Hi havia una vegada una societat on la tecnologia s’havia anat
introduint a la vida social i privada de les persones. Aquestes,
gairebé sense adonar-se’n, van viure la progressiva tecnificació
de les seves relacions socials, del treball, de l’educació, de la
compravenda de productes, del consum àudio-visual, de la informació,
del coneixement (?), del sondeig de l’opinió pública, de la
seguretat, de la mobilitat...
Les
grans empreses proveïdores de tecnologia de la informació i la
comunicació que ho feien possible creixien cada vegada més, perquè
cada cop més individus i empreses sol·licitaven els seus serveis.
Així és com aquestes grans firmes es van convertir en tecnologies
de la vigilància, que controlaven patents, preferències, tendències
socials, opinió, i comerciaven amb dades, una matèria prima que es
va convertir en una de les més valuoses del mercat mundial.
Però
ningú deia res. Semblava que a tothom li era igual. Fins i tot s’hi
llençaven, entusiasmats per la comoditat, la rapidesa, l’estètica,
la gratuïtat, etc. Aquests productes es van anar confonent amb la
felicitat i, fins i tot, amb la llibertat mateixa. El pes del control
era tan subtil, que ningú s’adonava que era part d’un immens
engranatge, i que treballava pel poder. L’estat se’n desentenia,
ja se sap, coses del lliure mercat. Al contrari: ja feia temps que
havia anat desmuntant servies públics per deixar pas a empreses
gestores de salut, de pensions, de cures,... Davant d’això, sí
que es van manifestar alguns ciutadans, però la gran majoria van
conformar-se amb la situació, consolant-se amb el fet que en el
fons, el millor, el més còmode i el més ràpid sempre ha estat
tenir una mútua i un pla de pensions que et doni «seguretat a tu i
els teus».
Però
va arribar la pesta, i aquesta va desbordar la capacitat d’atenció
mèdica i farmacològica de l’estat. Aquesta mancança el va portar
a decretar mesures restrictives i confinaments (fins i tot de
persones sanes). La vida social es tornà encara més virtual i la
tecnologia entrà en esferes encara més íntimes. Per les
farmacèutiques florien oportunitats de negoci. Els estats s’hi
gastaren molts diners (en vacunes, no en hospitals). Però ningú es
manifestà per reclamar farmacèutiques públiques, ni per alliberar
les patents dels medicaments, ni per augmentar la despesa pública en
recursos hospitalaris,... sinó contra l’ús de la mascareta.
Mentrestant, el preu de l’electricitat i dels combustibles es
disparava, assolint cada dia rècords històrics, però tampoc ningú
sortia al carrer per això.
Fins
que l’estat decretà que caldria demanar un passaport vacunal per
entrar a bars i restaurants, amb l’absurd argument de protegir els
vacunats (en teoria «protegits per la vacuna») dels no-vacunats (en
teoria «no protegits per la vacuna»). A través dels
mitjans-altaveu, el sil·logisme s’anava repetint fins a l’absurd:
[«amb passaport» = vacunat = sa = no contagiós = solidari] ergo
[«sense passaport» = no vacunat = malalt = contagiós =
insolidari]. Davant d’aquest absurd, hi van haver dues reaccions
igualment absurdes: una part de la població va llençar-se en massa
cap als vacunòdroms (de cop i volta, la seva llibertat per anar al
bar era més important que la de no vacunar-se), i una altra part es
va manifestar indignadíssima per la manca de llibertat que aquesta
mesura suposava: la «llibertat» d’entrar als bars i restaurants.
El
resultat fou, per una banda, un penós assaig de control social per
forçar una població infantilitzada a fer allò que socialment era
més «útil», i, per l’altra, una mostra d’infantilisme d’una
part de la població en manifestar-se per una suposada llibertat,
quan la seva llibertat i privacitat autèntiques ja feia temps que
estaven venudes a preu de saldo al mercat dels big data.
Mentrestant,
aquells qui reivindicaven «VACCINES OUI, BIG BROTHER NON» no sortien
als mitjans. Tot allò que no es pogués reduir o simplificar a un
dels dos extrems («negacionista» o «covidià») era com si no
existís. Potser perquè era l’opció més perillosa, potser perquè
feia pensar.
Simone Weil: «Una obligació no reconeguda per ningú no perd res de
la plenitud del seu ésser. Un dret no reconegut per ningú no és
gran cosa.»
Les
estructures polítiques liberals han comportat les desigualtats del
nostre temps, precisament perquè estan fonamentades en la declaració
dels Drets Humans. Amb l’intent de posar fi als règims
absolutistes fonamentats en el poder diví, es pretenia entrar en una
nova era on el poder estaria legitimat sobre la base de la raó: com
a éssers igualment racionals, els homes (categoria que, com van fer
notar Mary Wollstonescraft o Olympe de Gouges, només incloia els
varons) havien de ser igualment subjectes dels mateixos drets. Calia
constituir l’Estat, doncs, que fos el garant d’aquests drets. Els
individus, un cop han escollit els seus representants, ja han acabat
la seva funció política, és a dir, ja no han d’actuar més per
defensar els seus drets i entren en un estat passiu on, simplement,
han de procurar no interferir o infringir els drets dels altres, i
esperar que els altres no infringeixin els seus. En cas que ho facin,
l’Estat fa de corrector, activant els mecanismes de càstig.
Primera fase de la des-responsabilització de l’individu.
L’oblit
de les dones no és pas poc important. Fins fa molt poc no podíem ni
tan sols escollir aquests representants. Tampoc hem estat mai de
facto subjectes de drets, des del moment que es dubta menys de qui
diu que li han robat la cartera que no pas de la que diu que l’han
violat. Les dones no han estat subjecte de drets al mateix nivell que
els varons, com tampoc els individus d’altres races. Per tant,
aquest ideal liberal no ha estat universal de bon principi, només en
aparença.
Però
el problema no s’arregla incloent dones i individus d’altres
races en l’univers dels drets. Per molt que l’Estat legisli a
favor d’aquests drets, això no implica necessàriament que tots
els individus els puguin exercir per igual. Tothom té dret a una
vida digna, però si no en té ni cinc és evident que no podrà
exercir aquest dret sense que es pugui acusar directament algú
d’haver-li-ho impedit. És un sistema perfecte per no haver de
buscar responsables. Segona fase de des-responsabilització dels
individus sobre la vida dels altres i de la seva pròpia.
En
aquest punt, l’Estat es pot tornar paternalista i reparar les
desigualtats fent una redistribució de la riquesa, és a dir,
imposant unes obligacions als individus més afavorits per tal de
compensar els més desafavorits. Per això li cal ampliar la
maquinària burocràtica que, a manera de castell de Kafka, es
converteix en un laberint de l’absurd per a molts individus. Neix
una nova classe social: la classe buròcrata. Per si mateixa, una
classe d’individus que, com a peces de l’engranatge, executen desproveïts de tota responsabilitat i es limiten a fer complir
normatives i reglaments que ningú sap ben bé qui ha dictat ni per
què s’han aprovat. Comprovar-ho seria una tasca massa feixuga, i
no portaria enlloc. Tercera fase de des-responsabilitació i caiguda
en el nihilisme.
Però,
com diu Simone Weil, el principal problema dels drets és que són
subsidiaris de les obligacions. El dret passiu de ser respectat depèn
que els altres s’esforcin i actuïn per fer-lo efectiu. Depèn de
com s’estructurin les relacions socials. No és tant que un
individu tingui uns drets on la societat no hi pot interferir, sinó
que la societat té l’obligació d’intervenir per tal que
l’individu pugui exercir els seus drets. Si no hi ha uns deures
exigibles, els drets es converteixen en paper mullat. Cal passar de
la Declaració dels Drets Humans a una Declaració dels Deures
Humans.
Entrevista
fictícia a Hannah Arendt, una filòsofa alemanya que deia que no era
filòsofa, i que va haver de fugir del seu país a mitjans del segle
XX per ser qui era.
-
Sra. Arendt, creu que la política és un bon mitjà per aconseguir
la llibertat?
En
la pregunta que em fas pressuposes que la llibertat és alguna cosa
més enllà de l’acció política, un producte de l’exercici
polític. Per respondre aquesta pregunta em caldria aclarir primer
què entenc per política i què per llibertat.
-
Comencem per definir la llibertat, doncs?
Quan
parlem de llibertat, tendim a pensar en una esfera interior
d’autocontrol. Es reivindica la llibertat de consciència, de
pensament, religiosa,... com un espai íntim i apartat de la nostra
vida social. Tendim a pensar-nos com a agents dobles: jo visc així,
i treballo aixà, però sóc lliure de pensar i creure el que vulgui.
També tendim a pensar que com menys incideixi la societat i la
política en la nostra vida, més llibertat tindrem com a individus.
-
I això no és ser lliure?
No.
Per mi no es pot ser lliure portes endins, sinó que requereix sortir
fora. Ser lliure és actuar, i amb això no vull dir ni treballar ni
produir. Vull dir entrar en el terreny del joc social, en relació
amb iguals, i atrevir-se a posar-se en el lloc de l’altre, a
entendre punts de vista diferents del propi, posar en risc les
pròpies opinions.
-
Això ens porta a la definició de política, doncs?
Sí.
Crec que la política és justament això, i no allò que fan els
polítics. La política s’ha de fer des de l’amistat, des de la
relació entre iguals, des de la voluntat d’entendre l’altre.
-
Tanmateix, abans d’actuar cal pensar, i pensar per un mateix és
una condició per ser lliure, oi?
És
clar, però ser lliure no és pensar el que vulguis i prou. La
llibertat de pensament és llibertat quan busquem un moment de
solitud en què ens replantegem allò que la majoria accepta de
manera irreflexiva, fins i tot si això implica destruir les nostres
pròpies opinions i prejudicis.
En
aquest sentit el pensament és absolutament necessari perquè és
perillós, i perquè el no-pensament és encara més perillós.
Pensar és destruir allò que molts accepten i diuen irreflexivament
(sense pensar). Això per a alguns és molt perillós, podria fer
trontollar les seves pròpies conviccions. Abstenir-se de pensar és
l’obediència: l’adhesió irreflexiva a unes normes, a uns
prejudicis, a unes ordres. L’obediència és la
desresponsabilització sobre les pròpies decisions, és
l’autoanul·lació moral.
-
L’obediència d’Eichmann va provocar moltes morts als camps
d’extermini nazis.
Un
diàleg fictici entre el filòsof Slavoj Žižek i la biòloga Lynn
Margulis
Holobiont,
Kit McAllister
Z-
Sra Margulis, entenc que els seus estudis demostren que tot el que
existeix és viu, perquè el món (podriem dir l’univers) és un
continu de microorganismes mútuament interdependents, que formen un
tot organitzat on diferents tipus de bactèries i microbis realitzen
funcions diferents i a més, en equilibri, perquè els uns
s’alimenten dels residus dels altres. Però, què són els
holobionts?
M-
Com has dit, tot (holos) és vida (bios). Els holobionts som cadascun
de nosaltres, però a la vegada són més grans que nosaltres.
L’holobiont és allò que em fa ser «jo» i a la vegada és la
negació del «jo».
Z-
Et refereixes al «jo» com a subjecte separat i contraposat al món
exterior?
M-
Exacte! L’holobiont és tot el conjunt de bacteris que fan
funcionar el teu organisme i que formen un contiuum amb el medi, pels
quals la frontera entre l’interior i l’exterior del teu organisme
és inexistent. Tu i les teves bacteris formeu una simbiosi, i per
tant sou un holobiont que no pot separar-se. Es pot dir que som les
nostres bacteris.
Z-
En canvi, en l’ideari col·lectiu, els microbis sempre han estat
els dolents de la pel·lícula. Des que l’individu humà s’ha
pensat com a subjecte, és a dir, com a ser separat del seu entorn,
ha inventat un concepte que implica la seva pròpia exclusió:
«naturalesa».
M-
És per això que afirmes que la naturalesa no existeix? Perquè és
un concepte inventat, construït com el revers d’un altre concepte
igualment fictici (el subjecte individual independent del medi)?
Z-
Exacte. Ens pensem com a éssers separats d’una natura a la qual, a
més, dins la tradició cristiana i romàntica hem atribuït
harmonia, benevolència, generositat, ...
M-
... i també com a éssers amb poder sobre ella i a la qual, com si
no en forméssim part, hem violentat i pertorbat.
Z-
Evidentment, la nostra acció ha tingut repercussions en el medi,
però des d’aquesta cosmovisió cristiano-liberal ens pensem com a
éssers culpables d’haver pertorbat el seu equilibri, i per tant
ens creiem amb el poder de retornar-li.
M-
Però els humans no som res més enllà de la natura, som individus
finits i limitats, estem incrustats en una biosfera de la qual no
podem tenir el control absolut. De fet, parlant en un sentit absolut,
els humans no existim. Pròpiament, només existeixen els holobionts.
A això es refereix Donna Haraway quan ens convida a pensar més
enllà de l’antropocentrisme, i a concebre’ns com a éssers
plàstics, permeables, híbrids.
Z-
Però aquest punt de vista és contrari als interessos del
capitalisme. Per això dic que l’ecologia és l’opi de les
masses! L’ecologia liberal parteix d’aquesta separació
home-natura, s’alimenta de la culpa que sentim per haver estat
«dolents» amb la «mare terra», i promet la salvació i la
redempció d’aquesta culpa a través del consum de productes
«respectuosos amb el medi» o «solidaris». Si una marca de cafè
et diu que per cada cafè que consumeixis donaran un euro per salvar
arbres, no només en consumeixes més, sinó que ho fas amb la
consciència ben tranquil·la!
A l’Habitació Xinesa encara queden
ecos d’una discussió inspirada per les figures de Simone de
Beauvoir i Virginia Woolf sobre la conveniència o no de distingir
sexe i gènere, i s’han barrejat amb els crits de les últimes
manifestacions que entraven per la finestra: dins la manifestació de
l’orgull LGTBIQ+ han sorgit veus crítiques que no es volien
confondre amb les de l’orgull tradicional o mainstream. També es
sentien els crits de les feministes tradicionals(1) alertant de la
dissolució de la categoria de «dona» que suposa l’anomenada llei
trans («para la igualdad real y efectiva de las personas trans y
para la garantía de los derechos de las personas LGTBI») . El soroll
ha arribat a tal extrem que he hagut de tancar la finestra per poder
pensar.
Per una banda, és veritat que a
l’extrema dreta li interessa centrar el debat polític en la
qüestió identitària (nacional, racial, sexual, de gènere,...)
situant-se en l’extrem més conservador, per així evitar parlar de
les realitats socioeconòmiques i dels canvis realment transformadors
de la societat. I és veritat que hi ha una «esquerra» que ha
caigut en la trampa d’aquest debat, i es vol situar a l’altre
extrem del ventall, però només en relació amb la identitat,
deixant intactes les estructures socioeconòmiques que produeixen les
desigualtats. És l’anomenat «capitalisme rosa».
Per altra banda, també és cert que
el subjecte tradicional del feminisme hem estat les dones. Però no
les dones en tant que posseïdores d’uns determinats genitals, sinó
les dones en tant que realitat històrica marcada per una absència
de drets construïda sobre el pretext de la debilitat i la
discapacitat intrínseques a la nostra genitalitat. Aquests pretextos
no són productes merament culturals, sinó creacions del poder, que
coarten llibertats i produeixen pobresa i esclavitud.
L’arma més potent que ha construït
la lluita feminista ha estat la distinció sexe / gènere. El sexe
biològic, la genitalitat, no ha d’anar adscrita a uns rols i unes
determinacions culturals que es construeixen al seu voltant i que són
constitutives de discriminació i d’injustícia. Si les feministes
hem lluitat per aquesta distinció, com és que ara hi ha feministes
que estan en contra del fet que es reconegui legalment l’estatut de
dona a una persona amb genitals masculins? Si creiem que només
nosaltres ens podem dir dones perquè aquest atribut «coincideix»
amb el nostre sexe biològic, què hem canviat? El subjecte polític
del feminisme només poden ser les femelles? Ja hem dit que ser dona
és una realitat històrica, no purament biològica, i com a tal és
canviant.
És clar que amb la llei trans es
poden fer trampes, com homes que es podrien fer passar per dones per
aprofitar-se de la discriminació positiva. Però també es poden fer
trampes amb la llei contra la violència de gènere, o amb les lleis
de discriminació positiva per gènere o per persones amb diferents
capacitats. La pregunta que ens hem de fer és: com lluitar contra la
coacció de llibertats, la pobresa i l’esclavitud derivades de
qüestions relacionades amb la identitat sexual, atribuïda o sentida?
No només hem lluitat perquè se’ns deixi portar pantalons i anar
en bicicleta. De la mateixa manera, no és qüestió de si un noi es
pot pintar els llavis o portar minifalda,... sinó d’això: 48% de
dones trans ha exercit la prostitució per no poder accedir a una
feina. 60% de dones trans ha sofert depressió. 41% d’intents
de suïcidi contra l’1,6% de la població general.
Torno a obrir la finestra, obro la
porta i surto al carrer, disposada a canviar d’opinió sobre la
llei quan calgui i es demostrin els seus efectes nocius.
Primer
vam canviar la calefacció elèctrica per estufes de gas butà.
Després vam decidir prescindir de la nevera i anar a comprar el
menjar diàriament. Més endavant, vam veure que havíem de
prescindir d’hores de son per poder posar rentadores i assecadores
durant la nit. També per planxar, dutxar-nos, eixugar-nos els
cabells, escalfar la casa, carregar el cotxe... De nit era més barat
fer tot això.
Però
continuàvem sense poder fer front al cost de la vida, i anàvem
mortes de son a la feina. Llavors vam prendre la decisió de començar
a viure de nit i matinada, i a dormir de dia. Això suposava deixar
la feina, però sortia més a compte que no pas pagar les despeses de
l’electricitat. A més, ens estalviàvem els diners de carregar la
bateria del cotxe per anar a la feina. Tanmateix, calia sortir a
comprar queviures, i això demanava diners i hores diürnes.
Per
això vam començar a crear comunitats on només treballaven algunes
persones, les que tenien sous més elevats, els quals es posaven a
disposició de la comunitat. Només aquests, i la canalla que anava a
l’escola, vivien de dia. Les altres vivíem de nit i fèiem torns
per anar a comprar menjar, butà i productes d’higiene durant el
dia. Vivíem, llegíem, xerràvem i treballàvem de nit, procurant no
fer massa soroll perquè els treballadors assalariats i els escolars
poguessin dormir. I quan despuntava el dia, esmorzàvem tots junts,
ens fèiem una abraçada, i cadascú continuava amb el seu torn.
I
com nosaltres, hi havia moltes comunitats que vivien per torns, al
ritme que marcaven les hidroelèctriques.
Així
fou com es van anar creant dues grans classes socials: els 100%
diürns i els semi-nocturns. Amb el temps, aquests últims vam
començar a desenvolupar mercats, escoles i altres serveis nocturns,
perquè ens resultava molt més pràctic i no havíem de perdre hores
de son per anar a comprar, a curar-nos o a formar-nos. Fins al punt
que molta gent que treballava de dia va deixar de fer-ho, ja que li
era més fàcil socialitzar-se per la nit, i també es van començar
a crear llocs de treball nocturns per cobrir les necessitats d’aquest
món paral·lel.
I
així fou com les dues grans classes socials van passar a ser com
dues espècies diferents que vivien en mons oposats: els diürns o
«cara-rosades» i els nocturns o «cara-pàl·lides». Fins ara.
Naturalment, al govern només hi ha cara-rosades que legislen conforme
als seus interessos i necessitats, com és natural. Però cada dia
som més i més cara-pàl·lides amb una organització i una economia
pròpia. Però més tard o més d’hora faran falta treballadors diürns.
Ens hem de preparar per quan ens vinguin a buscar.
Atenció!
Escolteu-me! L'apocalipsi s'atansa! El món s'acaba! Però
escolteu-me bé, perquè jo tinc la fórmula de la salvació! Primer
de tot farem servir l'energia que ens queda per substituir totes les
fonts d'energia fòssil per energia renovable: camps solars i eòlics.
La pèrdua de terrenys de cultiu serà un mal menor, que podem
pal·liar amb la ingesta de proteïnes sintètiques o insectes que
podem criar en laboratoris. Repetiu amb mi: Salvem el planeta!
Amb
aquesta energia tan neta fabricarem i carregarem les bateries dels
cotxes elèctrics per poder substituir tots els vehicles que
funcionen a base d'hidrocarburs. Com? Penalitzant aquells qui no
vulguin fer aquesta substitució. Els sentireu dir que no poden. Però
no us els cregueu: si no poden, alguna cosa deuen haver fet malament.
Cadascú té el que es mereix, i per això és just que alguns hagin
de pagar més. Repetiu amb mi: Salvem el planeta!
Amb
aquesta substitució, que jo anomeno "purificació", per a
nosaltres els purs, el ritme de vida serà el mateix, però net de
tota màcula. Si així no salvem el planeta no serà almenys per
culpa nostra. Repetiu amb mi: Salvem el planeta!
Germans,
jo us dic que cal extreure materials, transportar-los i fabricar
bateries, sí, i això requereix molta energia i molta mà d'obra.
Per sort hi ha països que, pel seu propi subdesenvolupament, cediran
els recursos del seu territori i posaran la seva mà d'obra al servei
dels purs, per una causa tan justificada com que puguem mantenir el
nostre ritme de vida de manera neta. Repetiu amb mi: Salvem el
planeta!
I
algun incrèdul dirà: i si s’esgota la matèria o la mà d'obra,
què farem? No temeu: estem dedicant moltes energies, matèria i mà
d'obra a fabricar els mitjans per fer de Mart la nostra segona llar.
Si ara a la Terra sou nets i immaculats, us guanyareu un lloc al
planeta vermell quan sigui habitable. Comenceu a partir d'ara a
guanyar-vos-el! Sigueu nets! Sigueu purs! Repetiu amb mi: Salvem el
planeta! Visca Mart!
Simone de Beauvoir: «La biologia no és destí» (El segon sexe)
Virginia Woolf: «Una
dona ha de tenir diners i una habitació pròpia para poder escriure
novel·les». (Una habitació pròpia)
(Aquest és un diàleg imaginari i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència)
V- Si és cert que
la biologia no és destí, llavors el cos amb què naixem no
determina el nostre rol social, ni la nostra orientació sexual, ni
la feina que podem fer, ni els nostres gustos estètics ni
gastronòmics, ni la nostra manera de vestir, ni tan sols el nostre
nom!
S- És clar, el cos
és una font de sensacions, una possibilitat de reproducció i
l’abric de la consciència. Però aquesta consciència es forma per
la interacció social. Per això distingim «sexe» com a categoria
biològica i «gènere» com a categoria social.
V- Però si realment
la biologia no és destí, llavors el sexe no hauria de tenir cap
significat social a priori... hauria de ser socialment
in-significant!
S- Efectivament,
aquest ha estat el camp de batalla del feminisme durant desenes
d’anys, i ho continua sent.
V- Així en una
situació feminista ideal, les etiquetes «home» i «dona» no
haurien de significar res més que les característiques biològiques
sexuals. Haurien de ser equivalents a «mascle» i «femella», i
quedar completament lliures d’estereotips i de rols preassignats.
S- Sí, així com
«humà» és, simplement, la designació d’una espècie biològica,
i és una etiqueta que s’aplica independentment de distincions de
cultura, llengua, rol social, etc.
V- Llavors, el
gènere és una categoria innecessària. Si ser home o dona no
determina absolutament res, per què algú hauria de voler deixar de
ser home o dona, quan aquestes etiquetes ja no siguin gàbies?
S- Estàs doncs en
contra del canvi de sexe?
V- No pas en contra.
Cadascú és lliure de fer el que vulgui amb el seu cos, o de
designar-se com vulgui. Però no té res de revolucionari. Perquè,
què té a veure això amb la lluita per la llibertat dels homes i
les dones?
S- Que cadascú
pugui decidir sobre el seu sexe és revolucionari.
V- Crec que no. Fer
un canvi de sexe amb el pack de gènere incorporat és reproduir els
estereotips del binarisme de gènere. Per què canviar l’etiqueta
«noi» per «noia», si hem quedat que aquestes etiquetes no haurien
de tenir cap rellevància social? Revolucionari seria que hi
haguessin nens que es designessin nens i es fessin dir Laura, per
exemple, i els agradés pintar-se les ungles. O noies que es
designessin noies, però que es fessin dir Antoni, per exemple. Jo
sóc una dona, i la meva gàbia no és el meu cos de dona, sinó allò
que la societat espera d’una dona. Per ser lliure no necessito
canviar de cos, només necessito una habitació pròpia.
-
Vols dir de la cotilla, la faldilla, els talons, les mitges.... en
fi, les creacions del patriarcat! Però si això ja no es porta,
dona! Ara les dones vesteixen «unisex»!
-
No, vull dir que estic farta d’aquest vestit de víctima que m’ha
fet el feminisme aquest de Twitter!
-
El del #MeToo?
-
«Yes». No vull anar sempre vestida de víctima, no m’hi sento
còmoda, no és el meu estil.
-
Llavors negues la violència de gènere? Creus que les dones no som
víctimes del patriarcat?
-
Ni una cosa ni l’altra. És clar que el patriarcat genera uns rols
molt marcats entre homes i dones, es sustenta sobre el sexisme i
legitima la violència de gènere. Hi ha una violència que
s’exerceix sobre les dones pel sol fet de ser-ho, i no només això,
sinó que les culpabilitza i responsabilitza d’una situació que
elles no han creat.
-
I doncs?
-
Però no tots els homes són maltractadors, també n’hi ha de
maltractats i violats (per homes, sobretot), ni totes les dones són
víctimes. També hi ha dones col·laboracionistes. Mares que
consenten i donen suport als seus fills maltractadors. Mares que
adverteixen a les seves filles que no destaquin, que no surtin soles,
que no es mostrin massa masculines, o massa femenines,...
L’estructura del patriarcat és molt complexa, i el MeToo em sembla
un vestit massa simple, massa comercial.
-
Precisament, la seva simplicitat ha afavorit la seva difusió, i ha
estat la clau de l’èxit.
-
Exitós sí, i al principi m’agradava, perquè va ser una
oportunitat per moltes dones per apartar la vergonya i deixar anar la
ràbia. Però posar-lo com la línia principal del disseny del
feminisme trobo que no és gens afavoridor a la llarga. Ser víctima
no et fa millor. A més l’aspecte de víctima el trobo massa
convencional; és el que tota la vida s’ha esperat d’una dona:
debilitat i victimisme. I ara vinga! Totes a posar-nos el vestit del
MeToo, a veure qui és més víctima. No trobes que és una
banalització del sofriment d’aquelles que cada dia pateixen
violència, no només física, sinó psicològica, econòmica i
social? Segur que les que ho han patit més no van «porai»
presumint de vestit de víctima. Ja no volen ser més més víctimes.
El que volen és deixar de ser-ho!
Taula rodona: La Confiança en la ciència
(divendres 5 de març a les 19:15h)
Moderadora: Meritxell Calderó
Intervencions: Francesc Núñez i Josep Maria Forné.
1. Les vacunes, és a dir la
ciència, ens donen llum de sortida del túnel. És la ciència la
nostra salvació?
En la pregunta ja hi ha uns supòsits
implícits, que crec que s’han d’aclarir:
1. Quan diem «Les vacunes, és a
dir la ciència»: no
és ben bé el mateix.
Les vacunes són el producte de la investigació farmacològica, i la
farmacologia és una pràctica d’investigació empírica en el
context d’un un sector empresarial molt potent i amb expectatives
de generar benefici. Ho dic perquè aquest gran i beneficiós invent
de les vacunes, no sempre es desenvolupa i s’aplica amb criteris
estrictament científics1,
tan per a bé com per a mal, i la seva eficàcia depèn en gran part
d’aquests factors externs.
Hi ha investigadors que afirmen que la
medicina no és una ciència, sinó una pràctica que es basa, entre
altres coses, en els sabers i la tecnologia que produeix la ciència.
Per altra banda, la ciència és una episteme, un discurs teòric
molt relacionat amb el poder, com ja parlarem, i un discurs teòric
que produeix veritats provisionals.
Per què provisionals? Qualsevol que
hagi indagat en la filosofia de ciència haurà vist que el realisme
és problemàtic, és a dir, és ingenu pensar que la veritat
científica és una fotografia fidel de la realitat2.
És clar que la ciència es basa en evidències empíriques, però
prèviament seleccionades, mesurades i enunciades en els termes de la
teoria que volem demostrar. Per altra banda, aquesta demostració
sempre està en risc de ser desmentida per una observació posterior
o un canvi d’episteme, per això diem que la ciència no produeix
veritats absolutes ni remeis miraculosos. Això seria caure en el
cientifisme. Per cientifisme vull dir la concepció de la ciència
com un saber infal·lible i que es postula com a única perspectiva
vàlida sobre la realitat i la pràctica. Aquesta actitud, que tants
de favors està fent a l’aparició de teories conspiranoiques i
negacionistes, la contraposo a la ciència benentesa.
Per altra banda, tampoc hem d’oblidar
que la medicina, en
especial
l’epidemiologia, és una pràctica social. I sovint menyspreem les
ciències socials a l’hora d’abordar qüestions mèdiques i
científiques. En definitiva, no podem afirmar que sigui una ciència
exacta, ni un discurs pur i unidimensional.
2. «La nostra salvació?»
Caldria aclarir el terme salvació, perquè afirmar que sí , dir que
la ciència és la nostra salvació, seria elevar-la a un grau
religiós i sagrat i això seria, un cop més, caure en el
cientifisme.
Nostra? De qui? De tota la humanitat?
De l’espècie? Del món occidental? De la nostra forma de vida? De
l’economia (entesa sota la forma del capitalisme)?
I la salvació de què? de la mort?
del patiment? de l’extinció?
Com a individus, la nostra mort és
un fet inexorable. Com a espècie, estem destinats a l’extinció,
més aviat o més tard. Però tan en la crisi climàtica com en la
pandèmica, el discurs s’ha centrat en això, en la supervivència
i els drets de les generacions futures (Hans Jonas). I crec que això
només és una de les dimensions del problema.
Crec que només tindria sentit parlar
de la nostra «salvació» com a societat. Una societat que té una
determinada forma d’existència i de relacions de poder. Això no
depèn exclusivament de la ciència. Depèn de com es conformin les
relacions socials. Podem
parlar de salvació en el sentit de:
si com a societat som capaços de generar estructures de suport mutu
i de garantir la vida digna per tothom, o per contra si aprofundirem
en la formació de ciutadans de primera i segona o tercera categoria.
Si la ciència no serveix per crear aquestes condicions dignes en un
context de solidaritat, la ciència no és cap salvació de res.
2. Els anys 70 i 80 del segle
passat van aparèixer diverses filosofies que demostraven la
vinculació entre la ciència i el poder. Podem sospitar de nou en
aquesta vinculació avui? Cal combatre el negacionisme i/o les
medicines alternatives per no científiques? Com?
No crec que mai s’hagi deixat de
sospitar sobre la vinculació entre ciència i poder. Crec que
després
de les anàlisis d’autors com Michel Foucault o Ivan Ilich gairebé
ningú s’atreveix a obviar aquest enfoc de la medicina o la ciència
com a discurs de poder, com a estructura que conforma les relacions
socials
i ara podríem dir també internacionals.
Foucault, a més, posa en evidència els mecanismes i engranatges
d’aquest discurs amb la realitat social: no només se serveix de
l’hospital o el manicomi, sinó en general d’institucions de
control social, com l’escola (es vacunen alumnes i també mestres,
es fan xerrades de la marató), el sistema penal (tipificant els
delictes contra la salut pública), els mecanismes jurídics (a
l’hora d’establir drets en funció de carnets vacunals, per
exemple,...). Aquesta
anàlisi no incideix en
la bondat o maldat d’aquesta màquina, sinó en el seu estatus
ontològic. Crec que després de Foucault, no es pot abandonar aquest
enfoc ni es pot negar aquest fet ontològic: la ciència no només
existeix com a discurs teòric, sinó que forma part de l’engranatge
del poder.
Sobre si cal combatre el
negacionisme o les medicines alternatives?
Les medicines alternatives no les
posaria al mateix sac
que el negacionisme, perquè al darrera hi ha motivacions diferents,
tot i que puguin coincidir en una mateixa persona.
En
primer lloc, quan
parlem de pseudociències hem de tenir molt clar que:
- si existeix una pseudociència és
perquè existeix la ciència (criteri de demarcació)
-
Que
no
existeix un mètode científic universal i ahistòric. Aquesta visió
és fruit d’una manca de perspectiva històrica, filosòfica i
social sobre la ciència.
-
Que l’èxit
de les pseudociències respon a un
problema cognitiu que té que veure en
com els individus poden entendre aquesta pràctica científica:
Per exemple, la imposició de les
vacunes o del discurs científic en general pot suposar per als
individus una negació el dret a dubtar de l’efectivitat i
conveniència d’una determinada vacuna o mesura, sense que se’ls
titlli d’antivacunes o negacionistes. Les persones han de tenir
dret a saber i a dubtar (les actituds científiques per
excel·lència). 3
Allò que porta les persones a confiar
en les pseudociència és justament la seva desconfiança en la
ciència per diferents causes: per la seva prepotència, acriticisme,
lligam amb el poder, o mancances en el sistema d’atenció
sanitària. 4
Si la gent es sent desatesa, busca atenció.5
Si la ciència i el seu mètode no
s’explica bé, i el més important: si la ciència no s’explica
des del respecte cap al dret a dubtar (ja no dic llibertat de
pensament) i des de la humilitat de ser una disciplina rigorosa però
limitada, de
ser un
saber que genera tants interrogants com certeses, i si no posem tots
el mitjans a l’abast per crear una atenció sanitària òptima,
creixerà l’adhesió a les pseudociències. Cosa que tampoc crec
que sigui un perill de moment. No hi ha un important percentatge de
la població encegada pel fanatisme cap a les pseudociències. Per
què se’n parla com si fossin una amenaça?
La
batalla ciència - pseudociència és una falsa batalla. És més un
espectacle mediàtic de difusió i reforçament de la ciència com a
discurs de poder, que no pas un discurs crític. Però és una
tendència dins del camp de la divulgació científica. 6
Per altra banda, el conspiracionisme i
el negacionisme són corrents que s’aprofiten d’aquesta
prepotència i d’aquests buits cognitius i atencionals que deixa la
ciència: si tenim buits de comprensió, intentem omplir-los. És la
ment humana: volem saber per naturalesa, com deia Aristòtil.
Per tant, crec que sí, que s’ha de combatre
el negacionisme, perquè és oportunisme, perquè és un moviment
polític de tendència reaccionària d’extrema dreta que s’aprofita
d’aquests dubtes i desconfiances que genera la tecnociència.
Però també cal combatre el
cientifisme, perquè menyspreant
el dubte
titllant-lo
de
negacionista o antivacunes, està fomentant el negacionisme o els
moviments antivacunes.
Si el negacionisme i les
pseudociències s’alimenten de la desconfiança, la millor arma
contra el negacionisme i els moviments anivacunes és la
transparència, no evitar el debat i no deixar la medicina sota el
domini del poder econòmic. 7
No és tan una qüestió de
divulgació, que també, sinó d’actitud i de bones pràctiques
(posar la vida al centre, cures, reconeixement dels errors, denuncia
de fraus dins la mateixa ciència, transparència...) i abandonar el
paternalisme que sovint acompanya aquesta actitud cientifista. La
gent no és estúpida.
3. Hi poden haver complements a
l'esperança que ens dona la ciència ? Quins?
La pregunta pressuposa que la ciència
ens dona esperança. No veig que sigui tan obvi. Actualment la
ciència ens alerta dels perills i els riscos de la nostra forma de
vida. Hi ha molts científics que fa dècades alerten que calen
mesures urgents per frenar el canvi climàtic, en gran part causant
d’aquesta pandèmia. Davant d’aquestes advertències, no s’ha
fet res que no fos econòmicament rentable per grans empreses. Perquè
és la tecnociènia la que ens dona la falsa esperança que només
canviant productes tradicionals per productes bio-eco, sota el lema
absurd «salvem el planeta», sense transformar l’economia ni
replantejar la forma de vida, podem superar aquestes previsions
fatalistes. És la filosofia del Green New Deal Europeu, que proposa
un creixement verd, sense qüestionar la mateixa idea de creixement.
8
El mateix amb ocasió de la pandèmia:
En aquest context, les grans
empreses estan jugant un paper semblant al dels bancs durant la crisi
financera de 2008: en un moment d’alta incertesa es beneficien de
la política pública i són rescatades. 9
El passat 24 de març de 2020,
arran dels impactes
del coronavirus, el BCE va habilitar una ampliació del programa de
compra de bons sobirans
i corporatius amb 750.000 milions d’euros, anomenada Pandemic
Emergency Purchase Programme (PEPP).
Amb aquest moviment el BCE pretén facilitar
encara més l’accés al crèdit als Estats i les corporacions.
D’aquesta ampliació en la compra de bons se n’estan beneficiant
empreses com Total, Airbus, Shell, Akzo Nobel, E.ON, OMV, Carrefour o
Suez i més de 50
transnacionals. En
aquesta llista també hi ha empreses espanyoles com Repsol, Naturgy,
Iberdrola, CEPSA i Red Electrica. Aquestes són algunes de les
corporacions més
contaminants de l’Estat,
tota una declaració d’intencions de responsabilitat ambiental i
social del BCE. 10
Apart
d’això, també ens trobem davant d’un altre perill, relacionat
amb el que dèiem dels mecanismes de poder: el reforçament de
l’estat en aliança amb les eines tecnològiques de control, no
només amb rastrejadors de contactes i ubicació, sinó amb les eines
del teletreball o de la digitalització escolar, gràcies a les quals
milions de dades d’alumnat i mestres estan en mans de Google i
Microsoft de forma gratuïta. Aquesta mena de tecnocràcia ens pot
portar a un context distòpic i totalitari a l’estil orwellià.
Com
a conclusió, la ciència no ens dona esperança, més
aviat crec que, segons les previsions de la ciència (benentesa), el
planeta veurà la deriva de la nostra espècie, no sé cap a quins
camins, però em temo que la propera etapa serà la de la
desigualtat.
En aquest sentit voldria fer una
referència al cartell d’aquestes Jornades, on una nena ens mira
fixament una mica enfadada (la versió escolaritzada de la Greta
Thurnberg). Però al cap i a la fi es tracta d’una nena blanca del
primer món, ben alimentada, que segurament tindrà accés a vacunes,
sistema sanitari en general, educació, habitatge en condicions de
salubritat,... . Però altres nenes que ens miren enfadades podrien
ser una futura temporera dels camps de fruiters, o un nen que ha de
menjar productes del banc d’aliments, o a qui han desnonat de casa
seva....
Penso que és una perspectiva que no
s’està posant prou sobre a taula: les qüestions sanitàries i
ecològiques són qüestions socials i no merament «científiques»,
si és que es pot fer tal divisió. I les qüestions socials les hem
d’abordar des
d’un punt de vista ètic, no científic. El que donaria esperança
és veure que la perspectiva ètica i l’actitud crítica prima
sobre la cientifista i l’economicista.
I per tant, és més aviat la ciència
ha de ser un complement per l’ètica, contribuint amb informació,
transparència, coneixement, actitud crítica.
1Per exemple, algunes
evidències demostren que la mateixa vacuna pot tenir efectes
positius o negatius en funció de les condicions socials en què
s’administra.
Han estat molt beneficioses en
general, i ens han lliurat de malalties que causen molt patiment,
com la polio o la rubeola. Però, per una banda, l’efectivitat
d’una vacuna està en l’accés de la població als sistemes de
salut (recordatoris,...) I per una altra banda, no totes les
vacunes són efectives en tots els casos, i condicions socials, NI
tampoc es dediquen diners a millorar-les.
Vacuna de la difteria:
protegeix contra la toxina, no contra la infecció. Glaxo no
inverteix en millorar-la, sinó que l’ha integrat dins una triple
vacuna: tetanos, torfesrina, difteria (Tdap), rebaixan efectivitat.
Cap d’aquestes dona immunitat de ramat: el tètanos perquè no és
infecciós, la difteria pel que s’ha dit, i la tosferina perquè
té poca memòria.
2No resisteix els arguments de
l’estructuralisme de Kuhn o la teoria anarquista de Feyerabend, i
d’aquí el sorgiment d’altres definicions de veritat científica
com el falsacionisme o l’instrumentalisme. La teoria precedeix
l’observació.
3
Problemes cognitius: La
incoherència, com per exemple: no es planteja penalitzar uns pares
que fumen a casa on viuen els seus fills, però sí als que no els
vacunen.
Per una banda la comunicació
de les evidències està sent des d’una perspectiva purament
biologicista, mentre que desapareix la perspectiva de les ciències
socials: factors econòmics i socials de la vulnerabilitat són
evidents. No tots els contagiats tenen la mateixa probablitat de
contagiar, contagiar-se, emmalaltir o morir.
4Segons
Michael Shermer es
un conocido historiador de la ciencia, actualmente columnista de
Scientific
American,
ha
estudiat les
formas mainstream
de enfrentarse a las pseudociencias. la mayoría de divulgadores
ignora deliberadamente las malas prácticas en la ciencia (o
directamente las defiende como hemos podido ver en el Caso del
OtinGate)
y no cuestionan los comportamientos pseudocientíficos propios
(estamos viendo ejemplos sobre la COVID-19 que traspasan la línea
de lo legítimamente científico y pasan a engrosar las filas del
marketing empresarial, como el reciente caso de un estudio
preliminar sobre la colchicina
que se publicitó como una solución casi milagrosa).
5
Pel que fa a la qüestió social, la iatrogenia
és un fenòmen innegable: el mal causat per la pròpia pràctica
mèdica. Quan el remei és pitjor que la malaltia.
Escèptics
https://www.escepticos.es/esceptico-digital:
Martin Gardner, una de las grandes figuras del movimiento escéptico
del siglo XX . Sagan, Asimov, Kurtz. Mario Bunge, el filósofo de la
ciencia y físico argentino que falleció el pasado 24 de febrero.
Socio de Honor de nuestra entidad, denuncia de las pseudociencias y
sus efectos perniciosos en el desarrollo de cualquier sociedad.
Stephen Toulmin (biólogo y filósofo de la ciencia).
ARP Sociedad para el avance
del pensamiento crítico. «Qieres combitir el avance del
oscurantismo y la pseudociencia? Asóciate!» 60 euros /any - edita
trimestralmente una revista llamada La
Alternativa Racional
MANIFIESTO:
¿POR QUÉ SOMOS ESCÉPTICOS?por Mario
BohoslavskyPeriodista
Científico. Alternativa Racional a las Pseudociencias : «Los
escépticos, que han luchado tenazmente a lo largo de los siglos
para sostener el reinado de la Razón -algunos al precio de sus
vidas, los más a costa de la burla ajena, el perjuicio económico,
la soledad- ven con desesperación cómo, una y otra vez, gente poco
escrupulosa negocia con la credulidad ajena.» «En
el País Vasco, por poner sólo un ejemplo, ARP logró demostrar que
el sonido proveniente de un supuesto platillo volante extraterrestre
era en realidad el canto de un sapo»
7Quan al poder, abans dèiem
que la medicina es basa en els coneixements de la ciència i els
mitjans tecnològics, però cada cop és més evident que no només
es basa, sinó que està en risc permanent de ser dirigida i
manipulada per
la tecnociència (contractes de Pfizer amb EU amb clàusules
confidencials, ...) . Els criteris econòmics primen sobre els
sanitaris. Hi ha vacunes que s’administren sense criteris
sanitaris: per què vacunar a tothom abans de comprovar si tenen
anticossos? Per què passaport vacunal? Per tornar a impulsar el
turisme i reactivar l’economia.
8
Segons Alfons Pérez, membre de l’Observatori del Deute en la
Globalització (ODG) autor
de
‘Pactes verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara‘,
(Libros
en Acción) en una entrevista a:
https://www.elcritic.cat/entrevistes/alfons-perez-la-ue-planteja-la-transicio-ecologica-obviant-els-limits-del-planeta-77488
) : Un dels mecanismes de recuperació de la UE és el programa
NextGenerationEU, que conté diferents instruments de finançament,
un dels quals és el Pla de resiliència i de recuperació, on els
països europeus poden presentar el seu pla nacional. En aquests
plans és on els estats tenen marge de maniobra per repartir els
fons, però no ha estat així. Hi ha un problema de barrera
burocràtica, de capacitat de resposta ràpida i de canals
d’informació. aquests
fons de recuperació no acabaran arribant a petites i mitjanes
empreses o cooperatives
o altres fórmules…. Pensàvem que l’economia social i solidària
podria presentar projectes, però és tanta la velocitat i
l’exigència que és molt complicat. Un cop es va saber el pla
nacional espanyol, les grans consultories van començar a fer
dossiers de projectes dels seus clients, i les
grans empreses, Endesa, Iberdrola, Petronor… van presentar les
seves pròpies propostes de projectes. Totes van proposar els seus
plans perquè saben que és una oportunitat per impulsar la seva
necessària transició energètica.
9
L’any 2014 el Banc Central Europeu va crear un programa de compra
d’actius, conegut com a Quantitative Easing, per la compra de
deute dels països de la zona euro. Poc després, va ampliar el
programa a la compra de deute de bons corporatius, cosa que només
ha beneficiat a un club selecte de 300 corporacions, entre les quals
es troben, ACS, Adecco, Allianz, BASF, Bayer, BMW, Coca Cola,
Danone, E.ON, Enagás, ENEL, ENI, Michelin, Nestlé, Peugeot,
Renault, Ryanair, Uniliver i un llarg etcètera.
En l’episodi anterior, l’home blanc poderós occidental troba una estratègia per defensar els seus privilegis heretats d’aquells temps en què era el centre del món: erigir-se com a víctima de les seves víctimes i empunyar la bandera de l’antiautoritarisme per formar un exitós moviment reaccionari. Amb la seva hàbil propaganda, tergiversa el sentit dels drets humans i els utilitza com a arma per als seus propis interessos.
Ara bé, l’èxit d’aquest moviment no va ser exclusivament mèrit seu, sinó de les anomenades «esquerres», les quals feia temps que havien derivat en un mer progressisme, i havien aigualit el seu discurs per fer-lo digerible als poders fàctics del capitalisme. Ja des del seu naixement, aquestes «esquerres» ortodoxes havien rebaixat les reivindicacions ecologistes, feministes i antiracistes a la categoria de lluites secundàries i desconnectades dels problemes «reals» de les classes populars, com si fossin un simple passatemps de les dones de classe burgesa i deixant-los en mans de les tendències liberals, que els van aigualir encara més.
Aquest progressisme dogmàtic i paternalista de les «esquerres» va confiar en l’Estat liberal democràtic de partits com una màquina de fer funcionar la societat de manera justa només amb el moviment dels seus engranatges i automatismes, fent innecessari el pensament i l’organització activa dels individus, i obviant que l’Estat és una part més de l’engranatge del sistema econòmic mundial.
Aquesta esquerra liberal-social-demòcrata havia posat el proletariat al servei del capitalisme. No quedava ni el lila, ni el verd, ni el roig. Fins que es va fer patent que aquesta «esquerra» havia deixat de banda els interessos dels homes blancs no poderosos que treballaven a les fàbriques (o no treballaven), i els de les seves famílies. I així és com aquests van començar a mirar cap a l’extrema dreta, i van començar a votar el mateix que els pijos dels barris rics.
I conte contat, al parlament han entrat!
Hi va haver un temps en què el
neoliberalisme es va disfressar d’antiautoritarisme, fins al punt
que aquest es va materialitzar en una nova forma de l’extrema
dreta.
Tot
començà quan es van confondre fets i opinions, i tot es feia passar
com a opinable. És clar que l’objectivitat total és impossible, i
a això s’agafaren aquests timadors post-moderns com a excusa per
menysprear la neutralitat i l’honestedat.
Aquesta
confusió entre fets i opinions portà alguns a negar algunes
realitats i teories que s’havien anat consolidant amb fets
contrastats: l’holocaust, la teoria de l’evolució, el racisme,
el canvi climàtic, la violència de gènere,... Tot això, deien,
era fruit d’una conspiració contra l’home blanc occidental, que
veia qüestionat el seu caràcter diví en difondre’s la idea que
provenia d’un simi! («quin fàstic! Sóc fruit de la natura!»),
que habitava un planeta que girava al voltant del sol com un planeta
més! («com pot ser que jo no sigui el centre de la creació?»), que
havia de compartir aquest planeta amb homes d’altres races! («no
sóc racista, només crec que cada raça ha de conservar els seus
trets i no barrejar-se»), i on havia de frenar el seu instint
expansiu per conservar el medi! («el canvi climàtic no és
conseqüència de la meva acció»), i que havia de renunciar als
seus privilegis guanyats històricament per igualar-se a les dones i
als homes als quals havia utilitzat per obtenir beneficis! («si són
inferiors és el seu problema, no el meu»). Quina injustícia!
El
pobre home blanc occidental va trobar una estratègia: construir-se
com a víctima de les seves víctimes, negar els fets per
convertir-los en opinió i afirmar que totes aquestes teories no són
més que una conspiració contra ell. Començà parlant de pactes
judeo-maçònics. Els fets sociològics com el gènere, la raça i la
classe social eren només productes d’una ideologia que volia
aniquilar-lo. Ben mirat, quan un s’ha cregut durant segles el
centre de la creació, és normal que ara cregui ser el blanc d’un
complot orquestrat en contra seu. Se’n diu paranoia. Amb aquesta
estratègia fins i tot aconsegueix còmplices entre alguns
col·lectius de dones i homes d’altres races i classes socials, per
formar un gran moviment reaccionari que es confon amb
l’antiautoritarisme i el llibertarisme, però que fa servir els
drets humans com una arma per defensar els seus propis interessos.
Com acaba el conte? (Continuarà)
