Quan em van reclutar, em van convèncer del meu estatus de feble, o millor dit: del nostre estatus de febles, i del nostre dret a defensar-nos. Com es pot convèncer algú que l’extermini de l’altre està justificat, si no és des de la perspectiva del feble? El feble sempre es defineix com a contraposició a un altre, i configura la seva identitat en funció de la negació d’aquest altre. Per tant, la seva identitat depèn de qui sigui aquest altre, depèn de l’objecte del seu odi. D’aquest odi neix l’autoconvenciment que hom té el dret a la venjança, a la restauració d’un dany que s’ha patit i que és culpa de l’altre, del malvat. Malvat per ser ell mateix, malvat per ser qui és, per ser com és, per estimar-se com és. L’odi envers els malvats és un deure. La venjança és un imperatiu moral.
En la lluita sagnant, enmig del dessagnament dels cossos famolencs i turmentats dels malvats, la meva sang es va barrejar amb la seva. Sí, amb la d’aquells malvats,... aquells per als quals el malvat era jo. Fou l’horror de veure la pròpia maldat en un mirall, el mirall dels ulls de l’altre, allò que despertà en mi la consciència de no ser. Si només es pot ser en contraposició a un altre, jo ja no era ningú. Vaig quedar orfe, sense motiu per lluitar, sense ideals, sense poble, sense pàtria, sense identitat, sense sentit.
Poc a poc vaig comprendre la meva nova condició: continuava sent feble, sí, però no com a contraposició al meu suposat contrincant, sinó envers «els meus», aquells que m’havien convençut de la maldat dels altres, i que eren els mateixos que havien convençut els altres de la maldat dels «meus».
Vaig desertar. Vaig fugir, no de l’enemic, sinó de la guerra. Una guerra que per mi havia esdevingut una bogeria, però per aquells que la mantenien era una pura operació lògica i financera.
Tot i així, abandonar el front no fou un acte de neutralitat, sinó un posicionament, una tria. Justament fou l’elecció del camí més difícil: aquell que encara no està marcat. En aquest no-camí no hi ha fites ni consignes; cal decidir cada passa, cada parada, cada viratge. Mentrestant, cal anar esquivant les bombes de tots dos contendents en absència de trinxeres ideològiques, a cos descobert. Sense uniforme, sense bandera, sense discurs. Als que recorrem aquest camí, ni tan sols ens voldran comprar o convèncer, sinó només aniquilar. I és molt probable que ho aconsegueixin.
