Però sota la màscara blanca d’aquest subjecte racional pretesament neutre i objectiu, ha resultat que hi havia hagut tota l’estona un tipus molt concret: un home blanc, ben situat, heterosexual, que actua sota la lògica de l’eficiència i la dominació. Aquesta és l’altra característica de l’humanisme: l’androcentrisme. El problema no és que existeixi aquest tipus d’home, sinó que es tracti d’un arquetip dominant que no només mira i coneix el món d’una forma determinada, sinó que imposa la seva mirada particular i l’estableix com la mirada universal.
En aquest sentit, podem dir que hem estat veient el món a través dels ulls d’un altre. Ens hem estat veient a nosaltres mateixos a través dels ulls d’aquest arquetip. Hem estat mirant la resta dels animals, els éssers vius, la natura, l’univers, les cultures, els paisatges, l’organització social,... Tot ho hem estat mirant amb aquests ulls. Una mirada filtrada per l’antropocentrisme, l’androcentrisme i l’eurocentrisme, que ha exclòs dones, infants, persones de classes baixes, amb discapacitats, persones no europees, animals, etc. rebaixant-les al nivell de béns i utensilis al servei del subjecte privilegiat, o simplement sent invisibilitzades. Sota aquesta mirada, l’altre, el diferent, el no humà, esdevé sinònim d’inferior, infrahumà.
Aquest mateix subjecte, però, entra en crisi com a víctima de la seva pròpia lògica. La seva dissolució ha estat accelerada pel capitalisme, des del moment que aquest, seguint la lògica de l’eficiència i la instrumentalització del món, ha acaparat el potencial tecnològic. Ara el capitalisme no només és una forma d’organització dels modes de producció sobre la lògica desigualitària de l’acumulació de benefici, sinó una forma de producció de la subjectivitat i de la relació social que enganxa (subjecta) els subjectes amb la promesa de la felicitat i el solucionisme tecnològic.
Paradoxalment, doncs, és precisament aquest subjecte el doctor Frankenstein que, en l’intent vanitós d’imitar Déu i crear un ésser a la seva imatge i semblança, crea la tecnologia intel·ligent, una criatura que ara ens planteja la pregunta «ets humà?».
Aquesta pregunta evidencia la dissolució de les fronteres d’allò específicament humà, que ja no podem entendre com una entitat independent de la xarxa de relacions socials, tecnològiques i mediambientals que el constitueixen. En aquest context es fa evident que l’acció és relacional, de manera que és impossible trobar-ne un únic responsable. Com deia Deleuze, l’acció consisteix a entrar a formar part d’una corrent i fluir en aquesta.
El que aquí ens interessa és plantejar-nos si aquesta dilució del subjecte, resultat del propi capitalisme, pot ser «aprofitat» per anar contra ell? Si no podem culpar un últim responsable de les nostres vulnerabilitats, no és això un incentiu per fer-nos-en càrrec i fer-nos responsables de nosaltres mateixos (Zizek)? I el fet de ser conscients que la responsabilitat o l’agència no és individual, sinó relacional, no ens fa veure la necessitat de buscar una forma de fer-ho col·lectivament, i desfer-nos d’aquell ideal fals de la potència de l’acció individual? Sobre aquesta base, brota la possibilitat de construir una ètica no absoluta, sinó parcial, no només de resistència, sinó de producció afirmativa d’altres possibilitats que escapen a les coordenades d’allò existent (Butler).
La pregunta «ets humà?» ens posa davant del mirall i ens fa tornar a plantejar-nos què vol dir ser humans i si sempre hem estat humans, o bé si la identitat «humà» s’ha constituït en el mateix procés d’excloure altres perspectives no blanques, no racionals, no masculines. Desvela l’humà com una carcassa antiga que ens queda petita perquè ja no serveix per pensar-nos, i que s’esquerda com més va més, no pas per una necessitat teòrica, sinó per una urgència vital. Des de l’activisme social dels moviments anticolonials, feministes, LGTBIQ+, ambientalistes, entre altres, s’evidencia la necessitat de trobar una nova manera de pensar-nos que sigui inclusiva i que ens doni esperança de trobar un lloc en aquest món. Com afirma Rossi Braidotti, «ningú (incloent éssers no humans) es pot sentir a casa seva al segle XXI.»
El posthumanisme és una filosofia de futur que parteix d’aquesta urgència vital per proposar noves formes de ser humà, noves formes d’identitat i de subjectivitat a partir d’una reflexió crítica, però no nihilista ni catastrofista; empírica i concreta, però no reduccionista. El seu propòsit és canviar la mirada sobre el món i sobre nosaltres, sense les ulleres del binarisme natura-cultura, teoria-pràctica, raó-emocions, masculí-femení, públic-privat. Ens proposa, com deia Haraway, l’ètica del cíborg, un ésser mestís, ni robot ni humà, ni masculí ni femení, ni natural ni artificial.
Ara bé, cal no confondre el posthumanisme amb el transhumanisme, el qual parteix de supòsits contraris. El transhumanisme, amb els seus anhels de millorar l’espècie humana i, fins i tot, assolir la immortalitat, insisteix precisament en aquells ideals humanistes de dominar la natura a través de la tecnologia, i ofereix solucions individuals que accentuen les desigualtats dins un sistema capitalista que ara ja està mostrant la seva cara més antidemocràtica i totalitària, on la mateixa matèria viva ha esdevingut mercaderia i capital. En aquest sentit, el capitalisme i les tecnologies biogenètiques generen una forma perversa d’allò posthumà.
Davant d’aquesta visió tecnocèntrica del transhumanisme, el posthumanisme es distancia d’aquelles postures conservadores que responen a aquests nous desafiaments tornant a insistir en els ideals clàssics humanistes, l’universalisme cosmopolita (desencarnat) com antídot contra el nacionalisme i l’etnocentrisme, i en la política liberal progressista, per suavitzar un capitalisme que deixa intacte.
Per contra, el posthumanisme acull la intervenció tecnològica en la mesura que posa en qüestió la nostra pròpia condició, i ens urgeix a teixir una nova ètica afirmativa on es puguin inscriure els nous éssers posthumans, éssers encarnats i marcats per les cicatrius de la raça, la classe, el sexe, o l’espècie. Es tracta d’una ètica consagrada a buscar uns principis que mantinguin aquesta comunitat de mestissos, de cíborgs, de monstres, d’infrahumans, defugint tant la nostàlgia conservadora, com l’eufòria neoliberal.
Amb aquest horitzó proposa noves formes d’anàlisi, combinant la crítica i la creativitat. De fet, podríem dir que el posthumanisme sorgeix de la literatura de ciència ficció, amb històries que empelten l’ésser humà amb la màquina, tractades sobretot per una sèrie d’autores que reivindiquen el cos monstruós, incloent elements feministes a la ciència-ficció.
El posthumanisme no és un sistema filosòfic tancat i teòric, sinó que proposa una reflexió paral·lela a l’activisme, una pràctica col·lectiva, crítica i directa, més enllà de les receptes de l’esquerra més clàssica. És cert que el capitalisme és el problema, però aquest ja no és el capitalisme de Karl Marx. És un capitalisme que no necessita produir res, que guanya diners a partir del coneixement i que assimila totes aquelles demandes que puguin ser convertides en mercaderia (ecologisme, feminisme, antiracisme, pacifisme...) Hem d’entendre que som part del problema perquè som també mercaderia i, per tant, hem de ser part de la solució. Segons Braidotti, això passa per desvincular-nos del sistema, desintoxicar-nos, no deixar-nos portar per la por ni la nostàlgia, i canviar els hàbits de consum, de pensament i de relació amb els altres. En definitiva, allò que podem extreure del posthumanisme és la urgència d’aprofitar-nos de les creacions del sistema per curtcircuitar-lo i ser capaços d’establir relacions i vincles amb els quals construir un lloc on arrelin i creixin formes de vida amb futur. En termes nietzscheans podríem concloure: L’humà ha mort. Però el post-humà encara està per arribar.
_________
Braidotti, Rossi. (2025). Lo posthumano. Herder Editorial.
Butler, Judith. (2007). El género en disputa: el feminismo y la subversión de la identidad. Ediciones Paidós Ibérica.
Deleuze, Gilles; Parnet, Claire (1997): Diálogos, Valencia, Pre-textos.
Haraway, Donna. (2020). Manifiesto cíborg. Kaótica libros
Žižek, Salvoj (2004). Violencia en acto, Conferencias en Buenos Aires, Buenos Aires, Paidós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada