diumenge, 4 de desembre de 2016

DEBORD I EL CAPITALISME: PASSIN I VEGIN!

Passin i vegin, senyores i senyors! Vegin com arran del cas Trump o del Brexit, s'ha extés l'ús del concepte de post-veritat, un fenòmen completament nou! De fet, en la societat de la post-veritat, qualsevol cosa és novedosa i sense passat, els esdeveniments són espectaculars i únics. És allò a què Guy Debord es refereix quan parla de la «societat de l'espectacle». No es tracta només d'una societat hedonista consagrada als seus ídols, on els espectacles televisius, esportius o musicals són la droga de moda, sinó d'una societat on la ficció envaeix l'espai de la realitat. Sí, senyors! El seu cos s'ha d'assemblar al maniquí i no al revés! Els dolents de les pel·lícules ja poden ser votats en unes eleccions!


Però aquest no és un fenomen del tot nou. Al s. XIX Feuerbach es lamentava que el seu temps preferia la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat. Com els presoners que al s. V aC imaginava Plató a la seva caverna, que creien que les ombres que havien vist tota la vida davant seu eren la realitat. Ja més recentment George Orwell sentenciava que “en una època d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

No es tracta només de les mentides generades per l'afany periodístic que la veritat no espatlli un bon titular, sinó que la ficció forma part de la mateixa sala de màquines del poder. Com diu el mateix Debord, l'exigència més imperiosa de tota màfia consisteix en demostrar que no existeix. Els autèntics crims i cops d'estat són invisibles; així és com Tejero va tapar el cop d'estat de la transició. Com diu Debord, la censura perfecta consisteix en inocular a les persones la creença que són lliures mitjançant la sobreinformació, de manera que no es vegin aquelles decisions que realment afecten la seva vida real, com la corrupció endèmica del sistema sanitari català, o les causes de la pobresa energètica. Abracadabra! 
 
I ara parin atenció! Com que ningú el pot contradir, el poder té dret a contradir-se a sí mateix, i a negar allò que ha dit. És per això, perquè no és qüestió de qui té raó, que l'argumentació no és possible, i que el debat polític institucional, des del parlament fins als plens municipals, és inexistent. Pràcticament cap partit pretén canviar alguna cosa. I quan ho fa se'l desactiva amb l'acusació de postureig, és a dir, se l'acusa de no ser prou autèntic,...en ple espectacle! Admirin quin malabarisme, senyors!

Però vegin encara un altre truc! En la societat de l'espectacle el fet objectiu té menys importància que l'apel·lació a l'emoció. L'espectacle de la Marató o del Gran Recapte tenen més força que qualsevol estudi sobre la corrupció al sistema sanitari català o sobre les causes de la fam i, apel·lant a la compassió, desactiva qualsevol lectura política del problema. I aquesta és l'última martellada que rebla el clau de l'estratègia del poder: en l'espectacle deixem de ser part activa i passem a ser espectadors-consumidors. I qui sempre mira, no actuarà mai. Bravo! Bravo!

Per saber-ne més:
https://blocfpr.blogspot.com.es/2016/08/quan-de-azua-parlava-de-debord.html

diumenge, 13 de novembre de 2016

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA

El problema de la relació entre la llei i la justícia fou abordat ja des del temps més antics per sofistes com Protàgores, que defensaven la llei com l'únic indicador de justícia, i que discrepaven profundament amb l'actitud de Sòcrates qui, tot i haver estat condemnat a mort per ensenyar els joves a pensar per si mateixos i no limitar-se a obeir la llei, va tenir la possibilitat d'esquivar la mort i en canvi va preferir respectar la llei i prendre's el verí mortal, com dictava la sentència. El debat ha continuat al llarg de la història, de la mà de liberals, anarquistes, comunistes, feministes, ecologistes, nacionalistes, independentistes. Per plantejar-lo aquí us proposo el relat fictici d'una conversa possible entre un jurista i un activista.
 
El jurista afirma que la llei és la justícia, perquè tots som iguals davant la llei. El respecte i la coherència amb les lleis és, doncs, allò que determina la bondat d'una acció. L'activista li etziba llavors una pregunta: llavors vols dir que sense lleis no hi hauria ningú just? Evidentment, segons el jurista, abans de la llei no hi ha cap criteri per distingir el just de l'injust. 
 
Digues ara, hi torna l'activista, com hem arribat a tenir lleis, com hem pogut canviar lleis injustes, com les de l'apartheid, com hem guanyat els drets que tenim? Davant del silenci del jurista, l'activista respon per ell: Per la lluita d'aquells que, en absència de lleis justes, van decidir desobeir l'ordre imperant. Per davant de la llei hi ha una altra cosa. 
 
El jurista reclama que cal poder definir aquesta cosa, un criteri objectiu que iguali els ciutadans, i aquest és la llei. L'activista mostra un acord parcial. No totes les lleis són justes. Les lleis justes fan societats pacífiques, però les lleis injustes fan criminals. La llei que prohibeix l'avortament és una fàbrica de dones criminals, perquè per molt vigents que siguin, hi continuarà havent dones que avortin, tot i el patiment que això comporta. Les lleis que prohibeixen l'autodeterminació dels pobles fan patriotes empresonats, afusellats, torturats, però no impediran que hi hagi més patriotes. Les lleis que permeten l'esfondrament dels drets socials fan activistes detinguts, que seran rellevats per encara més activistes que també seran condemnats. En resum, les lleis que coarten la llibertat són una fàbrica de criminals. 
 
El jurista continua escèptic: Ens podem saltar la llei quan ens convingui doncs? No, quan ens convingui no, respon l'activista. Justament quan no ens convingui. Quan arrisquem alguna cosa que valgui menys que la nostra dignitat i llibertat. Quan la desobediència formi part d'una lluita col·lectiva, quan allò per què lluitem no és bo només per a nosaltres, sinó per a tota altra persona.

Aquí és on el jurista somriu i diu: Però la llei ja defineix què és bo per a tota persona. A partir del moment que dius això, respon l'altre, la llei es converteix en una fal·làcia, una trampa, un argument circular: la llei sempre mana allò que és bo, i allò que és bo és el que diu la llei. És bo perquè ho diu la llei, o ho diu la llei perquè és bo?

(Publicat a la revista Nova Tàrrega el 3 de novembre de 2016)

divendres, 7 d’octubre de 2016

LA PROFESSIÓ DE POLÍTIC


 
ALEXANDRA: Què s'ha de fer per ser polític? Hi ha algun estudi per poder ser-ho? Què fan els polítics? Qui els ha posat al lloc on són? Això de la política és molt complicat, passo. Massa preguntes.
SOLÓ: Al contrari, amiga meva! Tot comença per les preguntes! L'important és allò que les preguntes deixen entreveure sobre els teus prejudicis, per començar a qüestionar-te'ls! Veig que pressuposes que ser polític és una professió que s'assoleix adquirint un cert coneixement específic i que suposes que algú ha seleccionat les persones que són assegudes als arcs consistorials o parlamentaris, seguint algun misteriós criteri. Què em dius si et dic que els termes «polític» i «elit» són contradictoris?
ALEXANDRA: Si és així, la política és una gran contradicció! Però no entenc per què ho dius.
SOLÓ: Perquè «polític» és tot aquell habitant de la polis que es preocupa pels afers comuns de la polis: la seva pervivència, la convivència, la justícia. O sigui que per ser polític només et cal aqueferar-te en aquestes coses. A la polis atenenca, qui participava en política eren només els homes lliures. Avui podem dir que només és lliure aquell qui fa política, i no es limita a delegar el seu poder a uns altres.
ALEXANDRA: I com? Jo em preocupo per la justícia, però jo no puc fer res. Ho he de deixar en mans dels polítics, això.
SOLÓ: En aquest moment estàs deixant de ser un polític, i estàs començant a esdevenir un idiota.
ALEXANDRA: Ep! Sense insultar eh?
SOLÓ: Així és com anomenem els grecs aquell qui no s'interessa per la política, o sigui pels afers comuns, sigui perquè no vol o perquè creu que no pot. Si bé és cert que el fet d'haver de treballar dificulta a les classes més empobrides tenir temps per la polis, hom pot ajuntar les seves estones amb les d'altres polítics preocupats, deliberar sobre els afers comuns, i intentar dur a la pràctica allò que creuen més just per al conjunt.
ALEXANDRA: Tanmateix, res no impedeix que un polític deixi de preocupar-se pels afers comuns un cop ha estat escollit, o sigui, que també es torni un idiota...
SOLÓ: Veig que vas veient que el nom no sempre correspon a la cosa. En el cas que dius, llavors és que no és un polític, i és encara pitjor que un idiota, ja que esdevé l'equivalent a un mercenari, aquell qui ven el seu poder a canvi de favors.


dissabte, 19 de març de 2016

ELEMENTAL, ESTIMAT HUME!


El detectiu s'atura, astorat. Ha perdut el rastre, ha perdut la pista d'allò que semblava dur-lo a la resolució del cas, just quan més a prop li semblava tenir-la. Va començar observant l'escena del crim, recollint evidències, determinant amb exactitud la posició de cadascun dels objectes de l'habitació, anotant rigorosament cada detall important, cada olor, cada empremta, cada taca, fins i tot la intensitat de la il·luminació de la cambra en cadascuna de les hores del dia. Va comprovar la coherència de totes les dades en una anàlisi posterior molt acurada, establint correspondències fins a poder reconstruir amb exactitud com havien transcorregut els esdeveniments. Finalment va analitzar totes les evidències de caràcter biològic al laboratori per determinar-ne la pertinença, fins a esbrinar la identitat de l'agent del crim. 

Però el cas no estava resolt. No va poder determinar la innocència o la culpabilitat d'aquest subjecte. Havent analitzat el seu ADN, la seva activitat cerebral, els seus nivells hormonals, tampoc havia pogut arribar a cap conclusió. No hi havia cap evidència empírica que li indiqués que aquella havia estat una mala acció. El detectiu es preguntava llavors si aquella investigació no hauria d'anar més enllà de l'estudi dels fets, però de seguida va descartar-ho: ell no concebia que hi pogués haver algun tipus d'estudi que no fos sobre fets i objectes, la posició i el moviment espai-temporal dels quals no fossin empíricament determinables. Ara bé, això el portava a afirmar que no existeixen les males o les bones accions, només els fets. El bé i el mal eren, doncs, només paraules? Si això era així, la seva feina no tenia realment massa sentit.
David Hume, empirista radical i company d'aventures a qui recorria sempre en els casos de dubte, després d'haver escoltat les reflexions del seu amic detectiu va dibuixar un subtil somriure i, com a bon empirista, li preguntà si estava segur d'haver vist el lloc del crim, i d'haver recollit totes aquelles proves, i de la coherència de les seves anàlisis i conclusions. Evidentment, estimat Hume!, li respongué ell, desconcertat. Com pots estar tant segur que estàs parlant amb mi, que la meva veu correspon al meu pensament, o fins i tot que jo sigui un ésser pensant?, li tornà a preguntar. Però això és elemental, estimat Hume!, replicà el detectiu, des de la incomprensió total. No en tens ni una sola prova definitiva, oi? Finalment, quan volem anar al més profund de la nostra investigació, ens acabem topant amb els límits del nostre coneixement, i constatem que els nostres pressupòsits són simplement el producte d'una creença. Assenyada, ben cert, però creença. Els fets? Interpretacions subjectives d'allò que se'ns presenta com a donat. La bondat, la maldat, la bellesa, la lletjor? Els colors de les ulleres amb què mirem la pel·lícula que passa diàriament en el cinema de la nostra ment.
El detectiu s'apuja el coll de l'abric, s'arregla el barret, s'encén una cigarreta, i pensa que potser li convindria consultar un filòsof racionalista.