El detectiu s'atura, astorat. Ha perdut el rastre, ha perdut la pista
d'allò que semblava dur-lo a la resolució del cas, just quan més a
prop li semblava tenir-la. Va començar observant l'escena del crim,
recollint evidències, determinant amb exactitud la posició de
cadascun dels objectes de l'habitació, anotant rigorosament cada
detall important, cada olor, cada empremta, cada taca, fins i tot la
intensitat de la il·luminació de la cambra en cadascuna de les
hores del dia. Va comprovar la coherència de totes les dades en una
anàlisi posterior molt acurada, establint correspondències fins a
poder reconstruir amb exactitud com havien transcorregut els
esdeveniments. Finalment va analitzar totes les evidències de
caràcter biològic al laboratori per determinar-ne la pertinença,
fins a esbrinar la identitat de l'agent del crim.
Però el cas no estava resolt. No va poder determinar la innocència
o la culpabilitat d'aquest subjecte. Havent analitzat el seu ADN, la
seva activitat cerebral, els seus nivells hormonals, tampoc havia
pogut arribar a cap conclusió. No hi havia cap evidència empírica
que li indiqués que aquella havia estat una mala acció. El detectiu
es preguntava llavors si aquella investigació no hauria d'anar més
enllà de l'estudi dels fets, però de seguida va descartar-ho: ell
no concebia que hi pogués haver algun tipus d'estudi que no fos
sobre fets i objectes, la posició i el moviment espai-temporal dels
quals no fossin empíricament determinables. Ara bé, això el
portava a afirmar que no existeixen les males o les bones accions,
només els fets. El bé i el mal eren, doncs, només paraules? Si
això era així, la seva feina no tenia realment massa sentit.
David Hume, empirista radical i company d'aventures a qui recorria
sempre en els casos de dubte, després d'haver escoltat les
reflexions del seu amic detectiu va dibuixar un subtil somriure i,
com a bon empirista, li preguntà si estava segur d'haver vist el
lloc del crim, i d'haver recollit totes aquelles proves, i de la
coherència de les seves anàlisis i conclusions. Evidentment,
estimat Hume!, li respongué ell, desconcertat. Com pots estar tant
segur que estàs parlant amb mi, que la meva veu correspon al meu
pensament, o fins i tot que jo sigui un ésser pensant?, li tornà a
preguntar. Però això és elemental, estimat Hume!, replicà el
detectiu, des de la incomprensió total. No en tens ni una sola prova
definitiva, oi? Finalment, quan volem anar al més profund de la
nostra investigació, ens acabem topant amb els límits del nostre
coneixement, i constatem que els nostres pressupòsits són
simplement el producte d'una creença. Assenyada, ben cert, però
creença. Els fets? Interpretacions subjectives d'allò que se'ns
presenta com a donat. La bondat, la maldat, la bellesa, la lletjor?
Els colors de les ulleres amb què mirem la pel·lícula que passa
diàriament en el cinema de la nostra ment.
El detectiu s'apuja el coll de l'abric, s'arregla el barret, s'encén
una cigarreta, i pensa que potser li convindria consultar un filòsof
racionalista.
