La sala on em trobo és plena i buida a la vegada. Plena de focus, d’imatges, de flaixos, símbols i lones. Banderes, gestos, declaracions i likes. Buida de sentit, de coherència, d’autenticitat. Hi ha llum, sí, molta llum, però també molt de fum.
Em sento estranya, remoguda. És com si dins meu comencés a créixer alguna cosa que no puc controlar. És una sensació antiga, però a la vegada inèdita, que creix amb tanta urgència que no tinc prou temps de reacció per donar-li espai en la meva consciència. Tinc la impressió que estic gestant una onada que em passarà per sobre d’un moment a un altre.
Alguna cosa em cou al dors de les mans. Me les miro i veig que m’està sortint pèl i més pèl. Un pèl gruixut i raspós. Les ungles creixen, i les dels peus ja em foraden les sabates. El coll m’estreny, i l’esclat dels músculs de l’esquena m’allibera del vestit.
Aquella sensació inicial d’inquietud es converteix en un sentiment de seguretat, per l’acció una força desconeguda, fresca, pura, alliberadora.
La mandíbula demana espai per als ullals, el nas estira la cara cap endavant, afanyant-se per olorar la matèria de què estan fetes totes les coses. Les urpes s’arrapen amb força al terra i els músculs de les cuixes s’impacienten per saltar cap al cel.
La vista se m’altera, les imatges són confuses i els símbols, ininterpretables. Ara és l’olfacte la meva brúixola. Ara és una altra cosa la que busco, una altra pressa la que em mou.
L’agilitat m’acompanya en la meva curiositat ràpida més enllà de la finestra, i d’un salt em planto sobre la terra fosca i fresca. Algun motiu m’impulsa a córrer amb un objectiu molt clar i al mateix temps desconegut.
Corro i corro, no paro de córrer, mentre sento com l’aire agita els pèls de la meva esquena. M’apresso rabent, saltant sobre els focus, les mentides, les convencions, els discursos, les pors inventades, els desitjos vans, les necessitats creades, les últimes dades, els fets purs, els flaixos, els likes, els fakes,... No puc parar de córrer. Fujo del futur i del passat. Corro urgentment cap al present.
M’aturo dalt del turó, i mentre miro la lluna, de dins meu surt un udol. Busco els meus semblants. Udolo, i no paro d’udolar. Finalment sento com altres udols s’uneixen al meu, en una misteriosa forma de comunió, i entonant una estranya espècie de manifest:
«Que no ens sentiu? No sentiu els udols com us interpel·len? Escolteu! L’home és un llop... per a l’home? Mentre és home sí, però quan és llop, és un home per al llop. Què us heu pensat que és l’«Home»? Qui diu que natura i cultura són dues coses contraposades? Viure en comunitat és negar el nostre costat salvatge? És l'ésser civilitzat la nostra autèntica versió? Ser civilitzat és ser massificat! L’origen dels Estats és el contracte, o més aviat la conquesta? La convivència és exclusivament el respecte a les convencions? Què passa quan les convencions són malignes? Què passa quan els símbols són trampes? Licàntrops del món, uniu-vos!»
Escena de L'home llop (2010) ’remake’ del clàssic homònim de 1941 de George Waggner.
