divendres, 11 de febrer del 2022

FILOSOFIA I ARRELAMENT

 

«Em sembla impossible imaginar per a Europa un renaixement que no tingui en compte les exigències que Simone Weil ha definit a L’Enracinement»

Albert CAMUS, Essais,1965


SIMONE WEIL: No sé per què vas haver de publicar aquelles notes... Eren reflexions que em vaig fer mentre era a Londres, treballant a l’oficina del Comitè Nacional de la França Lliure, redactant informes sobre la situació a Europa, i sobre allò que haurien de fer els francesos després de la segona Guerra Mundial per refer una França devastada moralment.

ALBERT CAMUS: Precisament perquè crec que el teu diagnòstic és el més encertat: el gran problema d’Europa és el desarrelament, i les teves propostes són imprescindibles per reconstruir un medi on els individus puguin arrelar.

WEIL: Ni tan sols qui em va encarregar els informes en va fer ni mica de cas...

CAMUS: Justament! Tu mateixa vas veure que els qui volien «refer França» ja s’estaven repartint el poder quan van veure que el final de la guerra s’atansava. Les teves reflexions eren tan profundes i escaients, i les teves propostes tan radicals i clares, que ningú que tingués el poder de posar-les en pràctica estava disposat a fer-ho, ja que hauria suposat la fi del seu poder.

WEIL: Però de què serveix una anàlisi que no pot ser portada a la pràctica? Si jo sempre he defensat, precisament, el contrari: no pas una justícia teòrica i abstracta, sinó el bé concret, basat en les necessitats de l’individu, començant per les físiques, però també les relacionades amb la vida moral.

CAMUS: Sí, vas fer un exhaustiu estudi de les necessitats de la vida de l’ànima, tan concretes com que el menjar i l’escalfor són necessitats per la vida del cos. I les vas enumerar de manera molt precisa, sempre procurant distingir la necessitat del caprici o el desig: la llibertat, la igualtat, la veritat, seguretat, ... Aquestes encara eren força acceptables per partits i sindicats, però no estaven preparats per sentir la resta: l’obediència, la jerarquia, el càstig, la llibertat d’opinió (sigui la que sigui), la responsabilitat,... Això xocava contra la correcció política de les ments més afins al capitalisme, però també contra les marxistes més ortodoxes.

WEIL: Perquè la meva visió sobre les necessitats humanes es sustenta sobre dos premisses: la primera és que les necessitats són limitades, i els capricis il·limitats. I en aquest sentit, els drets que ha defensat el liberalisme s’han entès com a capricis.

I la segona premissa és que les necessitats s’ordenen per parelles de contraris, els quals han d’estar en equilibri: així com tenim necessitat de repòs, però també de moviment, de la mateixa manera necessitem la llibertat, però també l’obediència (entesa com a consentiment a obeir unes regles). Ara bé, s’ha concebut la llibertat com el contrari: manca absoluta de responsabilitat.

De la mateixa manera, necessitem igualtat, però també desigualtat i diferència. Cadascú ha de donar segons les seves possibilitats i posició social, però també té la necessitat de sentir-se útil i esforçar-se. Cadascú necessita viure conforme a la seva diferència, però gaudir de les mateixes possibilitats que els demés.

CAMUS: Perquè aquests valors arrelin, és imprescindible recuperar el pensament polític (dic «pensament») i l’educació en la política, per refer-nos de la indiferència (ara disfressada de tolerància) i replantejar-nos el concepte de finalitat col·lectiva...

WEIL: ...i reconstruir comunitats ara disgregades, on els individus tinguin la possibilitat d’arrelar.


NOTA DEL TRADUCTOR: Aquesta conversa fictícia, basada en fets reals, s’està duent a terme mentre es desplega a Espanya el decret de la nova Llei d’Educació (LOMLOE), que suposa la supressió de la matèria de Filosofia de l’educació obligatòria i la pràctica desaparició de la matèria de Cultura i Valors, que queda reduïda a una hora setmanal a un sol curs a l’ESO. Amb això, els governants desatenen les seves obligacions pel que fa a l’educació, i el dret de tot l’alumnat a ser format filosòficament queda restringit només a aquells que segueixin un itinerari universitari.