EL DRET DE DEFENSAR-SE

 (Diàleg entre Surak de Vulcano i la la subcomandant T'Pol sobre els incomprensibles afers humans)

-Els humans diuen que els seus Estats són sobirans, i que decideixen coses, però jo em plantejo si existeixen els Estats. Si podem dir que existeix algun Estat,... llavors què vol dir existir? Un Estat no existeix de la mateixa manera que existeix una cosa o una persona. Ni tan sols existeix de la mateixa manera que existeix la consciència.

-Surak, si ens posem de ple en aquesta qüestió, ens portarà a reflexions existencials i metafísiques que no tenim temps d’abordar en l’espai que ens donen per aquest article.

-D’acord, T’Pol, doncs admetem la possibilitat de l’existència d’algun Estat. Pot tenir aquesta algun sentit?

-Quina finalitat pot justificar el bastiment de tota aquesta estructura burocràtica, d’aquest animal artificial, d’aquest gran embarrat a qui han delegat la presa de decisions? D’entrada, dit així, sembla un ens completament monstruós i alienant.

- Tot i així, suposem que l’existència de l’Estat pugui tenir algun sentit. Quin seria? En tot cas, seria el de salvaguardar els drets de les persones súbdites de l’Estat en qüestió. De fet, si té sentit sotmetre’s a alguna instància, només pot ser a canvi d’algun tipus de protecció.

- Així doncs, cal determinar exactament què és allò que cal protegir per igual en totes les persones. Com diria Kant, trobar què és allò que tothom podria voler protegir, allò que tots podríem voler que fes tothom, allò en el qual les voluntats de tots poguessin ser una sola voluntat comuna.

- Sona complicat, T’Pol, però si admetem que l’Estat té un sentit, és l’únic camí que ens queda per determinar-lo.

- Allò, doncs, que tots podríem voler i que, per tant, constituirien els principis més valuosos d’aquest Estat és el que anomenem «drets». I l’Estat hauria de ser el garant d’aquests drets.

- Així doncs, tenint en compte aquests supòsits, hem de concloure que l’Estat no pot tenir drets. Només les persones poden tenir drets.

- Per què ho dius, Surak? Un estat no té dret a defensar-se?

- Per la raó que he formulat al principi de la nostra discussió, i que tu no has volgut abordar perquè creies que seria massa complicat: l’Estat no existeix de la mateixa manera que existeixen les persones. I una cosa que no existeix no pot tenir drets. Bé, tampoc una cosa que existeix pot tenir drets. Per exemple, una taula no pot tenir drets,...

- Sí, sí, ja t’he entès. Tens raó, la qüestió és més metafísica del que em pensava. Però, en termes pràctics, vols dir que no podem dir que l’Estat tingui drets, sinó només l’obligació de defensar els drets de les persones que formen part de l’Estat.

- Sí, bé, això de «formar part» o «ser súbdit» també ho hauríem d’analitzar...

- Sí, és clar, però no tenim més espai. Tenint en compte el que hem dit, que un Estat entri en guerra amb un altre i envii els seus súbdits al front mai pot ser una tasca que doni sentit a l’estat, perquè està desatenent l’obligació de protegir els drets dels ciutadans, en aquest cas el mateix dret a la vida i a la salut física i mental.

- Hi estic d’acord, T’Pol. Aquest és un dels casos en què l’existència de l’Estat esdevé completament absurda, kafkiana i terrorífica. Però això passa constantment. Potser és que no és un accident o una excepció. Potser és la norma. Potser la guerra mateixa és l’única lògica que motiva la suposada existència dels Estats.

- Segons el que dius, la qüestió ens l’hem de mirar al revés del que normalment la plantegem: no és que l’existència de l’Estat sigui necessària perquè hi ha guerres de les quals ens hem de defensar, sinó que hi ha guerres perquè hi ha Estats. Hi ha Estats que les provoquen, altres les condemnen perquè no tenen prou força per participar-hi. Hi ha Estats que no tenen prou força per protegir els seus súbdits dels atacs d’altres estats, hi ha Estats que s’aprofiten del fet que hi hagi Estats que fan la guerra entre ells.

- I no només en això hem d’invertir la mirada: la guerra no està provocada pels conflictes entre persones, ni tan sols per l’odi dels uns contra els altres, sinó al revés. La guerra és un moviment promogut, planificat, orquestrat, dissenyat, pels Estats.

- Però hem dit que els Estats no existeixen. Només existeixen les persones, tant si són terrestres, com vulcanianes, com marcianes,...

- Llavors, sigui qui sigui que hagi al darrera d’una guerra, encara és més clar que els Estats no tenen drets, ni tan sols el dret a defensar-se. Només les persones tenen drets.

ELS DRETS QUE NO EXISTEIXEN

Quan un grup de migrants diuen que tenen el dret de quedar-se en un país europeu, estan fent valer un dret que aquest país, d’entrada, no els ofereix. Estan fent valer un dret sense tenir-lo, però estan fent valer el dret per tal de produir-lo. Aquest és un acte performatiu. Quan fan valer aquest dret sense tenir-lo, produeixen aquest dret, i el fet de produir aquest dret per mitjà de l’associació és un acte performatiu. A vegades funciona i a vegades no, com tots els actes performatius. (J. Butler, entrevista a Crític)

Els drets, llavors, no són més que actes performatius, creacions humanes. Però, en fi, és que no n'hi ha prou amb això? Cal esperar el dictat diví, o el descobriment de la pedra filosofal, la clau de volta de l'univers, la partícula elemental del cosmos?

El mandat diví té un petit problema: que suposa deixar la qüestió de l'ètica a l'arbitrarietat de la voluntat d'un altre ésser. N'hi hauria prou amb què Déu volgués el feminicidi (com sembla que el va voler en algun moment de la història), perquè el feminicidi fos una cosa bona. També té un altre problema: si aquest ésser té alguna voluntat, aquesta ha de ser transmesa per alguna via objectivament comprovable, i de moment no és el cas.

Les qüestions científiques (avui dia reduïdes a qüestions empíriques, qüestions de fet, comprovables per l'experimentació) també tenen un problema: d'allò que és no es pot deduir allò que hauria de ser. Del fet que la mantis religiosa es cruspeixi les seves parelles després de la còpula no en podem deduir la bondat de l'androfàgia, ni tampoc la seva maldat. Com tampoc les diferències genètiques entre sexes i races justifiquen les desigualtats entre elles.

Per prevenir-nos de savis que pretenen anar més enllà de la seva disciplina teòrica i pontificar més del compte, en filosofia existeix des de fa segles allò que s'anomena “fal·làcia naturalista”. Una fal·làcia és un raonament enganyós, que sembla correcte però no ho és. La fal·làcia naturalista consistiria en afirmar, per exemple, que com que tots els mamífers viuen en clans organitzats jeràrquicament i dominats pels mascles, la millor organització social seria una jerarquia dominada pels mascles.

No oblidem que la ciència hauria produït veritats com el geocentrisme, que després ella mateixa ha refutat, i no val donar la culpa a la religió. Igual com la religió ha sostingut veritats que han perviscut inamovibles durant molt temps, com la virginitat de la mare de Déu, que científicament són insostenibles. Tots dos pretenen ser discursos de veritat, i funcionen igual que el dret.

El dret expressa allò que en cada època s'ha de prendre com a verdader. Però que la història, la ciència, la religió o el dret determinin allò que en cada època s'ha de considerar com a verdader, no pot decidir si realment ho és o no.

Hi ha molts drets que encara no existeixen, als quals la història, el dret, la ciència o la religió no han determinat com a verdaders / legítims. Però això no vol dir que no ho siguin. Són drets que estan per produir. Produir un dret és transformar la societat, és un acte performatiu. A vegades funciona, i a vegades no. 

Vegeu:
Entrevista a Judith Butler, Crític, 29/05/2018
https://www.elcritic.cat/entrevistes/judith-butler-el-feminisme-pot-canviar-el-poder-de-lestat-11941

Carlos Fernandez Liria, Problemas con el materialismo. Revista Minerva num. 28

https://www.circulobellasartes.com/revistaminerva/articulo.php?id=703

ENEMICS DE LA SOCIETAT

Imatge: La resistència holandesa durant l'ocupació nazi. Font: Wikimedia Commons

 

- Ostras noi, mira que quedar als lavabos d'homes! No és gaire discret que una dona hi entri... Vinga, ràpid! Tens els pasquins?

- Xxxt! Sí! Té! Però no sé si servirà de res tot això. Crec que ens arrisquem molt per repartir uns paperets amb molta lletra, que potser algú es llegirà, però que no canviaran res. A més, amb aquest títol... “Jakobs i el dret penal de l'enemic”, què carai és això?

- Cal que la gent ho conegui! És un aspecte clau de la filosofia del dret! I la influència de les tesis de Jakobs s'està estenent pels sistemes jurídics a nivell mundial, i també aquí. Per Jakobs, les lleis no són una eina per fomentar la convivència, ni parteixen del poble, ni són per a protegir els drets individuals, sinó per a protegir l'Estat. Les normes jurídiques no són per a evitar la guerra, sinó que la guerra és precisament el nucli de la seva definició.

- Què vol dir això? El dret provoca la guerra?

- Més o menys. La teoria del dret de l'enemic separa la població en dues espècies de gent: les persones i els enemics, que són considerats com a no-persones.

- Però com es pot ser una no-persona?

- Filosòfica i jurídicament es considera que una persona és un subjecte amb uns drets inalienables, que a la no-persona no se li reconeixen. Segons aquesta doctrina, aquell qui es posicioni en desacord amb el poder constituït, amb les lleis vigents o amb l'ordre jurídic, s'està autoexcloent del pacte social, i renuncia “voluntàriament” a la seva protecció legal.

- Així tu i jo no som persones? Però si només fem resistència pacífica!

- És igual. Per Jakobs, qualsevol que vulgui canviar l'ordre establert, s'està posicionant com a enemic de la societat, i ha de ser tractat, no segons les normes del dret, sinó segons les normes de la guerra.

- Així, si ens enxampen, perdem els nostres drets?

- Sí, i el més greu és que no cal que ens enxampin! Només cal una sospita, ja que el dret penal de l'enemic es caracteritza per la seva obsessiva voluntat de prevenció. Per Jakobs són tan importants les intencions com els fets provats, per això les mesures repressives i de control, així com la presó preventiva, són les seves eines fonamentals.

- Ni que fóssim terroristes!

- Precisament és l'Estat qui diu què i qui és terrorista. A partir d'aquí, per defensar la societat del terrorisme, l’Estat té dret a exercir un terrorisme penal.

- Caram amb el tal Jakobs! Però d'on ha tret aquestes idees?

- Les tesis que Günter Jakobs va formular el 1985 beuen directament del jurista nazi Karl Schmitt, president dels col·legis d’advocats del Reich! Aquest tal Schmitt es va refugiar després a l'Espanya de Franco, i el ministre Fraga Iribarne el va nomenar membre d’honor de l’Instituto de Estudios Políticos franquista l’any 1962. A partir d'aquí, ja pots imaginar la influència que va tenir en els estudis de dret a les universitats espanyoles, i en els mètodes de la “lluita contra el terrorisme” amb el terrorisme d'Estat, com en el cas dels GAL, fins als nostres dies, amb la llei Mordassa.

- Hòstia! Tens raó, tot això s'ha de saber! Hem de repartir això perquè la gent vegi lo fatxes que arriben a ser!

- Bé, salvant les distàncies, perquè en la teoria de Jakobs no és el Führer qui determina el dret, sinó que aquest neix d'una cambra legislativa escollida democràticament, però que pot usar el seu poder contra una minoria.

- Rehòstia! Així la democràcia es pot convertir en un règim totalitari, si la teoria d'aquest tal Jakobs s'imposa. Porta els pasquins, que t'ajudo a repartir-los!