diumenge, 13 de novembre de 2016

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA

El problema de la relació entre la llei i la justícia fou abordat ja des del temps més antics per sofistes com Protàgores, que defensaven la llei com l'únic indicador de justícia, i que discrepaven profundament amb l'actitud de Sòcrates qui, tot i haver estat condemnat a mort per ensenyar els joves a pensar per si mateixos i no limitar-se a obeir la llei, va tenir la possibilitat d'esquivar la mort i en canvi va preferir respectar la llei i prendre's el verí mortal, com dictava la sentència. El debat ha continuat al llarg de la història, de la mà de liberals, anarquistes, comunistes, feministes, ecologistes, nacionalistes, independentistes. Per plantejar-lo aquí us proposo el relat fictici d'una conversa possible entre un jurista i un activista.
 
El jurista afirma que la llei és la justícia, perquè tots som iguals davant la llei. El respecte i la coherència amb les lleis és, doncs, allò que determina la bondat d'una acció. L'activista li etziba llavors una pregunta: llavors vols dir que sense lleis no hi hauria ningú just? Evidentment, segons el jurista, abans de la llei no hi ha cap criteri per distingir el just de l'injust. 
 
Digues ara, hi torna l'activista, com hem arribat a tenir lleis, com hem pogut canviar lleis injustes, com les de l'apartheid, com hem guanyat els drets que tenim? Davant del silenci del jurista, l'activista respon per ell: Per la lluita d'aquells que, en absència de lleis justes, van decidir desobeir l'ordre imperant. Per davant de la llei hi ha una altra cosa. 
 
El jurista reclama que cal poder definir aquesta cosa, un criteri objectiu que iguali els ciutadans, i aquest és la llei. L'activista mostra un acord parcial. No totes les lleis són justes. Les lleis justes fan societats pacífiques, però les lleis injustes fan criminals. La llei que prohibeix l'avortament és una fàbrica de dones criminals, perquè per molt vigents que siguin, hi continuarà havent dones que avortin, tot i el patiment que això comporta. Les lleis que prohibeixen l'autodeterminació dels pobles fan patriotes empresonats, afusellats, torturats, però no impediran que hi hagi més patriotes. Les lleis que permeten l'esfondrament dels drets socials fan activistes detinguts, que seran rellevats per encara més activistes que també seran condemnats. En resum, les lleis que coarten la llibertat són una fàbrica de criminals. 
 
El jurista continua escèptic: Ens podem saltar la llei quan ens convingui doncs? No, quan ens convingui no, respon l'activista. Justament quan no ens convingui. Quan arrisquem alguna cosa que valgui menys que la nostra dignitat i llibertat. Quan la desobediència formi part d'una lluita col·lectiva, quan allò per què lluitem no és bo només per a nosaltres, sinó per a tota altra persona.

Aquí és on el jurista somriu i diu: Però la llei ja defineix què és bo per a tota persona. A partir del moment que dius això, respon l'altre, la llei es converteix en una fal·làcia, una trampa, un argument circular: la llei sempre mana allò que és bo, i allò que és bo és el que diu la llei. És bo perquè ho diu la llei, o ho diu la llei perquè és bo?

(Publicat a la revista Nova Tàrrega el 3 de novembre de 2016)
Publica un comentari a l'entrada