Fotograma de "El club de los cinco" (John Hughes, 1985)
No passa res. Els mestres i professors estem acostumats a explicar les coses una i mil vegades. Però potser som ineptes, i no ens sabem explicar prou bé per què el nostre col·lectiu té dret de vaga, si tenim tres mesos de vacances i un bon sou. Hi ha altres col·lectius amb bon salari i molts dies lliures, però com que no ens guarden els fills, no es nota tant. Ara bé, les vacances escolars, aquestes sí que es noten. On col·loquem els fills? És comprensible. El sistema dificulta la conciliació familiar, però això no és pas culpa dels docents.
Que aquest aspecte sigui el més vistós és molt indicatiu de com la societat percep els centres educatius: com guarderies i no com a centres d’ensenyament. Si volem que els centres siguin guarderies, endavant, però llavors replantegem la tasca dels docents: sacrifiquem la qualitat i el sentit de l’aprenentatge, transformem els centres de primària en esplais, i els de secundària en presons de dia, i paguem als docents el complement de presencialitat que ara no estan cobrant pel mes de juliol.
Potser exagero. Potser sí que ja es comença a entendre que els centres són espais d’aprenentatge, però encara cal explicar que la tasca del docent no són només les hores de classe i les guàrdies que té en el seu horari. En hores no presencials ha de programar les seves matèries, preparar materials per les classes, corregir les tasques de tots els seus alumnes, preparar tasques diferents en funció de les seves necessitats específiques, avaluar-los a tots i cadascun amb comentaris, donar-los indicacions per recuperar matèries suspeses, avaluar-los la recuperació, avaluar la pròpia avaluació, resoldre els conflictes procurant dialogar amb l’alumnat, parlar amb les famílies, organitzar sortides i activitats, anar a les sortides (d’un dia, o dos, o una setmana) i fer cursos de formació. És evident que això no es fa amb 37,5 hores la setmana.
Això ho hem explicat molt, i no sembla que importi gaire. És comprensible, tal i com estan les coses. Però sí que ens hauria de preocupar el fet que, tot i els nostres esforços, l’educació d’aquest país s’està degradant a marxes forçades. El Departament d’Ensenyament té molts diners: atiborra els centres amb dispositius audiovisuals, panells digitals, kits de robòtica i altres andròmines que no necessitem, ni són convenients i que, a més, suposen per als docents una càrrega extra de feina de manteniment i formació. Mentre la Generalitat fa aquests tractes milionaris amb empreses tecnològiques per digitalitzar les aules, es nega reiteradament a dotar els centres del personal que sí que és urgentment necessari: no només docents, també educadors, psicòlegs, treballadors socials, conserges, administratius,...
El Departament d’Ensenyament obliga als centres a rebaixar el nivell, perquè permet que hi hagi alumnat que passi de curs quan no té les competències assolides, cosa que fa augmentar més encara la diversitat a les aules.
Sí, el nostre alumnat és cada vegada més divers, res a veure amb les aules de fa 30 o 20 anys, però el Departament no permet que puguem tenir menys alumnes per classe. I en aquestes condicions és molt difícil que rebin l’atenció acadèmica que els pertocaria, fins al punt que els nostres estudiants ho tenen cada cop més difícil per competir amb els de la resta de l’estat. Les proves d’accés a la universitat són iguals per a tots els estudiants de l’estat, però als nostres batxillerats hi arriba alumnat amb nivells cada cop més baixos. Potser sí que els docents no fem bé la nostra feina, però podríem començar per dotar els centres amb el personal i els recursos necessaris, i llavors ja veurem si realment som uns ineptes, i ens mereixem totes les llufes que ens puguin penjar.
Ho hem explicat molt, però ho tornarem a explicar les vegades que faci falta: és l’educació pública la que s’està desmantellant, mentre discutim si els docents tenim massa vacances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada