diumenge, 18 de juliol del 2021

LA LLEI TRANS-FORMA?

 

Foto de: amboo who? (Llicència Creative Commons)

A l’Habitació Xinesa encara queden ecos d’una discussió inspirada per les figures de Simone de Beauvoir i Virginia Woolf sobre la conveniència o no de distingir sexe i gènere, i s’han barrejat amb els crits de les últimes manifestacions que entraven per la finestra: dins la manifestació de l’orgull LGTBIQ+ han sorgit veus crítiques que no es volien confondre amb les de l’orgull tradicional o mainstream. També es sentien els crits de les feministes tradicionals (1) alertant de la dissolució de la categoria de «dona» que suposa l’anomenada llei trans («para la igualdad real y efectiva de las personas trans y para la garantía de los derechos de las personas LGTBI») . El soroll ha arribat a tal extrem que he hagut de tancar la finestra per poder pensar.

Per una banda, és veritat que a l’extrema dreta li interessa centrar el debat polític en la qüestió identitària (nacional, racial, sexual, de gènere,...) situant-se en l’extrem més conservador, per així evitar parlar de les realitats socioeconòmiques i dels canvis realment transformadors de la societat. I és veritat que hi ha una «esquerra» que ha caigut en la trampa d’aquest debat, i es vol situar a l’altre extrem del ventall, però només en relació amb la identitat, deixant intactes les estructures socioeconòmiques que produeixen les desigualtats. És l’anomenat «capitalisme rosa».

Per altra banda, també és cert que el subjecte tradicional del feminisme hem estat les dones. Però no les dones en tant que posseïdores d’uns determinats genitals, sinó les dones en tant que realitat històrica marcada per una absència de drets construïda sobre el pretext de la debilitat i la discapacitat intrínseques a la nostra genitalitat. Aquests pretextos no són productes merament culturals, sinó creacions del poder, que coarten llibertats i produeixen pobresa i esclavitud.

L’arma més potent que ha construït la lluita feminista ha estat la distinció sexe / gènere. El sexe biològic, la genitalitat, no ha d’anar adscrita a uns rols i unes determinacions culturals que es construeixen al seu voltant i que són constitutives de discriminació i d’injustícia. Si les feministes hem lluitat per aquesta distinció, com és que ara hi ha feministes que estan en contra del fet que es reconegui legalment l’estatut de dona a una persona amb genitals masculins? Si creiem que només nosaltres ens podem dir dones perquè aquest atribut «coincideix» amb el nostre sexe biològic, què hem canviat? El subjecte polític del feminisme només poden ser les femelles? Ja hem dit que ser dona és una realitat històrica, no purament biològica, i com a tal és canviant.

És clar que amb la llei trans es poden fer trampes, com homes que es podrien fer passar per dones per aprofitar-se de la discriminació positiva. Però també es poden fer trampes amb la llei contra la violència de gènere, o amb les lleis de discriminació positiva per gènere o per persones amb diferents capacitats. La pregunta que ens hem de fer és: com lluitar contra la coacció de llibertats, la pobresa i l’esclavitud derivades de qüestions relacionades amb la identitat sexual, atribuïda o sentida? No només hem lluitat perquè se’ns deixi portar pantalons i anar en bicicleta. De la mateixa manera, no és qüestió de si un noi es pot pintar els llavis o portar minifalda,... sinó d’això: 48% de dones trans ha exercit la prostitució per no poder accedir a una feina. 60% de dones trans ha sofert depressió. 41% d’intents de suïcidi contra l’1,6% de la població general.

Torno a obrir la finestra, obro la porta i surto al carrer, disposada a canviar d’opinió sobre la llei quan calgui i es demostrin els seus efectes nocius. 

 

 (1) Contraarguments al feminisme tradicional: Teresa Villaverde Martínez a Pikara Magazine.  https://www.eldiario.es/pikara/personas-trans-ley-trans-transexualidad-feminismo-transfeminismo_132_6108222.html