Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris epistemologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris epistemologia. Mostrar tots els missatges

dissabte, 19 de març del 2016

ELEMENTAL, ESTIMAT HUME!


El detectiu s'atura, astorat. Ha perdut el rastre, ha perdut la pista d'allò que semblava dur-lo a la resolució del cas, just quan més a prop li semblava tenir-la. Va començar observant l'escena del crim, recollint evidències, determinant amb exactitud la posició de cadascun dels objectes de l'habitació, anotant rigorosament cada detall important, cada olor, cada empremta, cada taca, fins i tot la intensitat de la il·luminació de la cambra en cadascuna de les hores del dia. Va comprovar la coherència de totes les dades en una anàlisi posterior molt acurada, establint correspondències fins a poder reconstruir amb exactitud com havien transcorregut els esdeveniments. Finalment va analitzar totes les evidències de caràcter biològic al laboratori per determinar-ne la pertinença, fins a esbrinar la identitat de l'agent del crim. 

Però el cas no estava resolt. No va poder determinar la innocència o la culpabilitat d'aquest subjecte. Havent analitzat el seu ADN, la seva activitat cerebral, els seus nivells hormonals, tampoc havia pogut arribar a cap conclusió. No hi havia cap evidència empírica que li indiqués que aquella havia estat una mala acció. El detectiu es preguntava llavors si aquella investigació no hauria d'anar més enllà de l'estudi dels fets, però de seguida va descartar-ho: ell no concebia que hi pogués haver algun tipus d'estudi que no fos sobre fets i objectes, la posició i el moviment espai-temporal dels quals no fossin empíricament determinables. Ara bé, això el portava a afirmar que no existeixen les males o les bones accions, només els fets. El bé i el mal eren, doncs, només paraules? Si això era així, la seva feina no tenia realment massa sentit.
David Hume, empirista radical i company d'aventures a qui recorria sempre en els casos de dubte, després d'haver escoltat les reflexions del seu amic detectiu va dibuixar un subtil somriure i, com a bon empirista, li preguntà si estava segur d'haver vist el lloc del crim, i d'haver recollit totes aquelles proves, i de la coherència de les seves anàlisis i conclusions. Evidentment, estimat Hume!, li respongué ell, desconcertat. Com pots estar tant segur que estàs parlant amb mi, que la meva veu correspon al meu pensament, o fins i tot que jo sigui un ésser pensant?, li tornà a preguntar. Però això és elemental, estimat Hume!, replicà el detectiu, des de la incomprensió total. No en tens ni una sola prova definitiva, oi? Finalment, quan volem anar al més profund de la nostra investigació, ens acabem topant amb els límits del nostre coneixement, i constatem que els nostres pressupòsits són simplement el producte d'una creença. Assenyada, ben cert, però creença. Els fets? Interpretacions subjectives d'allò que se'ns presenta com a donat. La bondat, la maldat, la bellesa, la lletjor? Els colors de les ulleres amb què mirem la pel·lícula que passa diàriament en el cinema de la nostra ment.
El detectiu s'apuja el coll de l'abric, s'arregla el barret, s'encén una cigarreta, i pensa que potser li convindria consultar un filòsof racionalista.

dissabte, 18 de gener del 2014

EL DUBTE I LA CERTESA SEGONS DESCARTES

Entre altres, Descartes és un dels filòsofs que més ha problematitzat el coneixement sensible, donat que sovint pot portar-nos a l'engany. De fet, segons l'autor, veig que els sentits m'han enganyat nombroses vegades, com passa amb aquestes imatges:



Per tant, qui em diu que no m'enganyen tota l'estona? Mentre estic essent enganyat, no tinc la consciència de ser enganyat, ni, per tant, la voluntat d'esmenar el meu error, i és justament en això que consisteix l'engany.
Ara bé, és cert que en aquestes imatges hi ha alguns enganys que poden ser fàcilment descoberts, però com esmenem aquests errors? Continuem fent comprovacions amb els sentits, o bé és la raó la que ens diu que les coses han de continuar essent comprovades pels sentits? Descartes es decanta clarament per la segona opció, ja que l'exercici del judici i del dubte només pot ser d'índole racional. El nivell purament sensitiu, per contra, no és crític per si mateix. És per això que podem triar si fer ús de la raó i ser crítics, o no fer-ne ús i deixar portar els nostres judicis per les aparences.
Descartes, a la sisena meditació,  arriba a la conclusió que els sentits no ens enganyen, sinó que som nosaltres mateixos qui treiem conclusions precipitades. Com deia Joan Fuster: "Les aparences no enganyen, són aparences."

dijous, 2 de desembre del 2010

ZETÈTICA: EL NOU ESCEPTICISME

Richard Monvoisin. (Foto: La Vanguardia)
"Per què compra determinades marques? A qui vota? Testi les seves creences: apunti, mesuri, compari i veurà que moltes de les seves creences no tenen raons." Així acabava "La Contra" de la Vanguardia del 16 de Novembre la seva entrevista a Richard Monvoisin, representant de l'escola anomenada "zetètica" i membre de l'Obsevatori de Zetètica de Grenoble. Monvoisin ha estat últimament per les nostres contrades donant xerrades sobre aquest moviment, que es declara hereu de l'escepticisme pirrònic i afí a actituds crítiques com la de Noam Chomsky, de qui no fa gaire parlavem en aquest mateix bloc.


Portada dels Assajos de Montaigne
El terme Zetètica prové del grec, zetein, que vol dir "buscar", "examinar". L'escepticisme, històricament representat per Pirró, ha estat sovint titllat d'actitud negativa, passiva (o fins i tot passota). Ben al contrari, l'actitud escèptica es podria considerar com aquella postura inicial que requereix tota investigació, aquella neutralitat necessària per començar a pensar com cal, és a dir, sense prejudicis. L'escèptic és aquell pesat que tot ho vol posar a prova, que tot ho qüestiona. La història de la filosofia ens ha donat molts exemples d'aquest tipus, començant pel mateix Sòcrates, aquell que deia que l'única cosa que sabia del cert era que no sabia res. Efectivament, si no haguès estat per Plató, el filtre principal al través del qual coneixem la seva figura, Sòcrates hauria passat a la història com el primer exponent de l'escepticisme, aquell disposat posar a prova tot prejudici o creença infundada dels conciutadans del seu temps. 

El mateix Descartes va admetre que calia adoptar una postura escèptica, i examinar detingudament les pròpies opinions, com a principal requisit per a la salut reflexiva. Ara bé, sembla que el filòsof francès no es va prendre massa seriosament l'actitud escèptica, donat que des de bon començament ja ens avisa que el seu dubte no serà escèptic, sinó metòdic, és a dir, que només farà veure que dubta, quan en realitat està convençut de bon principi que la raó ens portarà a conèixer la veritat. 

David Hume
L'autèntic escèptic, en canvi, com Montaigne, contemporani de Descartes,  o Hume, una mica més tardà, ens encara a un problema incòmode que sovint ens molesta plantejar-nos: com podem arribar a saber quina és l'autèntica realitat? On és la veritat? L'únic criteri que tenim és la nostra facultat de raonar. Qui sap si aquesta és suficient per entendre la realitat, si és que aquesta és racional. Si no ho és, la raó seria l'instrument més inapropiat per conèixer-la. 

Però tornem a Monvoisin i a la zetètica. Sembla que l'Observatori es dedica sobretot a investigar el grau de cientificitat de certes teories anomenades paracientífiques, i cita concretament l'homeopatia. Segons les seves investigacions, aquesta ciència no actua més que per efecte placebo, ja que no s'ha demostrat científicament cap relació causa-efecte entre aquest tipus de teràpia i les consqüències beneficioses  de la seva aplicació. Monvoisin atribueix el seu èxit a França als interessos econòmics que existeixen darrera la indústria homeopàtica. En aquest punt, no vull deixar de citar una veu discordant:
Ignora olímpicament que la bona fama de la Homeopatia, que ve de finals del segle XVIII i primera meitat del XIX, es va consolidar fent front a les epidèmies de còlera, diftèria, tifoide, tos ferina i la famosa grip espanyola. Ignora que els resultats de la homeopatia varen ser clarament superiors als de la medicina oficial, com queda ben acreditat en varis registres de l’época. Dubto bastant que només amb efecte placebo, davant d’aquestes malalties, es poguessin aconseguir bons resultats.
Joan Mora. http://www.joanmorahomeopatia.com/2010/11/arran-de-la-contra-del-16-de-novembre/ 
Segons Monvoisin, ens hem de remuntar als orígens de qualsevol idea, i veure si aquesta serveix per enriquir a algú. Doncs bé, crec que en el cas de les farmacèutiques tradicionals  hi ha encara molts més interessos econòmics amagats, i molts descaradament evidents, i  per tant, em sembla que Monvoisin s'equivoca en una cosa: el seu objecte d'estudi és massa estret, limitat a les ciències que, de fet, encara no han assolit el seu estatus de ciència i no exerceixen una influència prou potent sobre les nostres decisions. Crec que valdria més la pena dirigir la nostra reflexió en general als prejudicis que fins i tot metges, i científics puguin tenir. Encara diria més: el mateix mètode científic, que ell deixa intacte, i que fa servir com a criteri,  pot ser a la vegada objecte de crítica, com ho ha estat per exemple per pensadors arraconats com Ivan Illich, Feyerabend o el mateix Foucault.  Res ni ningú hauria d'escapar de l'objectiu escèptic, així com tampoc economistes, periodistes, sociòlegs, politòlegs, etc.  Però té raó en una cosa: no es tracta de no creure en res, sinó de veure que podem desmpallegar-nos de certes creences si creiem que aquestes ens perjudiquen, de veure que podem passar sense elles. Com ell mateix diu a l'entrevista, "Si verifiquéssim les nostres creences amb rigor, la zetètica canviaria el món, perquè la raó és revolucionària". 

dimarts, 27 de juliol del 2010

ELS CONCEPTES I ELS COTXES


«El meu mètode consisteix invariablement a arrancar des de quelcom vague però problemàtic, quelcom que sembla indubtable però que no puc expressar amb precisió. Segueixo un procés semblant al de qui contempla quelcom, primer amb l’ull nu i després examinant-ho amb un microscopi. Descobreixo que, parant-hi esment, apareixen divisions i distincions allí on res d’això no era visible al principi, exactament com un microscopi permet apreciar bacils en l’aigua impura, cosa que no podríem fer sense ell. Hi ha molta gent que menysprea l’anàlisi però sempre m’ha semblat evident que, com en el cas de l’aigua impura, l’anàlisi ofereix nou coneixement sense destruir res del que era prèviament conegut. Això s’aplica no tan sols a l’estructura dels objectes físics, sinó també a la dels conceptes i pràcticament en el mateix grau (...) La creença en aital procés constitueix el meu prejudici més fort i inamovible envers els mètodes d’investigació filosòfica».
B. RUSSELL / L’evolució del meu pensament filosòfic.

dissabte, 4 de juliol del 2009

LA LLUM DE VOLTAIRE I EL SILENCI DE WITTGENSTEIN

En el temps de la Il.lustració va nèixer la idea que l'ésser humà, mitjançant la raó, podria arribar a il.luminar fins l'últim racó de l'univers. Res restaria sense explicar, ni tan sols les intencions divines, tan racionals com les humanes. És el temps de les lògies i dels maçons, de la racionalització de la religió, del déu matemàtic, de la confiança i l'optimisme en l'abast de les capacitats humanes. Tanmateix, des de l'antiguitat hi ha hagut veus properes a l'escepticisme com les dels sofistes Protàgoras o Gòrgias, o bé Guillem d'Ockham a finals de l'Edat Mitja, o Hume ja posterior a aquest gravat, que han advertit dels límits de la raó. Hi ha racons que sempre quedaran a les fosques. I és aquí, en el límit, on, com diu Wittgenstein, ja no podem dir res, on val més callar. De fet, aquest buit l'acaba omplint la religió i les creences. Potser és que no suportem el silenci de Wittgenstein.

La imatge correspon a un gravat de l'obra de Voltaire Elements de la filosofia de Newton, de 1738, on la filosofia, a la dreta de la imatge, tradueix l'obra de Newton. El manuscrit de Voltaire, assegut a l'escriptori, és il.luminat per una llum divina que sembla provenir del mateix Newton, elevat a l'esquerra. Aquesta llum és reflectida pel mirall que sosté una musa, la Filosofia, caracteritzada com l'Emile du Chatelet, traductora de l'obra de Newton, col.laboradora i dona de Voltaire.