dissabte, 4 de juliol de 2009

LA LLUM DE VOLTAIRE I EL SILENCI DE WITTGENSTEIN

En el temps de la Il.lustració va nèixer la idea que l'ésser humà, mitjançant la raó, podria arribar a il.luminar fins l'últim racó de l'univers. Res restaria sense explicar, ni tan sols les intencions divines, tan racionals com les humanes. És el temps de les lògies i dels maçons, de la racionalització de la religió, del déu matemàtic, de la confiança i l'optimisme en l'abast de les capacitats humanes. Tanmateix, des de l'antiguitat hi ha hagut veus properes a l'escepticisme com les dels sofistes Protàgoras o Gòrgias, o bé Guillem d'Ockham a finals de l'Edat Mitja, o Hume ja posterior a aquest gravat, que han advertit dels límits de la raó. Hi ha racons que sempre quedaran a les fosques. I és aquí, en el límit, on, com diu Wittgenstein, ja no podem dir res, on val més callar. De fet, aquest buit l'acaba omplint la religió i les creences. Potser és que no suportem el silenci de Wittgenstein.

La imatge correspon a un gravat de l'obra de Voltaire Elements de la filosofia de Newton, de 1738, on la filosofia, a la dreta de la imatge, tradueix l'obra de Newton. El manuscrit de Voltaire, assegut a l'escriptori, és il.luminat per una llum divina que sembla provenir del mateix Newton, elevat a l'esquerra. Aquesta llum és reflectida pel mirall que sosté una musa, la Filosofia, caracteritzada com l'Emile du Chatelet, traductora de l'obra de Newton, col.laboradora i dona de Voltaire.
Publica un comentari a l'entrada