dissabte, 19 de març de 2016

ELEMENTAL, ESTIMAT HUME!


El detectiu s'atura, astorat. Ha perdut el rastre, ha perdut la pista d'allò que semblava dur-lo a la resolució del cas, just quan més a prop li semblava tenir-la. Va començar observant l'escena del crim, recollint evidències, determinant amb exactitud la posició de cadascun dels objectes de l'habitació, anotant rigorosament cada detall important, cada olor, cada empremta, cada taca, fins i tot la intensitat de la il·luminació de la cambra en cadascuna de les hores del dia. Va comprovar la coherència de totes les dades en una anàlisi posterior molt acurada, establint correspondències fins a poder reconstruir amb exactitud com havien transcorregut els esdeveniments. Finalment va analitzar totes les evidències de caràcter biològic al laboratori per determinar-ne la pertinença, fins a esbrinar la identitat de l'agent del crim. 

Però el cas no estava resolt. No va poder determinar la innocència o la culpabilitat d'aquest subjecte. Havent analitzat el seu ADN, la seva activitat cerebral, els seus nivells hormonals, tampoc havia pogut arribar a cap conclusió. No hi havia cap evidència empírica que li indiqués que aquella havia estat una mala acció. El detectiu es preguntava llavors si aquella investigació no hauria d'anar més enllà de l'estudi dels fets, però de seguida va descartar-ho: ell no concebia que hi pogués haver algun tipus d'estudi que no fos sobre fets i objectes, la posició i el moviment espai-temporal dels quals no fossin empíricament determinables. Ara bé, això el portava a afirmar que no existeixen les males o les bones accions, només els fets. El bé i el mal eren, doncs, només paraules? Si això era així, la seva feina no tenia realment massa sentit.
David Hume, empirista radical i company d'aventures a qui recorria sempre en els casos de dubte, després d'haver escoltat les reflexions del seu amic detectiu va dibuixar un subtil somriure i, com a bon empirista, li preguntà si estava segur d'haver vist el lloc del crim, i d'haver recollit totes aquelles proves, i de la coherència de les seves anàlisis i conclusions. Evidentment, estimat Hume!, li respongué ell, desconcertat. Com pots estar tant segur que estàs parlant amb mi, que la meva veu correspon al meu pensament, o fins i tot que jo sigui un ésser pensant?, li tornà a preguntar. Però això és elemental, estimat Hume!, replicà el detectiu, des de la incomprensió total. No en tens ni una sola prova definitiva, oi? Finalment, quan volem anar al més profund de la nostra investigació, ens acabem topant amb els límits del nostre coneixement, i constatem que els nostres pressupòsits són simplement el producte d'una creença. Assenyada, ben cert, però creença. Els fets? Interpretacions subjectives d'allò que se'ns presenta com a donat. La bondat, la maldat, la bellesa, la lletjor? Els colors de les ulleres amb què mirem la pel·lícula que passa diàriament en el cinema de la nostra ment.
El detectiu s'apuja el coll de l'abric, s'arregla el barret, s'encén una cigarreta, i pensa que potser li convindria consultar un filòsof racionalista.
Publica un comentari a l'entrada