diumenge, 7 de març del 2021

LA CONFIANÇA EN LA CIÈNCIA

 INTERVENCIÓ A LA TAULA RODONA DE LES XVI JORNADES DE FILOSOFIA DE LLEIDA (IEI, 5 i 6 de març de 2021)

 

XVI Jornades de Filosofia a Lleida

Taula rodona: La Confiança en la ciència (divendres 5 de març a les 19:15h)

Moderadora: Meritxell Calderó Intervencions: Francesc Núñez i Josep Maria Forné.


1. Les vacunes, és a dir la ciència, ens donen llum de sortida del túnel. És la ciència la nostra salvació?

En la pregunta ja hi ha uns supòsits implícits, que crec que s’han d’aclarir:

1. Quan diem «Les vacunes, és a dir la ciència»: no és ben bé el mateix. Les vacunes són el producte de la investigació farmacològica, i la farmacologia és una pràctica d’investigació empírica en el context d’un un sector empresarial molt potent i amb expectatives de generar benefici. Ho dic perquè aquest gran i beneficiós invent de les vacunes, no sempre es desenvolupa i s’aplica amb criteris estrictament científics1, tan per a bé com per a mal, i la seva eficàcia depèn en gran part d’aquests factors externs.

Hi ha investigadors que afirmen que la medicina no és una ciència, sinó una pràctica que es basa, entre altres coses, en els sabers i la tecnologia que produeix la ciència. Per altra banda, la ciència és una episteme, un discurs teòric molt relacionat amb el poder, com ja parlarem, i un discurs teòric que produeix veritats provisionals.

Per què provisionals? Qualsevol que hagi indagat en la filosofia de ciència haurà vist que el realisme és problemàtic, és a dir, és ingenu pensar que la veritat científica és una fotografia fidel de la realitat2. És clar que la ciència es basa en evidències empíriques, però prèviament seleccionades, mesurades i enunciades en els termes de la teoria que volem demostrar. Per altra banda, aquesta demostració sempre està en risc de ser desmentida per una observació posterior o un canvi d’episteme, per això diem que la ciència no produeix veritats absolutes ni remeis miraculosos. Això seria caure en el cientifisme. Per cientifisme vull dir la concepció de la ciència com un saber infal·lible i que es postula com a única perspectiva vàlida sobre la realitat i la pràctica. Aquesta actitud, que tants de favors està fent a l’aparició de teories conspiranoiques i negacionistes, la contraposo a la ciència benentesa.

Per altra banda, tampoc hem d’oblidar que la medicina, en especial l’epidemiologia, és una pràctica social. I sovint menyspreem les ciències socials a l’hora d’abordar qüestions mèdiques i científiques. En definitiva, no podem afirmar que sigui una ciència exacta, ni un discurs pur i unidimensional.

2. «La nostra salvació?» Caldria aclarir el terme salvació, perquè afirmar que sí , dir que la ciència és la nostra salvació, seria elevar-la a un grau religiós i sagrat i això seria, un cop més, caure en el cientifisme.

Nostra? De qui? De tota la humanitat? De l’espècie? Del món occidental? De la nostra forma de vida? De l’economia (entesa sota la forma del capitalisme)?

I la salvació de què? de la mort? del patiment? de l’extinció?

Com a individus, la nostra mort és un fet inexorable. Com a espècie, estem destinats a l’extinció, més aviat o més tard. Però tan en la crisi climàtica com en la pandèmica, el discurs s’ha centrat en això, en la supervivència i els drets de les generacions futures (Hans Jonas). I crec que això només és una de les dimensions del problema.

Crec que només tindria sentit parlar de la nostra «salvació» com a societat. Una societat que té una determinada forma d’existència i de relacions de poder. Això no depèn exclusivament de la ciència. Depèn de com es conformin les relacions socials. Podem parlar de salvació en el sentit de: si com a societat som capaços de generar estructures de suport mutu i de garantir la vida digna per tothom, o per contra si aprofundirem en la formació de ciutadans de primera i segona o tercera categoria. Si la ciència no serveix per crear aquestes condicions dignes en un context de solidaritat, la ciència no és cap salvació de res.


2. Els anys 70 i 80 del segle passat van aparèixer diverses filosofies que demostraven la vinculació entre la ciència i el poder. Podem sospitar de nou en aquesta vinculació avui? Cal combatre el negacionisme i/o les medicines alternatives per no científiques? Com?

No crec que mai s’hagi deixat de sospitar sobre la vinculació entre ciència i poder. Crec que després de les anàlisis d’autors com Michel Foucault o Ivan Ilich gairebé ningú s’atreveix a obviar aquest enfoc de la medicina o la ciència com a discurs de poder, com a estructura que conforma les relacions socials i ara podríem dir també internacionals. Foucault, a més, posa en evidència els mecanismes i engranatges d’aquest discurs amb la realitat social: no només se serveix de l’hospital o el manicomi, sinó en general d’institucions de control social, com l’escola (es vacunen alumnes i també mestres, es fan xerrades de la marató), el sistema penal (tipificant els delictes contra la salut pública), els mecanismes jurídics (a l’hora d’establir drets en funció de carnets vacunals, per exemple,...). Aquesta anàlisi no incideix en la bondat o maldat d’aquesta màquina, sinó en el seu estatus ontològic. Crec que després de Foucault, no es pot abandonar aquest enfoc ni es pot negar aquest fet ontològic: la ciència no només existeix com a discurs teòric, sinó que forma part de l’engranatge del poder.

 

Sobre si cal combatre el negacionisme o les medicines alternatives?

Les medicines alternatives no les posaria al mateix sac que el negacionisme, perquè al darrera hi ha motivacions diferents, tot i que puguin coincidir en una mateixa persona.

En primer lloc, quan parlem de pseudociències hem de tenir molt clar que:

- si existeix una pseudociència és perquè existeix la ciència (criteri de demarcació)

- Que no existeix un mètode científic universal i ahistòric. Aquesta visió és fruit d’una manca de perspectiva històrica, filosòfica i social sobre la ciència.

- Que l’èxit de les pseudociències respon a un problema cognitiu que té que veure en com els individus poden entendre aquesta pràctica científica:

Per exemple, la imposició de les vacunes o del discurs científic en general pot suposar per als individus una negació el dret a dubtar de l’efectivitat i conveniència d’una determinada vacuna o mesura, sense que se’ls titlli d’antivacunes o negacionistes. Les persones han de tenir dret a saber i a dubtar (les actituds científiques per excel·lència). 3

Allò que porta les persones a confiar en les pseudociència és justament la seva desconfiança en la ciència per diferents causes: per la seva prepotència, acriticisme, lligam amb el poder, o mancances en el sistema d’atenció sanitària. 4 Si la gent es sent desatesa, busca atenció.5

Si la ciència i el seu mètode no s’explica bé, i el més important: si la ciència no s’explica des del respecte cap al dret a dubtar (ja no dic llibertat de pensament) i des de la humilitat de ser una disciplina rigorosa però limitada, de ser un saber que genera tants interrogants com certeses, i si no posem tots el mitjans a l’abast per crear una atenció sanitària òptima, creixerà l’adhesió a les pseudociències. Cosa que tampoc crec que sigui un perill de moment. No hi ha un important percentatge de la població encegada pel fanatisme cap a les pseudociències. Per què se’n parla com si fossin una amenaça?

La batalla ciència - pseudociència és una falsa batalla. És més un espectacle mediàtic de difusió i reforçament de la ciència com a discurs de poder, que no pas un discurs crític. Però és una tendència dins del camp de la divulgació científica. 6

Per altra banda, el conspiracionisme i el negacionisme són corrents que s’aprofiten d’aquesta prepotència i d’aquests buits cognitius i atencionals que deixa la ciència: si tenim buits de comprensió, intentem omplir-los. És la ment humana: volem saber per naturalesa, com deia Aristòtil.

Per tant, crec que sí, que s’ha de combatre el negacionisme, perquè és oportunisme, perquè és un moviment polític de tendència reaccionària d’extrema dreta que s’aprofita d’aquests dubtes i desconfiances que genera la tecnociència.

Però també cal combatre el cientifisme, perquè menyspreant el dubte titllant-lo de negacionista o antivacunes, està fomentant el negacionisme o els moviments antivacunes.

Si el negacionisme i les pseudociències s’alimenten de la desconfiança, la millor arma contra el negacionisme i els moviments anivacunes és la transparència, no evitar el debat i no deixar la medicina sota el domini del poder econòmic. 7

No és tan una qüestió de divulgació, que també, sinó d’actitud i de bones pràctiques (posar la vida al centre, cures, reconeixement dels errors, denuncia de fraus dins la mateixa ciència, transparència...) i abandonar el paternalisme que sovint acompanya aquesta actitud cientifista. La gent no és estúpida.


3. Hi poden haver complements a l'esperança que ens dona la ciència ? Quins?

La pregunta pressuposa que la ciència ens dona esperança. No veig que sigui tan obvi. Actualment la ciència ens alerta dels perills i els riscos de la nostra forma de vida. Hi ha molts científics que fa dècades alerten que calen mesures urgents per frenar el canvi climàtic, en gran part causant d’aquesta pandèmia. Davant d’aquestes advertències, no s’ha fet res que no fos econòmicament rentable per grans empreses. Perquè és la tecnociènia la que ens dona la falsa esperança que només canviant productes tradicionals per productes bio-eco, sota el lema absurd «salvem el planeta», sense transformar l’economia ni replantejar la forma de vida, podem superar aquestes previsions fatalistes. És la filosofia del Green New Deal Europeu, que proposa un creixement verd, sense qüestionar la mateixa idea de creixement. 8

El mateix amb ocasió de la pandèmia: En aquest context, les grans empreses estan jugant un paper semblant al dels bancs durant la crisi financera de 2008: en un moment d’alta incertesa es beneficien de la política pública i són rescatades. 9

El passat 24 de març de 2020, arran dels impactes del coronavirus, el BCE va habilitar una ampliació del programa de compra de bons sobirans i corporatius amb 750.000 milions d’euros, anomenada Pandemic Emergency Purchase Programme (PEPP). Amb aquest moviment el BCE pretén facilitar encara més l’accés al crèdit als Estats i les corporacions. D’aquesta ampliació en la compra de bons se n’estan beneficiant empreses com Total, Airbus, Shell, Akzo Nobel, E.ON, OMV, Carrefour o Suez i més de 50 transnacionals. En aquesta llista també hi ha empreses espanyoles com Repsol, Naturgy, Iberdrola, CEPSA i Red Electrica. Aquestes són algunes de les corporacions més contaminants de l’Estat, tota una declaració d’intencions de responsabilitat ambiental i social del BCE. 10

Apart d’això, també ens trobem davant d’un altre perill, relacionat amb el que dèiem dels mecanismes de poder: el reforçament de l’estat en aliança amb les eines tecnològiques de control, no només amb rastrejadors de contactes i ubicació, sinó amb les eines del teletreball o de la digitalització escolar, gràcies a les quals milions de dades d’alumnat i mestres estan en mans de Google i Microsoft de forma gratuïta. Aquesta mena de tecnocràcia ens pot portar a un context distòpic i totalitari a l’estil orwellià.

Com a conclusió, la ciència no ens dona esperança, més aviat crec que, segons les previsions de la ciència (benentesa), el planeta veurà la deriva de la nostra espècie, no sé cap a quins camins, però em temo que la propera etapa serà la de la desigualtat.

En aquest sentit voldria fer una referència al cartell d’aquestes Jornades, on una nena ens mira fixament una mica enfadada (la versió escolaritzada de la Greta Thurnberg). Però al cap i a la fi es tracta d’una nena blanca del primer món, ben alimentada, que segurament tindrà accés a vacunes, sistema sanitari en general, educació, habitatge en condicions de salubritat,... . Però altres nenes que ens miren enfadades podrien ser una futura temporera dels camps de fruiters, o un nen que ha de menjar productes del banc d’aliments, o a qui han desnonat de casa seva....

Penso que és una perspectiva que no s’està posant prou sobre a taula: les qüestions sanitàries i ecològiques són qüestions socials i no merament «científiques», si és que es pot fer tal divisió. I les qüestions socials les hem d’abordar des d’un punt de vista ètic, no científic. El que donaria esperança és veure que la perspectiva ètica i l’actitud crítica prima sobre la cientifista i l’economicista.

I per tant, és més aviat la ciència ha de ser un complement per l’ètica, contribuint amb informació, transparència, coneixement, actitud crítica.


1 Per exemple, algunes evidències demostren que la mateixa vacuna pot tenir efectes positius o negatius en funció de les condicions socials en què s’administra.

Han estat molt beneficioses en general, i ens han lliurat de malalties que causen molt patiment, com la polio o la rubeola. Però, per una banda, l’efectivitat d’una vacuna està en l’accés de la població als sistemes de salut (recordatoris,...) I per una altra banda, no totes les vacunes són efectives en tots els casos, i condicions socials, NI tampoc es dediquen diners a millorar-les.

Vacuna de la difteria: protegeix contra la toxina, no contra la infecció. Glaxo no inverteix en millorar-la, sinó que l’ha integrat dins una triple vacuna: tetanos, torfesrina, difteria (Tdap), rebaixan efectivitat. Cap d’aquestes dona immunitat de ramat: el tètanos perquè no és infecciós, la difteria pel que s’ha dit, i la tosferina perquè té poca memòria.

2 No resisteix els arguments de l’estructuralisme de Kuhn o la teoria anarquista de Feyerabend, i d’aquí el sorgiment d’altres definicions de veritat científica com el falsacionisme o l’instrumentalisme. La teoria precedeix l’observació.

3 Problemes cognitius: La incoherència, com per exemple: no es planteja penalitzar uns pares que fumen a casa on viuen els seus fills, però sí als que no els vacunen.

Per una banda la comunicació de les evidències està sent des d’una perspectiva purament biologicista, mentre que desapareix la perspectiva de les ciències socials: factors econòmics i socials de la vulnerabilitat són evidents. No tots els contagiats tenen la mateixa probablitat de contagiar, contagiar-se, emmalaltir o morir.

4 Segons Michael Shermer es un conocido historiador de la ciencia, actualmente columnista de Scientific American, ha estudiat les formas mainstream de enfrentarse a las pseudociencias. la mayoría de divulgadores ignora deliberadamente las malas prácticas en la ciencia (o directamente las defiende como hemos podido ver en el Caso del OtinGate) y no cuestionan los comportamientos pseudocientíficos propios (estamos viendo ejemplos sobre la COVID-19 que traspasan la línea de lo legítimamente científico y pasan a engrosar las filas del marketing empresarial, como el reciente caso de un estudio preliminar sobre la colchicina que se publicitó como una solución casi milagrosa).

5 Pel que fa a la qüestió social, la iatrogenia és un fenòmen innegable: el mal causat per la pròpia pràctica mèdica. Quan el remei és pitjor que la malaltia.

6Exemples de cientifisme (divulgació científica):

Escèptics https://www.escepticos.es/esceptico-digital: Martin Gardner, una de las grandes figuras del movimiento escéptico del siglo XX . Sagan, Asimov, Kurtz. Mario Bunge, el filósofo de la ciencia y físico argentino que falleció el pasado 24 de febrero. Socio de Honor de nuestra entidad, denuncia de las pseudociencias y sus efectos perniciosos en el desarrollo de cualquier sociedad. Stephen Toulmin (biólogo y filósofo de la ciencia).

ARP Sociedad para el avance del pensamiento crítico. «Qieres combitir el avance del oscurantismo y la pseudociencia? Asóciate!» 60 euros /any - edita trimestralmente una revista llamada La Alternativa Racional

MANIFIESTO: ¿POR QUÉ SOMOS ESCÉPTICOS?por Mario Bohoslavsky Periodista Científico. Alternativa Racional a las Pseudociencias : «Los escépticos, que han luchado tenazmente a lo largo de los siglos para sostener el reinado de la Razón -algunos al precio de sus vidas, los más a costa de la burla ajena, el perjuicio económico, la soledad- ven con desesperación cómo, una y otra vez, gente poco escrupulosa negocia con la credulidad ajena.» «En el País Vasco, por poner sólo un ejemplo, ARP logró demostrar que el sonido proveniente de un supuesto platillo volante extraterrestre era en realidad el canto de un sapo»

7 Quan al poder, abans dèiem que la medicina es basa en els coneixements de la ciència i els mitjans tecnològics, però cada cop és més evident que no només es basa, sinó que està en risc permanent de ser dirigida i manipulada per la tecnociència (contractes de Pfizer amb EU amb clàusules confidencials, ...) . Els criteris econòmics primen sobre els sanitaris. Hi ha vacunes que s’administren sense criteris sanitaris: per què vacunar a tothom abans de comprovar si tenen anticossos? Per què passaport vacunal? Per tornar a impulsar el turisme i reactivar l’economia.

8 Segons Alfons Pérez, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) autor de ‘Pactes verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara‘, (Libros en Acción) en una entrevista a: https://www.elcritic.cat/entrevistes/alfons-perez-la-ue-planteja-la-transicio-ecologica-obviant-els-limits-del-planeta-77488 ) : Un dels mecanismes de recuperació de la UE és el programa NextGenerationEU, que conté diferents instruments de finançament, un dels quals és el Pla de resiliència i de recuperació, on els països europeus poden presentar el seu pla nacional. En aquests plans és on els estats tenen marge de maniobra per repartir els fons, però no ha estat així. Hi ha un problema de barrera burocràtica, de capacitat de resposta ràpida i de canals d’informació. aquests fons de recuperació no acabaran arribant a petites i mitjanes empreses o cooperatives o altres fórmules…. Pensàvem que l’economia social i solidària podria presentar projectes, però és tanta la velocitat i l’exigència que és molt complicat. Un cop es va saber el pla nacional espanyol, les grans consultories van començar a fer dossiers de projectes dels seus clients, i les grans empreses, Endesa, Iberdrola, Petronor… van presentar les seves pròpies propostes de projectes. Totes van proposar els seus plans perquè saben que és una oportunitat per impulsar la seva necessària transició energètica.

9 L’any 2014 el Banc Central Europeu va crear un programa de compra d’actius, conegut com a Quantitative Easing, per la compra de deute dels països de la zona euro. Poc després, va ampliar el programa a la compra de deute de bons corporatius, cosa que només ha beneficiat a un club selecte de 300 corporacions, entre les quals es troben, ACS, Adecco, Allianz, BASF, Bayer, BMW, Coca Cola, Danone, E.ON, Enagás, ENEL, ENI, Michelin, Nestlé, Peugeot, Renault, Ryanair, Uniliver i un llarg etcètera.