divendres, 28 de febrer de 2020

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (i 3)


Els antics presoners es van anar familiaritzant amb els moviments dels seus vigilants. Poc a poc van anar entenent allò que abans només podien sentir. Van anar capint que tot allò que projectaven aquells productors d'ombres no era mentida, però tampoc era veritat. Van començar a comprendre que, tot i que atrapats en la xarxa d'ombres, nedaven en un oceà de fets, de dades, d'esdeveniments. Era un èxtasi de certitud i de veracitat. Totes les dades eren verídiques, els esdeveniments excepcionals, els fets històrics, les notícies impactants, les accions sense precedents. Davant de tanta espectacularitat i tanta abundància, qualsevol opinió podia ser justificada i argumentada, perquè hi havia dades al gust de tothom. Hi havia tants fets com opinions, però tots estaven igualats per la llum dels flaixos, amb la qual cosa no hi havia pas criteri per decidir quina era millor. Tanmateix, cada opinió era reforçada amb aplaudiments i likes per part d'aquells que eren de la mateixa opinió. Fins que la discussió deixava de ser discussió, i es convertia en un monòleg entre molts contra uns altres que amb els seus fets i dades alimenten un altre monòleg paral·lel. 

Fotografia de Rui Veiga @_darkwhite_
Als presoners els va costar entendre que al darrera d'aquests vigilants/productors no hi havia ningú, sinó que el mateix prestigi de ser vigilant era ja el premi de ser vigilant. Alguns dels presoners es van veure atrets per aquest estatus, i van sumar-se a l'activitat de produir ombres, dades i fets espectaculars, de marcar el temps de consumició de cadascun, de fer aparèixer coses que en el seu mateix aparèixer desapareixien i ja no podien ser pensades per més temps.

Llum, Roc, i Teia van camuflar-se entre els racons més foscos de la caverna, protegits pel seu silenci i armats amb la seva visió cada cop més aguda. Així van poder seguir el seu camí cap a fora la caverna, vers la claror que els encegava els ulls i els obligava a fer parades, que aprofitaven per reflexionar i entendre tot allò que havien vist durant la jornada. Tenien temps per pensar, perquè el temps era seu. Perquè l'autèntica realitat no es movia, i els esperava allà fora per sempre. O almenys això creien. El que sí que sabien era que ara no podien tornar enrere; els seus antics companys es riurien d'ells si els vegessin amb aquella calma. 

Quan els presoners van aconseguir acostumar totalment la vista a la llum i es van atrevir a sortir a l'exterior, es van meravellar. Encara no podien mirar el sol directament, i s'havien de refugiar sota les ombres dels arbres, però cada nou pas era un descobriment immensament plaent. No es pot dir que ara sabessin més coses que les que sabien abans, però miraven el món amb uns altres ulls, i eren capaços de desxifrar codis, trobar sentit nou a les paraules i destronar símbols que abans eren sagrats. La llum de fora la caverna no era en sí un objecte de coneixement, ni la veritat absoluta, sinó una nova forma de mirar i de parlar. La que havien après al llarg del camí, i continuarien aprenent a partir d'ara, sense pressa.

Cap comentari: