z: Crec que el que es desprèn de les paraules de W és que l'atur no és el contrari del treball, sinó un moment del treball. És una eina d'extorsió al servei del capitalisme, una amenaça que plana permanentment sobre tots els treballadors. És per això que cap govern estarà mai disposat a abolir l'atur, encara que digui el contrari. La millor manera d'abolir l'atur és abolir el treball!

T: Com?! Abolir el treball!?

Z: Sí, abolir el treball i transformar-lo en una activitat útil. El treball no ha de ser el contrari de la vida. Suprimir el treball i reapropiar-se de la vida són la mateixa cosa. L'emancipació de la classe treballadora no passa per l'activitat assalariada! Instaurem un veritable repartiment de la riquesa i d'un treball que enriqueixi la vida!

G: Fem una pancarta on digui “Fora el treball!”

A: Jo proposo que ens convidem a dinar a la cantina del “Le Monde”, tinc un amic que hi treballa!

B: Doncs jo crec que hauríem de fer un comitè de passeig, i començar a fer horts a les places!

P: I si fem un partit de futbol ... per tot París!?

REVOLUCIÓ

El camí de l'obrer. Gravat pubicat a la revista anarquista La Tramontana (1)

Va arribar el dia D. El dia al qual s'havien degut tots els altres dies, tots els seus esforços, tots els seus pensaments. La causa final. Va obrir la porta fent un sospir. L'habitació era fosca, però un focus de llum il·luminava una boca que començava a parlar: 

- Per fi has arribat. T'estava esperant. Però ja sé que tu esperaves una altra cosa, i no pas trobar-me a mi. Esperaves que el món fos tal com tu t'imaginaves. Has lluitat per un ideal que confiaves que es fes realitat. Però jo et dic que tot era un somni. Has vingut fins aquí per saber la veritat, i la veritat és aquesta. El teu desig, el teu convenciment, els teus ideals, no en tenen prou amb sí mateixos per fer-se realitat. Et sembla que tot allò de què tu tens consciència existeix, però en realitat la consciència és molt limitada. És un engany, no és més que la sensació d'intervenir en la realitat. La veritat és que estava previst que abracessis aquests ideals, que desitgessis el que desitges, i que arribessis fins aquí. Tot estava preparat. 

- Hi ha un pla, doncs, que dirigeix la meva voluntat, i tots els meus actes i eleccions no són lliures. 

- No exactament. Podríem dir que el teu pensament és lliure, però és limitat. Et falta comprendre més enllà de les teves idees. Et cal entendre que el teu pensament està condicionat, sí, però no és que hi hagi exactament un pla.

- Així, si no hi ha un pla, què és allò que em limita i em determina?

- Les teves idees són el producte d'unes circumstàncies, que a la vegada són les que has de canviar per poder fer possible l'assoliment del que vols. Has d'entendre que allò que vols aconseguir és el fruit d'unes condicions que a la vegada fan impossible la seva realització. Les condicions són possibilitat, però també són límit. Has de destruir allò que les ha produït. En certa manera, has d'actuar contra una part de tu mateixa, d'allò que t'ha fet ser tu. 

- Vols dir que no n'hi ha prou amb pensar, informar-se, amb debatre, amb manifestar-se, amb expressar-se, sinó que cal actuar, destruir i autodestruir-se per tornar a construir. Però, en quina direcció? Pel que acabo de veure, no controlo les infinites possibilitats que es deriven de cadascuna de les meves accions. 

- T'hauràs d'arriscar. El teu camí és impredictible. Les possibilitats són infinites, però es multipliquen encara més quan s'entrecreuen amb les infinites possibilitats que s'obren a partir dels infinits moviments que es produeixen en l'univers dels esdeveniments. 

- Potser val més abandonar... 

- Abandonar ja és actuar. És triar no triar. I això també té unes conseqüències. No et pensis que et pots lliurar d'intervenir en el curs de la història. Comprens que tot és una aposta, que la vida és un joc on cal arriscar-se? 

- Arriscar-se... Dóna'm almenys un criteri per actuar... 

- Jo no puc. Ets tu que has de saber què vols. Vols fer la revolució? Doncs fes-la. No pensis que la fas i fes-la.

(1) La Tramontana fou una revista de caire anarquista publicada a Reus des de l'any 1881 fins el 1896, fundada per Josep Llunas i Pujals. Enllaç als números de la revista:

https://www.centrelectura.cat/revistadigital/?page_id=1170

ENEMICS DE LA SOCIETAT

Imatge: La resistència holandesa durant l'ocupació nazi. Font: Wikimedia Commons

 

- Ostras noi, mira que quedar als lavabos d'homes! No és gaire discret que una dona hi entri... Vinga, ràpid! Tens els pasquins?

- Xxxt! Sí! Té! Però no sé si servirà de res tot això. Crec que ens arrisquem molt per repartir uns paperets amb molta lletra, que potser algú es llegirà, però que no canviaran res. A més, amb aquest títol... “Jakobs i el dret penal de l'enemic”, què carai és això?

- Cal que la gent ho conegui! És un aspecte clau de la filosofia del dret! I la influència de les tesis de Jakobs s'està estenent pels sistemes jurídics a nivell mundial, i també aquí. Per Jakobs, les lleis no són una eina per fomentar la convivència, ni parteixen del poble, ni són per a protegir els drets individuals, sinó per a protegir l'Estat. Les normes jurídiques no són per a evitar la guerra, sinó que la guerra és precisament el nucli de la seva definició.

- Què vol dir això? El dret provoca la guerra?

- Més o menys. La teoria del dret de l'enemic separa la població en dues espècies de gent: les persones i els enemics, que són considerats com a no-persones.

- Però com es pot ser una no-persona?

- Filosòfica i jurídicament es considera que una persona és un subjecte amb uns drets inalienables, que a la no-persona no se li reconeixen. Segons aquesta doctrina, aquell qui es posicioni en desacord amb el poder constituït, amb les lleis vigents o amb l'ordre jurídic, s'està autoexcloent del pacte social, i renuncia “voluntàriament” a la seva protecció legal.

- Així tu i jo no som persones? Però si només fem resistència pacífica!

- És igual. Per Jakobs, qualsevol que vulgui canviar l'ordre establert, s'està posicionant com a enemic de la societat, i ha de ser tractat, no segons les normes del dret, sinó segons les normes de la guerra.

- Així, si ens enxampen, perdem els nostres drets?

- Sí, i el més greu és que no cal que ens enxampin! Només cal una sospita, ja que el dret penal de l'enemic es caracteritza per la seva obsessiva voluntat de prevenció. Per Jakobs són tan importants les intencions com els fets provats, per això les mesures repressives i de control, així com la presó preventiva, són les seves eines fonamentals.

- Ni que fóssim terroristes!

- Precisament és l'Estat qui diu què i qui és terrorista. A partir d'aquí, per defensar la societat del terrorisme, l’Estat té dret a exercir un terrorisme penal.

- Caram amb el tal Jakobs! Però d'on ha tret aquestes idees?

- Les tesis que Günter Jakobs va formular el 1985 beuen directament del jurista nazi Karl Schmitt, president dels col·legis d’advocats del Reich! Aquest tal Schmitt es va refugiar després a l'Espanya de Franco, i el ministre Fraga Iribarne el va nomenar membre d’honor de l’Instituto de Estudios Políticos franquista l’any 1962. A partir d'aquí, ja pots imaginar la influència que va tenir en els estudis de dret a les universitats espanyoles, i en els mètodes de la “lluita contra el terrorisme” amb el terrorisme d'Estat, com en el cas dels GAL, fins als nostres dies, amb la llei Mordassa.

- Hòstia! Tens raó, tot això s'ha de saber! Hem de repartir això perquè la gent vegi lo fatxes que arriben a ser!

- Bé, salvant les distàncies, perquè en la teoria de Jakobs no és el Führer qui determina el dret, sinó que aquest neix d'una cambra legislativa escollida democràticament, però que pot usar el seu poder contra una minoria.

- Rehòstia! Així la democràcia es pot convertir en un règim totalitari, si la teoria d'aquest tal Jakobs s'imposa. Porta els pasquins, que t'ajudo a repartir-los!

EL JOC DE LA IGNORÀNCIA

- Vinga, doncs comencem a jugar! Però abans de jugar, cal decidir unes normes per al joc.

- Sí, és veritat. Però com les decidim? Quina és la millor manera i el millor criteri per decidir quines són les regles del joc més justes? O potser hem de veure quines són les més útils? O les dues coses?

Imatge del Casino de l'Arrabassada, a principis del segle XX

- Com que és molt difícil decidir què és el millor i més just per a qualsevol societat, Rawls o J. Habermas parlen de la teoria del consens. Enlloc de donar una definició de justícia, o de posar un savi al poder que decideixi què és el més just i que dicti les lleis, diuen que el més just és allò que hauríem decidit si s'hagués donat la situació ideal en la qual haguéssim pogut dialogar en termes d'igualtat en una situació d'ignorància.

- És clar, la ignorància és la clau! La situació de diàleg ideal és aquella que es dóna entre persones en una situació pre-social, és a dir, quan aquestes ignoren quin rol els tocarà jugar en aquesta societat que es pretén reglamentar. Evidentment, cal decidir les regles del joc abans de començar a jugar, si no, aquestes regles no valen, perquè seran parcials. No sé si em tocarà el paper de la dona immigrant, o la de jutgessa del Tribunal Superior, o si em tocarà ser un home blanc heterosexual o una dona trans de la perifèria, o si hauré de jugar com a subaltern o com a directora de l'empresa, o si seré víctima d'algun desnonament o en canvi seré propietari d'alguna immobiliària. Segons la teoria del consens, ningú voldria unes regles que el poguessin perjudicar en cas de trobar-se en els pitjors dels casos, i per tant, les regles que sortirien d'aquesta situació ideal de diàleg serien necessàriament les més justes.

- Però qui sap què pensarien les persones en una situació així? Potser decidirien que és més just que cadascú miri per ell, i creuran que quan estiguin en societat, ja procuraran esforçar-se tan com puguin per prosperar, encara que sigui a costa de la vida o la dignitat dels altres. Segurament pensarien que això dels desnonaments, la pobresa energètica, etc, a elles no els passaria, perquè és d'idiotes deixar-se trepitjar d'aquesta manera, i si han tingut mala sort és perquè no han fet prou per procurar-se un futur.

- Ja t'entenc. I segurament no tindrien en compte que en aquest joc no només hi jugaran persones, sinó també grans grups organitzats que s'hauran fet enormes, alimentant-se de l'egoïsme estúpid de les persones que pensen que tirar endavant és una qüestió purament de mèrit personal.

- És clar! Abans de començar a jugar, qui es podria imaginar això? I probablement tampoc creurien que aquests monstres tindran tan poder, que tindran bonus extra d'entrada, i llicència per fer trampes i rebentar les regles del joc quan vulguin.

- Evidentment! Perquè no podran sospitar que els que han promogut les regles han estat els mateixos tramposos, per tal que siguin els altres que s'hi sotmetin, i no pas ells!

- Quin pla més genial! I què n'és d'innocent l'humà en societat!