dimecres, 3 de juliol del 2024
DESERTOR
Quan em van reclutar, em van convèncer del meu estatus de feble, o millor dit: del nostre estatus de febles, i del nostre dret a defensar-nos. Com es pot convèncer algú que l’extermini de l’altre està justificat, si no és des de la perspectiva del feble? El feble sempre es defineix com a contraposició a un altre, i configura la seva identitat en funció de la negació d’aquest altre. Per tant, la seva identitat depèn de qui sigui aquest altre, depèn de l’objecte del seu odi. D’aquest odi neix l’autoconvenciment que hom té el dret a la venjança, a la restauració d’un dany que s’ha patit i que és culpa de l’altre, del malvat. Malvat per ser ell mateix, malvat per ser qui és, per ser com és, per estimar-se com és. L’odi envers els malvats és un deure. La venjança és un imperatiu moral.
En la lluita sagnant, enmig del dessagnament dels cossos famolencs i turmentats dels malvats, la meva sang es va barrejar amb la seva. Sí, amb la d’aquells malvats,... aquells per als quals el malvat era jo. Fou l’horror de veure la pròpia maldat en un mirall, el mirall dels ulls de l’altre, allò que despertà en mi la consciència de no ser. Si només es pot ser en contraposició a un altre, jo ja no era ningú. Vaig quedar orfe, sense motiu per lluitar, sense ideals, sense poble, sense pàtria, sense identitat, sense sentit.
Poc a poc vaig comprendre la meva nova condició: continuava sent feble, sí, però no com a contraposició al meu suposat contrincant, sinó envers «els meus», aquells que m’havien convençut de la maldat dels altres, i que eren els mateixos que havien convençut els altres de la maldat dels «meus».
Vaig desertar. Vaig fugir, no de l’enemic, sinó de la guerra. Una guerra que per mi havia esdevingut una bogeria, però per aquells que la mantenien era una pura operació lògica i financera.
Tot i així, abandonar el front no fou un acte de neutralitat, sinó un posicionament, una tria. Justament fou l’elecció del camí més difícil: aquell que encara no està marcat. En aquest no-camí no hi ha fites ni consignes; cal decidir cada passa, cada parada, cada viratge. Mentrestant, cal anar esquivant les bombes de tots dos contendents en absència de trinxeres ideològiques, a cos descobert. Sense uniforme, sense bandera, sense discurs. Als que recorrem aquest camí, ni tan sols ens voldran comprar o convèncer, sinó només aniquilar. I és molt probable que ho aconsegueixin.
diumenge, 26 de maig del 2024
ELS AMOS DE LES PARAULES
«És veritat que sense llibertat no hi ha pensament. Però encara és més cert que quan el pensament no existeix, tampoc ella és més lliure.» Simone Weil, L’arrelament.
Forca i Mall fa molt temps que caminen, però també fa temps que han oblidat cap a on. Dels seus farcells n’han anat caient paraules, i algunes fins i tot els han estat robades.
Mall- Forca! Hem de fer alguna cosa! Hem perdut moltes paraules! Mira, ara mateix estava buscant «llibertat» i no la trobo per enlloc! Què se n’ha fet?
Forca- Ens l’han robat, Mall! Li han canviat el significat! De ser un crit revolucionari, contra l’opressió dels estats totalitaris i els capitals opulents envers els desposseïts i els esclaus, ha passat a ser un lema del capitalisme salvatge contra tot intent de limitar l’acció expansiva dels grans capitalistes. Significa la llibertat de fer servir els recursos naturals sense límit, de comercialitzar qualsevol invent o creació humana, o de difondre mentides en virtut de la llibertat d’expressió. El capitalisme i les tendències dretanes s’han apropiat de la paraula, i les d’esquerres hi han renunciat per desmarcar-se’n.
Mall- Mira! La «igualtat» encara hi és, però no fa bona cara. Està com pansida!
Forca- Això és perquè l’esquerra, com a rèplica, l’ha contraposat a «llibertat», com si l’una fos possible sense l’altra! L’esquerra és ara una caricatura de sí mateixa. Una caricatura que esdevé un blanc fàcil dels atacs de la dreta.
Mall- Així «esquerra» tampoc significa exactament el mateix... Però per què passa això, Forca? Per què canvien els significats? Per què ens estem quedant sense paraules?
Forca- Només se m’acut una explicació: la visió de Nietzsche sobre el llenguatge, la més clarivident de la filosofia contemporània. Diu que qui domina és qui dona sentit a les paraules, o el que és el mateix: qui dona sentit a les paraules és qui aconsegueix dominar, imposar la seva perspectiva, la seva mirada, el seu punt de vista. Segons això, doncs, renunciar a parlar és abandonar la lluita per resignificar les paraules en favor de la pròpia perspectiva.
Mall- Així doncs, el famós lema «Al feixisme no se’l discuteix, se’l combat» és força nihilista: davant de discursos de formacions ultradretanes, racistes, xenòfobes i feixistes, és una mala idea adoptar com a única estratègia el rebuig al debat i la confrontació d’idees. No se m’acut cap més manera de combatre el feixisme que rebatre’l amb arguments, desmuntar les seves manipulacions, desconstruir els seus valors i desemmascarar les seves veritables intencions. Per què no ho fem això?
Forca- Perquè costa molt. L'ultradreta i la nova dreta fan un discurs populista i fàcil. El seu terreny de joc és el missatge directe, ràpid, irracional, emocional. Es serveixen de l’eslògan, l’insult, la desacreditació, l’odi,... Mall, el nostre pensament és molt més complex i necessitem més temps per desplegar-lo.
Mall- Però cal lluitar per trobar aquest temps, i no limitar-se a fer servir els instruments del contrincant. L’eslògan no ha de ser l’únic terreny. S’ha de parlar, debatre, rebatre i contra-rebatre fins on calgui i sobre el que sigui.
Forca- No en trauràs res, Mall. És perdre el temps....
Mall- No oblidis que aquestes formacions ultradretanes són votades o seguides per veïnes nostres, tant grans com joves; no per caps rapats, éssers diabòlics o ànimes posseïdes pels esperits del mal. El mal no té cara de monstre, sinó de senyor o noia que s’aferren a solucions per apaivagar les seves pors. El mal, com deia Hannah Arendt, és molt més banal del que ens pensem.
Si no parlem de coses com la immigració, la inseguretat als carrers, les ocupacions de pisos de particulars, etc. des d’una perspectiva racional i lúcida, sense manipulacions ni exageracions, sense generalitzacions indegudes ni fal·làcies, i sense els complexes ni les limitacions que imposa la correcció política, regalem aquest terreny a l’ultra-dreta perquè signifiqui les paraules «seguretat», «justícia», «igualtat», «dret»,... que són aspiracions legítimes de tota persona ciutadana. Si no abordem aquests temes, renunciem a resignificar aquestes paraules i, en definitiva, a la lluita.
dissabte, 29 d’octubre del 2022
SOBRE L'OBLIT, EL PERDÓ, EL GRA I LA PALLA
- Doctora Diotima, vaig anar a l’oracle i vaig preguntar: com explicaria vostè la confluència entre l’acció d’oblidar i la de perdonar? I la pítia em va respondre: «Separa el gra de la palla, i deixa-la pels rucs.» Com puc interpretar aquestes paraules?
- Amic Nietzsche, vostè mateix va estudiar el ressentiment, i va situar el seu origen en un excés de memòria. Coincideixo plenament amb aquesta anàlisi. L’oblit i el perdó tenen una relació directa: per perdonar, és necessari recordar primer els fets constitutius d’una ofensa, i després fer una acció voluntària semblant a l’oblit, que consisteix a apaivagar la ira causada pel greuge del qual es té la sensació de ser víctima.
- Així doncs, coincidiu amb mi que qui no vol perdonar es manté en la condició de víctima, mentre que qui perdona i oblida deixa de ser-ho?
- Sí, cal tenir la percepció d’una mateixa com a víctima, i això consisteix en una cosa semblant a recordar uns fets passats amb rancúnia. Però hem de tenir en compte que la memòria és selectiva i parcial. No tenim memòria fotogràfica. No recordem fets, sinó experiències subjectives imbuïdes de sentiments i emocions més o menys intensos, i interpretats a partir de la informació que teníem en el moment dels fets. A més, la memòria pot ser manipulada a posteriori a mesura que s’ens van explicant aquests fets una i una altra vegada des d’una perspectiva concreta, fins al punt de modificar aquesta experiència subjectiva. Qui pot fer això, té gairebé el poder de canviar el passat.
- Qui pot manipular la memòria, doncs, també pot condicionar la disposició d’algú a perdonar?
- Evidentment! Per això és important recordar els fets (emmagatzemats en la memòria subjectiva de cadascú), però també examinar-los des de diferents angles, indagar-ne les causes, mirar d’entendre’ls, de comprendre'ls, no només recordar-los
- Però això és impossible, doctora. No podem ser totalment objectius. Tot es mira des d’un punt de vista concret, limitat, subjectiu
- És clar, però m’estic referint a un altre tipus de coneixement : «coneix-te a tu mateix». Em refereixo a esbrinar fins a quin punt hom és víctima, fins a quin punt hom ha estat manipulat, fins a quin punt ha estat un mateix qui s’ha deixat enganyar, a qui exactament estem demanant explicacions, què és exactament el que cal perdonar.
- Per què ho diu?
- Puc perdonar el veí per haver-me despertat a mitja nit, o la caixera que s’ha equivocat amb el canvi, o el vianant que ha xocat amb mi pel carrer. La rancúnia o el perdó són accions d’índole moral entre persones, i dirigir la rancúnia a tot un col·lectiu o una entitat abstracta no només pot ser injust per als individus que el componen, sinó que també suposa instal·lar-se en la perspectiva del feble davant del món. A més és una actitud totalment estèril. Seria com odiar un llop perquè udola, o odiar un bosc en què ens hem perdut perquè és massa espès.
- I llavors...?
- L’alternativa és, simplement, recordar només allò necessari: recordar qui soc, recordar quin és l’objectiu del que faig, què he après del que he fet i de les persones amb qui ho he fet, i en què m’he equivocat. En resum, separar el gra de la palla, i deixar aquesta pels rucs.
dilluns, 20 de juny del 2022
NIETZSCHE I EL Dr. FRANKENSTEIN
FRANKENSTEIN- La meva creació està malalta! Jo, el pioner de la biotecnologia, el Prometeu modern, que he estat capaç de crear l'inimaginable, d'imitar Déu! Però veig la meva criatura convertida en un monstre, i no sóc capaç de determinar la causa del seu mal. Herr Nietzsche, vós que heu estat el primer i més gran genealogista cultural de la història, em sabeu dir què li passa?
NIETZSCHE- La vostra criatura, Dr. Frankenstein, és tècnicament impecable, però li manca vida i autenticitat. Vós heu creat una cultura amb pretensions d’universalitat, un individu abstracte i sense atributs, una civilització marcada per una racionalitat pura i autònoma, i per això mateix totalitària. Heu construït un temple lluminós i hipnòtic per fora, però buit per dins. La vostra creació ha esdevingut la pell seca d’una fruita que ha perdut tota la seva olor, el seu sabor, el seu suc. El meu diagnòstic: nihilisme.
FRANKENSTEIN- Manca de valors?
NIETZSCHE- La manca de valors és impossible, perquè no hi ha cap perspectiva neutra, més enllà dels valors. No, no és que li manquin valors, sinó que aquests tenen el seu origen en la negació i en la buidor. El seu mal no prové pas d’una amenaça externa sinó del seu propi germen.
FRANKENSTEIN- Voleu dir que els valors del meu monstre estan buits? La igualtat, la llibertat, els drets individuals bé que signifiquen alguna cosa. El sistema operatiu del meu fill és una gran màquina pensada per garantir la vigència d’aquests valors.
NIETZSCHE- Ah, sí! La gran màquina que vetlla pels drets de tots, tan genis com mediocres! És molt senzill determinar «drets de» i atorgar-los pel sol fet d’existir. Així de poc li exigiu a la vostra criatura! No m’estranya que hagi emmalaltit! Vós heu creat l'individu instal·lat en el "jo tinc dret a tot" , però voluntat de res. Però per tenir dret a fer el que es vulgui, primer cal voler alguna cosa! ... Dr. Frankenstein, creieu-me! La criatura matarà el seu creador. El matarà de fàstic. Feu cas de la vostra creadora, Mary Shelley, i abandoneu el vostre propòsit: el pensament lògic, la percepció, fins i tot la imaginació... tot en l'home es pot imitar artificialment, excepte la voluntat.
dimarts, 23 de maig del 2017
FESTA ZOMBI O L'ETERN RETORN DE LES SANTES ESPINES
diumenge, 12 de febrer del 2017
LLOPS AL ZOO
![]() | |||
| Lou Andreas-Salómé amb Friedrich Nietzsche i Paul Ree, el "Cercle dels esperits lliures" |
dijous, 19 de febrer del 2015
EL COLOM IDIOTA (UNA PASSEJADA FICTÍCIA DE FRIEDRICH NIETZSCHE)
divendres, 26 de desembre del 2014
METAFÍSICA DEL MANIQUÍ (ESPECIAL NADAL)
![]() |
| Esparta Plama. "Sociedad de plástico." |
dimarts, 10 de juny del 2014
APOLOGIA DE LA MICROFÍSICA
![]() |
Michel Foucault CC BY-SA 3.0
Nemomain - Treball propi
Retrat de Michel Foucault (1926-1984) filòsof francès.
Tinta i aquarel·la
|
dilluns, 19 de setembre del 2011
PLATÓ I LA FÀBRICA D'OMBRES
El món de les ombres s'il·lumina amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now
Sentim tertúl·lies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now
Quan el davanter enganya a l'àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now
Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques jo deserto i me'n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now
dissabte, 10 de setembre del 2011
EL MANGA DESCOBREIX NIETZSCHE
![]() |
| Portada del comic editat per l'editorial Herder. |
dissabte, 7 de maig del 2011
WHEN NIETZSCHE WEPT (Quan Nietzsche plorà)
Director: Pinchas Perry
Intèrprets: Ben Cross, Armend Assante, Katheryn Winnick
Any: 2007
Duració: 105 min.
En el moment de la pel.lícula, Nietzsche està encara "embarassat" de la que havia de ser la seva pròxima obra "Així parlà Zaratustra", i ja havia publicat "La gaia ciència", obra que impressionà el seu terapeuta.
La pel.lícula retrata un Nietzsche hipersensible, sol i malalt, turmentat pel desamor, però que accepta aquestes circumstàncies lluny de compadir-se'n. Per contra, retrata un Joseph Breuer que, tot i ser un prestigiós metge i modèlic cap de família, no és feliç amb la seva vida gris i monòtona. El trobament entre aquests dos homes, un alemany fill de pastor protestant i un austríac educat en una estricta moral jueva, farà que es desplegui un retrat de la psicologia masculina de l'home europeu, racional, burgès, just, però també espantat, decadent, reprimit.
En canvi, deixa molt que desitjar la caracterització d'una Lou Salomé com una femme fatal, rossa, sensual, perfecta, que de ben segur descuida la complexitat del personatge i de la influència que va exercir sobre el filòsof.
- Documental “ Nietzsche i el sofriment” realitzat per Alain de Bottom dins la sèrie “Fiosofia per a ser feliços” per a la BBC:
divendres, 6 de maig del 2011
FELICITAT I EUFÒRIA
En el text de la cançó retrata una manera nihilista de viure, segons el punt de vista nietzscheà: som com un ramat que ens deixem entabanar per xarlatans que ens prometen el cel, ho tenim tot i no sabem què més volem. Anem als llocs on va tothom, però no volem compartir res amb els altres. Una societat sense valors que Nietzsche detectà ja en la seva època i la superació de la qual passa per la valentia d'acceptar el dolor i la renúncia que implica el fet de viure intensament.
Eufòria (Mazoni)
Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregiràseguim profetes i flautistes com un ramat de cabres
Perseguim el plaer perquè no ens falta de res
però al comptat de Wales els joves es pengen dels arbres
Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent
i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres
Però ara no em diguis res que m’espatlles el morat
el morat és per mi sol no puc donar res als altres
Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar
hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu
no és tant voler sinó saber a què renuncies
Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
dimarts, 3 de maig del 2011
EL SUPERHOME AMNÈSIC I L'ETERN RETORN
Per Nietsche el superhome és un ésser que essencialment oblida, i per això no pot albergar cap mena de ressentiment, i sempre té espai per allò nou. D'aquesta manera pot viure el present de manera intensa, i vol cada moment de la seva vida com si aquest s'haguès de repetir eternament. Allò que sembla una condemna és en realitat prendre la responsabilitat sobre la pròpia vida i valorar cada moment i cada acció pel que és en ella mateixa, i no per allò que se n'espera obtenir.
«Guaita aquest portal! Nan! –vaig continuar dient–: té dues cares. Aquí, hi convergeixen dos camins: ningú no els ha recorregut encara mai fins a la fi.
Aquest llarg carrer que tira enrera: dura una eternitat. I aquest llarg carrer que tira endavant –és una altra eternitat.
Aquests camins es contradiuen; topen directament de cap: – i aquí, en aquest portal, és on convergeixen. El nom del portal és escrit a dalt: “Instant.”
Però si algú recorregués un – i sempre, sempre més lluny: creus, nan, que aquests camins es contradiuen eternament?» –
«Tota recta menteix –murmurà amb menyspreu el nan–. Tota veritat és corba, el temps mateix és un cercle.» NIETZSCHE. La Gaia Ciència.










