HABER ESTUDIAO!

La meritocràcia és un dels molts termes que la dreta neoliberal ha integrat dins el seu vocabulari i que repeteix com un mantra per defensar la idea d’un sistema capitalista de lliure competència, on els individus lluiten entre sí per situar-se dins l’escala social segons el seu mèrit. És a dir, qui més treballa, s’esforça, i arrisca el seu capital, és qui més mereix l’èxit social i econòmic. Des d’aquest punt de vista, el fracàs social no mereix una anàlisi seriosa, perquè no és un problema col·lectiu, sinó una qüestió individual que es resumeix alegrement amb expressions com «Haber estudiao!» o altres que qualifiquen els drets adquirits com «la paguita» d’aquells que s’aprofiten del sistema.
Però aquest retrat de la meritocràcia és totalment fal·laç i allunyat de la realitat. Com és possible que aquest mantra hagi penetrat en la mentalitat de tantes persones, si cada cop es fa més evident que tenir estudis o carreres molt exigents no garanteix l’èxit social i econòmic, i que moltes vegades passa justament el contrari? Només cal comparar els sous i condicions laborals dels metges i els professors (amb grau i màster universitari) amb el d’altres col·lectius professionals menys qualificats acadèmicament.
Però no només es tracta de la correspondència entre el sou i la formació acadèmica. La meritocràcia defensada com una justificació de l’èxit social amaga una altra trampa. Aquesta conté el germen perillós del que s’anomena darwinisme social: qui és pobre és perquè s’ho mereix. Si acceptem aquesta premissa, el fracàs social ja no és un error del sistema ni una injustícia, sinó el càstig moral que mereixen aquells qui no s’han esforçat prou.
On és la trampa? Doncs quan s’afirma que qui més s’esforça és qui mereix l’èxit social, i si té èxit és perquè ho mereix. Això seria veritat en una societat realment meritocràtica. Però la societat, en realitat, no és meritocràtica. És a dir, és fals que el ric sigui ric perquè s’ha esforçat. Oculta el fet que generalment ho és perquè ha tingut una posició inicial privilegiada, com una herència, o ha tingut la sort de ser en el lloc i el moment oportú, o ha tingut la possibilitat d’estudiar en centres de rics i conèixer altres rics amb qui fer societats per fer-se més rics. La meritocràcia no és més que el discurs legitimador del privilegi, una tergiversació que pretén justificar aquesta superioritat sense qüestionar el sistema que manté les condicions que fan possible el seu estatus. 
I aquí és on podem girar l’argument. Com afirma la filòsofa Jahel Queralt al seu llibre «Nadie merece nada», la meritocràcia fou inicialment una idea de l’esquerra contra l’aristocràcia hereditària i contra les desigualtats de classe. En aquest context, la reivindicació que el repartiment de càrrecs i funcions socials s’havia de dur a terme segons les capacitats i els talents de les persones era absolutament revolucionària. És amb aquest esperit que es començaren a bastir sistemes públics d’educació i de beques, perquè els pobres talentosos de les classes populars també poguessin dedicar-se a l’estudi i la formació que els havia de donar l’oportunitat de desenvolupar les funcions per a les quals estaven més ben dotats, i tenir les mateixes possibilitats d’èxit que aquells que partien de posicions més avantatjoses.
Malauradament, l’esquerra ha oblidat aquesta antiga reivindicació seva, i la meritocràcia ha caigut, com tants altres ideals, en la caixa de distorsió de la dreta. Per la seva banda, el progressisme ha s’ha decantat per un igualitarisme fàcil i bonista que, dissortadament, s’ha instal·lat en les polítiques educatives que pretenen «ajudar» l’alumnat més vulnerable rebaixant el seu llistó, enlloc de donar-li les eines necessàries per descobrir i millorar el seu talent. Amb això ens resulta impossible als mestres i professors d’ensenyar-los que cal l’esforç per desenvolupar les pròpies capacitats, i que aquestes no depenen de la família, la classe o la cultura on hagin nascut. L’escola hauria de ser el lloc per aprendre justament això. Però malauradament cada cop és més difícil fer-ho, perquè és precisament això el que ha minat l’autoritat dels docents, que estem veient com enlloc de preparar persones capaces i autònomes, el sistema està reforçant les elits, sota el pretext d’una meritocràcia inexistent. 

M. YOUNG. The Rise of Meritocracy. 1959

Daniel MARKOVITS, The Meritocracy Trap, 2019

Michael SANDEL, The Tyranny of Merit, 2020

Adrian WOOLDRIDGE, The Aristocracy of Talent, 2021

 

 

LES VACANCES DEL PROFESSOR

 Fotograma de "El club de los cinco" (John Hughes, 1985)

No passa res. Els mestres i professors estem acostumats a explicar les coses una i mil vegades. Però potser som ineptes, i no ens sabem explicar prou bé per què el nostre col·lectiu té dret de vaga, si tenim tres mesos de vacances i un bon sou. Hi ha altres col·lectius amb bon salari i molts dies lliures, però com que no ens guarden els fills, no es nota tant. Ara bé, les vacances escolars, aquestes sí que es noten. On col·loquem els fills? És comprensible. El sistema dificulta la conciliació familiar, però això no és pas culpa dels docents.

Que aquest aspecte sigui el més vistós és molt indicatiu de com la societat percep els centres educatius: com guarderies i no com a centres d’ensenyament. Si volem que els centres siguin guarderies, endavant, però llavors replantegem la tasca dels docents: sacrifiquem la qualitat i el sentit de l’aprenentatge, transformem els centres de primària en esplais, i els de secundària en presons de dia, i paguem als docents el complement de presencialitat que ara no estan cobrant pel mes de juliol.

Potser exagero. Potser sí que ja es comença a entendre que els centres són espais d’aprenentatge, però encara cal explicar que la tasca del docent no són només les hores de classe i les guàrdies que té en el seu horari. En hores no presencials ha de programar les seves matèries, preparar materials per les classes, corregir les tasques de tots els seus alumnes, preparar tasques diferents en funció de les seves necessitats específiques, avaluar-los a tots i cadascun amb comentaris, donar-los indicacions per recuperar matèries suspeses, avaluar-los la recuperació, avaluar la pròpia avaluació, resoldre els conflictes procurant dialogar amb l’alumnat, parlar amb les famílies, organitzar sortides i activitats, anar a les sortides (d’un dia, o dos, o una setmana) i fer cursos de formació. És evident que això no es fa amb 37,5 hores la setmana.

Això ho hem explicat molt, i no sembla que importi gaire. És comprensible, tal i com estan les coses. Però sí que ens hauria de preocupar el fet que, tot i els nostres esforços, l’educació d’aquest país s’està degradant a marxes forçades. El Departament d’Ensenyament té molts diners: atiborra els centres amb dispositius audiovisuals, panells digitals, kits de robòtica i altres andròmines que no necessitem, ni són convenients i que, a més, suposen per als docents una càrrega extra de feina de manteniment i formació. Mentre la Generalitat fa aquests tractes milionaris amb empreses tecnològiques per digitalitzar les aules, es nega reiteradament a dotar els centres del personal que sí que és urgentment necessari: no només docents, també educadors, psicòlegs, treballadors socials, conserges, administratius,...

El Departament d’Ensenyament obliga als centres a rebaixar el nivell, perquè permet que hi hagi alumnat que passi de curs quan no té les competències assolides, cosa que fa augmentar més encara la diversitat a les aules.

Sí, el nostre alumnat és cada vegada més divers, res a veure amb les aules de fa 30 o 20 anys, però el Departament no permet que puguem tenir menys alumnes per classe. I en aquestes condicions és molt difícil que rebin l’atenció acadèmica que els pertocaria, fins al punt que els nostres estudiants ho tenen cada cop més difícil per competir amb els de la resta de l’estat. Les proves d’accés a la universitat són iguals per a tots els estudiants de l’estat, però als nostres batxillerats hi arriba alumnat amb nivells cada cop més baixos. Potser sí que els docents no fem bé la nostra feina, però podríem començar per dotar els centres amb el personal i els recursos necessaris, i llavors ja veurem si realment som uns ineptes, i ens mereixem totes les llufes que ens puguin penjar.

Ho hem explicat molt, però ho tornarem a explicar les vegades que faci falta: és l’educació pública la que s’està desmantellant, mentre discutim si els docents tenim massa vacances.

 

L'OBLIT DE L'ORIGEN

 

Ja soc davant la casa. Envoltada per la selva que havia estat un antic jardí romàntic, està força més deteriorada del que em pensava. La restauració serà molt costosa. Els motius ornamentals s’han anat desprenent de la façana d’estil modernista, i la molsa i l’heura s’han obert pas per entre les escletxes que s’obren entre les motllures i les toves. Les finestres ja no són més que forats negres, a través dels quals es no es pot apreciar res més que la buidor.

Tot i la impressió llòbrega de l’edifici, em disposo a entrar-hi caminant sobre el terra florit i fent-me pas entre les teranyines i les goteres. La llanterna il·lumina les restes d’allò que en un altre temps semblava haver estat la dolça i lluminosa llar d’una família de la burgesia catalana del segle XIX.

M’entretinc observant les formes arrodonides de les portes i els pocs vidres de colors que encara s’arrapen fràgilment a les motllures, quan sento el xerric de la porta que duu al que deuria ser la biblioteca. Hi encaro la llanterna i veig una forma humana semitransparent que surt de darrera la porta. Amb els ulls esbatanats i la boca desencaixada, crido:

- Qui és vostè?! Què hi fa aquí?! Com heu entrat?! Què vol?!

Amb un aire d’allò més tranquil, aquella mena d’holograma em respon sense immutar-se:

- Perdoni, senyoreta, però aquestes preguntes les hi hauria de fer jo a vostè. Jo sóc l’amo d’aquesta casa, jo la vaig fer dissenyar pel millor arquitecte del país, i la veig fer construir pels millors artesans del món.

- Sí, aquesta casa té un valor incalculable. - li dic, mentre em pregunto què faig parlant amb un fantasma.

- Un valor incalculable! - Una altra veu, molt més estrident i amb un to cínic s’obre pas per entre les teranyines que envaeixen el corredor que va a la cuina, i que deixen entreveure un altre esperit que se m’atansa.

- Antonieta, per servir-la. Ai, no! De fet jo ja no serveixo ningú! Ja n’estic tipa de servir! I tu? Tu deus ser una altra d’aquelles arquitectes a qui encarreguen la restauració de la casa, la recuperació d’aquell passat lluminós de la nostra burgesia, la que construïa aquells edificis preciosos, plens de detalls acolorits i refinats,... i que és l’orgull i el símbol de la nació! Però escolta, noia: aquesta casa tan lluminosa s’ha construït sobre fonaments foscos i tèrbols. La fam de dolçor i perfecció es va saciar a costa de l’amargor del treball de dones, homes i canalla a les fàbriques.

- És clar, això ja ho tenim en compte... – dic jo, amb ànims de calmar el fantasma indignat, mentre l’holograma del senyor em mira amb cara de sorpresa. - Estem dissenyant uns plafons per explicar també les condicions dels servents i ...

-Ja, ja, això també ho deien totes les altres arquitectes,... - «...les altres?», penso, i un calfred em comença a recórrer tot el cos. - ... però allò que us interessa és la carcassa, el «valor incalculable» dels capricis del senyor, quina llàstima que es faci malbé oi? No teniu vergonya! Sempre acabem pagant els mateixos! Abans, treballant directament sota la mirada dels binocles dels senyors (almenys sabíem d’on ens venia la desgràcia!), i ara restaurant els seus palauets amb diners públics, impostos de treballadors, autònoms i consumidors. I tot per què? Per fer oblidar l’origen. L’origen de la «bellesa», l’origen de l’aigua que surt per l’aixeta, l’origen del mes de vacances a què teniu dret, l’origen de la intel·ligència artificial, de les escoles o el del sabó de rentar. I això no ho permetré. No ets la primera arquitecta, ni seràs l’última! I jo sóc i seré sempre aquí per rebre-us i servir-vos com us mereixeu... fins que aquesta casa desaparegui entre la selva del jardí i jo pugui grimpar per entre les branques de les acàcies.

PASSAPORT CAP L'ABSURD

 

Hi havia una vegada una societat on la tecnologia s’havia anat introduint a la vida social i privada de les persones. Aquestes, gairebé sense adonar-se’n, van viure la progressiva tecnificació de les seves relacions socials, del treball, de l’educació, de la compravenda de productes, del consum àudio-visual, de la informació, del coneixement (?), del sondeig de l’opinió pública, de la seguretat, de la mobilitat...

Les grans empreses proveïdores de tecnologia de la informació i la comunicació que ho feien possible creixien cada vegada més, perquè cada cop més individus i empreses sol·licitaven els seus serveis. Així és com aquestes grans firmes es van convertir en tecnologies de la vigilància, que controlaven patents, preferències, tendències socials, opinió, i comerciaven amb dades, una matèria prima que es va convertir en una de les més valuoses del mercat mundial.

Però ningú deia res. Semblava que a tothom li era igual. Fins i tot s’hi llençaven, entusiasmats per la comoditat, la rapidesa, l’estètica, la gratuïtat, etc. Aquests productes es van anar confonent amb la felicitat i, fins i tot, amb la llibertat mateixa. El pes del control era tan subtil, que ningú s’adonava que era part d’un immens engranatge, i que treballava pel poder. L’estat se’n desentenia, ja se sap, coses del lliure mercat. Al contrari: ja feia temps que havia anat desmuntant servies públics per deixar pas a empreses gestores de salut, de pensions, de cures,... Davant d’això, sí que es van manifestar alguns ciutadans, però la gran majoria van conformar-se amb la situació, consolant-se amb el fet que en el fons, el millor, el més còmode i el més ràpid sempre ha estat tenir una mútua i un pla de pensions que et doni «seguretat a tu i els teus».

Però va arribar la pesta, i aquesta va desbordar la capacitat d’atenció mèdica i farmacològica de l’estat. Aquesta mancança el va portar a decretar mesures restrictives i confinaments (fins i tot de persones sanes). La vida social es tornà encara més virtual i la tecnologia entrà en esferes encara més íntimes. Per les farmacèutiques florien oportunitats de negoci. Els estats s’hi gastaren molts diners (en vacunes, no en hospitals). Però ningú es manifestà per reclamar farmacèutiques públiques, ni per alliberar les patents dels medicaments, ni per augmentar la despesa pública en recursos hospitalaris,... sinó contra l’ús de la mascareta. Mentrestant, el preu de l’electricitat i dels combustibles es disparava, assolint cada dia rècords històrics, però tampoc ningú sortia al carrer per això.

Fins que l’estat decretà que caldria demanar un passaport vacunal per entrar a bars i restaurants, amb l’absurd argument de protegir els vacunats (en teoria «protegits per la vacuna») dels no-vacunats (en teoria «no protegits per la vacuna»). A través dels mitjans-altaveu, el sil·logisme s’anava repetint fins a l’absurd: [«amb passaport» = vacunat = sa = no contagiós = solidari] ergo [«sense passaport» = no vacunat = malalt = contagiós = insolidari]. Davant d’aquest absurd, hi van haver dues reaccions igualment absurdes: una part de la població va llençar-se en massa cap als vacunòdroms (de cop i volta, la seva llibertat per anar al bar era més important que la de no vacunar-se), i una altra part es va manifestar indignadíssima per la manca de llibertat que aquesta mesura suposava: la «llibertat» d’entrar als bars i restaurants.

El resultat fou, per una banda, un penós assaig de control social per forçar una població infantilitzada a fer allò que socialment era més «útil», i, per l’altra, una mostra d’infantilisme d’una part de la població en manifestar-se per una suposada llibertat, quan la seva llibertat i privacitat autèntiques ja feia temps que estaven venudes a preu de saldo al mercat dels big data.

Mentrestant, aquells qui reivindicaven «VACCINES OUI, BIG BROTHER NON» no sortien als mitjans. Tot allò que no es pogués reduir o simplificar a un dels dos extrems («negacionista» o «covidià») era com si no existís. Potser perquè era l’opció més perillosa, potser perquè feia pensar. 

 

Articles relacionats:

Font, M. L'ou de la serp, la por enmig del xoc del Coronavirus. A: Vilaweb. 28/11/2021

Green, T. i Fazi, T. The Left's Covid Failure. A: UnHerd. 23/11/2021

Loayssa, J.R. i Petruccelli, A. Covid-19, autoritarismo e izquierda confinada. A: El Salto. 27/10/2020

Maestro, A. La Covid, los gobiernos de la UE y la multinacionales farmacéuticas. A: El Salto, 31/05/2021

L'ORIGEN DELS CARAPÀL·LIDES

Primer vam canviar la calefacció elèctrica per estufes de gas butà. Després vam decidir prescindir de la nevera i anar a comprar el menjar diàriament. Més endavant, vam veure que havíem de prescindir d’hores de son per poder posar rentadores i assecadores durant la nit. També per planxar, dutxar-nos, eixugar-nos els cabells, escalfar la casa, carregar el cotxe... De nit era més barat fer tot això.

Però continuàvem sense poder fer front al cost de la vida, i anàvem mortes de son a la feina. Llavors vam prendre la decisió de començar a viure de nit i matinada, i a dormir de dia. Això suposava deixar la feina, però sortia més a compte que no pas pagar les despeses de l’electricitat. A més, ens estalviàvem els diners de carregar la bateria del cotxe per anar a la feina. Tanmateix, calia sortir a comprar queviures, i això demanava diners i hores diürnes.

Per això vam començar a crear comunitats on només treballaven algunes persones, les que tenien sous més elevats, els quals es posaven a disposició de la comunitat. Només aquests, i la canalla que anava a l’escola, vivien de dia. Les altres vivíem de nit i fèiem torns per anar a comprar menjar, butà i productes d’higiene durant el dia. Vivíem, llegíem, xerràvem i treballàvem de nit, procurant no fer massa soroll perquè els treballadors assalariats i els escolars poguessin dormir. I quan despuntava el dia, esmorzàvem tots junts, ens fèiem una abraçada, i cadascú continuava amb el seu torn.

I com nosaltres, hi havia moltes comunitats que vivien per torns, al ritme que marcaven les hidroelèctriques.

Així fou com es van anar creant dues grans classes socials: els 100% diürns i els semi-nocturns. Amb el temps, aquests últims vam començar a desenvolupar mercats, escoles i altres serveis nocturns, perquè ens resultava molt més pràctic i no havíem de perdre hores de son per anar a comprar, a curar-nos o a formar-nos. Fins al punt que molta gent que treballava de dia va deixar de fer-ho, ja que li era més fàcil socialitzar-se per la nit, i també es van començar a crear llocs de treball nocturns per cobrir les necessitats d’aquest món paral·lel.

I així fou com les dues grans classes socials van passar a ser com dues espècies diferents que vivien en mons oposats: els diürns o «cara-rosades» i els nocturns o «cara-pàl·lides». Fins ara. Naturalment, al govern només hi ha cara-rosades que legislen conforme als seus interessos i necessitats, com és natural. Però cada dia som més i més cara-pàl·lides amb una organització i una economia pròpia. Però més tard o més d’hora faran falta treballadors diürns. Ens hem de preparar per quan ens vinguin a buscar.

MAIG 68: FILOSOFIA, CARRER I REVOLUCIÓ

Un catàleg incomplert de filòsofs, per a un retrat incomplert d'una revolució incomplerta.

Louis ALTHUSSER (1918-1990): Filòsof del Partit Comunista

Les estructures i els “factors objectius” són més importants que els individus. Per fer la revolució, cal destruir el capital i la base econòmica material. Això transformarà la societat.

Guy DEBORD (1931-1994): Fundador de la Internacional Situacionista

La universitat fabrica massivament estudiants incultes i incapaços de pensar. Si penseu, us adonareu que el comunisme soviètic és un sistema tan totalitari com el capitalisme occidental. Tots dos es poden incloure en la categoria d’espectacle. La revolució ha de ser promíscua i convertir els espectadors en actors socials. Fem consells de fàbrica i construim a partir de l’autogestió!

Però paradoxalment, el maig del 68 a França es va aconseguir una cosa que no havien aconseguit ni Alemanya ni Itàlia: que els intel·lectuals revolucionaris fossin incorporats al sistema i convertits en pop stars anul·lant així el seu poder transformador.

Henry LEFEVRE (1901-1991): El filòsof taxista

Des del taxi ho he vist clar. Començar per canviar les grans coses no canvia res. No és la història, sinó el “moment” allò que importa. Les coses que semblen insignificants, com l’urbanisme o la “vida quotidiana”, són un factor essencial de la transformació del món. El capitalisme ha rebaixat la quotidianitat a la categoria de la repetició absurda, la monotonia, l’avorriment, l'alienació. Cal, doncs, reapropiar-se de l’espai urbà i acabar amb la mercantilització de la vida, cal crear “moments” d’alliberament. La veritable revolució és la de les mentalitats. De fet, a partir del Maig del 68, la família ja no va ser igual, les relacions sexuals tampoc, i vam descobrir que no hi havia només el gran poder econòmic i polític, sinó que hi havia micropoders.

Jacques LACAN (1901-1981): El psicoanalista de la bona societat

Fent una relectura de Freud, sostinc que “l’inconscient està articulat com un llenguatge”. El moviment estudiantil aquest és com un ascens del totalitarisme, perquè en realitat, els estudiants estan cercant un Amo, i el trobaran.

Herbert MARCUSE (1898-1979): Alemany exiliat i jubilat amb una pensió miserable

S'ha posat molt de moda el meu llibre “L’home unidimensional” (1964), on afirmo que la fragmentació i mercantilització dels desitjos humans i creació d'infelicitat i de falses necessitats és la clau del triomf del capitalisme. Els estudiants l'han fet seva! Els obrers ja comencen a deixar de sentir-se classe explotada, entren en el món de les classes mitjanes, s’aburgesen. Els estudiants poden ser l’alternativa al moviment obrer.

Jean Paul SARTRE (1905-1980): L'existencialista passat de moda

Confesso que tot això m’arriba una mica tard. El meu humanisme fa figa davant la moda de l’estructuralisme. Però em poso al costat dels manifestants i considero els comunistes com a principals causants del fracàs del Maig.

-->

DEBORD I EL CAPITALISME: PASSIN I VEGIN!

Passin i vegin, senyores i senyors! Vegin com arran del cas Trump o del Brexit, s'ha extés l'ús del concepte de post-veritat, un fenòmen completament nou! De fet, en la societat de la post-veritat, qualsevol cosa és novedosa i sense passat, els esdeveniments són espectaculars i únics. És allò a què Guy Debord es refereix quan parla de la «societat de l'espectacle». No es tracta només d'una societat hedonista consagrada als seus ídols, on els espectacles televisius, esportius o musicals són la droga de moda, sinó d'una societat on la ficció envaeix l'espai de la realitat. Sí, senyors! El seu cos s'ha d'assemblar al maniquí i no al revés! Els dolents de les pel·lícules ja poden ser votats en unes eleccions!

Però aquest no és un fenomen del tot nou. Al s. XIX Feuerbach es lamentava que el seu temps preferia la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat. Com els presoners que al s. V aC imaginava Plató a la seva caverna, que creien que les ombres que havien vist tota la vida davant seu eren la realitat. Ja més recentment George Orwell sentenciava que “en una època d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

No es tracta només de les mentides generades per l'afany periodístic que la veritat no espatlli un bon titular, sinó que la ficció forma part de la mateixa sala de màquines del poder. Com diu el mateix Debord, l'exigència més imperiosa de tota màfia consisteix en demostrar que no existeix. Els autèntics crims i cops d'estat són invisibles; així és com Tejero va tapar el cop d'estat de la transició. Com diu Debord, la censura perfecta consisteix en inocular a les persones la creença que són lliures mitjançant la sobreinformació, de manera que no es vegin aquelles decisions que realment afecten la seva vida real, com la corrupció endèmica del sistema sanitari català, o les causes de la pobresa energètica. Abracadabra! 

 

I ara parin atenció! Com que ningú el pot contradir, el poder té dret a contradir-se a sí mateix, i a negar allò que ha dit. És per això, perquè no és qüestió de qui té raó, que l'argumentació no és possible, i que el debat polític institucional, des del parlament fins als plens municipals, és inexistent. Pràcticament cap partit pretén canviar alguna cosa. I quan ho fa se'l desactiva amb l'acusació de postureig, és a dir, se l'acusa de no ser prou autèntic,...en ple espectacle! Admirin quin malabarisme, senyors!

Però vegin encara un altre truc! En la societat de l'espectacle el fet objectiu té menys importància que l'apel·lació a l'emoció. L'espectacle de la Marató o del Gran Recapte tenen més força que qualsevol estudi sobre la corrupció al sistema sanitari català o sobre les causes de la fam i, apel·lant a la compassió, desactiva qualsevol lectura política del problema. I aquesta és l'última martellada que rebla el clau de l'estratègia del poder: en l'espectacle deixem de ser part activa i passem a ser espectadors-consumidors. I qui sempre mira, no actuarà mai. Bravo! Bravo!

Per saber-ne més:

https://blocfpr.blogspot.com.es/2016/08/quan-de-azua-parlava-de-debord.html

METAFÍSICA DEL MANIQUÍ (ESPECIAL NADAL)

Esparta Plama. "Sociedad de plástico."

No sé què faig parlant amb tu. No et mous, no parles, però ens mous a fer determinades coses, i el teu silenci escandalós em fa parlar. Allò que més m'estranya de tu i em fa pensar és la teva estranya manera d'existir. Ets pura aparença. Per començar, tens una aparença humana. Però em pregunto si ets fet a imatge i semblança humana, o si som més aviat els humans que volem assemblar-nos a tu. No t'estranyis, així és com funcionem. Creem un ideal, i després ens oblidem que és una producció nostra, fins al punt que pensem que aquest és més real i millor que nosaltres mateixos, i que estem obligats a assemblar-nos-hi. I no només això, sinó que ens castiguem i ens sentim culpables quan no ho fem. Però no et creguis que has estat l'únic. La llista d'ideals és llarga, començant pels déus, les princeses, els herois, i acabant per tu. Fixa't, un tros de plàstic, el nostre ideal. I com més baix és el nostre ideal, més s'empetiteix la nostra naturalesa.

Ets una aparença, i diem que les aparences enganyen, perquè amaguen alguna cosa autèntica, que és la seva versió original. Però tu, què hi ha d'autèntic al teu darrera? Ets una aparença pura, que ni tan sols fingeix ni amaga res, sinó que proclama descaradament l'autonomia de l'aparença i el seu alliberament de la cosa en sí. No parles, però deixes ben clar que no necessites representar res real, perquè ja has esdevingut per tu mateix una realitat que marca i condiciona les realitats que t'envolten: els cossos, les conductes, els gestos, els hàbits, els sentiments. Les teves mides les equiparem a la perfecció i l'equilibri. Però d'on hem tret aquestes idees? És que potser són realment alguna cosa? O tal vegada no són més que paraules pronunciades per nosaltres a partir de cert moment, que s'han fet tan fortes a base de repetir-les, que han acabat adquirint la consistència dels polímers que et composen i als quals devem ara tanta admiració i, fins i tot, obediència abnegada? La teva mirada indiferent darrera els vidres, impassible i impertorbable sota els llums, levitant lleugerament per damunt del terra, ets com una aparició des un món ideal, que ha baixat a la terra per salvar-nos de la nostra mediocritat i lletjor. I en canvi, al teu costat ens sentim eternament mediocres i lletjos, com si fos aquesta la teva veritable missió.

Ets una aparença tan real, que em fas pensar. Em fas pensar que jo no sóc més que una realitat construïda a base d'aparences.

BLACK MIRROR, LA PANTALLA EN NEGRE, L'ANTIUTOPIA.

BLACK MIRROR

Sèrie de TV, 2 temporades, 6 episodis

Creació: Charlie Brooker, 2012

Producció: Zeppotron, Endemol

Drama

Nacionalitat: GB

No es tracta d'una sèrie agradable, sinó més aviat incòmoda, però per pensar cal una certa incomoditat de partida. Tampoc és una sèrie convencional, en el sentit que cada capítol constitueix de per sí una història tancada, amb la qual cosa no utilitza el típic truc del “to be continued” per enganxar l'espectador, que després de cada capítol pot triar si quedar-se amb el mal gust de boca d'una història futurista amb un “anti-happy end”, o bé interpretar la història com una antiutopia, una visió crítica del present a partir de la perspectiva centrada en el futur.

La sèrie posa de relleu els aspectes més problemàtics de les noves tecnologies, quant a allò que afecta la privacitat, la llibertat i la felicitat de les persones. Per exemple, a Be Right Back (Torna de seguida) una dona, enlloc d'encarar-se al dolor de la mort, acaba triant el camí fàcil de continuar parlant amb el seu difunt home a través d'una tecnologia que reprodueix comentaris, vídeos, i fins i tot la veu d'aquest, a partir del rastre digital que ha deixat durant la seva vida a les xarxes socials. Una bona reflexió sobre l'hedonisme malentès a què la nostra societat tendeix cada cop més, al·lèrgica al dolor, al sofriment o al sacrifici, que constitueixen l'altra cara d'una felicitat també malentesa com a pur plaer covard, com a simple acompliment dels desitjos.

La naturalesa dels records restaria completament capgirada en una situació com a The Entire History of You (Tota la història sobre tu), on les persones porten una petita memòria insertada rere l'orella, que va registrant tot allò que veuen i senten. Aquestes vivències poden ser rebobinades i revisades posteriorment, no només de manera introspectiva, sinó també en pantalles externes. D'aquesta manera, en el típic sopar d'amics, enlloc de l'àlbum de fotos, es pot acabar veient trossos de la vida d'algun dels convidats. Quan parlava de capgirament o de subversió, em refereixo a aquest fet de fer pública una cosa que de per si és de naturalesa privada i subjectiva: els continguts mentals. A més, significaria tornar fotogràfica una facultat que s'ha demostrat que no ho és, ja que la nostra ment, o el nostre cervell, gestiona la informació per tal recordar només allò útil, beneficiós o còmode per al subjecte. En quest sentit, el capítol posa de manifest la manca d'higiene mental que suposaria recordar-ho tot a la perfecció.

A The National Anthem (L'himne nacional), White Bear (L'ós blanc) i a Fifteen Million Merits (15 milions de punts), es posa de manifest el perill que comporta mantenir-se com a espectador passiu, ja que la figura de l'espectador és l'últim sentit de l'espectacle, i l'espectacle acaba essent la pròpia vida de les persones, fins i tot del seu dolor. Concretament, a 15 Million... fins i tot el discurs crític amb l'estructura de poder generada per la indústria de l'espectacle acaba sent absorbit per aquesta mateixa, de manera que sembla que no sigui possible sortir de “Màtrix” si no és a través d'un acte voluntariós, heroic, militant. En la societat de l'espectacle es fa patent l'estupidesa humana quan actua en grans grups o masses, encara que ara puguin ser espectadors solitaris mirant un dispositiu “intel·ligent”, amb una única fòbia: no la indignitat, no la baixesa, no la niciesa, sinó allò que ens torna la incòmoda imatge de la nostra solitud: la pantalla en negre (black mirror).

Pàgina web de la sèrie: http://www.channel4.com/microsites/B/black-mirror/index.html

Fitxa IMDB: http://www.imdb.com/title/tt2085059/

Enllaç: http://series-vosc.blogspot.com/search/label/black%20mirror

ANORÈXIA FILOSÒFICA

El dissabte 14 es va celebrar la V concentració per la filosofia a secundària, a l'Ateneu Barcelonès. Tot i que va assistir-hi molta gent, no ha tingut el suport institucional que seria necesari, en un temps en el qual l'ensenyament de les humanitats en general s'està menystenint cada cop més, en benefici d'assignatures de caire especialitzador o professionalitzador, i a costa del foment del pensament crític. 

La filosofia no és, evidentment, la recepta miraculosa per a educar ciutadans crítics, però proporciona un mirador molt valuós, tranquil i lúcid, més enllà del bé i del mal, dels prejudicis i els interessos, des d'on l'alumne pot fer un exercici de llibertat de pensament, juntament amb altres persones, que potser poques vegades a la vida tindrà l'opotunitat i el temps d'executar.

Segur que no tothom recordarà les classes de filosofia de l'institut amb alegria, però segurament n'hi haurà molts que sí. Com a docent, no aspiro a formar filòsofs, sinó només que els meus alumnes recordin la pràctica de la filosofia com  un temps en el qual han obtingut una eina per tota la vida, que els faci recordar què vol dir ser humà, ser persona, ser al món, .... i ser alguna cosa en absolut.

Enllaços:

Entrevista a Com Radio a Ramon Alcoberro: http://podcast.comradio.com/comradiorad/P_comradio_maneresdeviure_josep_140412.mp3
Situació de la filosofia: http://jornadassituacionfilosofiaespana.blogspot.com.es/
Associació Adhoc per la Filosofia a Secundària: http://adhocfilo.wordpress.com/
Save the filo now!Últimes novetats: http://blocs.xtec.cat/sphn/informacions-actualitzades
Firma a favor de la Filosofia:  http://www.filosofia.net/materiales/plataforma/list_3.html

EL JO: ROBOTS, HUMANS I CONSCIÈNCIA

Jo, robot 
Alex Proyas. EUA, 2004
Guió: Isaac Asimov
Intèrprets: Will Smith, Bridget Moynahan, Alan Tudyk, James Cromwell.

Chicago, any 2035. Els robots formen part de vida quotidiana de les persones, realitzant tasques d'assistència domèstica, sanitària, d'emergència, etc. Del Spooner, detectiu policíac, no els pot veure. Es resisteix a integrar en la seva vida els últims avenços tecnològics. Un profund sentiment de culpa sobre un fet traumàtic ocorregut en el seu passat n'és l'explicació. 

Una gran empresa, US Robotics, vol evitar un escàndol arran del suïcidi del doctor Lanning, creador del model NS-5.  Spooner sospita de Sonny, un robot que sembla diferent dels altres. Spooner necesitarà l'ajuda de la doctora Calvin, que l'introduirà en el significat de les Tres Lleis de la Robòtica: 

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.

2. Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si aquestes ordres entressin en conflicte amb la Primera Llei.

3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, en la mesura que això no suposi entrar en conflicte amb la Primera o la Segona Llei. 

Però què passa quan aquestes regles es porten a l'extrem? Són universalment vàlides? Quan un robot pot dir: "jo, robot", deixa de ser tan sols un robot?

Pel.lícules de temàtica semblant:  IA (S. Spielberg), Blade Runner (R. Scott)

EL SHOW DE LA CAVERNA

El show de Truman. Peter Weir, 1998.
Intèrprets: Jim Carrey (Truman Burbank) i Ed Harris (Cristof).

La vida de Truman Burbank transcorre tranquil.la en una petita ciutat, com a treballador en una companyia d'assegurances, amb una normalitat, monotonia i felicitat increïblelemnt farragoses. Té una dona normal, veïns normals, i no coneix els problemes ni els riscos. Només un trauma infantil enterboleix el seu passat: el record d'un accident de navegació on ell va presenciar com moria el seu pare li ha provocat una fòbia a les aigües marines. Truman sospitarà ben aviat que rera tota aquesta normalitat s'hi amaga una realitat molt més complexa.

La pel.lícula vol ser una crítica dels programes de telerealitat actuals, i presenta la imatge de l'home vivint en un  sistema molt poderós, enmig de la banalitat i la ignoràcia, en la línia d'altres relats com Màtrix, 1984-El Gran Germà de George Orwell, Un món feliç d'Althous Huxley, El temps desarticulat de Philip K. Dick, o el mateix Mite de la Caverna a La República de Plató.

Enllaços:
Fitxa de la pel.lícula a IMDB.

PLATÓ I LA FÀBRICA D'OMBRES

Una vegada més, una cançó de Mazoni m'inspira una entrada (o millor, una finestra) per a l'Habitació Xinesa: "Apocalipsi Now", un retrat modern de la caverna de Plató, només il.luminada per llums artificials i flaixos efímers. Una realitat construida pels mitjans: publicitat, tertúl·lies radiofòniques, pel.lícules de molt dubtosa qualitat, espectacles grotescos, golejades substitutives de fanatismes religiosos i altres subproductes de la indústria mediàtica; una fàbrica d'aparences espesses que es fan opaques i es materialitzen  en una mena de realitat, no pas per la seva autenticitat, sinó per la quantitat de quilowats que exhibeixen. Noam Chomsky en diu "la fàbrica del consens".

Si això és així, som encara al fons de la caverna com aquells presoners encadenats  que Plató, ja al segle V aC, pretenia alliberar, projectant la seua República ideal. No són vint, sinó vint-i-cinc segles de captivitat. És que realment es pot sortir del món de les aparences, i guaitar la realitat a ull nu, o bé és que l'ésser humà és mediàtic per naturalesa i, com diria Nietzsche, s'autoenganya per no veure la seva pròpia misèria, per fàstig de sí mateix?

El món de les ombres s'il·lumina amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now


Sentim tertúl·lies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now


Quan el davanter enganya a l'àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now


Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques jo deserto i me'n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now

MOMO I LA NATURALESA DEL TEMPS

Títol: Momo
Autor: Michael Ende
Any: 1973
Editorial Alfaguara
Barcelona
ISBN 0-14-031753-8
 

Hi ha contes molt savis que, amb el seu llenguatge simbòlic, ens fan veure coses que s'escapen de la mirada adulta, mediatitzada i racional. Aquest és un d'aquells contes, on el savi Michael Ende desemmascara la societat a través dels ulls d'una nena, Momo, clarivident, sense pare, sense mare, sense casa, sense prejudicis. Momo és la nena que mira de veritat i que sap escoltar, perquè és una nena sense temps, o amb tot el temps. El seu entorn, farcit de relacions espontànies i sinceres, es veurà, però, posat en perill per culpa d'una mena de plaga: els banquers del temps, els anomenats “homes grisos”. Els homes grisos són freds, són l'antítesi de la vida, són mort. El seu mitjà de supervivència és el temps que els seus clients estalvien. Però estalvien per fer què? Els homes grisos s'alimenten de petites morts que es donen poc a poc, segon a segon, cada cop que algú mira el rellotge i decideix ajornar la seua vida per després, sempre per després. El temps resulta ser una misteriosa cosa que, com més s'estalvia, menys se'n té.

Amb això, Ende fa un retrat de la lògica econòmica capitalista: l'estalvi de temps porta al naixement de l'avorriment i la creació de noves necessitats per esquivar-lo.

“La nina no va dir res, i Momo la va empènyer.

- Hola, - sonà la nina - sóc Bebenín, la nina perfecta.

- Sí – digué Momo – t'agrada casa meva?

- Et pertanyo – contestà la nina – Per això t'envegen tots. (...) Vull tenir més coses. - repetí la nina.

- No tinc res més – digué Momo. - Juguem que vens de visita.

- Hola, sóc Bebenin, la nina perfecta.

- I d'on ve vostè?

- Et pertanyo, per això t'envegen tots.

- Així no podem jugar si sempre dius el mateix.

- Vull tenir més coses.

Al cap d'una estona, Momo va tenir una sensació que mai havi tingut abans. Va tardar en adonar-se que era avorriment. (...) A prop hi havia un elegant cotxe gris cendra. A dins hi havia un home amb un vestit de color teranyina, un barret gris fort al cap. (...)

- Tinc la impressió que no estàs gaire contenta. Em sembla que no saps com s'ha de jugar amb una nina tan fabulosa. (...) Cal oferir-li algun cosa, si no vols avorrir-te amb ella.

Va anar cap al cotxe i va obrir el maleter.

- En primer lloc, necesita molts vestits. (Comença a treure'ls). Però al cap d'una dies, això es trona avorrit, no creus? (Comença a treure més coses: bosses, aracades, polseres, etc). Com pots veure, és molt fàciel. Només cal tenir més i més cada cop, llavors no t'avorreixes mai. Però potser creus que algun dia la perfecta Bebenin ho podria tenir tot, i lloavors tornaria a ser avorrit. Doncs no et preocupis, perquè tenim el company perfecte per a Bebenin.

Va treure del maleter un altre ninot.

- Aquest és Bebenèn.”

(Ressenya publicada a la revista Actitud-Revista alternativa i contracultural, Tàrrega, octubre de 1997)

Enllaç al programa literari radiofònic "Milana Bonita", de Radio Libre, on s'analitza la novel.la. http://www.ivoox.com/player_ea_291749_1.html

ESTIC INDIGNADA!

És potser la paraula més repetida aquests últims dies: indignació. I no es tracta d'un rampell, una moda passatgera o un acudit de quatre il.luminats, sinó que aquesta indignació ja fa temps que es cou, i amb tots els ingredients: pujades desproporcionades del preu de la vivenda, hipoteques impossibles, buidor esperpèntica de pisos omplint les butxaques dels especuladors, crisi econòmica provocada pels bancs, empreses que fan aturats per salvar la seva curva sagrada de beneficis, però que paradoxalment són salvades amb diners públics, i AL DAMUNT, retallades socials, i partits polítics que enlloc d'unir-se per tirar el país endavant es limiten a tirar-se els plats pel cap per no perdre posicions en el tauler d'escacs, fins i tot amb imputats a les llistes electorals!. Amb tots aquests ingredients, i alguns més que segur que encara em deixo, s'ha anat coient la indignació des de fa ja uns anys.

Però l'ultim que faltava és que, després d'haver estat bombardejats durant un mes amb insistents eslògans electorals buits de significat, , ara ens hagin de dir que el dissabte ens hem de quedar calladets reflexionant. Als ciutadans se'ns tracta de menors mentals, que han de consumir passivament consignes polítiques i notíces sobre la campanya cronometrades de manera ridícula (no fos cas que la nostra ment ens jugués una mala passada), i païr-les durant la jornada de reflexió sense cap mena d'intromissió, ja que, si no, la nostra naturalesa dèbil i influenciable podria canviar de parer en un sol dia per alguna influència inconvenient. Què és un dissabte en comparació amb el temps que fa que aguantem ocorrències maquillades amb sofismes de polítics sense formació en un vaixell sense rumb que porten a cops de timó? Voleu dir que canviarà gaire l'opinió que tenim dels diferents candidats?

Nosaltres ja hem reflexionat prou, hem complert amb la nostra responsabilitat, i molts anirem a votar una cosa o una altra el dissabte. Ara els toca als polítics assumir que el sistema democràtic és un sistema representatiu, on els escollits han de fer de portanveus dels ciutadans, i no dels bancs, les empreses i els poderosos.

Perdoneu, però ho havia de dir!

I per si encara no sabeu si no votar, votar en blanc, nul, o qualsevol altra cosa, mireu aquest vídeo que una amiga ha compartit amb mi:

Enllaços:
Per seguir en directe el que passa a la Puerta del Sol de Madrid: http://www.soltv.tv/soltv2/index.html
També el que passa a Barcelona: http://www.ustream.tv/channel/nonosvamos