dimecres, 7 d’octubre de 2015

EL PROFESSOR I LA CIUTAT. UNA MICA D'AIGUA A LA PICA



El professor es troba davant una classe de noies i nois desmotivats, disposats a no fer res. No pot recórrer a l'autoritat, perquè d'entrada no se li reconeix, i és molt difícil imposar-la quan no hi ha un sistema repressiu al darrera que li doni cobertura logística.

L'alumne A no troba el sentit als discursos dels professors, i fa el possible per tenir converses amb missatges secrets o, què carai!, no tan secrets, que el profe s'adoni que aquí no hi té res a fer! «Tu qui ets per manar-me a mi?», és la pregunta màgica. La resposta sempre el fa riure: «Sóc un professor d'aquest centre.» Només cal treure l'argument après de sempre: «Jo sóc lliure i tinc dret a fer el que vulgui.»

Tot i estar en democràcia, despreciem la democràcia, sigui perquè porta molta feina, sigui perquè ens fa por. La correcció política, la veneració de la llibertat i la igualtat, ha derivat en nihilisme: la llibertat i la igualtat absolutes, sense un treball i una educació al darrera, porten a una malinterpretació d'aquestes com a desídia, i indiferència. És per això que per a molts, al llarg de la història, la democràcia ha estat vista com un perill, i en canvi l'autoritat i l'ordre com la solució.

El professor pensa en el problema que ja anunciava Nietzsche: la correcció democràtica porta al nihilisme. Què fàcil seria tot si el professor tingués un exèrcit armat al darrera, que pogués exercir una repressió implacable contra aquells qui no accepten la seva autoritat! Al cap i a la fi, ell és el savi, i qui millor sap què li convé a l'alumne! El professor somnia amb aquesta possibilitat, però immediatament pensa en l'absurd d'una educació repressiva: seria un oxímoron.

L'autoritarisme s'ha mostrat com un sistema inacceptable, atès que imposa l'ordre, però no l'instaura de veritat. Alguns el desitgen en secret, però els resulta massa incorrecte o, simplement, passat de moda. La solució d'urgència ha estat disfressar l'autoritarisme de democràcia.

El professor es planteja la possibilitat de deixar la responsabilitat de la classe als alumnes. Al cap i a la fi, per ser lliure cal ser responsable. El seu costat tradicional li diu que la classe resultarà massa sorollosa i caòtica. Tard o d'hora, però, sortirà un alumne que no suportarà això i serà ell mateix qui ordenarà als altres que callin i imposarà la seva autoritat. Llavors sortirà algun defensor de la igualtat i la llibertat, i en nom d'aquestes es tornarà a imposar la xuleria. És clar, quan res no val, tot s'hi val, i això acostuma a portar a un altre tipus d'autoritarisme pitjor: el de l'ignorant.

L'assemblearisme ha estat directament descartat, tant a les escoles, com a les ciutats. Massa caòtic, massa bàrbar, massa llibertari.

El professor pensa que el fet de deixar l'autoritat no implica que no hi hagi cap norma. Als alumnes els convenen les normes per ser lliures, només es tracta de fer-los veure que les necessiten per poder entendre's. Recorda la teoria d'un filòsof pedagog sobre com fer filosofia a l'escola, sobre com conduir una discussió a classe. Cal que vegin la necessitat d'unes normes que fan possible el diàleg, que no són una imposició a la seva llibertat, sinó la condició de possibilitat de la seva llibertat: que les opinions siguin expressades de manera clara, que escoltin a l'altre igual com ells volen ser escoltats, que exigeixin definicions, que siguin consistents i no es contradiguin, que no donin res per suposat, que aprenguin a veure les fal·làcies i els arguments enganyosos, que demanin raons i arguments a l'altre, que s'acostumin a dir com saben el que saben, i, principalment, que exigeixin que aquestes normes siguin acceptades i respectades per tots.

L'assemblea no és una tertúl·lia radiofònica plena de fal·làcies i d'afirmacions grandiloqüents, gratuïtes i injustificades, com tampoc és una histèrica discussió-espectacle de contínues interrupcions, crits i aplaudiments, on hi ha guanyadors i perdedors. Una assemblea requereix unes normes que la facin possible. Perquè no hi hagi líders, perquè la llibertat sigui possible, no n'hi ha prou amb abolir l'autoritat, cal formar ciutadans savis.

El professor pensa que amb una hora a la setmana no serà prou, però està disposat a intentar-ho. Una mica d'aigua a la pica.


(Publicat a Londarí n. 25, maig de 2015)