Contràriament a la visió romàntica, pensar no és aquell acte silenciós, introspectiu i innocu del pensador de Gauguin, transcendent i desarrelat. El pensament és dialèctic; per pensar cal poder expressar el que hom pensa, i fer-ho davant d’altres persones que tenen la voluntat de pensar, i millor encara si no pensen igual. El pensament només creix i madura si es troba amb altres pensaments diferents, i és capaç d’acollir-los sense deixar de ser ell mateix. Però al pensament li han sorgit seriosos enemics: el més evident és la cancel·lació, però l’efecte túnel de les xarxes socials i l’anomenada post-veritat són potser els més perillosos.
La cancel·lació és un atac directe a la llibertat de pensament, perquè imposa els termes dins els quals es pot pensar, a partir d’un dogma amb el qual no es pot estar en desacord, ni tan sols es pot posar en qüestió. Normalment qui cancel·la és qui té el poder per fer-ho. És com fer un bullying a gran escala, fent ús de poders mediàtics, polítics o legals. Això està passant en aquest moment, per exemple, a Alemanya, on el govern format per socialdemòcrates, verds i liberals està donant suport militar i diplomàtic de manera incondicional a l’Estat d’Israel, i està promovent la cancel·lació d’intel·lectuals i artistes que, compromesos amb els drets humans, s’han pronunciat contra els crims de guerra i violacions dels drets humans a Gaza, on 34.000 persones han estat víctimes de bombardejos. Cal tenir en compte que parlar de genocidi ja no és una especulació, perquè l’Estat d’Israel ja està essent jutjat per la Cort Internacional de Justícia de la Haya per càrrecs de genocidi. Tanmateix, a Alemanya es tracta d’antisemites a totes aquelles persones que l’estan denunciant. És el cas de filòsofes com Nancy Fraser (jueva), Laurie Anderson, o Masha Gessen, cineastes com Yuval Abraham (israelià) i Basel Adra, l’exministre de finances grec Yannis Varouffakis o el rector de la Universitat de Glasgow, Gassan Abu Sittah. A totes aquestes persones se’ls ha prohibit la seva entrada al país, o s’han cancel·lat les conferències o atorgaments de premis als quals havien de participar. Per no parlar de les manifestacions i actes que s’han prohibit pels carrers de les capitals alemanyes.
Però, com dèiem, hi ha estratègies més subtils però més perilloses, que sense la IA no serien possibles. Un d’ells és l’efecte túnel que es produeix amb el simple fet que els algoritmes de les xarxes, així com ens ofereixen continguts recomanats segons les nostres preferències (que nosaltres mateixos els revelem fent likes), també ens presenten aquells continguts informatius que estan més d’acord amb les nostres opinions. En aquest medi, la confrontació, que abans dèiem que és necessària pel pensament, es fa impossible, i encara menys de forma respectuosa, reflexiva i constructiva.
L’altre efecte de les xarxes és la famosa post-veritat. Hi ha qui diu que és simplement una manipulació de la veritat, que sempre ha existit. Tota la vida se n’ha dit «mentida». Però la mentida encara es defineix en relació a la veritat. El mentider ho és perquè sap la veritat, però no vol que se sàpiga. En canvi, la tasca principal de les plataformes digitals consisteix en fer l’acció del xarlatà. Al xarlatà no li importa si el que diu és veritat o no, només li importa fer-se veure, destacar. Gràcies als algoritmes degudament dissenyats, es produeix una multiplicació infinita de xarlataneria, de versions diferents i de desmentiments, que genera en el lector una desconfiança sistemàtica cap a qualsevol cosa que pretengui ser o dir la veritat. La investigació periodística contrastada s’equipara a qualsevol altre tipus de bulo. És el que es coneix com la post-veracitat, i es caracteritza principalment pel foment de la incredulitat, la qual és tan perjudicial com la credulitat absoluta. La incredulitat s’ha associat a actituds rebels i lliurepensants, però hi ha potencies mundials interessades en fomentar la incredulitat.
És la nova estratègia del totalitarisme. Enlloc d’imposar un sol discurs que tothom ha de creure (fomentar la credulitat), s’esforça per diluir la veracitat entre infinits discursos (fomentar la increduitat). Aquesta estratègia és molt més eficient, perquè les mentides sempre es poden desmentir quan hi ha amor a la veritat, però quan aquest amor s’ha destruït, quan ja som indiferents a la veritat, ja res és mentida.
