diumenge, 9 de febrer de 2020

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (2)


Foto: Pablo Ibáñez
Els vigilants no se n'havien adonat, però alguns presoners havien aconseguit deslliurar-se de les cadenes, després d'haver passat tota la seva vida davant d'un espectacle, un ball de llums i d'ombres que la costum havia convertit el real. Quan per fi eren lliures, van comprovar que les ombres que havien confós amb la realitat eren produïdes per un foc i uns il·lusionistes que des de darrera d'un mur les projectaven. Però quin sentit tenia tot allò? Qui podia tenir interès en enganyar-los? S'havien arribat a plantejar si tot allò era real, o també era un somni. O potser si era ara que estaven somniant.
Els presoners havien fet ja unes quantes reunions clandestines, i s'havien posat noms per poder-se interpel·lar. Llum, Roc i Teia tenen una conversa apart:
- Llum, abans no era tan complicat, no tenia aquesta sensació d'absurditat.
- Abans estaves enganyat, Roc. Per tant no sabies que ho estaves. Ara, almenys, saps que tot era un engany, i això és perquè ja no t'enganyes. El que passa és que ara ets conscient de tot el que no saps, i encara que no entens res, tens almenys la voluntat d'entendre.
- Però és tot tan absurd... Per què ens tenen aquí? Per què dediquen tants esforços per mantenir-nos enganyats? Què hi guanyen? O qui hi guanya en realitat? Teia, digues alguna cosa.
- No ens posem nerviosos. Repassem les conclusions a què vam poder arribar amb els nostres propis mitjans: no sabem per què, però els interessa que estiguem adormits, i pels vigilants és simplement una funció que els deu haver estat assignada. La seva feina és mantenir-nos enganyats, i si despertem se'ls acabava la feina, a canvi de la qual deuen rebre alguna recompensa. Però també vam concloure que ells, a la vegada, potser també viuen enganyats, almenys en la visió que tenen de nosaltres i en el sentit de la seva feina. El que donaria sentit a tot plegat és saber qui hi ha al darrera de tot això?
- Teia, voldria tornar a principi, a aquell estat d'inconsciència i comoditat. Potser estava enganyat, però no ho sabia. Almenys no tenia aquest neguit!
- Això és impossible. Pots fer veure que no saps el que saps? Veure la veritat és com estar enamorat, no pots fer veure que no ho estàs. No hi ha marxa enrere quan ja has conegut la veritat.
- Veritat? Quina veritat. Llum? No en conec cap de veritat. Ara només sé que no sé res. I, Teia, no em diguis allò que “almenys saps això...” i que “així tens curiositat i et fas preguntes”. Ara estem estancats, i no entenem res de la nostra situació. No sé què hi fem ni cap on hem d'anar per sortir d'aquí.
- D'acord, només sabem que no sabem res. El que no sabem, no ho podem expressar ni formular, ni tan sols imaginar. El llenguatge que hem parlat fins ara no ens permet pensar diferent de com hem pensat fins ara (si és que es pot dir que hem pensat). Només podem saber què no és veritat, però no què ho és. Haurem d'anar avançant a poc a poc, admirar-nos d'allò que no entenem i anar forjant un llenguatge nou per explicar els nous perquès i formular noves preguntes. I potser, qui sap, acabar forjant nosaltres una nova realitat si no n'acabem trobant cap.
- Roc, Teia: us miro als ulls i sé que sou reals. Anem amb els altres?

Cap comentari: