Les llums i els aplaudiments s’apaguen. El conferenciant entra en escena amb una solemnitat teatral, al mateix temps que el logo de la Fundació i els seus patrocinadors apareixen en un «power point» que il·lumina l’escena de forma tènue, dotant el seu rostre d’una àuria de misticisme i clarividència. Amb un gest de suficiència i un cert abrandament, comença el seu «TED-Talk».
«El professor ja no ha de fer classes magistrals, ni ha de donar explicacions a classe, ni tan sols ha de formular preguntes, sinó que ha de guiar els alumnes, els quals han de fer-se ells mateixos les preguntes i descobrir per ells mateixos les respostes. Ni tan sols les escoles, ni tampoc l’administració, haurien de decidir quines matèries i continguts han de compondre el currículum. Per a què serveix la cultura clàssica? Per a què la literatura? I la filosofia o la història?... Si al final no faran servir mai aquests coneixements en la seva vida adulta i professional, no cal que aprenguin coses que no els interessen... a l’escola pública! Mentrestant, a l’escola privada continuarem forjant futurs dirigents que hagin desenvolupat la seva intel·ligència política i hagin llegit Maquiavel, puguin entendre el debat entre Fraser i Butler sobre marxisme i feminisme, coneguin la història, entenguin l’origen dels conflictes internacionals, i tinguin la capacitat estratègica, el do de l’oportunitat i la retòrica per poder convèncer els ciutadans que són els millors dirigents que poden tenir.
«Cal que l’alumnat faci treball col·laboratiu, aprengui en equip i treballi per projectes; els exàmens són cosa del segle XIX! El professor només ha de valorar la competència, no l’actitud i els hàbits de l’alumnat, ni la seva capacitat memorística o expressió escrita... a l’escola pública! Aquí no està bé que els alumnes més ben dotats sobresurtin. Han de saber baixar al nivell dels altres companys. A més, per escriure watsaps no cal ser un Cervantes! A la privada, en canvi, continuarem forjant futurs emprenedors, fomentant les potencialitats intel·lectuals i la individualitat del nostre alumnat mitjançant l’adquisició d’hàbits d’estudi i la recerca de l’excel·lència. Han de saber distingir les autèntiques obres d’art, tant com les oportunitats de negoci.
«El paper, el
llapis, els llibres, ... també són vestigis decimo
nònics! Si ja
està tot a internet, cal abandonar els llibres de text i fomentar
l’ús de noves metodologies i de les tecnologies de
l’aprenentatge... a l’escola pública! A la privada continuarem
formant futurs experts en Intel·ligència Artificial, mitjançant
una educació sense dispositius mòbils, ni pantalles, ni xarxes
socials que els causin inseguretats i destorbin la seva concentració.
Així fomentem el seu enginy i creativitat, i els fem capaços de
dissenyar nous llenguatges i programari apte per acumular dades i
informació, generar opinió pública i condicionar el consum i les
conductes de la resta de la població.
«Per construir una escola del segle XXI, adequada a la societat del segle XXI, fem que la pública dilueixi continguts i individualitats, releguem la figura del professor a un segon pla, fem que alumnat i famílies deixin de veure’l com algú que sap i el considerin un simple gestor de la intel·ligència innata dels seus fills, la qual ha d’estimular amb jocs i acrobàcies. Mantinguem les classes populars en la superficialitat de la pantalla, i reservem la comprensió del món i el coneixement de la Matrix per a les classes dirigents.»
El públic arrenca en un aplaudiment entusiasta, mostrant un cert alleujament en haver comprovat que l’educació està en bones mans, i que tot continuarà sent com fins ara.
Per pensar-hi més:
