Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nietzsche. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nietzsche. Mostrar tots els missatges

dimecres, 3 de juliol del 2024

DESERTOR

M’han dit traïdor, covard, passota, nihilista, irresponsable, ... Fins i tot m’han dit neutral! Com si això fos possible!  Qui diu que és neutral és, automàticament, un mentider. Fins i tot qui afirma que tot és mentida, ja té la pretensió d’estar dient la veritat. Qualsevol acció que hom fa, és sempre una tria, fins i tot si decideix no fer res. Qui diu que és neutral en una baralla entre el feble i el fort, és que està a favor del fort. I sempre hi ha febles i forts, tot i que de vegades costin d’identificar, precisament perquè ningú és neutral.

Quan em van reclutar, em van convèncer del meu estatus de feble, o millor dit: del nostre estatus de febles, i del nostre dret a defensar-nos. Com es pot convèncer algú que l’extermini de l’altre està justificat, si no és des de la perspectiva del feble? El feble sempre es defineix com a contraposició a un altre, i configura la seva identitat en funció de la negació d’aquest altre. Per tant, la seva identitat depèn de qui sigui aquest altre, depèn de l’objecte del seu odi. D’aquest odi neix l’autoconvenciment que hom té el dret a la venjança, a la restauració d’un dany que s’ha patit i que és culpa de l’altre, del malvat. Malvat per ser ell mateix, malvat per ser qui és, per ser com és, per estimar-se com és. L’odi envers els malvats és un deure. La venjança és un imperatiu moral.
En la lluita sagnant, enmig del dessagnament dels cossos famolencs i turmentats dels malvats, la meva sang es va barrejar amb la seva. Sí, amb la d’aquells malvats,... aquells per als quals el malvat era jo. Fou l’horror de veure la pròpia maldat en un mirall, el mirall dels ulls de l’altre, allò que despertà en mi la consciència de no ser. Si només es pot ser en contraposició a un altre, jo ja no era ningú. Vaig quedar orfe, sense motiu per lluitar, sense ideals, sense poble, sense pàtria, sense identitat, sense sentit.
Poc a poc vaig comprendre la meva nova condició: continuava sent feble, sí, però no com a contraposició al meu suposat contrincant, sinó envers «els meus», aquells que m’havien convençut de la maldat dels altres, i que eren els mateixos que havien convençut els altres de la maldat dels «meus».
Vaig desertar. Vaig fugir, no de l’enemic, sinó de la guerra. Una guerra que per mi havia esdevingut una bogeria, però per aquells que la mantenien era una pura operació lògica i financera.
Tot i així, abandonar el front no fou un acte de neutralitat, sinó un posicionament, una tria. Justament fou l’elecció del camí més difícil: aquell que encara no està marcat. En aquest no-camí no hi ha fites ni consignes; cal decidir cada passa, cada parada, cada viratge. Mentrestant, cal anar esquivant les bombes de tots dos contendents en absència de trinxeres ideològiques, a cos descobert. Sense uniforme, sense bandera, sense discurs. Als que recorrem aquest camí,  ni tan sols ens voldran comprar o convèncer, sinó només aniquilar. I és molt probable que ho aconsegueixin.

diumenge, 26 de maig del 2024

ELS AMOS DE LES PARAULES

 «És veritat que sense llibertat no hi ha pensament. Però encara és més cert que quan el pensament no existeix, tampoc ella és més lliure.» Simone Weil, L’arrelament.




Forca i Mall fa molt temps que caminen, però també fa temps que han oblidat cap a on. Dels seus farcells n’han anat caient paraules, i algunes fins i tot els han estat robades.

Mall- Forca! Hem de fer alguna cosa! Hem perdut moltes paraules! Mira, ara mateix estava buscant «llibertat» i no la trobo per enlloc! Què se n’ha fet?

Forca- Ens l’han robat, Mall! Li han canviat el significat! De ser un crit revolucionari, contra l’opressió dels estats totalitaris i els capitals opulents envers els desposseïts i els esclaus, ha passat a ser un lema del capitalisme salvatge contra tot intent de limitar l’acció expansiva dels grans capitalistes. Significa la llibertat de fer servir els recursos naturals sense límit, de comercialitzar qualsevol invent o creació humana, o de difondre mentides en virtut de la llibertat d’expressió. El capitalisme i les tendències dretanes s’han apropiat de la paraula, i les d’esquerres hi han renunciat per desmarcar-se’n.

Mall- Mira! La «igualtat» encara hi és, però no fa bona cara. Està com pansida!

Forca- Això és perquè l’esquerra, com a rèplica, l’ha contraposat a «llibertat», com si l’una fos possible sense l’altra! L’esquerra és ara una caricatura de sí mateixa. Una caricatura que esdevé un blanc fàcil dels atacs de la dreta.

Mall- Així «esquerra» tampoc significa exactament el mateix... Però per què passa això, Forca? Per què canvien els significats? Per què ens estem quedant sense paraules?

Forca- Només se m’acut una explicació: la visió de Nietzsche sobre el llenguatge, la més clarivident de la filosofia contemporània. Diu que qui domina és qui dona sentit a les paraules, o el que és el mateix: qui dona sentit a les paraules és qui aconsegueix dominar, imposar la seva perspectiva, la seva mirada, el seu punt de vista. Segons això, doncs, renunciar a parlar és abandonar la lluita per resignificar les paraules en favor de la pròpia perspectiva.

Mall- Així doncs, el famós lema «Al feixisme no se’l discuteix, se’l combat» és força nihilista: davant de discursos de formacions ultradretanes, racistes, xenòfobes i feixistes, és una mala idea adoptar com a única estratègia el rebuig al debat i la confrontació d’idees. No se m’acut cap més manera de combatre el feixisme que rebatre’l amb arguments, desmuntar les seves manipulacions, desconstruir els seus valors i desemmascarar les seves veritables intencions. Per què no ho fem això?

Forca- Perquè costa molt. L'ultradreta i la nova dreta fan un discurs populista i fàcil. El seu terreny de joc és el missatge directe, ràpid, irracional, emocional. Es serveixen de l’eslògan, l’insult, la desacreditació, l’odi,... Mall, el nostre pensament és molt més complex i necessitem més temps per desplegar-lo.

Mall- Però cal lluitar per trobar aquest temps, i no limitar-se a fer servir els instruments del contrincant. L’eslògan no ha de ser l’únic terreny. S’ha de parlar, debatre, rebatre i contra-rebatre fins on calgui i sobre el que sigui.

Forca- No en trauràs res, Mall. És perdre el temps....

Mall- No oblidis que aquestes formacions ultradretanes són votades o seguides per veïnes nostres, tant grans com joves; no per caps rapats, éssers diabòlics o ànimes posseïdes pels esperits del mal. El mal no té cara de monstre, sinó de senyor o noia que s’aferren a solucions  per apaivagar les seves pors. El mal, com deia Hannah Arendt, és molt més banal del que ens pensem.

Si no parlem de coses com la immigració, la inseguretat als carrers, les ocupacions de pisos de particulars, etc. des d’una perspectiva racional i lúcida, sense manipulacions ni exageracions, sense generalitzacions indegudes ni fal·làcies, i sense els complexes ni les limitacions que imposa la correcció política, regalem aquest terreny a l’ultra-dreta perquè signifiqui les paraules «seguretat», «justícia», «igualtat», «dret»,... que són aspiracions legítimes de tota persona ciutadana. Si no abordem aquests temes, renunciem a resignificar aquestes paraules i, en definitiva, a la lluita.

dissabte, 29 d’octubre del 2022

SOBRE L'OBLIT, EL PERDÓ, EL GRA I LA PALLA


- Doctora Diotima, vaig anar a l’oracle i vaig preguntar: com explicaria vostè la confluència entre l’acció d’oblidar i la de perdonar? I la pítia em va respondre: «Separa el gra de la palla, i deixa-la pels rucs.» Com puc interpretar aquestes paraules?
- Amic Nietzsche, vostè mateix va estudiar el ressentiment, i va situar el seu origen en un excés de memòria. Coincideixo plenament amb aquesta anàlisi. L’oblit i el perdó tenen una relació directa: per perdonar, és necessari recordar primer els fets constitutius d’una ofensa, i després fer una acció voluntària semblant a l’oblit, que consisteix a apaivagar la ira causada pel greuge del qual es té la sensació de ser víctima.
- Així doncs, coincidiu amb mi que qui no vol perdonar es manté en la condició de víctima, mentre que qui perdona i oblida deixa de ser-ho?
- Sí, cal tenir la percepció d’una mateixa com a víctima, i això consisteix en una cosa semblant a recordar uns fets passats amb rancúnia. Però hem de tenir en compte que la memòria és selectiva i parcial. No tenim memòria fotogràfica. No recordem fets, sinó experiències subjectives imbuïdes de sentiments i emocions més o menys intensos, i interpretats a partir de la informació que teníem en el moment dels fets. A més, la memòria pot ser manipulada a posteriori a mesura que s’ens van explicant aquests fets una i una altra vegada des d’una perspectiva concreta, fins al punt de modificar aquesta experiència subjectiva. Qui pot fer això, té gairebé el poder de canviar el passat.
- Qui pot manipular la memòria, doncs, també pot condicionar la disposició d’algú a perdonar?
- Evidentment! Per això és important recordar els fets (emmagatzemats en la memòria subjectiva de cadascú), però també examinar-los des de diferents angles, indagar-ne les causes, mirar d’entendre’ls, de comprendre'ls, no només recordar-los
- Però això és impossible, doctora. No podem ser totalment objectius. Tot es mira des d’un punt de vista concret, limitat, subjectiu
- És clar, però m’estic referint a un altre tipus de coneixement : «coneix-te a tu mateix». Em refereixo a esbrinar fins a quin punt hom és víctima, fins a quin punt hom ha estat manipulat, fins a quin punt ha estat un mateix qui s’ha deixat enganyar, a qui exactament estem demanant explicacions, què és exactament el que cal perdonar.
- Per què ho diu?
- Puc perdonar el veí per haver-me despertat a mitja nit, o la caixera que s’ha equivocat amb el canvi, o el vianant que ha xocat amb mi pel carrer. La rancúnia o el perdó són accions d’índole moral entre persones, i dirigir la rancúnia a tot un col·lectiu o una entitat abstracta no només pot ser injust per als individus que el componen, sinó que també suposa instal·lar-se en la perspectiva del feble davant del món. A més és una actitud totalment estèril. Seria com odiar un llop perquè udola, o odiar un bosc en què ens hem perdut perquè és massa espès.
- I llavors...?
- L’alternativa és, simplement, recordar només allò necessari: recordar qui soc, recordar quin és l’objectiu del que faig, què he après del que he fet i de les persones amb qui ho he fet, i en què m’he equivocat. En resum, separar el gra de la palla, i deixar aquesta pels rucs.

dilluns, 20 de juny del 2022

NIETZSCHE I EL Dr. FRANKENSTEIN

Basil Rathbone a 'La sombra de Frankenstein', de Rowland V. Lee. (Universal Pictures Album)
 (Tremolor de violins)

FRANKENSTEIN- La meva creació està malalta! Jo, el pioner de la biotecnologia, el Prometeu modern, que he estat capaç de crear l'inimaginable, d'imitar Déu! Però veig la meva criatura convertida en un monstre, i no sóc capaç de determinar la causa del seu mal. Herr Nietzsche, vós que heu estat el primer i més gran genealogista cultural de la història, em sabeu dir què li passa?

NIETZSCHE- La vostra criatura, Dr. Frankenstein, és tècnicament impecable, però li manca vida i autenticitat. Vós heu creat una cultura amb pretensions d’universalitat, un individu abstracte i sense atributs, una civilització marcada per una racionalitat pura i autònoma, i per això mateix totalitària. Heu construït un temple lluminós i hipnòtic per fora, però buit per dins. La vostra creació ha esdevingut la pell seca d’una fruita que ha perdut tota la seva olor, el seu sabor, el seu suc. El meu diagnòstic: nihilisme.

FRANKENSTEIN- Manca de valors?

NIETZSCHE- La manca de valors és impossible, perquè no hi ha cap perspectiva neutra, més enllà dels valors. No, no és que li manquin valors, sinó que aquests tenen el seu origen en la negació i en la buidor. El seu mal no prové pas d’una amenaça externa sinó del seu propi germen.

FRANKENSTEIN- Voleu dir que els valors del meu monstre estan buits? La igualtat, la llibertat, els drets individuals bé que signifiquen alguna cosa. El sistema operatiu del meu fill és una gran màquina pensada per garantir la vigència d’aquests valors.

NIETZSCHE- Ah, sí! La gran màquina que vetlla pels drets de tots, tan genis com mediocres! És molt senzill determinar «drets de» i atorgar-los pel sol fet d’existir. Així de poc li exigiu a la vostra criatura! No m’estranya que hagi emmalaltit! Vós heu creat l'individu instal·lat en el "jo tinc dret a tot" , però voluntat de res. Però per tenir dret a fer el que es vulgui, primer cal voler alguna cosa! ... Dr. Frankenstein, creieu-me! La criatura matarà el seu creador. El matarà de fàstic. Feu cas de la vostra creadora, Mary Shelley, i abandoneu el vostre propòsit: el pensament lògic, la percepció, fins i tot la imaginació... tot en l'home es pot imitar artificialment, excepte la voluntat.

dimarts, 23 de maig del 2017

FESTA ZOMBI O L'ETERN RETORN DE LES SANTES ESPINES


Sóc el temps. Passo. Allò que alguns odieu, alguns ignoreu, altres temeu, perquè passo de manera inexorable. Però sobretot sóc allò que tant us costa de definir. Alguns fins i tot us preguntareu si realment existeixo. Potser només sóc una creació vostra, una creació de la consciència humana, la individual, però també la col·lectiva. O potser heu de buscar el meu orIgen en el Big Bang, com diuen els físics? Però si tinc origen vol dir que hi ha hagut algun moment en què no he existit. Però hi pot haver algun moment fora del temps?

La història, una ciència que a la vegada està dins la història perquè nasqué al segle XIX, diu que sóc lineal, i que allò que ha passat és passat, i que ja res no es tornarà a repetir.
Tanmateix, des de molt abans del naixement de la història sóc circular. Segons la mentalitat arcaica, els esdeveniments autènticament reals es repeteixen dibuixant un cercle etern, mentre que els esdeveniments històrics i passatgers són irreals. Allò que segons els físics i els historiadors moderns és impossible, vosaltres des de sempre n'heu fet ritual: l'etern retorn del mateix. Sembrant en els equinoccis, reanimant el foc en els solsticis. L'origen dels vostres mites i religions, de les vostres festes, danses i dels rituals que cada any repetiu, són profundament arcaics, primitius i pagans. Festes agrícoles, o festes lunars. Allò primordial és la idea de la regeneració. 
 
Els mites que heu inventat no són més que la recreació d'aquest cicle profundament terrenal i espiràlic. Són la repetició d'un moment mític en el qual Vishnu crea el món, o Marduk lluita contra Tiamat. Un moment en què el Caos encara persisteix anteriorment a la creació, o quan Brahma, Jesús o l'au Fènix neixen i moren una i una altra vegada. El fi i l'inici de l'any són un i el mateix.

En certa forma, en cada festa les ànimes dels morts envaeixen el món dels vius, en una coexistència paradoxal de passat i present. Un moment zombi en el qual el món és aniquilat i creat en un assaig de l'abolició del temps. 
 
Però no us penseu que el vostre ritual és l'únic, l'essencial, l'etern. Els mites estan sotmesos a la seva pròpia lògica, i es creen i es destrueixen també constantment. L'únic que perdura és la idea de repetició i regeneració, que és pròpia de la natura i la humanitat, i no pas d'una nació o una cultura o una raça.
 
Si no em creieu, llegiu Mircea Eliade, Manuel Delgado o Carl Gustav Jung, que em coneixen millor que no pas jo mateix.

diumenge, 12 de febrer del 2017

LLOPS AL ZOO


Dilluns 6 de febrer de 2017. 18:27h. Un zoològic qualsevol. Des de dalt d'un arbre, Lou Andrea Salomé, davant l'espectacle de les gàbies, reflexiona amb el seu col·lega Friedrich Nietzsche: «Els llops han estat una espècie considerada enemiga de l'home, sobretot per la seva voracitat a l'hora d'atacar els seus béns més preuats. Allò que ens fa més por del llop és la seva llibertat i salvatgia, i és aquesta la raó per la qual l'odiem i el considerem una bèstia malvada, però el llop s'estima a sí mateix, s'estima els seus ullals, la seva ferocitat, la seva força. La domesticació és l'obsessió dels humans, i és la condició per viure en societat. Però, és que el llop té alguna raó per deixar de ser lliure?»
Lou Andreas-Salómé amb Friedrich Nietzsche i Paul Ree, el "Cercle dels esperits lliures"  

Els vigilants del zoo escolten atentament el seu cap, Thomas Hobbes, justificant la seva tasca. «L'home és un llop per a l'home. La seva naturalesa és egoista i malvada, avariciosa i delerosa. Cal defensar-lo, doncs, de si mateix. Cal instaurar un poder fort, però per ser fort, cal que aquest sigui consentit. Els homes són malvats, però també són raonables. S'estimaran més la seguretat de la gàbia, encara que tothom es quedi sense llibertat, que no pas haver de patir per la seva propietat o per la seva vida. El pacte social ha de ser volgut sí, però a partir d'aquest moment ja no hi ha marxa enrere: el pacte és irreversible. Els ciutadans han cedit el seu poder a l'Estat sobirà, i és aquest qui defineix què està bé i què no, aquell qui castiga el criminal, i protegeix el ciutadà. Qui es posa contra l'Estat i desobeeix la llei, doncs, es posa contra tots els ciutadans. La vostra feina és evitar que ningú trenqui el pacte.»

De la ràdio d'un visitant se senten les declaracions d'un representant del Tribunal Constitucional. «Qui va contra la constitució va contra la democràcia. Qui va contra la constitució va contra la democràcia. Qui va contra la constitució va contra la democràcia. Qui va contra la constitució va contra la democràcia.»

Salten espurnes de darrera uns matolls. És John Locke amb una radial intentant serrar els barrots d'una de gàbies. «Val més l'estat de llibertat del llop que no pas la submissió a un poder totalitari i arbitrari! Qui voldria entrar dins un pacte irreversible? Qui, per poc que s'estimés a si mateix, voldria renunciar a la seva llibertat a canvi de qualsevol altra cosa? Qui renunciaria al dret de defensar-se a si mateix per posar-se en mans d'un poder arbitrari, d'unes lleis que ja mai podran ser de la seva incumbència? Sense llibertat no hi ha seguretat, perquè una llei que m'encadena és una llei que em posa en perill. Tot aquell qui em priva de llibertat està amenaçant la meva seguretat, perquè posa la meva sort a les seves mans. És cert que el pacte per constituir un estat ha de ser voluntari, evidentment, però també ha de ser reversible: si el poder no compleix la seva part del pacte, la societat té dret a desobeir-lo. I no és honest parlar aquí d'un acte d'il·legalitat com un crim: bé i el mal ja existien abans de la llei. No és una qüestió de legalitat, sinó de legitimitat.»

dijous, 19 de febrer del 2015

EL COLOM IDIOTA (UNA PASSEJADA FICTÍCIA DE FRIEDRICH NIETZSCHE)

Friedrich Nietzsche passeja tranquil·lament pel seu estimat Parc de la Voluntat, amb la voluntat de respirar aire fresc i observar el curiós vol dels coloms. De lluny saluda Diògenes, qui pren el sol a la gespa, mentre procura dissimular per no creuar-se amb Tomàs d'Aquino, qui cada vegada que el veu li retreu haver anunciat la mort de Déu, i li recorda tossudament les seves cinc demostracions de la Seva existència. De fons, se senten cridar els insistents venedors ambulants del segle XXI: «Llibertat, llibertat! Venc llibertat, bonica i barata! De totes mides i formes! Mòbil lliure, mans lliures, mercat lliure, barra lliure, dia lliure, el món lliure, lliure d'impostos, llibertat d'expressió, temps lliure, ... sou lliures de triar!!»
Friedrich s'atansa al venedor, encuriosit. I li etziba: «És curiós com fas servir aquesta paraula! Tot allò que anomenes «lliure» és per indicar que li manca alguna cosa. Segons això que dius, llibertat és, bàsicament, «no tenir», per exemple, l'obligació de pertànyer a una companyia, de pagar taxes aranzelàries, de treballar, de callar allò que penses, de fer allò que et diuen...). La llibertat neix com a concepte positiu, afirmatiu, creatiu, però vosaltres l'heu descarregat de significat, fins al punt que, si us pregunto què vol dir ser lliure, veureu com us queda ben poca cosa per dir: «fer el que vull». I el problema és que la voluntat és malauradament tan buida de significat com la llibertat, ja que s'ha anat conformant com a contraposició a la voluntat d'algú altre que no sigui jo, i no pas com a afirmació del jo, dels meus propis principis. Abans de voler alguna cosa, cal saber què és! I cal saber qui ets!»
El venedor continua cridant: «Amb la llibertat pots escoltar el canal que vulguis, pots triar el banc que vulguis, la companyia que vulguis! Compra llibertat!»
 Friedrich arrufa les celles, revivint la sensació que li produeix conversar amb Tomàs. «Creus que es pot comprar? O embolicar com si fos un regal? Esteu venent una falsificació! Però si la llibertat és precisament allò de què no ens podem lliurar! És el pes de la nostra existència! Estem sempre obligats a decidir, i qui no ho faci ja està decidint no decidir! De vegades és una càrrega lleugera, fins i tot plaent, com la joguina d'un nen, però quan és més ella mateixa és quan és pesada i feixuga. Amb aquesta s'hi atreveixen molt poques persones.» 
El venedor continua amb la seva cantarella estrident, com si sentís ploure. «Lliure! Lliure! Sigues lliure!»
Friedrich opta per seguir el seu camí, acostumat a fer de predicador-no-escoltat, continuant la seva observació del vol dels coloms. I un pèl dolorosament, reconeix que el seu no-apreciat col·lega Kant tenia raó quan deia allò del colom idiota, aquell que es pensa que sense gravetat el seu vol seria més lliure, i no sap que sense la resistència de l'aire, simplement no hi ha vol possible.

divendres, 26 de desembre del 2014

METAFÍSICA DEL MANIQUÍ (ESPECIAL NADAL)


Esparta Plama. "Sociedad de plástico."

No sé què faig parlant amb tu. No et mous, no parles, però ens mous a fer determinades coses, i el teu silenci escandalós em fa parlar. Allò que més m'estranya de tu i em fa pensar és la teva estranya manera d'existir. Ets pura aparença. Per començar, tens una aparença humana. Però em pregunto si ets fet a imatge i semblança humana, o si som més aviat els humans que volem assemblar-nos a tu. No t'estranyis, així és com funcionem. Creem un ideal, i després ens oblidem que és una producció nostra, fins al punt que pensem que aquest és més real i millor que nosaltres mateixos, i que estem obligats a assemblar-nos-hi. I no només això, sinó que ens castiguem i ens sentim culpables quan no ho fem. Però no et creguis que has estat l'únic. La llista d'ideals és llarga, començant pels déus, les princeses, els herois, i acabant per tu. Fixa't, un tros de plàstic, el nostre ideal. I com més baix és el nostre ideal, més s'empetiteix la nostra naturalesa.
Ets una aparença, i diem que les aparences enganyen, perquè amaguen alguna cosa autèntica, que és la seva versió original. Però tu, què hi ha d'autèntic al teu darrera? Ets una aparença pura, que ni tan sols fingeix ni amaga res, sinó que proclama descaradament l'autonomia de l'aparença i el seu alliberament de la cosa en sí. No parles, però deixes ben clar que no necessites representar res real, perquè ja has esdevingut per tu mateix una realitat que marca i condiciona les realitats que t'envolten: els cossos, les conductes, els gestos, els hàbits, els sentiments. Les teves mides les equiparem a la perfecció i l'equilibri. Però d'on hem tret aquestes idees? És que potser són realment alguna cosa? O tal vegada no són més que paraules pronunciades per nosaltres a partir de cert moment, que s'han fet tan fortes a base de repetir-les, que han acabat adquirint la consistència dels polímers que et composen i als quals devem ara tanta admiració i, fins i tot, obediència abnegada? La teva mirada indiferent darrera els vidres, impassible i impertorbable sota els llums, levitant lleugerament per damunt del terra, ets com una aparició des un món ideal, que ha baixat a la terra per salvar-nos de la nostra mediocritat i lletjor. I en canvi, al teu costat ens sentim eternament mediocres i lletjos, com si fos aquesta la teva veritable missió.
Ets una aparença tan real, que em fas pensar. Em fas pensar que jo no sóc més que una realitat construïda a base d'aparences.




dimarts, 10 de juny del 2014

APOLOGIA DE LA MICROFÍSICA


ZARATHUSTRA: He arribat massa aviat. Des d'aquesta muntanya hi veig més enllà d'aquesta vall, i quan trasllado la meva mirada als de sota, no em volen creure. Quan hi arribin, ja ho veuran. I llavors hauran de deslliurar-se de l'antiga càrrega de valors i prejudicis que porten, perquè entendran que ja no els serveixen per anar més enllà. Tu m'entens oi? Tu que ets un filòsof clarivident, un navegant sense veles i contra la direcció dels prejudicis del seu temps, tant dels conservadors com dels progressistes, tant dels religiosos com dels científics, tant dels quotidians com dels institucionals.

Michel Foucault CC BY-SA 3.0
Nemomain - Treball propi
Retrat de Michel Foucault (1926-1984) filòsof francès. 
Tinta i aquarel·la
FOUCAULT: En el moment que llegiran això, jo ja farà trenta anys que hauré mort, i crec que llavors començaran a entendre'm quan dic que tot és poder. El poder no només és la institució que governa, que decideix i que executa, sinó que és molt més líquid, està diluït i s'escola fins l'últim racó de la nostra vida més íntima. Però quin és el mitjà a través del qual s'escampa aquest líquid subtil? Doncs a través del llenguatge. El poder posa noms, inventa paraules i significats, produeix discursos, ... En aquest sentit, tots i cadascun de nosaltres som producte del poder, donat que reproduïm aquests discursos. És l'únic que tenim, la nostra sola eina per conèixer el món! És amb aquesta idea de fons que poso en qüestió el discurs mèdic, el sexual, i fins i tot el marxista, com a sistemes de poder centralitzat i eines de control.

ZARATHUSTRA: Sí, i ja recordo com molts pensadors, entre ells Noam Chomsky, et van titllar de conservador, i et van retreure que la teva filosofia duia a l'immobilisme i el conformisme, ja que porta a pensar que no es pot escapar del poder, que tot discurs i tota utopia es converteix en totalitària en el moment en què es realitza, i que, per tant, tots els discursos, dretans i esquerrans, queden al mateix nivell. Et van dir post-modern!

FOUCAULT: Tot al contrari! Jo estic molt lluny del post-modernisme i de l'immobilisme. La meva proposta no es basa en cap gran sistema metafísic, sinó que consisteix en una microfísica, dirigida a desvelar que el poder és micro, a fer entendre que està present en cadascun dels individus, a no subestimar cap situació per quotidiana que sigui o per banal que sembli, a no deixar anar cap ocasió, cap instant, per canviar les coses. Perquè el poder està en els nostres cossos, i nosaltres no som cossos rígids, sinó organismes en transformació constant. Com escapar, doncs, del control del poder? Exercint-lo i fent aquesta autotransformació a partir de la nostra voluntat!

ZARATHUSTRA: Et refereixes a exercir el poder de llegir-se d'una altra manera, escriure's d'una altra manera, d'explicar-se d'una altra manera. Tu, de fet, vas explicar la bogeria, la delinqüència, el sexe, el capitalisme, d'una altra manera. Vas voler llegir la teva homosexualitat d'una altra manera i et vas convertir en un filòsof activista.  

FOUCAULT: Un filòsof ha de ser-ho!

 (Article publicat a la revista Londarí núm. 16, el maig de 2014)

Enllaços relacionats: 

dilluns, 19 de setembre del 2011

PLATÓ I LA FÀBRICA D'OMBRES

Una vegada més, una cançó de Mazoni m'inspira una entrada (o millor, una finestra) per a l'Habitació Xinesa: "Apocalipsi Now", un retrat modern de la caverna de Plató, només il.luminada per llums artificials i flaixos efímers. Una realitat construida pels mitjans: publicitat, tertúl·lies radiofòniques, pel.lícules de molt dubtosa qualitat, espectacles grotescos, golejades substitutives de fanatismes religiosos i altres subproductes de la indústria mediàtica; una fàbrica d'aparences espesses que es fan opaques i es materialitzen  en una mena de realitat, no pas per la seva autenticitat, sinó per la quantitat de quilowats que exhibeixen. Noam Chomsky en diu "la fàbrica del consens".
Si això és així, som encara al fons de la caverna com aquells presoners encadenats  que Plató, ja al segle V aC, pretenia alliberar, projectant la seua República ideal. No són vint, sinó vint-i-cinc segles de captivitat. És que realment es pot sortir del món de les aparences, i guaitar la realitat a ull nu, o bé és que l'ésser humà és mediàtic per naturalesa i, com diria Nietzsche, s'autoenganya per no veure la seva pròpia misèria, per fàstig de sí mateix?




El món de les ombres s'il·lumina amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now


Sentim tertúl·lies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now


Quan el davanter enganya a l'àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now


Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques jo deserto i me'n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now

dissabte, 10 de setembre del 2011

EL MANGA DESCOBREIX NIETZSCHE

Portada del comic editat per l'editorial Herder.

Zaratustra és el nom de l'antic poeta persa que Nietzsche ressuscità en la seva obra, i en boca del qual va transmetre la seva fatal intuïció als homes del seu temps. A manera d'antiprofeta, Zaratustra proclamava la mort de Déu, el començament d'una era, on la fe en un més enllà no hi tenia lloc, on els valors s'havien buidat fins convertir-se en carcasses velles buides de significat; tan sols paraules que els homes anaven mencionant per guardar les formes. Aquesta nova era era per Nietzsche el resultat d'una moral cristiana decadent, que no valorava l'home, sinó que el culpabilitzava, exaltava les seves debilitats enlloc de les seves fortaleses, fins a produir finalment un home que no tem l'home, però que tampoc l'estima; una bèstia gregària i poc interessant. 
 
Ara bé, aquesta nova era és també el pas necessari cap al sorgiment d'un nou tipus d'home: el superhome, aquell que és capaç d'autoafirmar-se i de valorar-se, sense culpabilitzar-se a sí mateix i als altres; aquell que torna a creure en uns valors, però aquest cop en els valors que ell mateix s'ha donat i que porta fins al final, tan se val què faci el ramat. 

El filòsof descriu aquest procés en tres fases: la del camell, on l'home encara porta el pes dels antics valors; la del lleó, qui es revela contra aquests valors i és destructiu; i finalment la del superhome, aquell nou home innocent que no destrueix per ressentiment ni per venjança, sinó per poder construir, per poder crear de nou. El superhome és aquell que viu el temps de la vida des del coneixement de l'etern retorn, i per això viu com si el moment present s'hagués de repetir eternament. No hi ha lloc per al penediment.

En la versió manga d'aquesta obra de Nietzsche, es representa Zaratustra com un noi fill d'un pastor protestant - com ho era el mateix Nietzsche - que va prenent consciència de la naturalesa i la decadència dels valors que li han estat inculcats. Degut a aquest fet, comença una transformació que recorre aquells tres estadis del camell, el lleó i el nen. La transformació de la consciència individual del jove Zaratustra del manga representa la transformació que sofrirà la consciència col·lectiva de la raça humana, fins assolir el seu estadi inicial: el de la innocència, el del nen petit. I tot tornarà a començar una i una altra vegada, i una altra, i una altra, ...

dissabte, 7 de maig del 2011

WHEN NIETZSCHE WEPT (Quan Nietzsche plorà)

Títol en castellà: Cuando Nietzsche lloró.
Director: Pinchas Perry
Intèrprets: Ben Cross, Armend Assante, Katheryn Winnick
Any: 2007
Duració: 105 min. 

Pel.lícula basada en una novel.la del psiquiatra nord-americà Irvin D. Yalom escrit el 1992. Hi apareix com a figura central la del filòsof Friedrich Nietzsche, rodejat del seu horitzó intel.lectual, amb personatges històrics com Lou-Andrea Salomé (escriptora alemanya d'origen rus),  Joseph Breuer i Sigmund Freud (pares de la psicoanàlisi), Richard Wagner (compositor) i Paul Reé (filòsof).
L'acció es situa a Viena, l'any 1882, quan Lou Salomé es cita amb una eminència de la medicina del moment, Joseph Breuer, per tal que tracti un filòsof turmentat amic seu, Nietzsche. Breuer duu a terme l'encàrrec, assistit pel seu jove ajudant Sigmund Freud, amb qui anirà descobrint i consolidant els principis de la psicoanàlisi. Tanmateix, el mateix terapeuta haurà de rebre la teràpia filosòfica del seu propi pacient.

En el moment de la pel.lícula, Nietzsche està encara "embarassat" de la que havia de ser la seva pròxima obra "Així parlà Zaratustra", i ja havia publicat "La gaia ciència", obra que impressionà el seu terapeuta.

La pel.lícula retrata un Nietzsche hipersensible, sol i malalt, turmentat pel desamor, però que accepta aquestes circumstàncies lluny de compadir-se'n. Per contra, retrata un Joseph Breuer que, tot i ser un prestigiós metge i modèlic cap de família, no és feliç amb la seva vida gris i monòtona. El trobament entre aquests dos homes, un alemany fill de pastor protestant i un austríac educat en una estricta moral jueva, farà que es desplegui un retrat de la psicologia masculina de l'home europeu, racional, burgès, just, però també espantat, decadent, reprimit.

En canvi, deixa molt que desitjar la caracterització d'una Lou Salomé com una femme fatal, rossa, sensual, perfecta, que de ben segur descuida la complexitat del personatge i de la influència que va exercir sobre el filòsof.


Enllaços per a material audiovisual complementari sobre Nietzsche:

- Documental “ Nietzsche i el sofriment” realitzat per Alain de Bottom dins la sèrie “Fiosofia per a ser feliços” per a la BBC: 
http://www.youtube.com/watch?v=WLOSdHgEN-w&feature=watch_response (part2) http://www.youtube.com/watch?v=nN-YiDvHkc8&feature=related (part 3)

- Documental sobre Nietzsche emés dins el programa “Tesis” a Canal Sur, amb la col.laboració de Eugenio Trias, Luis Enrique de Santiago i Remedios Ávila. 

- Pel.lícula: “Cuando Nietzsche lloró” de Joseph Breuer.
http://wn.com/Josef_Breuer

divendres, 6 de maig del 2011

FELICITAT I EUFÒRIA

 

Mazoni (banda liderada per Jaume Pla) és un d'aquells grups que fa música filosòfica, sense deixar de ser ni música ni filosofia. Les lletres d'algunes de les seves cançons descriuen sovint reflexions o somnis  del seu autor, o simplement imatges o situacions que inciten a la reflexió. La melodia i el ritme no són un simple acompanyament, sinó que formen part del missatge.

Un dels exemples més clars és Eufòria, on es fa una reflexió sobre el preu de l'eufòria i de la necessitat de ser conscients que aquesta sempre implica una renúncia (una mena de pacte amb el diable a la manera de Faust). Mazoni es pregunta: "com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?" Davant el dilema tenim dues opcions: perseguir l'eufòria al preu que sigui amb consciència de la renúncia que aquesta implica (solució més tràgica i nietzscheana), o optar per una solució epicúrea, aprenent a renunciar a l'eufòria per tal d'aconseguir un estat de tranquilitat perpètua, l'ataràxia, una mena de nirvana, al qual Epicur anomenava Felicitat. 

En el text de la cançó retrata una manera nihilista de viure, segons el punt de vista nietzscheà: som com un ramat que ens deixem entabanar per xarlatans que ens prometen el cel, ho tenim tot i no sabem què més volem. Anem als llocs on va tothom, però no volem compartir res amb els altres. Una societat sense valors que Nietzsche detectà ja en la seva època i la superació de la qual passa per la valentia d'acceptar el dolor i la renúncia que implica el fet de viure intensament.

 

Eufòria (Mazoni)

Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà
seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres
Perseguim el plaer perquè no ens falta de res
però al comptat de Wales els joves es pengen dels arbres

Quan sortim a la nit no entrem mai en un local amb poca gent
i no ho entenc perquè després només parlem entre nosaltres
Però ara no em diguis res que m’espatlles el morat
el morat és per mi sol no puc donar res als altres

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar
hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu
no és tant voler sinó saber a què renuncies

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
no n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria

dimarts, 3 de maig del 2011

EL SUPERHOME AMNÈSIC I L'ETERN RETORN



Per Nietsche el superhome és un ésser que essencialment oblida, i per això no pot albergar cap mena de ressentiment, i sempre té espai per allò nou. D'aquesta manera pot viure el present de manera intensa, i vol cada moment de la seva vida com si aquest s'haguès de repetir eternament. Allò que sembla una condemna és en realitat prendre la responsabilitat sobre la pròpia vida i valorar cada moment i cada acció pel que és en ella mateixa, i no per allò que se n'espera obtenir.

«Guaita aquest portal! Nan! –vaig continuar dient–: té dues cares. Aquí, hi convergeixen dos camins: ningú no els ha recorregut encara mai fins a la fi.
Aquest llarg carrer que tira enrera: dura una eternitat. I aquest llarg carrer que tira endavant –és una altra eternitat.
Aquests camins es contradiuen; topen directament de cap: – i aquí, en aquest portal, és on convergeixen. El nom del portal és escrit a dalt: “Instant.”
Però si algú recorregués un – i sempre, sempre més lluny: creus, nan, que aquests camins es contradiuen eternament?» –
«Tota recta menteix –murmurà amb menyspreu el nan–. Tota veritat és corba, el temps mateix és un cercle.» NIETZSCHE. La Gaia Ciència.