El
professor es troba davant una classe de noies i nois desmotivats,
disposats a no fer res. No pot recórrer a l'autoritat, perquè
d'entrada no se li reconeix, i és molt difícil imposar-la quan no
hi ha un sistema repressiu al darrera que li doni cobertura
logística.
L'alumne
A no troba el sentit als discursos dels professors, i fa el possible
per tenir converses amb missatges secrets o, què carai!, no tan
secrets, que el profe s'adoni que aquí no hi té res a fer! «Tu qui
ets per manar-me a mi?», és la pregunta màgica. La resposta sempre
el fa riure: «Sóc un professor d'aquest centre.» Només cal treure
l'argument après de sempre: «Jo sóc lliure i tinc dret a fer el
que vulgui.»
Tot
i estar en democràcia, despreciem la democràcia, sigui perquè
porta molta feina, sigui perquè ens fa por. La correcció política,
la veneració de la llibertat i la igualtat, ha derivat en nihilisme:
la llibertat i la igualtat absolutes, sense un treball i una educació
al darrera, porten a una malinterpretació d'aquestes com a desídia,
i indiferència. És per això que per a molts, al llarg de la
història, la democràcia ha estat vista com un perill, i en canvi
l'autoritat i l'ordre com la solució.
El
professor pensa en el problema que ja anunciava Nietzsche: la
correcció democràtica porta al nihilisme. Què fàcil seria tot si
el professor tingués un exèrcit armat al darrera, que pogués
exercir una repressió implacable contra aquells qui no accepten la
seva autoritat! Al cap i a la fi, ell és el savi, i qui millor sap
què li convé a l'alumne! El professor somnia amb aquesta
possibilitat, però immediatament pensa en l'absurd d'una educació
repressiva: seria un oxímoron.
L'autoritarisme
s'ha mostrat com un sistema inacceptable, atès que imposa l'ordre,
però no l'instaura de veritat. Alguns el desitgen en secret, però
els resulta massa incorrecte o, simplement, passat de moda. La
solució d'urgència ha estat disfressar l'autoritarisme de
democràcia.
El
professor es planteja la possibilitat de deixar la responsabilitat de
la classe als alumnes. Al cap i a la fi, per ser lliure cal ser
responsable. El seu costat tradicional li diu que la classe resultarà
massa sorollosa i caòtica. Tard o d'hora, però, sortirà un alumne
que no suportarà això i serà ell mateix qui ordenarà als altres
que callin i imposarà la seva autoritat. Llavors sortirà algun
defensor de la igualtat i la llibertat, i en nom d'aquestes es
tornarà a imposar la xuleria. És clar, quan res no val, tot s'hi
val, i això acostuma a portar a un altre tipus d'autoritarisme
pitjor: el de l'ignorant.
L'assemblearisme
ha estat directament descartat, tant a les escoles, com a les
ciutats. Massa caòtic, massa bàrbar, massa llibertari.
El
professor pensa que el fet de deixar l'autoritat no implica que no hi
hagi cap norma. Als alumnes els convenen les normes per ser lliures,
només es tracta de fer-los veure que les necessiten per poder
entendre's. Recorda la teoria d'un filòsof pedagog sobre com fer
filosofia a l'escola, sobre com conduir una discussió a classe. Cal
que vegin la necessitat d'unes normes que fan possible el diàleg,
que no són una imposició a la seva llibertat, sinó la condició de
possibilitat de la seva llibertat: que les opinions siguin
expressades de manera clara, que escoltin a l'altre igual com ells
volen ser escoltats, que exigeixin definicions, que siguin
consistents i no es contradiguin, que no donin res per suposat, que
aprenguin a veure les fal·làcies i els arguments enganyosos, que
demanin raons i arguments a l'altre, que s'acostumin a dir com saben
el que saben, i, principalment, que exigeixin que aquestes normes
siguin acceptades i respectades per tots.
L'assemblea
no és una tertúl·lia radiofònica plena de fal·làcies i
d'afirmacions grandiloqüents, gratuïtes i injustificades, com
tampoc és una histèrica discussió-espectacle de contínues
interrupcions, crits i aplaudiments, on hi ha guanyadors i perdedors.
Una assemblea requereix unes normes que la facin possible. Perquè no
hi hagi líders, perquè la llibertat sigui possible, no n'hi ha prou
amb abolir l'autoritat, cal formar ciutadans savis.
El
professor pensa que amb una hora a la setmana no serà prou, però
està disposat a intentar-ho. Una mica d'aigua a la pica.
(Publicat a Londarí n. 25, maig de 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada