dissabte, 28 de desembre de 2019

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (1)


Sóc presoner. Però estic content, perquè almenys ara sé que ho sóc. Vaig néixer en una cova encadenat de mans i peus, sense poder moure'm, ni tan sols girar el cap per veure si hi havia algú més. En la meva posició, només podia veure unes figures fosques retallades sobre uns fons lluminós que es movien al meu davant, i amb les quals no podia interactuar, ni interferir en el seu comportament. Per a mi, la realitat era allò. En aquest estat no podia pensar ni comprendre la meva situació, només podia somniar, i aquest somni estrenyia encara més les cadenes que em lligaven, i que no eren més que el desig de seguir dormint, i de seguir somniant. Com vaig poder trencar aquest cercle viciós? Com saber que estàs somniant, si estàs en un somni del qual no pots despertar? Encara no ho sé. Si ho sabés, procuraria despertar el altres. Però alguns es desperten per sí mateixos, i altres no. 

En el meu cas, vaig ser conscient de l'engany quan vaig començar a tenir malsons i, enmig dels sacsejos del meu cos, el meu cap va colpejar amb el d'una altra presonera. Vaig veure-la. I ella em va veure a mi. I després vaig mirar com ella em mirava a mi. I llavors vam ser conscients de com ens estrenyien les cadenes i de com dificultaven la nostra comunicació. Crec que la meva companya feia temps que estava desperta, perquè va reaccionar més ràpidament, trobant la manera de segar les cadenes fregant-les contra un sortint de la roca a la qual estàvem lligats. 

En poder moure i girar tot el cos, vam adornar-nos que allò que vèiem no eren més que unes ombres projectades per la llum d'un foc que hi havia encès i per unes figures lligades a uns pals que sobresortien per sobre d'un mur que hi havia entre el foc i nosaltres. Al principi ens feien mal els ulls, però ens hi vam anar acostumant, i la curiositat ens empenyia a mirar què hi havia darrere el mur.

Amb molt de compte, ja que érem conscients del nostre estat de presoners i conseqüentment malfiats, vam treure el cap entre les pedres, i vam veure uns homes que passejaven per darrera el mur, brandant les figures amunt i avall, com si fessin un ritual de meditació. Però de tant en tant els sentíem parlar, i a vegades parlaven de nosaltres. Ens deien ignorants, i afirmaven que només servíem per estar en aquell estat vegetatiu, i que era millor així, ja que almenys no ens mataven i almenys nosaltres no patíem en aquell estat de sedació mental. Però alguns es preguntaven per què havien de treballar per mantenir uns paràsits com nosaltres.
Fotograma de la pel·lícula "They live", de John Carpenter (1988)
Amb la meva companya, igual de malfiada que jo per la nostra presa de consciència, vam començar a dubtar de les seves raons. Quin profit treien aquells homes del nostre estat somnolent? Per què no ens havien eliminat? Vam arribar a la conclusió que ells necessitaven fos com fos que continuéssim dormint, ja que aquesta era la funció que els devia haver estat assignada. La seva feina era mantenir-nos enganyats, i si despertàvem se'ls acabava la feina, a canvi de la qual ves a saber quin privilegi els havien promès. Però també ens vam adonar que ells, a la vegada, també vivien enganyats, almenys en la visió que tenien de nosaltres i en la utilitat i sentit de la seva feina. Qui o què hi havia al darrera de tot allò? Abans d'arriscar-nos a anar més enllà, vam decidir intentar despertar més presoners. Tot i que alguns ens miren i desperten, altres ens expulsen violentament de la seva vora, enfadats perquè els hem destorbat el son i el somni. 

Entre els desperts, parlem fluixet entre nosaltres perquè no ens detectin els vigilants, i no acabem d'entendre ben bé què hi fem aquí. Avui la meva companya em diu: “Això que estem vivint és tan estrany! Tot plegat no té cap mena de sentit! I si això també fos un somni?” Ens mirem sense dir res, sospitant que la resposta és no, però sense poder encara demostrar-ho. 

dimarts, 26 de novembre de 2019

LA VIOLÈNCIA DEL PODER, NO EL PODER DE LA VIOLÈNCIA


El policia registra la seva motxilla i d'entre l'intríngulis de claus, monedes, compreses i mocadors, en treu un llibre. Hannah Arendt, Sobre la violència. L'obre pel punt que l'estudiant tenia marcat i llegeix: 

- “Sembla descartat un comú denominador social del moviment, però la veritat és que aquesta generació sembla a tot arreu caracteritzada pel seu pur coratge, per una sorprenent voluntat d'acció i per una no menys sorprenent confiança en la possibilitat de canvis. Però aquestes qualitats no són causes. Si hom es pregunta què és el que ha produït aquesta evolució completament inesperada a les universitats de tot el món sembla absurd ignorar el factor més obvi i potser més potent: el simple fet que el «progrés» tecnològic està conduint en molts casos directament al desastre; que les ciències ensenyades i apreses per aquesta generació no semblen capaces de desfer les desastroses conseqüències de la seva pròpia tecnologia, sinó que han assolit una fase en el seu desenvolupament en la qual no hi ha una maleïda cosa a fer que no pugui ser dedicada a la guerra.” 

- “Veig que saps llegir” - diu l'estudiant, tremolosa però enrabiada - “parla dels moviments estudiantils dels anys 60, però també parla de nosaltres. Avui no és només la tecnologia de la guerra, sinó les tecnologies del poder. Podem afegir a les paraules de Hannah Arendt que no hi ha una maleïda cosa a fer que no sigui alimentar la gran màquina: la del mercat, la de l'IBEX35, la màquina de l'Estat i de totes les seves eines repressives, la màquina mediàtica i els seus engranatges amb l'aparell corporatiu, l'aparell legal i tots els seus altaveus, que legitimen o minimitzen les violències contra els dissidents, contra les dones, contra els refugiats,... Sembla que tot allò que ens és permès de fer sigui per reforçar encara més el poder de qui té el poder.” 

El policia l'agafa per la jaqueta i l'arrossega fins a la cel·la de detenció, on a través de la reixa la mira un noi amb la cara plena de blaus. Ha estat escoltant i vol afegir un aclariment: 

- “Fins i tot quan reclamem la llibertat per a fer un estat propi, això implica la contradicció que també reclamem les nostres pròpies eines repressores, i les nostres pròpies màquines de dominació. L'Estat és per definició una eina repressiva. Segons Max Weber, l'Estat legitima la seva pròpia violència, perquè el poder polític és l'organització de la violència.” 

- “Sí, tens raó. I fa una distinció de violències. El poder distingeix la violència del policia i la del pistoler. El policia és un pistoler institucionalitzat, és a dir, legitimat, integrat dins la màquina, entreteixit en la tela d'aranya de les estructures de poder. Com diu Marx, el veritable poder de la classe dominant no està en la violència (física), sinó en el paper que la classe dominant juga dins la societat. Perquè és aquella que marca les regles del joc, i qui no les compleixi es queda fora de joc, no pot sobreviure.” 

Han arribat al cap del carrer. Continuo llegint Hannah Arendt, que diu: “La burocràcia és el règim més tirànic de tots, perquè és la deslocalització de la responsabilitat: no és el domini dels forts, ni dels rics, ni dels millors, ni dels molts. És el domini de ningú.” Davant de tot això, la “violència” és el de menys, perquè no existeix un cap concret a qui tirar la pedra. La ràbia d'aquelles i d'aquestes estudiants no és causa sinó símptoma, necessitat de visibilitzar malestar i contradiccions, és autodefensa vers la violència policial. Però cal no centrar el debat en això. És una pura anècdota. Que el fum dels contenedors i els cops de porra no amaguin la veritable qüestió: que la violència és la de la màquina, l'entramat judicial-policial i la seva retòrica, que permet que la subjugació de la ment d'una dona sigui una circumstància atenuant de la violació del seu cos. L'aparell político-juridic que fabrica sediciosos i terroristes a demanda, perquè al monstre li calen enemics contra els quals legitimar-se. La màquina partitocràtica que es nodreix del monstre, però fabrica “relats” contra el monstre, que a la vegada l'alimenten. L'entramat burocràtic que dilueix responsabilitats i que fa que tallar el cap al rei no serveixi de res.

dijous, 10 d’octubre de 2019

ZOMBIE WALK


Occupy Wall Street, corporate zombies (Autoria:  David Shankbone CC BY 3.0, via Wikimedia Commons)
S'apaguen els llums de la sala i comença la projecció. Els espectadors no poden deixar de contemplar la pantalla amb la cara desencaixada pel fàstic que els produeix l'aparença espantosa i l'aspecte desarrapat d'uns éssers de carn putrefacta que havien estat humans, però que han passat pel filtre de la mort, i es mouen de forma maldestra, no pas seguint el criteri de les seves pròpies decisions, sinó segons uns automatismes de dissenyador desconegut.
Les mans s'agafen fort als braços de les butaques, el soroll dels rosegadors de crispetes para en sec. Una inacabable munió d'aquests éssers envaeix els carrers de la civilització, que ja no constitueixen formes d'existència individual, sinó que avancen com una sola massa descontrolada i amenaçant la humanitat, espècie a la qual ells mateixos havien pertanyut abans de convertir-se precisament en el contrari.
Els ulls s'esbatanen davant l'espectacle de l'amenaça dels no-morts, els no-conscients, que adopten la forma d'una plaga, l'únic objectiu de la qual és propagar-se. El seu aspecte és el d'una massa afamada i insaciable, que va creixent de manera exponencial, i que ara s'obre pas a través dels vidres dels supermercats i les botigues, arrasant amb tot el que troben. Alguns dels vianants, amb els ulls fora d'òrbita i la boca oberta, queden paralitzats, altres no poden parar de cridar, i els que aconsegueixen reaccionar arrenquen a córrer com esperitats.
Les boques dels espectadors s'obren i es tanquen per interpel·lar les víctimes: Corre! Corre! Vigila! Al darrera! Però el no-mort té algunes avantatges: la manca absoluta de límits morals, i el fet de no ser responsable dels seus actes, d'estar programat, dirigit per un principi que no és la seva consciència. Això li permet no titubejar i, tot i el seu caminar i els seus gestos maldestres, les seves víctimes acaben sucumbint al seu efecte horripilant i paralitzador.
Els ulls dels espectadors es tanquen i les gargamelles deixen anar crits davant la visió de l'autèntic horror: aquests éssers semblants a nosaltres comencen a mossegar les seves víctimes, a desgarrant-les en un espectacle de sang i vísceres. Se'ls mengen vius, sense cap motiu, sense que puguem ni sospitar la causa d'aquest acte tan terrorífic. Però en el pitjor dels casos aquestes no acaben morint, sinó que acaben sent un més, que fa créixer la massa dels no-vius-ni-morts.
El protagonista es queda sol perquè totes les persones que coneix estan infectades. El que fa més por és ser l'últim humà viu.
Com de vegades passa, la peli s'acaba de forma abrupta, apareixen els crèdits amb una banda sonora de fons i s'obren llums. Els espectadors, com si despertessin d'un malson, intenten recompondre l'expressió i tornen a la normalitat.
Una massa de gent surt del cinema, àvida de més novetats i disposada a consumir desenfrenadament: nuggets, gorres, notícies, xancles, titulars, samarretes, experiències, gelats, viatges, apps, banderes, bambes, hits musicals, ... Desproveïts de tot criteri, com si fossin programats per estendre's com una plaga, envaeixen els carrers de la civilització, avançant en forma de massa descontrolada i afamada cap a la destrucció de la humanitat, espècie a la qual en un principi havien pertanyut abans de convertir-se precisament en el contrari.


Referència bibliogràfica:
FERNÁNDEZ GONZALO, Jorge (2011). Filosofía zombi. Barcelona: Anagrama

dilluns, 29 de juliol de 2019

ELS DRETS QUE NO EXISTEIXEN


Quan un grup de migrants diuen que tenen el dret de quedar-se en un país europeu, estan fent valer un dret que aquest país, d’entrada, no els ofereix. Estan fent valer un dret sense tenir-lo, però estan fent valer el dret per tal de produir-lo. Aquest és un acte performatiu. Quan fan valer aquest dret sense tenir-lo, produeixen aquest dret, i el fet de produir aquest dret per mitjà de l’associació és un acte performatiu. A vegades funciona i a vegades no, com tots els actes performatius. (J. Butler, entrevista a Crític)
Els drets, llavors, no són més que actes performatius, creacions humanes. Però, en fi, és que no n'hi ha prou amb això? Cal esperar el dictat diví, o el descobriment de la pedra filosofal, la clau de volta de l'univers, la partícula elemental del cosmos?
El mandat diví té un petit problema: que suposa deixar la qüestió de l'ètica a l'arbitrarietat de la voluntat d'un altre ésser. N'hi hauria prou amb què Déu volgués el feminicidi (com sembla que el va voler en algun moment de la història), perquè el feminicidi fos una cosa bona. També té un altre problema: si aquest ésser té alguna voluntat, aquesta ha de ser transmesa per alguna via objectivament comprovable, i de moment no és el cas.
Les qüestions científiques (avui dia reduïdes a qüestions empíriques, qüestions de fet, comprovables per l'experimentació) també tenen un problema: d'allò que és no es pot deduir allò que hauria de ser. Del fet que la mantis religiosa es cruspeixi les seves parelles després de la còpula no en podem deduir la bondat de l'androfàgia, ni tampoc la seva maldat. Com tampoc les diferències genètiques entre sexes i races justifiquen les desigualtats entre elles.
Per prevenir-nos de savis que pretenen anar més enllà de la seva disciplina teòrica i pontificar més del compte, en filosofia existeix des de fa segles allò que s'anomena “fal·làcia naturalista”. Una fal·làcia és un raonament enganyós, que sembla correcte però no ho és. La fal·làcia naturalista consistiria en afirmar, per exemple, que com que tots els mamífers viuen en clans organitzats jeràrquicament i dominats pels mascles, la millor organització social seria una jerarquia dominada pels mascles.
No oblidem que la ciència hauria produït veritats com el geocentrisme, que després ella mateixa ha refutat, i no val donar la culpa a la religió. Igual com la religió ha sostingut veritats que han perviscut inamovibles durant molt temps, com la virginitat de la mare de Déu, que científicament són insostenibles. Tots dos pretenen ser discursos de veritat, i funcionen igual que el dret.
El dret expressa allò que en cada època s'ha de prendre com a verdader. Però que la història, la ciència, la religió o el dret determinin allò que en cada època s'ha de considerar com a verdader, no pot decidir si realment ho és o no.
Hi ha molts drets que encara no existeixen, als quals la història, el dret, la ciència o la religió no han determinat com a verdaders / legítims. Però això no vol dir que no ho siguin. Són drets que estan per produir. Produir un dret és transformar la societat, és un acte performatiu. A vegades funciona, i a vegades no. 

Vegeu:
Entrevista a Judith Butler, Crític, 29/05/2018
https://www.elcritic.cat/entrevistes/judith-butler-el-feminisme-pot-canviar-el-poder-de-lestat-11941

Carlos Fernandez Liria, Problemas con el materialismo. Revista Minerva num. 28

dijous, 27 de juny de 2019

QUI ÉS LA MANADA?


Jo. Qui sóc jo? Sóc un més de la manada. Només sé això. Vaig on van els meus germans i faig el que fan, perquè ells m'estimen. La manada em dóna identitat, em dóna seguretat, em dóna fortalesa, em dóna diversió. Sense la manada no sóc ningú. La manada és el meu tot. Com hi pot haver alguna maldat en això?”

Hannah Arendt: En la maldat hi ha molt d'estructural. Eichmann, el gran exterminador de jueus, tenia unes raons molt simples: obeïa ordres. Era un simple instrument que no prenia decisions, sinó que les executava. No es creia responsable de res, la responsabilitat dels seus actes quedava diluïda per entre els aparells del poder.
Michel Foucaut: Perquè el poder està allà on menys ho esperes. En la gana, en el plaer, en l'amor.
Judit Butler: Per tant, la Justícia , aquest ideal que escrivim en majúscules, és una mesura simplement reparadora i de reconeixement de la víctima, però no és la solució. La víctima continua sent la víctima, i els agressors continuen sent potencials agressors. El veritable triomf no és la sentència, sinó la denúncia. La que treu a la llum una experiència singular d'abús, de dominació, de violència, en la qual es reflecteixen milions d'experiències singulars semblants que romanien en la foscor.
Foucault: Perquè les ombres que el mateix poder produeix fan impossible la demostració de l'agressió, fa circulars els arguments de les víctimes, convertint-les en les mateixes còmplices de la seva pròpia violació. Així les víctimes, moltes vegades, es senten culpables de no haver obeït aquella por que els diu que s'han de mantenir dins el seu paper, dins el seu espai, que els diu que no han estat obedients, i que es mereixen el càstig.
Butler: Però aquesta experiència singular mostra una altra cosa: que per molt que la justícia funcioni, la solució continua estant molt lluny. Mostra que l'agressor, moltes vegades, ni tan sols té consciència que ho és, i es manifesta com una víctima del sistema judicial. Mostra que per a molts, ser home vol dir disposar de les dones, i interpreten una sentència de culpabilitat com una condemna gratuïta simplement pel fet de ser homes. Mostra que les víctimes continuen sent dependents del sistema judicial i penal, i que sembla que s'han d'alegrar quan els agressors són punits. S'han d'alegrar de ser reconegudes com a víctimes, que ja és molt, però encara és molt poc. Perquè el masclisme hi continua sent intacte.
Foucault: Lluitar contra el masclisme va més enllà del sistema legal i penal, de la correcció política i lingüística, de les quotes de poder, de la perspectiva femenina (producte del masclisme) i fins i tot del discurs feminista. Per lluitar contra el masclisme, cal que parlin els homes. Per entendre la violència masclista, cal que entenguem per què s'exerceix. Cal escodrinyar en la masculinitat, tant com en la feminitat, fins a trobar-hi el verí. Cal disseccionar la por i esbrinar de quina manera ha estat construïda i inoculada en els nostres cossos.

A la manada només hi poden entrar homes. Jo sóc de la manada. Ergo jo sóc un home.”
-->

divendres, 24 de maig de 2019

DONES POLÍTIQUES O POLÍTIQUES DE DONES?


- Què bé! Cada cop hi ha més dones al poder!

- Pel fet de ser dona no tens per què fer política de dones, si és que això existeix, que jo crec que no. La política, el futbol, la direcció d'empreses, o la guerra poden ser activitats exercides tan per homes com per dones, sense que això suposi un canvi en la seva naturalesa.

- Però està bé que en sectors més masculinitzats hi entrem les dones, no? És una mostra d'igualtat i una manera d'evitar l'exclusió i la segregació per motiu de sexe.

- És clar, però això no vol dir que el seu discurs o les seves polítiques hagin de ser feministes. El que ens hem de preguntar és per què costa que les dones hi siguin.

- En alguns casos, no volen.

- Totalment respectable. Però en molts altres, no gosen: hi ha la idea que la política és un àmbit masculí. No tenim referents femenins per competir, combatre, atacar, etc.

- Però hi ha moltes dones en l'àmbit de la lluita social i moviments socials.

- Exacte! Tenim naturalitzada la lluita sense reconeixement, sense remuneració, sense càrrecs, sense visibilitat.

- I això és dolent?

Margaret Thatcher
- No!Al contrari! Els moviments socials són més igualitaris. La política institucional no, encara que es vulgui maquillar posant dones al davant. El que vull dir és que llavors el que cal és transformar les institucions. Perquè hem parlat de les dones que no volen o no gosen, però en molts casos, simplement no poden. Quan parlem de dones, parlem des d'una perspectiva de gènere, però ens oblidem que la perspectiva de gènere sempre és transversal a la perspectiva de classe i de raça. No és el mateix una dona de classe mitja – alta, que una dona de l'aristocràcia o que una dona treballadora, o aturada, o immigrant, etc. Com més baixem en l'escala del benestar social, menys recursos, menys formació, menys oportunitats, i més desigualtat entre homes i dones.

- Llavors no et preocupa el sostre de vidre?

- Si la directora del Banco de Santander és home o dona me la bufa. No és millor ni pitjor que el seu home. Perquè a casa dels Botín , una dona pot. I si no ho fa és perquè no vol. Però a casa de la Pepeta o la Lluïseta, no hi ha diners per cangurs, ni per residències d'avis, ni per deixar de fer hores extres, cal portar el nen al metge, o anar a fer tutories a l'escola. I això encara ho fan les dones. Perquè no és l'home qui renuncia a hores de feina. És que la feina i el sou de la dona acostumen a ser secundaris, i el seu temps és més per als altres que per a ella mateixa. Per això no som proutes. Perquè falten aquestes dones, que tenen la motivació i la potencialitat de canviar coses, però perquè hi puguin ser necessitem transformar la societat. I per aconseguir això, cal passar de les paraules i les campanyes als fets. No n'hi ha prou amb dir que estàs a favor de la igualtat, si després no fas polítiques per fer-la realitat. Però és clar, d'això se n'ha de saber. Tant si ets dona com si ets home.




dimarts, 23 d’abril de 2019

NO VOTAREM

No votarem la Constitució, ni el sistema electoral, ni la llei d'Hont, ni les funcions del Senat, ni la monarquia, ni la prohibició dels envasos de plàstic, ni la legalització de les drogues, ni la forma de designació dels membres de l'Audiència Nacional, ni la influència de les empreses de l'Ibex 35 sobre els representants polítics, ni la fi de l'especulació sobre el preu de la fruita de les grans cadenes alimentàries, ni l'especulació sobre el preu de l'habitatge, ni els diners públics que se'n van a les mans privades dels bancs, de les escoles privades i concertades, de les empreses energètiques, de les mútues...

No votarem les formes d'energia amb què ens volem abastir, ni quins plans d'estudis són més adients per als joves, ni quantes hores de descans ens calen al dia, ni pel dret a una renta bàsica, ni si calen els Consells Comarcals o les Diputacions, ni sobre l'aboliment dels CIES.

No votarem si els partits polítics són el millor mitjà per representar-nos o hi ha altres eines per a la democràcia, o si els mitjans de comunicació serveixen per informar o més aviat per desinformar.

No votarem el sistema de finançament dels partits polítics, ni si volem un sistema econòmic capitalista, ni si volem continuar dins la UE, ni si hem de seguir sota les directrius del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional.

No votarem si hem de fer explotar el Monumento a los Caídos, o si hem d'erigir qualsevol altre monument, o si ens carreguem ja d'una vegada tots els monuments, ni si continuem construint carreteres o vies de tren, ni si volem cotxes intel·ligents o conductores intel·ligents.

No votarem si amb diners públics hem de continuar finançant l'Església Catòlica, ni si hem de derogar la llei del Concordat amb el Vaticà, ni si els bens de l'Església haurien de començar a pagar els impostos que els toca, ni sobre la relació entre els sindicats i l'estat.

No votarem sobre la diferència entre abús i violació, ni si els abusos sexuals (violacions!) a menors poden prescriure, ni si els anuncis o altres continguts de distribució massiva poden ser sexistes, ni sobre l'abolició de la religió dels plans d'estudis, ni si volem derogar la reforma laboral.

No votarem per un calendari laic, ni per la fi del comerç d'armes amb altres països, ni per la il·legalització dels contractes basura, ni per l'eradicació del tràfic d'esclaus, ni per fer efectiu el dret a la lliure circulació de les persones, ni sobre l'abolició de l'exèrcit, ni sobre els drets mediambientals, ni sobre el reconeixement de les persones que van lluitar per defensar el nostre territori de la barbàrie feixista.
No votarem res.
El president Ford, José María de Areilza, Henry Kissinger i Juan-Carlos a la Casa-Blanca el 1976 amb Wells-Stabler



-->

diumenge, 17 de març de 2019

#NOSOMDONES


Què vol dir ser dona? Segons Simone de Beauvoir, una dona no neix, es fa. Segons Monique Wittig, no es pot ser dona, sinó esdevenir una dona. I per esdevenir una dona, cal absorbir tots els codis socials que es tradueixen en un seguit de comportaments, actituds, inclinacions, sentiments, etc. És aquesta codificació invisible introduïda dins el hardware del cos per una mena de programador (o de xarxa de programadors), i no pas el sol fet de tenir vulva, allò que fa que aquest cos s'anomeni “dona”. Per això diu Wittig que “el sexe és fictici”. Per què no distingim entre calbs i peluts, i construïm una identitat al voltant d'aquest binomi, enlloc de basar aquesta distinció entre cossos amb penis i cossos amb vulva? La distinció basada en els òrgans reproductius s'ha escollit com a socialment significativa i constitutiva de la nostra identitat. Si no ets un home, has de ser una dona. Si no ets una dona, és que ets un home. Però, què vol dir ser una dona? Quin és el codi de la feminitat? Qui determina qui és méso menys dona? En funció de quins paràmetres?
Sensibilitat, comprensió, fragilitat, seducció, por, cura, suavitat, ... són alguns dels factors essencials d'aquesta codificació, producte o construcció del poder. Però jo no vull ser fràgil, ni vull tenir por, ni vull ser obligada a satisfer les necessitats dels altres per sobre de les meves. 

Llavors, si la mateixa identitat és un producte, l'alliberament passa per una liquidació de la identitat? Com ens reivindiquem, llavors, com a dones? Com em sentir la nostra veu? Com exigim que els nostres drets siguin els mateixos que els dels homes? Ens definim com a dones, perquè si no, l'especificitat de la nostra lluita queda diluïda, tal com passaria en tota lluita: la identitat obrera (o consciència de classe), la identitat racial (black panthers), la identitat sexual (gay pride), la identitat nacional ... Si aquestes identitats són productes del poder, constructes del mateix sistema de domini, però a la vegada són instruments de lluita i reivindicació, llavors el que cal fer és abandonar la lluita? 

Segons Julia Kristeva hem d'usar el terme “som dones” només com un anunci o eslògan per a les nostres demandes. Brigitte Vasallo s'hi refereix quan parla de la “identitat estratègica”. Una mena d'identitat provisional, l'objectiu de la qual és autodestruir-se, perque sap que conté el verí en sí mateix. Cal descodificar el cos, i fer-lo permeable a múltiples combinacions de codificacions ja existents, fins a engendrar noves identitats encara no expressables. Cal disseccionar la por i la manera com ha estat construida. Cal perdre la por a no ser una dona.

divendres, 8 de març de 2019

ELS MECANISMES INVISIBLES DEL PODER



Ponència presentada a les XIV Jornades de Filosofia (IEI) que van tenir lloc el 8 i 9 de març de 2019, dedicades al tema:  'El poder i la por'
























La reflexió sobre el misteri que hi ha al darrera de l'obediència política ve de molt antic. Però sobretot amb la modernitat, el naixement del subjecte, comencen els qüestionaments sobre l'origen i naturalesa del poder polític i, com a conseqüència, el qüestionament de la seva la seva legitimitat. Hi ha doncs en aquest plantejament una conclusió implícita: si no hi ha cap evidència positiva que, per naturalesa, uns individus estan determinats a manar i altres a obeir, llavors el poder és un castell de cartes que, igual com s'ha construit, es pot desconstruir. Però, per què costa tant?

Etienne de la Boëtie es preguntava ja al s. XVI “com pot ocórrer que tants homes, tants pobles, tantes ciutats, tantes nacions, pateixin sota un sol tirà, que no té més poder que aquell que es dóna a ell mateix. (...) És un fet extraordinari i, tanmateix, molt comú, veure un milió de milions d'homes servir miserablement, tenint el coll sota el jou, no constrenyits per una força molt gran, sinó en certa manera encantats i captivats pel sol nom de l'U.” i La Boëtie sospita que no tots els mecanismes de poder estan impulsats per la por, sinó que actuen més aviat per encantament, una mena d'alienació.

Tot i que reconeix que moltes vegades es dona el fet que cal obeïr per la força, La Boëtie constata que la qüestió de l'alliberament d'aquest tirà despòtic fóra ben simple: “si no se li entrega res, si no se l'obeeix, sense combatre ni ferir, queda despullat i derrotat, i no és res”ii. És a dir, que el seu poder no té cap més fonament que allò que semblava la seva conseqüència, que és la mateixa obediència. N'hi hauria prou amb desobeir pacíficament per fulminar el poder del tirà. Per què això no passa?

L'autor només s'ho pot explicar pel fet que “la llibertat sola no la desitgen els homes, per la senzilla raó que, si la desitgessin, la tindrien”iii, i dedica el seu Discurs de la servitud voluntària a intentar fer veure que el rei va despullat, a convèncer i despertar la consciència sobre el fet que el domini de l'U sobre tots és irracional i contra-natura, i que el poder que s'exerceix sobre els individus no és res més que aquell poder al qual aquests individus han renunciat. I que no hi ha cap altre mitjà per assolir la llibertat que el mateix fet d'exercir-la. Però, com plantejà Erich Fromm, hi ha por de la llibertativ.

És realment per falta de desig de llibertat? O bé és la inseguretat i la por, allò que manté l'estructura política? De què tenim por? Del poder, de la llibertat, de la mateixa por? Aquí em proposo tractar aquest seguit d'interrogants des de la perspectiva que el sentiment de por és polític. v

La teoria clàssica hobbesiana de la por política, aquella por que ens impulsa a fer el pacte social i a sotmetre'ns al Leviathan, concep la por com una passió primària, que forma part de la nostra naturalesavi. És el desig d'esvair aquesta por, el desig de seguretat, el fonament del poder polític.

Però els esdeveniments històrics que han marcat el segle XX han posat de manifest que el poder polític no esvaeix la por. El mite hobbesià que la garantia que obeir la llei ens salvaguarda de la incertesa ja fou esmicolat per Kafka. Joseph K. vii experimenta de manera existencial l'absurditat intrínseca a l'entramat del poder. És el mateix poder qui produeix la incertesa, l'absurd. Segons aquest punt de vista, podríem dir que: no és que la por sigui la causa i l'origen del poder segons el plantejament hobbesià, sinó que el poder mateix construeix la por, i ens diu de què hem de tenir por. Això és el que voldria plantejar avui aquí. Simplement, la por és un producte del mateix poder, o dels mateixos mecanismes que el poder exerceix com una mena de Gran Germàviii. Però sospitem, com La Boëtie, que aquests mecanismes requereixen, d'alguna manera, la col·laboració d'un gran nombre d'individus (encandilats, encantats). Com és això possible? Com actuen aquests mecanismes, si no és per la por?

Hannah Arendt va més enllà de la por política de Hobbes quan presenta un Eichmann desprovist de tota maldatix. El monstre que va ordenar l'extermini de milions de persones durant l'etapa del domini Nacionalsocialista a Alemanya, és retratat per Arendt com una mena de corderet, com un producte i una peça més de l'aparell legal-lògic-racional de la jerarquia. Aquesta no s'imposa per una por o una amenaça explícita, sinó que articula el seu poder a través de mecanismes de despersonalització i de desresponsabilització, de manera que la voluntat de l'individu queda diluïda entre la massa. Per Arendt, la por s'articula al voltant d'aquest l'home-massa, aquest individu anòmic i desarrelat, la individualitat del qual és sacrificada en favor d'un líder, o d'un fi últim supra-comunitari.

Aquí se'ns apareix una altra pregunta. Més enllà de la qüestió sobre l'origen del poder, se'ns planteja la qüestió sobre com s'exerceix aquest poder? Com actuen aquests mecanismes?

I aprofitant que ahir fou el dia 8 de març, el dia de la lluita feminista, em centraré en l'exemple del masclisme, l'opressió que s'exerceix sobre les dones, com un exemple que precisament no pot ser explicat simplement amb la por o l'amenaça explícita que es pugui exercir sobre elles per part dels homes.

Aquí vull fer un aclariment perquè no se'm malinterpreti. La violència contra les dones és un fet innegable, i les pallisses, els assassinats i les violacions són, efectivament actes explícits de violència contra les dones, pel sol fet de ser dones, no desitjats per les víctimes, sense la seva col·laboració ni consentiment, es resisteixin aquestes de manera efectiva, o bé no es resisteixin precisament perquè la por les paralitza.

És evident que aquesta violència tan explícita existeix i s'ha de combatre, però és només la punta de l'icebreg. Amb paraules de Judith Butler: “L'opressió no és un sistema que es conté a ell mateix; o bé s'enfronta als individus com a objectes teòrics, o bé els genera com els seus peons culturals. És una força dialèctica que requereix participació individual a gran escala per mantenir la seva maligna vida.” x Butler afirma, doncs, que l'exercici del poder requereix en certa manera de la participació dels oprimits.

Així doncs, la pregunta sobre com s'exerceix el poder, és la pregunta sobre quins són els mecanismes que té el poder per aconseguir la col·laboració de les seves pròpies oprimides. La proliferació de nenes fent-se selfies fent morrets és un indicatiu que la submissió a l’home no només es dóna a través de la por i la repressió, sinó que s’aconsegueix el mateix amb la seducció o, com diu Foucault, amb la creació de cossos dòcils.xi Com?

El poder, segons Foucault, no és estàtic, ni està localitzat, sinó que circula, generant el que anomena “cadenes de poder”xii, de manera que l'oprimit i l'opressor són rols que poden ser exercits alternativament per un mateix individu en moments diferents. I no només això, sinó que la persona és ja en sí mateixa una construcció del poder. En paraules de Luhman, els individus no es conformen enfront del poder, són simplement allò que resultaxiii. Els cossos dòcils són cossos sotmesos, moldejats pel poder disciplinari. Seguint la famosa cita de Beauvoir: no es neix sent dona, sinó que es faxiv. En un sentit, és una mena de cos dòcil moldejat pel poder.

I aquí topem amb una qüestió que pot ser secundària respecte al tema que ens ocupa, però que em sembla important per entendre els mecanismes de poder. No és que el gènere sigui un afegit cultural que es superposa com una càrrega afegida de significat al un cos de dona, sinó que la mateixa distinció de la dona com a diferent de l'home, és a dir, la mateixa diferència sexual, és ja una interpretació cultural. En la mateixa línia, Foucault (Història de la sexualitat) sosté que la categoria de sexe pertany a un model jurídic de poder que suposa una oposició binària, i que fa del sexe una part constitutiva de la identitat personal.

Com afirma Wittig (La dona no neix) la diferència sexual (binària) no és la causa de la discriminació, sinó que és el mateix establiment (o constatació) de la diferència que constitueix al mateix moment la discriminacióxv. El sexe és, doncs, fictici. Això no vol pas dir que no existeixin el penis i la vulva, sinó que aquests òrgans dedicats a la reproducció són els escollits per construir diferències socialment significatives de construcció de la identitat dels individus. Tot forma part d'un mateix acte interpretatiu que serveix a la jerarquia.

Llavors què hi pinta aquí la por? Des d'aquest punt de vista, en la interpretació de significats que s'encarna en el cos de les dones, la por en forma una part substancial, perquè és un element essencial que forma part de la configuració d'aquest cos dòcil. La por, com dèiem, no és causa, ni un element natural constitutiu del fet de tenir vulva, sinó que el fet de ser dona és un producte cultural que s'ha configurat en la por. La por no és prèvia i connatural, sinó que és el poder qui ens diu de què hem de tenir por.
Com sortim de la presó de la nostra identitat? Segons Beauvoir, la biologia no és destíxvi. Llavors, podem triar el nostre destí? Podem triar una altra identitat? Si ja estem generitzats d'entrada, com podem escollir allò que ja som?xvii És evident que la pregunta amaga una trampa, està mal formulada, perquè pressuposa una elecció de tipus cartesià, anterior a la vida cultural. I això és impossible. Precisament pel que dèiem: és impossible trobar aquell jo cartesià anterior a la cultura, perquè els discursos verdaders funcionen com a “règims de veritat” que són aquells que fan possible la mateixa consciència de sí. El “Discurs Verdader” fa impossible reconèixer el poder que el produeixxviii.

Per altra banda, no seria convenient entendre el fet d'“escollir allò que som” en termes de creació d'una nova identitat, si és que això fos possible. El subjecte és el producte dels aparells de poder/coneixementxix. La constitució de la subjectivitat constitueix simultàniament la constitució de la seva subjecció, ja que està subjecte a un altre pel control i la dependència, i també està subjecte a la seva identitat per la consciència de l'auto-coneixement. Celebrar una identitat individual no distorsionada en la societat no contesta, sinó que afirma el poder d'aquesta.

Però llavors, si la mateixa identitat és un producte, l'alliberament passa per una liquidació de la identitat? Com ens reivindiquem, llavors, com a dones? Ens definim com a dones, perquè si no, l'especificitat de la nostra lluita queda diluïda, tal com passaria en tota lluita: la identitat obrera (o consciència de classe), la identitat racial (black panthers), la identitat sexual (gay pride), la identitat nacional ... Si aquestes identitats són productes del poder, constructes del mateix sistema de domini, però a la vegada són instruments de lluita i reivindicació, llavors el que cal fer és abandonar la lluita?

Segons Julia Kristevaxx hem d'usar el terme “som dones” només com un anunci o eslògan per a les nostres demandes. Brigitte Vasalloxxi s'hi refereix quan parla de la “identitat estratègica”. Una mena d'identitat provisional, l'objectiu de la qual és autodestruir-se, perquè sap que conté el verí en sí mateix. Però en un nivell més profund (que cal no abandonar si perseguim l'alliberament) una dona no pot ser, perquè això suposa entendre-la com allò que ja està realitzat. En canvi, concebre-la en l'ordre metafísic de l'”arribar a ser” és concebre diferents possibilitats per la seva experiència, la possibilitat de l'elecció existencial.

L'elecció existencial de què parla Beauvoir és un acte volitiu que es troba en la interfície del cos i la consciència, no com dues coses diferents, sinó com dues cares del mateix (podríem fer referència a Spinozaxxii). La consciència és el cos en tant que ésser que va més enllà de sí mateix, o el cos és un lloc ja interpretat des d'on es replantegen aquestes interpretacions i se'n generen de noves, i encara se'n projecten d'altres. És el que anomena el “cos com a situació”.

Per tant, en aquest sentit és possible escollir allò que som, sense apostar per la creació d'una nova identitat. Expressat en llenguatge foucaultià: la tasca del geneàleg no és produir un altre discurs, sinó desemmascarar-lo, determinant les condicions de la seva existència, i els seus efectes polítics. Disseccionar la por i la manera com ha estat construïda.

Foucault (Història de la sexualitat) intenta subvertir la configuració binària del poder (model jurídic opressor-oprimit) mitjançant la multiplicació de formes de poder estratègiques. Foucault no es planteja el somni d'una sexualitat sense poder, sinó que li interessa dissipar els termes existents del poder jurídic. La subversió no és una “superació” ni una forma de transcendència, sinó una “proliferació” fins que les oposicions binàries deixin de tenir sentit.

En aquest mateix sentit, podem dir que la utopia, en tant és ara mateix expressable, ja deixa de ser-ho, perquè està expressada en termes de “discurs veritable”. La veritable subversió, el veritable alliberament, la veritable utopia, és tot allò que està per escriure, perquè és allò essencialment inimaginable ara mateix, inexpressable ara mateix, fins i tot allò que ara mateix és mentida.

La conclusió a la qual em porta el que he plantejat aquí sobre el tema d'aquestes jornades sobre la por i el poder, és que la relació entre l'un i l'altre no és ni necessària ni lineal, i que la qüestió potser no es dirimeix en el fet de tenir o no tenir por, sinó de no tenir por de tenir por, en tant que la por és un constructe, i, per tant, ens podem adonar que el rei va despullat. A partir d'aquí, i fent una excursió per la relació entre sexe/gènere, cos/consciència segons Beauvoir, intento formular altres formes de lluita contra el poder en la línia de Foucult i de Butler, més enllà de les oposicions binàries clàssiques. I ho he volgut exemplificar en la lluita feminista, però crec que el que he dit es pot extrapolar a qualsevol forma de lluita que estigui per la subversió de l'ordre establert. 

Montse Garcia Castelló
 Lleida, 9 de març de 2019



 

De dreta a esquerra: Ramon Camats; Lluís Montull; Pere Luís Font,Josep M. Forné, Montse Garcia, Mercè Rius, Francesca Mestre i Hug Bañeres
 
 
iDe la Boëtie, Etienne. Discurso de la servidumbre voluntaria o el Contra Uno, Ed. Tecnos, 1986, Madrid. (Pàg. 6 i 7)
iiDe la Boëtie, Íbid. (pàg. 13)
iiiDe la Boëtie, Íbid. (pàg. 13)
ivFromm, Erich. El miedo a la libertad, Ed. Planeta 1993
vIdea esbossada en l'assaig: Óscar Useche Aldana, « Miedo, seguridad y resistencias: el miedo como articulación política de la negatividad », Polis [En línea], 19 | 2008, Publicat el 23 juliol 2012, consultat el 15 febrer 2019. URL : http://journals.openedition.org/polis/3893
viHobbes, Thomas, Leviathan.
viiKafka, Franz, El procés, Ed Proa, Barcelona, 1966
viiiOrwell, George. 1984.
ixArendt, Hannah. La vanalitat del mal
xButler, Judith. “Variaciones sobre sexo y género: Beauvoir, Wittig y Foucault, a Teoría feminista y teoría crítica. Edicions Alfons el Magnànim, València, 1990. (pàg. 198)
xiFoucault, Michel. Vigilar y Castigar Siglo XXI editores. México 2003. Pág. 141
xiiFoucualt, Michel, Íbid
xiiiLuhmann, N. Poder. Universidad Iberoamericana. México, 1995
xivBeauvoir, Simone. El segundo sexo. Ed. Cátedra. Madrid, 2017
xvWittig, Monique. “No se nace mujer” a El pensamiento heterosexual y otros ensayos. Egales, Madrid, 2005.
xviBeauvoir, Simone. Íbid.
xvii Butler. Íbid. Pàg 194
xviii Foucault, Michel. El orden del discurso. Ed.Tusquets. Barcelona, 1999.
xixFoucault, Vigilar y Castigar
xxKristeva, Julia. “Women can not be defined” a Elanie Markt i Isabel Courtrivon, New French Feminisms. pàg 137
xxiYeray S. Iborra, entrevista a Brigitte Vasallo a El crític, divendres, 26 febrer 2016 http://www.elcritic.cat/entrevistes/brigitte-vasallo-sestan-fent-coses-increiblement-racistes-en-nom-del-feminisme-8298
xxii Spinoza, Baruch. Ética demostrada según el orden geométrico.