.webp)
El que avui coneixem com a ideals d’esquerres sorgiren a principis del segle XX per oposar-se a aquesta forma política, l’estat, que no era més que una calcificació de les estructures absolutistes, però reformulada i justificada per un discurs modern i racionalista. Contra aquesta disfressa racional i suposadament democràtica, l’anàlisi marxista i anarquista pretenia desemmascarar l’estat com una institució creada amb una doble intencionalitat: per una banda, conformar una estructura de poder al servei de l’economia capitalista, una eina per provocar guerres, conquerir, espoliar, produir i exportar, legislar per protegir les empreses properes al poder, mantenir l’estructura familiar i educativa per produir soldats i mà d’obra,... En aquest sentit, res de nou respecte de l’absolutisme. Però per altra banda, la disfressa moderna li aportava a l’estat una segona funció: legitimar la seva pròpia existència adoptant una forma liberal democràtica que permeti els individus triar el color del govern d’entre una paleta preestablerta de colors, però sense qüestionar en cap cas l’estructura mateixa o fins i tot l’existència d’aquest estat i d’aquest sistema capitalista, de manera que allò que es pot votar no suposi mai una veritable tria del model, sinó l’elecció del color que l’haurà de gestionar.
Dins d’aquest estat, el concepte «esquerra» adopta un sentit diferent. Implica l’esforç d’adaptar aquest invent que li és estrany (l’Estat) a les necessitats i demandes de les classes populars. Ara bé, acceptant les normes del joc «democràtic», està limitada a parlar i obrar en els termes del capitalisme, caient així en evidents contradiccions, però a canvi d’assolir millores com un sistema sanitari públic i universal, una educació pública i universal, un sistema de subsidis per situacions d’atur o discapacitat, drets laborals i sindicals,... Evidentment, però, es tracta de mesures sempre tolerades per aquesta estructura despòtica semblant a un virus, que apreta però no ofega, perquè necessita treballadors i consumidors per continuar creixent.
Però ara, aquest virus necessita ofegar més. Ja no només els països conquerits i espoliats, sinó les metròpolis, el seu propi origen. Ara la dreta ja no pot ser tant tolerant amb els ideals d’esquerres. Ha de fer un pas més. Fins i tot més enllà d’ella mateixa. Veient que el seu vestit de feixista conservador ultradretà és una recepta ja caducada i democràticament poc atractiva, adopta noves formes, fórmules més comercials, amb ingredients que tradicionalment havien estat de l’esquerra, i les adapten als seus interessos estratègics. Per exemple, l’alt-right, una dreta de consum ràpid, ideal per adolescents, descarada, que recorre a la provocació, els mems, la sàtira i el xoc digital directe, per difondre un discurs supremacista blanc, antifeminista i nacionalista. Però per qui no vulgui deixar de ser progre, també hi ha la nova dreta (o la dreta 2.0): democràtica, feminista, gay-friendly. Es vol guanyar les persones que, precisament gràcies a la força dels moviments d’esquerres, havien guanyat drets laborals i de gènere: la classe mitjana i el col·lectiu homosexual. Imitant també les dinàmiques d’esquerra en la seva suposada postura crítica amb les elits, juga al debat parlamentari per minar-lo des de dins i, el més perillós: juga a defensar els moviments feministes i LGTBI minant-los també des de dins. Com? Pretenent defensar els drets de les «dones naturals» contra les persones no binàries o les trans, així com els dels homosexuals contra una suposada invasió de persones provinents d’altres cultures homòfobes, com si entre aquestes persones no hi poguessin haver també homosexuals o dones que fugen d’estructures patriarcals.
Però el que ens hem de preguntar és: més enllà de la seva hipotètica veracitat, aquests discursos responen a preocupacions sinceres? Evidentment que no. Són problemes creats. Els mateixos que han estat provocant les guerres a l’Europa de l’Est o a l’Orient Mitjà són precisament els que han pretès «salvar» i «reconstruir» els països devastats per tal d’apropiar-se de les seves estructures econòmiques. Els mateixos que han impulsat la globalització i han provocat les crisis econòmiques que han ofegat les classes mitjanes són les que ara ofereixen «solucions finals» com l’expulsió dels immigrants que, per altra banda no tenen cap intenció de portar a terme. Els mateixos que promouen polítiques antiimmigració són els més interessats en produir migracions massives de persones a través de guerres i espolis, perquè al capitalisme li calen persones apàtrides i desprotegides, perquè el sistema necessita mà d’obra més barata encara. I si entra en conflicte amb la mà d’obra de les metròpolis encara millor: tindrem una societat on els pobres estaran dividits i enfrontats entre ells, així com les feministes i les persones LGTBIQ+.
Mentrestant, els artífexs del capitalisme es nodriran d’aquest odi per justificar les seves guerres, que tan rentables els resulten per continuar espoliant i, el més important: per amagar la desregulació de drets laborals que ells mateixos han promogut i per justificar el desmantellament dels sistemes públics i universals d’atenció social, sanitària i educativa. Aquests sistemes no han col·lapsat per culpa de la immigració, sinó per les retallades i l’infrafinançament que estan patint des de fa dècades, i que responen precisament al pla orquestrat per aquestes mateixes organitzacions ultradretanes, neodretanes i alternodretanes. Amb quina finalitat? Que els estats tornin a la seva essència capitalista i no destinin diners a aquests serveis cap a la ciutadania, sinó cap a la despesa militar.
Les guerres no les comencen les persones, ni els pobles. Les comença el poder, que actualment és el capital. Aquesta, i no cap altra, és la principal missió de la nova dreta, sempre aliada amb el capital, i no amb cap comunitat de persones, encara que els seus promotors no sempre en siguin conscients.
Imatge: Eclipse of the Sun, 1926 George Grosz - Heckscher Museum of Art
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada