Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ponències. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ponències. Mostrar tots els missatges

divendres, 25 de setembre del 2026

AUTORITAT CONTRA L'AUTORITARISME

Intervenció a la taula rodona sobre "Educació i política", dins les VIII Converses de pensament crític de les Terres de l'Ebre, el 19 de setembre de 2026, organitzades pel col·lectiu En-kontr@. La taula era formada per: Lluís Montull, Pau Urenya, Ambròs Domingo i jo mateixa, Montse Garcia Castelló.

 

Els lectors recordareu el famós tema de Pink Floyd del 1979, que deia: 

«Another brick in the wall»:
We don't need no education
We don't need no thought control
No dark sarcasm in the classroom
Teacher, leave them kids alone!

All in all, it's just another brick in the wall
All in all, you're just another brick in the wall

Una cançó de denúncia d’un sistema educatiu que deshumanitzava, adoctrinava i desindividualitzava els estudiants, que apareixen amb la mateixa màscara, com si cadascun d’ells fos tan sols un maó més del mur que separa i aïlla els individus. Sembla la banda sonora d’un assaig que, uns anys abans, el 1971, Michael F.D. Young (n. 1938),  sociòleg de l’educació britànic, va publicar sota el títol Knowledge and Control (1971), on desenvolupava la idea de l’escola com a «corretja de transmissió» de la lògica del capitalisme (avui el neoliberalisme), com una fàbrica de producció de diferències socials, en la línia de pensadors com Pierre Bourdieu, Paulo Freire y Basil Bernstein.

És evident que entre escola i política hi ha una relació, i que el fantasma de la corretja de transmissió ha estat al darrera de molts debats sobre el paper de l’educació:  Ha de formar individus útils per la societat? Ha de mantenir l’ordre social? O bé ha d’alliberar?  Què vol dir alliberar i com cal fer-ho? Es tracta simplement de no exercir cap autoritat envers l’alumnat? Un professor amb autoritat és un professor autoritari?

La resposta a aquestes preguntes serà diferent segons com entenguem el verb «alliberar», que es pot entendre de dos maneres, segons els pressupòsits que assumim:
1- l’individu és més lliure quan està fora de qualsevol tipus de relació amb la societat  (perspectiva individualista, formal, que entén la llibertat en negatiu)
2-  la llibertat només es pot donar en societat i sota determinades condicions (perspectiva materialista, comunitarista i que entén la llibertat com una cosa positiva)

De la resposta a què vol dir «alliberar», dependrà què considerem què és l’autoritat, i si es pot o s’hauria d’exercir a l’escola. El títol de la meva intervenció fa referència a la relació entre l’autoritat que pot tenir un professor, una experta, una persona sàvia,... etc., per una banda, i a l’autoritarisme com la pitjor versió de la política, aquella que nega la participació del ciutadà en la vida pública, que uniformitza, desindividualitza, etc.

Per analitzar aquesta idea, m’agradaria introduir la perspectiva de Hannah Arendt, que va pensar profundament l’autoritarisme i el totalitarisme en relació a la condició humana. Per una banda, l’autoritarisme és de fet la negació de la política: la desindividuació i la desvinculació dels individus. 
Però l’autoritat del mestre, no. Segons Arendt, encara que el professor no sigui conservador, l’educació ha de ser conservadora, perquè una revolució sigui possible. Perquè "el llegat no és un destí". Els educadors representen per al jove un món del qual n’assumeixen la responsabilitat, encara que no hagin contribuït a fer-lo, i fins i tot encara que preferissin que fos diferent.  Com a éssers natals que som, naixem en un món, en una xarxa de relacions que no hem triat, però que necessitem per actuar i créixer, i al qual, al mateix temps, hi aportem quelcom nou. En l’educació, la tasca del mestre és representar els adults i transmetre als nous el món on han nascut. Aquesta és la seva responsabilitat, perquè és una condició indispensable per tal que els joves puguin començar quelcom nou, i aquesta és la base de tota esperança i la possibilitat de la política.

Així doncs, cal distingir entre l’autoritat d’un professor i un professor autoritari, o una escola autoritària. L’autoritat del professor consisteix en la seva responsabilitat cap als nous. Fora de l’escola, però, en el món de la política, no hi ha d’haver autoritat. L’altra qüestió essencial és: com s’exerceix aquesta autoritat? Què és ensenyar? L’autoritat del professor no es basa en el seu poder, sinó en el seu saber, en el seu coneixement, i en la seva capacitat per fer que l’alumne aprengui. Aquesta comesa topa avui amb el desprestigi de la ciència i la cultura en general, i de la tasca del mestre com a transmissor de coneixements en particular. Aquesta tendència antiintel·lectualista en el món educatiu es disfressa sota l’aparença del foment del pensament crític.

És evident que un professor no ho sap tot, i també és bo que doni exemple d’honestedat i reconegui que hi ha coses que no sap. Però de fa anys ha anat quallant la idea que per educar persones per la llibertat, se les ha d’educar en llibertat. S’ha idealitzat el dubte, el fer-se preguntes, el qüestionar-ho tot,... confonent això amb la llibertat. És a dir, ha calat només una fase del mètode socràtic, la del dubte, sense captar la seva ironia, i sense tenir en compte la mateixa figura de Sòcrates: un savi que deia que no sabia res, però que només ho deia irònicament, per «enganyar», per fer caure l’altre, perquè es confiés i després veiés que està equivocat, com a pas previ per guiar-lo després cap allà on ell sap que serà millor que vagi. I no només això: un savi que donava exemple de coherència i de compromís amb la seva tasca.

Doncs bé, aquesta part de la maièutica que posa en valor el coneixement i les capacitats del mestre s’ha sacrificat en pro de la suposada llibertat, entesa com a instal·lar-se en el dubte, com a  falta de criteri. Com a escepticisme. I que consti que l’escepticisme és un exercici mental molt sa, però quan es realitza a posteriori, a partir d’uns coneixements adquirits i uns criteris de validesa adoptats amb consciència. 

En educació, doncs, (i en general quan parlem de la condició humana) no podem partir d’una llibertat inicial que cal preservar. La llibertat no apareix en el buit, ni és una qualitat que vingui donada. La llibertat és el fi. Un fi important i essencial, perquè sense aquesta, no hi ha política possible. És al voltant d’aquesta qüestió on xoquen aquelles dues posicions sobre el paper de l’educació en la transformació social: els materialistes, per qui la llibertat és un fruit que requereix d’una sèrie de condicions materials que només es poden donar en societat, gràcies a la col·laboració social, i els idealistes, per qui l’escola pot canviar les ments i transformar consciències per mitjà de pedagogies reformistes i liberals. D’aquí sorgeixen els partidaris de la corrent no directiva, de la ideologia de l’Escola Nova. 

Segons Ani Pérez, aquestes noves metodologies són artefactes inventats des d’organitzacions de caràcter privat, les quals fan una còpia adulterada dels principis de l’educació llibertària, anomenada «corrent no directiva», que parteix de 3 pressupòsits:

- Apel·lació romàntica a una essència o naturalesa humana prèvia a las relacions socials, bondadosa i cooperativa, seguint el mite del bon salvatge de Rousseau

- El mite liberal de l’individu sobirà, segons el qual qualsevol intervenció sobre la seva voluntat «lliure» s’entén com una perversa forma de coacció; ja que  individu i societat s’entenen com a dos elements separats i antagònics.

- La il·lusió  de l’utopisme, que es poden crear espais de llibertat fora del capitalisme. A aquesta última és just el taló d’Aquil·les de l’educació llibertària, perquè el resultat de la seva aplicació ha derivat en el resultat contrari: afonar en les desigualtats creades pel capitalisme. Aquell alumnat que ja porta de casa uns coneixements i unes habilitats cognitives, i que té un suport educatiu fora de l’escola prograsarà de manera molt diferent de qui no el té. 

Però, en què consisteix aquest nou paradigma?

La pregunta important  ja no es el per a què o el què, sinó el com. Tot gira, ja no al voltant dels coneixement, sinó sobre les metodologies i les tècniques. Es coneix com a “pedagogisme”.Hannah Arendt va escriure sobre el pedagogisme ja als anys 60, quan als EUA es van desterrar els mètodes educatius tradicionals d’un dia per l’altre en favor noves metodologies revolucionàries, de manera acrítica.
Aquestes suposen que la pedagogia és una ciència separada de les matèries que es volen ensenyar i, per tant, que el pedagog és algú no especialitzat que pot ensenyar qualsevol cosa. Ara bé, la font més legítima de l’autoritat del mestre és el seu saber, no entès com a acumulació d’informació, sinó com a facilitador de la comprensió. El pedagogisme, doncs, suposa treure autoritat al mestre: el desautoritza.

Un altre pressupòsit d’aquestes metodologies és el pragmatisme o la substitució de l’aprendre pel fer: el professor ha de transmetre habilitats, competències, i no «coneixement mort». Ara bé, es pot ensenyar sense educar, però no es pot educar sense ensenyar: una educació sense aprenentatge és buida.

Per Arendt, aquest paradigma desterra els joves del món, pretesament en favor de la seva llibertat o felicitat, i no se’ls prepara per habitar-lo, i per tenir l’oportunitat d’aportar-hi quelcom nou i transformar-lo. Aquesta opció significa negligir la responsabilitat i traspassar-la als joves; assumir que el món dels joves és un món apart que hem de deixar que ells mateixos governin, traslladant-los la responsabilitat de la seva pròpia gestió. Sota la pretensió de fomentar la seva llibertat i el seu esperit crític. Però és absurd pensar que els nens poden rebutjar l’autoritat educativa com si fossin una minoria oprimida per una majoria adulta. Això és fals, això no passa!  Segons Arendt, quan el nen s’emancipa de l’autoritat de l’adult, no s’allibera, sinó que queda subjecte a l’autoritarisme del grup o del determinisme social. I això sempre resulta pitjor per als més desafavorits.

Com a promotors d’aquest paradigma, algunes iniciatives privades han contribuït a difondre la idea que el mal funcionament de l’escola és sobretot un problema metodològic. I també han adobat la idea del solucionisme metodològic: les noves metodologies ofertades i facilitades «altruistament» per diferents fundacions en forma de formació, creació de gurús i de software, seran la solució al fracàs escolar i social, l’atur, la desinformació,… Solució que passa per treballar per projectes, aprenentatge cooperatiu, i digitalització, amb l’únic objectiu del desenvolupament de les competències.  (Fàbrica de treballadors, no de lliurepensadors). Així és com els principis de l’educació llibertària s’han girat contra ella mateixa i s’han posat al servei dels interessos de l’economia neoliberal.

Segons Ani Pérez, hi ha una serie d’institucions al servei dels interessos del capital internacional amb l’objectiu de convertir tot el sistema educatiu en un negoci rentable. A nivell mundial, l’educació representa un pressupost anual de més de un bilió de dòlars, uns cinquanta milions de treballadors en el sector i una clientela potencial de mil milions d’alumnes i universitaris. Un pastís massa golós per que el capital privat, àvid d'«alliberar» nous mercats, el deixi passar de llarg.

El resultat:
1. Alumnes consumidors de tecnologia i no futurs creadors de tecnologia. (Capitalisme cognitiu: l’acumulació de coneixement marcarà la nova elit cognitiva. I coneixement en el sentit de saber que, no de saber com (o competència).

2. Desaparició del docent en favor d’una suposada democràcia a l’escola, que desemboca precisament en lo contrari: en la indiferència cap a la veritat i l’escepticisme passiu que empresona les ments dels alumnes dins els paràmetres d’allò establert.

3. El paradigma de l’Escola Nova no només ha portat a una davallada de resultats evident, sinó que s’ha evidenciat com a ineficaç per transformar la societat, més aviat el contrari: com a garant de l’statu quo. 


El problema (o la trampa) d’aquest nou paradigma és que parteix d’un fals dilema: autoritarisme-antiautoritarisme. Seguint el fil de Hannah Arendt i de Ani Pérez, no hi ha educació sense autoritat. No ser autoritari no vol dir necessàriament aplicar mètodes no directius, i al revés, aplicar mètodes directius no vol dir ser autoritari. La direcció és necessària per a l’estudiant. I exercir-la no implica necessàriament igualar, desindividualitzar, domesticar... sinó donar les eines necessàries a les individualitats per desenvolupar-se.


Quin ha de ser, doncs, el paper del docent?
En el docent, aquesta responsabilitat s’exerceix paral·lelament a l’autoritat. Aquesta acció del mestre es situa entremig de dos extrems:

-  l’adoctrinament, encara que sigui amb finalitats utòpiques o revolucionàries (perspectiva idealista/autoritària) , ja que estaríem prenent l’oportunitat als joves d’aportar quelcom nou des de la seva condició de nous. 

- la renúncia a l’autoritat científica (perspectiva idealista ingènua), que fa que l’alumne s’instal·li en l’escepticisme o el qüestionament sense criteri, fins arribar a la indiferència i la inacció. (Aquest mal social es diu cinisme, i està emparentat amb el conspiracionisme. Al rerefons hi ha una desconfiança permanent vers el saber, la ciència i el coneixement. ) Aquest extrem és una negligència. Cal recordar que «negligència» ve del llatí nec legens: aquell que no llegeix.

Segons Gregorio Luri, una de les eines essencials que cal donar a l’alumnat és l’aprenentatge de la lectura. La lectura és un aprenentatge molt valuós, perquè és «aprendre a aprendre». (Per aprendre, cal aprendre a llegir, i aprenent s’aprèn també a llegir millor: ampliar vocabulari, adquirir flexibilitat sintàctica, enriquir el text amb el context,...) Recordem el significat de «logos», que no distingeix entre llenguatge i pensament: el llenguatge és el medi en el qual es dona el pensament.
El mateix Luri cita l’ informe Equity in Education: Breaking Down Barriers to Social Mobility, publicat per l’OCDE el 2018, que analitza l’evolució dels alumnes avaluats en PISA a Austràlia, Canadà, Dinamarca i Suïssa. Les dades mostren que:
1. Els estudiants amb millors puntuacions en lectura tenen més probabilitats de culminar amb èxit els seus estudis universitaris.
2. Els que obtenen mals puntuacions, tenen menys possibilitats d’aconseguir feines qualificades.
3. Com pitjors siguin les puntuacions, més possibilitats de ser exclosos del mercat laboral.

Segur que hi ha moltes famílies on es fomenta la lectura, però també n’hi ha d’altres on no és així, normalment degut a situacions socioeconòmiques. Encara segons Luri, als 18 mesos d’edat ja s’observen diferències entre nens de diferents entorns familiars. Als 16 anys, aquestes han augmentat exponencialment. I d’això jo no en dic diversitat. En dic desigualtat. La diversitat, no crec que pugui constituir mai un problema dins una aula.

L’escola ha de ser proactiva en ajudar a pal·liar o compensar aquestes trajectòries tan diferents, i per això cal ser exigent, sobretot amb aquell alumnat amb el qual s’acostuma a ser més indulgent, el més desafavorit. Perquè a l’escola és l’únic lloc on podrà adquirir coneixements que no tindrà l’oportunitat d’adquirir enlloc més. 

Per tant, crec que cal insistir en els mètodes tradicionals basats en l’exigència i l’esforç, ja que només aquesta recepta pot ajudar a igualar les capacitats dels alumnes pobres amb les dels rics, encara que ens comminen a abandonar-les, perquè són carques i poc motivadores, passant així el mort als docents ( i matant així dos pardals d’un tret: l’aprofundiment en les desigualtats, i la culpabilització i desautorització dels mestres ganduls que no es volen posar al dia). 

Paral·lelament, canvis legislatius constants per maquillar el fracàs d’aquest tipus d’educació, consistents en el foment d’adaptacions metodològiques, de plans individualitzats i de canvis en el sistema d’avaluació per poder aprovar més alumnat i evitar repeticions. 
- Obtenir el batxillerat amb una matèria suspesa
- Poder passar de curs a l’ESO amb un nombre indefinit de matèries suspeses
- Poder repetir només un curs a l’ESO
- Haver d’estar a 3ESO per poder anar a un Centre Obert
- A l'Educació Secundària Obligatòria (ESO), les qualificacions s'expressen de manera diferent a Catalunya en comparació amb la resta de l'Estat espanyol a causa de l'aplicació del model per competències fixat per la [LOMLOE](https://www.tekmaneducation.com/lomloe-competencias-especificas-evaluacion-saberes/). Mentre que la majoria de Comunitats Autònomes utilitzen la terminologia oficial estatal, Catalunya aplica un sistema basat textualment en l'assoliment d'aquestes competències. [1, 2, 3, 4] 
Nota de conversió: Quan el Departament d'Educació de la [Generalitat de Catalunya](https://preinscripcio.gencat.cat/ca/estudis/calculs-preinscripcio/mitjana-eso-preinscripcio-fpgm-batxillerat/qualificacio-mitjana-eso-preinscricio-fpgm/) necessita calcular una nota mitjana numèrica (per exemple, per a la preinscripció a Cicles Formatius o Batxillerat), s'apliquen taules d'equivalència fixes (ex: NA=4 o 3, AS=6, AN=8 o 7.5, AE=10 o 9, depenent de la convocatòria). [5, 8, 9] . Conseqüència: «bons expedients» per alumnes mal preparats. 


Acabo tornant a Pink Floyd i Michael Young, ara professor emèrit del Institut d’Educació de la Universitat de Londres, que ha canviat radicalment la seva opinió sobre el paper de l’escola.  

En l’actualitat, Young ja no parla de «coneixement i control», sinó que afirma que hi ha un «coneixement poderós» (powerful knowledge) que és la millor opció que té un nen pobre per comprendre el món i millorar la seva situació social.
El paper principal de l’escola és que els nois i noies aprenguin allò que no poden aprendre enlloc més. I això és especialment necessari com més pobres són. 

Aquestes son lles 10 tesis que Young postula sobre el valor del coneixement poderós:
1. El coneixement té valor per sí mateix.
2. L’escola transmet el coneixement poderós en nom de la societat. Allò que els alumnes necessiten para donar sentit i millorar el món.
3. El el coneixement poderós i compartit est contrastat por comunitats científiques.
4. Si els alumnes manquen d’aquest coneixement, seran dependents de qui el posseeixi.
5. El coneixement poderós és superior cognitivament al coneixement en la vida diària. allibera els alumnes dels límits de la seva experiència quotidiana.
6. El el coneixement poderós capacita els alumnes para convertir-se en ciutadans, cooperar participar en la vida pública
7. És la base de una democràcia justa i sostenible perquè comparteixen una comprensió del bé comú.
8. Es just que tots els alumnes hi tinguin accés, perquè obre portes. 
9. És necessària l’autoritat reconeguda d’un professor per la transmissió rigorosa del coneixement. otorgada i reconeguda per la societat.
10. La pedagogia ha de vincular l’autoritat adulta, el coneixement poderós i la seva transmissió. Necessitem professionals de qualitat per a tots els nostres alumnes[236].

Així doncs, l’autoritat és sobretot l’assumpció d’aquesta responsabilitat. L’autoritat és imprescindible contra l’increment de desigualtats, contra l’auge de la manipulació i l’explotació i, en definitiva, contra l’auge l’autoritarisme i el totalitarisme. 



Referències:

Pérez Rueda, Ani (2022). Las falsas alternativas, Pedagogía libertaria y nueva educación. Virus Editorial, 287 pp.

Luri, G. (2020). La escuela no es un parque de atracciones. Editorial Ariel.
 

dilluns, 20 de març del 2023

EMERGÈNCIA I TECNOCIÈNCIA

El passat 17 de març de 2023 es van celebrar les XVIII Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI (Institut d'Estudis Ilerdencs). En el marc de la reflexió sobre l'estat d'emergència en què sembla que ens trobem permanentment instal·lats en el segle XXI, va tenir lloc una taula rodona sobre la idoneïtat de les solucions tecnocràtiques. Aquesta és la meva intervenció al respecte: 

 


 

Aquí hi ha l'enllaç al desenvolupament de les jornades amb els vídeos de totes les intervencions.

https://youtu.be/1HGz2k4bQF4

dimecres, 13 d’abril del 2022

ELS VALORS EUROPEUS

Les meves intervencions a la taula rodona de les Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI de Lleida el passat 4 de març de 2022.
Per veure la sessió sencera, amb la ponència de J. M. Terricabras, les altres intervencions i el col·loqui posterior: https://www.youtube.com/watch?v=oLsOLWJXlhU

 

diumenge, 7 de març del 2021

LA CONFIANÇA EN LA CIÈNCIA

 INTERVENCIÓ A LA TAULA RODONA DE LES XVI JORNADES DE FILOSOFIA DE LLEIDA (IEI, 5 i 6 de març de 2021)

 

XVI Jornades de Filosofia a Lleida

Taula rodona: La Confiança en la ciència (divendres 5 de març a les 19:15h)

Moderadora: Meritxell Calderó Intervencions: Francesc Núñez i Josep Maria Forné.


1. Les vacunes, és a dir la ciència, ens donen llum de sortida del túnel. És la ciència la nostra salvació?

En la pregunta ja hi ha uns supòsits implícits, que crec que s’han d’aclarir:

1. Quan diem «Les vacunes, és a dir la ciència»: no és ben bé el mateix. Les vacunes són el producte de la investigació farmacològica, i la farmacologia és una pràctica d’investigació empírica en el context d’un un sector empresarial molt potent i amb expectatives de generar benefici. Ho dic perquè aquest gran i beneficiós invent de les vacunes, no sempre es desenvolupa i s’aplica amb criteris estrictament científics1, tan per a bé com per a mal, i la seva eficàcia depèn en gran part d’aquests factors externs.

Hi ha investigadors que afirmen que la medicina no és una ciència, sinó una pràctica que es basa, entre altres coses, en els sabers i la tecnologia que produeix la ciència. Per altra banda, la ciència és una episteme, un discurs teòric molt relacionat amb el poder, com ja parlarem, i un discurs teòric que produeix veritats provisionals.

Per què provisionals? Qualsevol que hagi indagat en la filosofia de ciència haurà vist que el realisme és problemàtic, és a dir, és ingenu pensar que la veritat científica és una fotografia fidel de la realitat2. És clar que la ciència es basa en evidències empíriques, però prèviament seleccionades, mesurades i enunciades en els termes de la teoria que volem demostrar. Per altra banda, aquesta demostració sempre està en risc de ser desmentida per una observació posterior o un canvi d’episteme, per això diem que la ciència no produeix veritats absolutes ni remeis miraculosos. Això seria caure en el cientifisme. Per cientifisme vull dir la concepció de la ciència com un saber infal·lible i que es postula com a única perspectiva vàlida sobre la realitat i la pràctica. Aquesta actitud, que tants de favors està fent a l’aparició de teories conspiranoiques i negacionistes, la contraposo a la ciència benentesa.

Per altra banda, tampoc hem d’oblidar que la medicina, en especial l’epidemiologia, és una pràctica social. I sovint menyspreem les ciències socials a l’hora d’abordar qüestions mèdiques i científiques. En definitiva, no podem afirmar que sigui una ciència exacta, ni un discurs pur i unidimensional.

2. «La nostra salvació?» Caldria aclarir el terme salvació, perquè afirmar que sí , dir que la ciència és la nostra salvació, seria elevar-la a un grau religiós i sagrat i això seria, un cop més, caure en el cientifisme.

Nostra? De qui? De tota la humanitat? De l’espècie? Del món occidental? De la nostra forma de vida? De l’economia (entesa sota la forma del capitalisme)?

I la salvació de què? de la mort? del patiment? de l’extinció?

Com a individus, la nostra mort és un fet inexorable. Com a espècie, estem destinats a l’extinció, més aviat o més tard. Però tan en la crisi climàtica com en la pandèmica, el discurs s’ha centrat en això, en la supervivència i els drets de les generacions futures (Hans Jonas). I crec que això només és una de les dimensions del problema.

Crec que només tindria sentit parlar de la nostra «salvació» com a societat. Una societat que té una determinada forma d’existència i de relacions de poder. Això no depèn exclusivament de la ciència. Depèn de com es conformin les relacions socials. Podem parlar de salvació en el sentit de: si com a societat som capaços de generar estructures de suport mutu i de garantir la vida digna per tothom, o per contra si aprofundirem en la formació de ciutadans de primera i segona o tercera categoria. Si la ciència no serveix per crear aquestes condicions dignes en un context de solidaritat, la ciència no és cap salvació de res.


2. Els anys 70 i 80 del segle passat van aparèixer diverses filosofies que demostraven la vinculació entre la ciència i el poder. Podem sospitar de nou en aquesta vinculació avui? Cal combatre el negacionisme i/o les medicines alternatives per no científiques? Com?

No crec que mai s’hagi deixat de sospitar sobre la vinculació entre ciència i poder. Crec que després de les anàlisis d’autors com Michel Foucault o Ivan Ilich gairebé ningú s’atreveix a obviar aquest enfoc de la medicina o la ciència com a discurs de poder, com a estructura que conforma les relacions socials i ara podríem dir també internacionals. Foucault, a més, posa en evidència els mecanismes i engranatges d’aquest discurs amb la realitat social: no només se serveix de l’hospital o el manicomi, sinó en general d’institucions de control social, com l’escola (es vacunen alumnes i també mestres, es fan xerrades de la marató), el sistema penal (tipificant els delictes contra la salut pública), els mecanismes jurídics (a l’hora d’establir drets en funció de carnets vacunals, per exemple,...). Aquesta anàlisi no incideix en la bondat o maldat d’aquesta màquina, sinó en el seu estatus ontològic. Crec que després de Foucault, no es pot abandonar aquest enfoc ni es pot negar aquest fet ontològic: la ciència no només existeix com a discurs teòric, sinó que forma part de l’engranatge del poder.

 

Sobre si cal combatre el negacionisme o les medicines alternatives?

Les medicines alternatives no les posaria al mateix sac que el negacionisme, perquè al darrera hi ha motivacions diferents, tot i que puguin coincidir en una mateixa persona.

En primer lloc, quan parlem de pseudociències hem de tenir molt clar que:

- si existeix una pseudociència és perquè existeix la ciència (criteri de demarcació)

- Que no existeix un mètode científic universal i ahistòric. Aquesta visió és fruit d’una manca de perspectiva històrica, filosòfica i social sobre la ciència.

- Que l’èxit de les pseudociències respon a un problema cognitiu que té que veure en com els individus poden entendre aquesta pràctica científica:

Per exemple, la imposició de les vacunes o del discurs científic en general pot suposar per als individus una negació el dret a dubtar de l’efectivitat i conveniència d’una determinada vacuna o mesura, sense que se’ls titlli d’antivacunes o negacionistes. Les persones han de tenir dret a saber i a dubtar (les actituds científiques per excel·lència). 3

Allò que porta les persones a confiar en les pseudociència és justament la seva desconfiança en la ciència per diferents causes: per la seva prepotència, acriticisme, lligam amb el poder, o mancances en el sistema d’atenció sanitària. 4 Si la gent es sent desatesa, busca atenció.5

Si la ciència i el seu mètode no s’explica bé, i el més important: si la ciència no s’explica des del respecte cap al dret a dubtar (ja no dic llibertat de pensament) i des de la humilitat de ser una disciplina rigorosa però limitada, de ser un saber que genera tants interrogants com certeses, i si no posem tots el mitjans a l’abast per crear una atenció sanitària òptima, creixerà l’adhesió a les pseudociències. Cosa que tampoc crec que sigui un perill de moment. No hi ha un important percentatge de la població encegada pel fanatisme cap a les pseudociències. Per què se’n parla com si fossin una amenaça?

La batalla ciència - pseudociència és una falsa batalla. És més un espectacle mediàtic de difusió i reforçament de la ciència com a discurs de poder, que no pas un discurs crític. Però és una tendència dins del camp de la divulgació científica. 6

Per altra banda, el conspiracionisme i el negacionisme són corrents que s’aprofiten d’aquesta prepotència i d’aquests buits cognitius i atencionals que deixa la ciència: si tenim buits de comprensió, intentem omplir-los. És la ment humana: volem saber per naturalesa, com deia Aristòtil.

Per tant, crec que sí, que s’ha de combatre el negacionisme, perquè és oportunisme, perquè és un moviment polític de tendència reaccionària d’extrema dreta que s’aprofita d’aquests dubtes i desconfiances que genera la tecnociència.

Però també cal combatre el cientifisme, perquè menyspreant el dubte titllant-lo de negacionista o antivacunes, està fomentant el negacionisme o els moviments antivacunes.

Si el negacionisme i les pseudociències s’alimenten de la desconfiança, la millor arma contra el negacionisme i els moviments anivacunes és la transparència, no evitar el debat i no deixar la medicina sota el domini del poder econòmic. 7

No és tan una qüestió de divulgació, que també, sinó d’actitud i de bones pràctiques (posar la vida al centre, cures, reconeixement dels errors, denuncia de fraus dins la mateixa ciència, transparència...) i abandonar el paternalisme que sovint acompanya aquesta actitud cientifista. La gent no és estúpida.


3. Hi poden haver complements a l'esperança que ens dona la ciència ? Quins?

La pregunta pressuposa que la ciència ens dona esperança. No veig que sigui tan obvi. Actualment la ciència ens alerta dels perills i els riscos de la nostra forma de vida. Hi ha molts científics que fa dècades alerten que calen mesures urgents per frenar el canvi climàtic, en gran part causant d’aquesta pandèmia. Davant d’aquestes advertències, no s’ha fet res que no fos econòmicament rentable per grans empreses. Perquè és la tecnociènia la que ens dona la falsa esperança que només canviant productes tradicionals per productes bio-eco, sota el lema absurd «salvem el planeta», sense transformar l’economia ni replantejar la forma de vida, podem superar aquestes previsions fatalistes. És la filosofia del Green New Deal Europeu, que proposa un creixement verd, sense qüestionar la mateixa idea de creixement. 8

El mateix amb ocasió de la pandèmia: En aquest context, les grans empreses estan jugant un paper semblant al dels bancs durant la crisi financera de 2008: en un moment d’alta incertesa es beneficien de la política pública i són rescatades. 9

El passat 24 de març de 2020, arran dels impactes del coronavirus, el BCE va habilitar una ampliació del programa de compra de bons sobirans i corporatius amb 750.000 milions d’euros, anomenada Pandemic Emergency Purchase Programme (PEPP). Amb aquest moviment el BCE pretén facilitar encara més l’accés al crèdit als Estats i les corporacions. D’aquesta ampliació en la compra de bons se n’estan beneficiant empreses com Total, Airbus, Shell, Akzo Nobel, E.ON, OMV, Carrefour o Suez i més de 50 transnacionals. En aquesta llista també hi ha empreses espanyoles com Repsol, Naturgy, Iberdrola, CEPSA i Red Electrica. Aquestes són algunes de les corporacions més contaminants de l’Estat, tota una declaració d’intencions de responsabilitat ambiental i social del BCE. 10

Apart d’això, també ens trobem davant d’un altre perill, relacionat amb el que dèiem dels mecanismes de poder: el reforçament de l’estat en aliança amb les eines tecnològiques de control, no només amb rastrejadors de contactes i ubicació, sinó amb les eines del teletreball o de la digitalització escolar, gràcies a les quals milions de dades d’alumnat i mestres estan en mans de Google i Microsoft de forma gratuïta. Aquesta mena de tecnocràcia ens pot portar a un context distòpic i totalitari a l’estil orwellià.

Com a conclusió, la ciència no ens dona esperança, més aviat crec que, segons les previsions de la ciència (benentesa), el planeta veurà la deriva de la nostra espècie, no sé cap a quins camins, però em temo que la propera etapa serà la de la desigualtat.

En aquest sentit voldria fer una referència al cartell d’aquestes Jornades, on una nena ens mira fixament una mica enfadada (la versió escolaritzada de la Greta Thurnberg). Però al cap i a la fi es tracta d’una nena blanca del primer món, ben alimentada, que segurament tindrà accés a vacunes, sistema sanitari en general, educació, habitatge en condicions de salubritat,... . Però altres nenes que ens miren enfadades podrien ser una futura temporera dels camps de fruiters, o un nen que ha de menjar productes del banc d’aliments, o a qui han desnonat de casa seva....

Penso que és una perspectiva que no s’està posant prou sobre a taula: les qüestions sanitàries i ecològiques són qüestions socials i no merament «científiques», si és que es pot fer tal divisió. I les qüestions socials les hem d’abordar des d’un punt de vista ètic, no científic. El que donaria esperança és veure que la perspectiva ètica i l’actitud crítica prima sobre la cientifista i l’economicista.

I per tant, és més aviat la ciència ha de ser un complement per l’ètica, contribuint amb informació, transparència, coneixement, actitud crítica.


1 Per exemple, algunes evidències demostren que la mateixa vacuna pot tenir efectes positius o negatius en funció de les condicions socials en què s’administra.

Han estat molt beneficioses en general, i ens han lliurat de malalties que causen molt patiment, com la polio o la rubeola. Però, per una banda, l’efectivitat d’una vacuna està en l’accés de la població als sistemes de salut (recordatoris,...) I per una altra banda, no totes les vacunes són efectives en tots els casos, i condicions socials, NI tampoc es dediquen diners a millorar-les.

Vacuna de la difteria: protegeix contra la toxina, no contra la infecció. Glaxo no inverteix en millorar-la, sinó que l’ha integrat dins una triple vacuna: tetanos, torfesrina, difteria (Tdap), rebaixan efectivitat. Cap d’aquestes dona immunitat de ramat: el tètanos perquè no és infecciós, la difteria pel que s’ha dit, i la tosferina perquè té poca memòria.

2 No resisteix els arguments de l’estructuralisme de Kuhn o la teoria anarquista de Feyerabend, i d’aquí el sorgiment d’altres definicions de veritat científica com el falsacionisme o l’instrumentalisme. La teoria precedeix l’observació.

3 Problemes cognitius: La incoherència, com per exemple: no es planteja penalitzar uns pares que fumen a casa on viuen els seus fills, però sí als que no els vacunen.

Per una banda la comunicació de les evidències està sent des d’una perspectiva purament biologicista, mentre que desapareix la perspectiva de les ciències socials: factors econòmics i socials de la vulnerabilitat són evidents. No tots els contagiats tenen la mateixa probablitat de contagiar, contagiar-se, emmalaltir o morir.

4 Segons Michael Shermer es un conocido historiador de la ciencia, actualmente columnista de Scientific American, ha estudiat les formas mainstream de enfrentarse a las pseudociencias. la mayoría de divulgadores ignora deliberadamente las malas prácticas en la ciencia (o directamente las defiende como hemos podido ver en el Caso del OtinGate) y no cuestionan los comportamientos pseudocientíficos propios (estamos viendo ejemplos sobre la COVID-19 que traspasan la línea de lo legítimamente científico y pasan a engrosar las filas del marketing empresarial, como el reciente caso de un estudio preliminar sobre la colchicina que se publicitó como una solución casi milagrosa).

5 Pel que fa a la qüestió social, la iatrogenia és un fenòmen innegable: el mal causat per la pròpia pràctica mèdica. Quan el remei és pitjor que la malaltia.

6Exemples de cientifisme (divulgació científica):

Escèptics https://www.escepticos.es/esceptico-digital: Martin Gardner, una de las grandes figuras del movimiento escéptico del siglo XX . Sagan, Asimov, Kurtz. Mario Bunge, el filósofo de la ciencia y físico argentino que falleció el pasado 24 de febrero. Socio de Honor de nuestra entidad, denuncia de las pseudociencias y sus efectos perniciosos en el desarrollo de cualquier sociedad. Stephen Toulmin (biólogo y filósofo de la ciencia).

ARP Sociedad para el avance del pensamiento crítico. «Qieres combitir el avance del oscurantismo y la pseudociencia? Asóciate!» 60 euros /any - edita trimestralmente una revista llamada La Alternativa Racional

MANIFIESTO: ¿POR QUÉ SOMOS ESCÉPTICOS?por Mario Bohoslavsky Periodista Científico. Alternativa Racional a las Pseudociencias : «Los escépticos, que han luchado tenazmente a lo largo de los siglos para sostener el reinado de la Razón -algunos al precio de sus vidas, los más a costa de la burla ajena, el perjuicio económico, la soledad- ven con desesperación cómo, una y otra vez, gente poco escrupulosa negocia con la credulidad ajena.» «En el País Vasco, por poner sólo un ejemplo, ARP logró demostrar que el sonido proveniente de un supuesto platillo volante extraterrestre era en realidad el canto de un sapo»

7 Quan al poder, abans dèiem que la medicina es basa en els coneixements de la ciència i els mitjans tecnològics, però cada cop és més evident que no només es basa, sinó que està en risc permanent de ser dirigida i manipulada per la tecnociència (contractes de Pfizer amb EU amb clàusules confidencials, ...) . Els criteris econòmics primen sobre els sanitaris. Hi ha vacunes que s’administren sense criteris sanitaris: per què vacunar a tothom abans de comprovar si tenen anticossos? Per què passaport vacunal? Per tornar a impulsar el turisme i reactivar l’economia.

8 Segons Alfons Pérez, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) autor de ‘Pactes verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara‘, (Libros en Acción) en una entrevista a: https://www.elcritic.cat/entrevistes/alfons-perez-la-ue-planteja-la-transicio-ecologica-obviant-els-limits-del-planeta-77488 ) : Un dels mecanismes de recuperació de la UE és el programa NextGenerationEU, que conté diferents instruments de finançament, un dels quals és el Pla de resiliència i de recuperació, on els països europeus poden presentar el seu pla nacional. En aquests plans és on els estats tenen marge de maniobra per repartir els fons, però no ha estat així. Hi ha un problema de barrera burocràtica, de capacitat de resposta ràpida i de canals d’informació. aquests fons de recuperació no acabaran arribant a petites i mitjanes empreses o cooperatives o altres fórmules…. Pensàvem que l’economia social i solidària podria presentar projectes, però és tanta la velocitat i l’exigència que és molt complicat. Un cop es va saber el pla nacional espanyol, les grans consultories van començar a fer dossiers de projectes dels seus clients, i les grans empreses, Endesa, Iberdrola, Petronor… van presentar les seves pròpies propostes de projectes. Totes van proposar els seus plans perquè saben que és una oportunitat per impulsar la seva necessària transició energètica.

9 L’any 2014 el Banc Central Europeu va crear un programa de compra d’actius, conegut com a Quantitative Easing, per la compra de deute dels països de la zona euro. Poc després, va ampliar el programa a la compra de deute de bons corporatius, cosa que només ha beneficiat a un club selecte de 300 corporacions, entre les quals es troben, ACS, Adecco, Allianz, BASF, Bayer, BMW, Coca Cola, Danone, E.ON, Enagás, ENEL, ENI, Michelin, Nestlé, Peugeot, Renault, Ryanair, Uniliver i un llarg etcètera.

dimecres, 11 de març del 2020

L'ESPECTACLE DE LA VERITAT


[Ponència llegida a la 14a edició de les Jornades de Filosofia organitzades per l'IEI.
Lleida, 7 de març de 2020.]


Aquest home que va ressuscitar una nació destruïda, va recuperar la seva economia i va retornar l'orgull al seu poble. En els seus 4 primers anys de govern, el nombre d'aturats va passar de 6 milions a 900.000. Va fer créixer el PIB més d'un 62% i va doblar la renda per càpita. Les empreses van augmentar els seus beneficis de 175 M a 5B. Va reduir la inflació a un màxim de 25% l'any. Aquest home adorava la música i la pintura. Aquest home és Adolf Hitler.
És possible explicar un munt de mentides dient només veritats. Per això cal tenir molt de compte la la informació que vostè rep.

Això és el text d'un anunci de la Folha de Sao Paulo, que acaba amb l'eslògan: “el diari que més es compra, i el que mai es ven.”

Aquest anunci dels anys 80 ja defineix molt bé què és la postveritat: una veritat que no acaba de ser falsa, però tampoc verdadera. Una veritat cuinada, manipulada. En l'exemple, La Folha de Sao Paulo fa una denúncia d'aquesta manipulació de la veritat. Però és una crítica als mitjans que es fa des d'un mitjà. És la publicitat d'un mitjà que es fa des dels mitjans. Que posa en joc la vinculació entre la veritat, el contingut i el mitjà. No només és important el missatge, sinó també el missatger.

En qualsevol cas, en aquest exemple es mostra com una mentida pot ser construïda amb fets que no podem dir que siguin falsos.

Per posar un altre exemple, és el que està passant amb la desacreditació del discurs feminista. Aquells qui acusen les feministes de feminazis fan ús de fets positius aïllats, de subconjunts de veritats, (falses acusacions, “no va dir que no”, “no va mostrar resistència”, etc) per fonamentar una mentida, que és que els homes són víctimes de la ideologia de gènere.

La positivitat dels fets s'imposa com una evidència innegable. Però també cal tenir en compte el fetitxisme que hi ha al voltant d'aquesta positivitat en la societat de la informació. Els fets són atractius, són espectaculars. Però no necessàriament són la base o el fonament de la veritat, com hem vist en l'anunci de la Folha de Sao Paulo.

Però com també hem comprovat amb l'exemple de l'anunci, la postveritat no és un fenomen nou. De fet, la va predir Orwell. S'ha fet realitat la ficció que Orwell a 1984, en la qual la realitat es crea mitjançant el llenguatge de la novaparla: la guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força. Aquesta neollengua comporta l'existència d'una policia del pensament, que exerceix el control social de masses a través dels mitjans. A 1984, pensar per un mateix és una modalitat de crim, el crimental.

Aquesta ficció s'ha fet realitat després de la guerra freda, després de la fi de la batalla entre socialisme i capitalisme, en l'era de la fi de les ideologies (o el fi de la història). De fet, una des estratègies de la neollengua o la novaparla és esborrar la dimensió històrica dels esdeveniments.
És allò que en els anys 90 es va començar a evidenciar amb l'expansió del terme “globalització” com a substitut del terme “capitalisme”, en un context que els crítics amb el sistema anomenaven “pensament únic”.


Així ho descriu Eduardo Galeano:
Hoy por hoy, no queda bien decir ciertas cosas en presencia de la opinión pública: el capitalismo luce el nombre artístico de economía de mercado; el imperialismo se llama globalización; las víctimas del imperialismo se llaman países en vías de desarrollo, que es como llamar niños a los enanos; el oportunismo se llama pragmatismo, la traición se llama realismo; los pobres se llaman carentes, o carenciados, o personas de escasos recursos; la expulsión de los niños pobres por el sistema educativos se conoce bajo el nombre de deserción escolar; el derecho del patrón a despedir al obrero sin indemnización ni explicación se llama flexibilización del mercado laboral...1

La neollengua, doncs, respon a la tendencia de les grans corporacions de suavitzar la seva imatge, de maquillar la veritat.

I podem dir que la ficció d'Orwell s'ha fet realitat també perquè avui emprem ja el terme orwellià “novaparla” per descriure el llenguatge buit, imprecís i capciós utilitzat als mitjans de comunicació en un context lligat a la demagògia i les mitges veritats, per a manipular la veritat, amagar dades, eludir responsabilitats, o desviar l'atenció d'assumptes importants. De fet, segons els teòrics de la novaparla, postveritat seria ja un eufemisme per a mentida.


Però en aquesta definició encara hi falta alguna cosa.
  1. La seva crítica als mitjans es centra en la seva funció de quart poder: en la propietat dels mitjans, la gestió interessada dels continguts, la construcció ideològica dels misstages, la seva funció de pa i circ,... Aquestes són sens dubte crítiques que no podem obviar, però també és veritat que són només les més evidents. I que la qüestió de fons no és només circumstancial, sinó ontològica. Perquè:
  2. Parla del discurs com un simple mitjà diferent de les idees o dels fets que s'hi transmeten. Si partim de McLuhan, segons el qual “el mitjà és el missatge”, la idea no és anterior al mitjà a través del qual l'expressem. El mitjà no és el simple canal pel qual comuniquem alguna cosa, sinó allò que organitza la nostra manera de pensar. La neurociència avala la perspectiva de McLuhan: un músic pensa coses que sense l'instrument no podria pensar. Un matemàtic pensa coses que sense les eines matemàtiques no podria. Igual com el començament de l'escriptura canvià el pensament humà; les xarxes socials també.
  3. Per tant, la característica de la novaparla no només és maquillar la realitat, sinó transformar-la en un sentit ontològic, així com transforma també als espectadors/consumidors, diluint la frontera no només entre realitat i espectacle, sinó també entre espectador i espectacle.

Per això voldria abordar el tema de la postveritat analitzant la seva naturalesa espectacular, per una banda, i trabant-la amb la mateixa naturalesa del llenguatge, l'estètica i el pensament.

Per fer-ho voldria fer referència a un article de Santiago Alba Rico2 que diu que la televisió és la creadora de les 5 il·lusions. Jo parlaré de 4 il·lusions que es poden fer extensibles a aquesta pantalla que ens permet navegar pel mitjà i deixar-nos atrapar per les xarxes, creant la il·lusió de la interactivitat i reforçant encara més les il·lusions de la televisió.

1- Il·lusió d'invulnerabilitat
Rico la defineix com la visió del tirà, del que pot mirar sense ser mirat, la mirada militar des de l'aire. La pantalla és una finestra petita que entra en la nostra intimitat i empetiteix el món fins a cabre en la nostra butxaca. Privatitza el món.
Penso que questa il·lusió té molt a veure amb l'essència de l'experiència l'estètica que té l'arrel en la modernitat tal com la defineix Kant: com allò que admirem, allò sublim. La forma amb què defineix allò sublim és la finestra, que ens mostra la tempesta al mateix temps que ens protegeix d'ella. És el plaer estètic del voyeur: redueix allò amenaçador i espantós a allò inofensiu. Una finestra que domestica el món, el converteix en no-res i fa que produeixin riure i plor en l'espectador. Estava descrivint Kant allò sublim, o estava descrivint l'espectacle? La finestra no seria una pantalla?

Des del marxisme es fa una crítica a la perspectiva burgesa de Kant, que redueix tant la tomenta, la guerra o la Revolució Francesa a paisatge. O en llenguatge postmodern: a espectacle.

A favor de Kant hem de dir que aquesta visió de l'estètica era un posicionament alliberador respecte de les forces de la natura i de la història, una perspectiva que ens permet afirmar la nostra independència respecte d'aquest influxos. Però es tracta d'independència o d'il·lusió de seguretat?
Segons Alba Rico, el problema és precisament que tota la nostra seguretat prové de la finestra, de la pantalla, quan l'hauria de precedir.

El periodista Joaquim M. Puyal al seu llibre, Aicnàlubma3, fa una explicació molt gràfica d'aquesta “seguretat”. Allò que el conductor no veu, perquè ha d'estar mirant cap endavant per la seva seguretat, està cobert per uns miralls retrovisors que el conductor confia que li donaran una visió fidedigna de la realitat que no pot mirar directament. Ha de confiar que algú ha pensat que els missatges hauran de ser ben interpretats per aquell que no pot veure la realitat directament. Algú s'ha preocupat d'escriure aicnálubmA en determinats vehicles perquè el conductor pugui llegir la paraula Ambulància a través del retrovisor, indicant-li que s'ha d'apartar i donar-li pas. I el conductor ho ha de creure. Però, i si tot són ambulàncies? I si tots els esdeveniments són igual d'importants, d'espectaculars, què hem de creure? Doncs hem de creure allò que més ens convingui o allo que més likes ens generi. I això em porta a la següent il·lusió:

2- Il·lusió de comunitat
L'opinió es reforça mitjançant l'entorn, ja de manera natural. Escoltem els arguments que són més propers a la nostra opinió, rebem més reforços positius si argumentem en una direcció que no pas en una altra. Aquesta tendència amb les xarxes socials es multiplica. L'algoritme de Twitter produeix un efecte túnel: crea un entorn, una comunitat, que no només reforça la meva opinió, sinó que em dona dades amb què justificar-la, perquè configura un horitzó de fets adaptat a les meves opinions. Les xarxes són un oceà de dades. Algunes són fake news, però, fins i tot si són certes, són un retall de la realitat en el qual ens podem fixar per justificar la nostra opinió. No hem dit cap mentida, però hi ha una infinitat de coses que no tenim en compte. Les xarxes ens permeten escollir el subconjunt de veritat que vulguem, ignorant tota la resta, per cimentar una mentida a partir d'aquestes veritats, i per ser més aplaudits. Això que ens permet fer de la part un tot em porta a la següent il·lusió:

3- Il·lusió de totalitat
Allà on hi ha alguna cosa també hi ha una càmera, ergo si no hi ha una càmera, no hi ha res. Amb la pantalla ho podem veure tot, i no només això, sinó que estem obligats a veure tot allò que la pantalla ens permet veure. I aquesta tendència a veure i a consumir em porta a l'última il·lusió:

4- Il·lusió d'esdeveniment
Així com el capitalisme converteix tots els objectes per igual en mercaderies, en allò que s'anomena fetitxisme, l'equivalent de la mercaderia en el camp de la informació és la novetat, l'esdeveniment. L'esdeveniment té en sí un caràcter excepcional, històric, nou, exclusiu, sense precedents: així és com (tornant a Orwell) es separa el fet de la cadena causal de la història i es desplaça cap a un aparador o cap a un escenari ple de llums i flaixos.

Aquest desplaçament té un efecte banalitzador, com està passant també amb el discurs feminista, i l'aparició del feminisme liberal (per mi, un oxímoron). Com diu Joan Resina, prof de la Unversitat de Standford, “aquests discursos són apropiats per aquells mateixos poders que en principi eren qüestionats pels discursos. Una forma que tenen aquests poders per dissoldre l'element càustic que pot tenir un discurs marginal és l'apropiació i la banalització, la trivialització del discurs”4. El potencial revulsiu del feminisme està en el mètode, en el com, en el qüestionament de les formes. (el mitjà). I la manera de desactivar això és convertir el feminisme en una cosa, en un què, en una assignatura, en un contingut televisiu que ha de tenir la seva quota. La quota de gènere. La correcció. Amb la correcció es desactiva tota crítica. Ni tan sols existeix el crimental.

Apart del lloc, un altre aspecte essencial de l'esdeveniment és el temps. Els esdeveniments es succeeixen davant nostre “apremiats pel flux de la clepsidra.” En aquesta rapidesa es produeix la destrucció de l'esdeveniment. O millor dit: l'esdeveniment mateix desapareix ja en l'acte de mostrar-se. Tornant a l'analogia amb el capitalisme, seria l'equivalent al consum.

Aquest caràcter fugaç dels esdeveniments produeix l'oblit, i amb ell la impossibilitat de la refutació o de la contradicció. Perquè la intenció del missatge no és ni dir la veritat ni ser cregut, sinó ser l'únic, per després ser oblidat.

És el que mostra Orwell a 1984: l'aniquilació de la perspectiva històrica. L'espectacle organitza la ignorància sobre el que està passant. I amb això la impossibilitat de la verificació: com mostra Debord5, tots els experts pertanyen als media, i és per això que se'ls reconeix com a experts. Amb aquesta retroalimentació del discurs, l'autoritat espectacular pot negar el que sigui, no parlar-ne, parlar d'una altra cosa, sense témer cap resposta, perquè no queda lloc per lliurar un debat entre el ser i el no ser, perquè tot és ser. No perquè no hi hagi arguments, sinó perquè els arguments s'han tornat inútils. És la censura perfecta. Debord ho sintetitza molt bé en una cita amb la que acabo: “L'espectador sempre mira, per saber com continua l'espectacle. Qui sempre mira, mai no actuarà: així és com ha de ser l'espectador.”

1 GALEANO, Eduardo. Patas arriba. La escuela del mundo al revés. Siglo XXI, 1998.
2 SANTIAGO ALBA RICO. 'Televisión: cinco ilusiones y una propuesta.' a: Archipiélago. Cuadernos de crítica de la cultura nº60/2004, abril.
3 PUYAL I ORTIGA, Joaquim M. Aicnàlubma. Columna Edicions. Barcelona 2011
4 Segons Brigitte Vasallo a 'La cosa aquesta del feminisme', Crític (setmanari digital) 05/03/2020
5 DEBORD, Guy (1994) Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama. Barcelona, 1999

divendres, 8 de març del 2019

ELS MECANISMES INVISIBLES DEL PODER



Ponència presentada a les XIV Jornades de Filosofia (IEI) que van tenir lloc el 8 i 9 de març de 2019, dedicades al tema:  'El poder i la por'
























La reflexió sobre el misteri que hi ha al darrera de l'obediència política ve de molt antic. Però sobretot amb la modernitat, el naixement del subjecte, comencen els qüestionaments sobre l'origen i naturalesa del poder polític i, com a conseqüència, el qüestionament de la seva la seva legitimitat. Hi ha doncs en aquest plantejament una conclusió implícita: si no hi ha cap evidència positiva que, per naturalesa, uns individus estan determinats a manar i altres a obeir, llavors el poder és un castell de cartes que, igual com s'ha construit, es pot desconstruir. Però, per què costa tant?

Etienne de la Boëtie es preguntava ja al s. XVI “com pot ocórrer que tants homes, tants pobles, tantes ciutats, tantes nacions, pateixin sota un sol tirà, que no té més poder que aquell que es dóna a ell mateix. (...) És un fet extraordinari i, tanmateix, molt comú, veure un milió de milions d'homes servir miserablement, tenint el coll sota el jou, no constrenyits per una força molt gran, sinó en certa manera encantats i captivats pel sol nom de l'U.” i La Boëtie sospita que no tots els mecanismes de poder estan impulsats per la por, sinó que actuen més aviat per encantament, una mena d'alienació.

Tot i que reconeix que moltes vegades es dona el fet que cal obeïr per la força, La Boëtie constata que la qüestió de l'alliberament d'aquest tirà despòtic fóra ben simple: “si no se li entrega res, si no se l'obeeix, sense combatre ni ferir, queda despullat i derrotat, i no és res”ii. És a dir, que el seu poder no té cap més fonament que allò que semblava la seva conseqüència, que és la mateixa obediència. N'hi hauria prou amb desobeir pacíficament per fulminar el poder del tirà. Per què això no passa?

L'autor només s'ho pot explicar pel fet que “la llibertat sola no la desitgen els homes, per la senzilla raó que, si la desitgessin, la tindrien”iii, i dedica el seu Discurs de la servitud voluntària a intentar fer veure que el rei va despullat, a convèncer i despertar la consciència sobre el fet que el domini de l'U sobre tots és irracional i contra-natura, i que el poder que s'exerceix sobre els individus no és res més que aquell poder al qual aquests individus han renunciat. I que no hi ha cap altre mitjà per assolir la llibertat que el mateix fet d'exercir-la. Però, com plantejà Erich Fromm, hi ha por de la llibertativ.

És realment per falta de desig de llibertat? O bé és la inseguretat i la por, allò que manté l'estructura política? De què tenim por? Del poder, de la llibertat, de la mateixa por? Aquí em proposo tractar aquest seguit d'interrogants des de la perspectiva que el sentiment de por és polític. v

La teoria clàssica hobbesiana de la por política, aquella por que ens impulsa a fer el pacte social i a sotmetre'ns al Leviathan, concep la por com una passió primària, que forma part de la nostra naturalesavi. És el desig d'esvair aquesta por, el desig de seguretat, el fonament del poder polític.

Però els esdeveniments històrics que han marcat el segle XX han posat de manifest que el poder polític no esvaeix la por. El mite hobbesià que la garantia que obeir la llei ens salvaguarda de la incertesa ja fou esmicolat per Kafka. Joseph K. vii experimenta de manera existencial l'absurditat intrínseca a l'entramat del poder. És el mateix poder qui produeix la incertesa, l'absurd. Segons aquest punt de vista, podríem dir que: no és que la por sigui la causa i l'origen del poder segons el plantejament hobbesià, sinó que el poder mateix construeix la por, i ens diu de què hem de tenir por. Això és el que voldria plantejar avui aquí. Simplement, la por és un producte del mateix poder, o dels mateixos mecanismes que el poder exerceix com una mena de Gran Germàviii. Però sospitem, com La Boëtie, que aquests mecanismes requereixen, d'alguna manera, la col·laboració d'un gran nombre d'individus (encandilats, encantats). Com és això possible? Com actuen aquests mecanismes, si no és per la por?

Hannah Arendt va més enllà de la por política de Hobbes quan presenta un Eichmann desprovist de tota maldatix. El monstre que va ordenar l'extermini de milions de persones durant l'etapa del domini Nacionalsocialista a Alemanya, és retratat per Arendt com una mena de corderet, com un producte i una peça més de l'aparell legal-lògic-racional de la jerarquia. Aquesta no s'imposa per una por o una amenaça explícita, sinó que articula el seu poder a través de mecanismes de despersonalització i de desresponsabilització, de manera que la voluntat de l'individu queda diluïda entre la massa. Per Arendt, la por s'articula al voltant d'aquest l'home-massa, aquest individu anòmic i desarrelat, la individualitat del qual és sacrificada en favor d'un líder, o d'un fi últim supra-comunitari.

Aquí se'ns apareix una altra pregunta. Més enllà de la qüestió sobre l'origen del poder, se'ns planteja la qüestió sobre com s'exerceix aquest poder? Com actuen aquests mecanismes?

I aprofitant que ahir fou el dia 8 de març, el dia de la lluita feminista, em centraré en l'exemple del masclisme, l'opressió que s'exerceix sobre les dones, com un exemple que precisament no pot ser explicat simplement amb la por o l'amenaça explícita que es pugui exercir sobre elles per part dels homes.

Aquí vull fer un aclariment perquè no se'm malinterpreti. La violència contra les dones és un fet innegable, i les pallisses, els assassinats i les violacions són, efectivament actes explícits de violència contra les dones, pel sol fet de ser dones, no desitjats per les víctimes, sense la seva col·laboració ni consentiment, es resisteixin aquestes de manera efectiva, o bé no es resisteixin precisament perquè la por les paralitza.

És evident que aquesta violència tan explícita existeix i s'ha de combatre, però és només la punta de l'icebreg. Amb paraules de Judith Butler: “L'opressió no és un sistema que es conté a ell mateix; o bé s'enfronta als individus com a objectes teòrics, o bé els genera com els seus peons culturals. És una força dialèctica que requereix participació individual a gran escala per mantenir la seva maligna vida.” x Butler afirma, doncs, que l'exercici del poder requereix en certa manera de la participació dels oprimits.

Així doncs, la pregunta sobre com s'exerceix el poder, és la pregunta sobre quins són els mecanismes que té el poder per aconseguir la col·laboració de les seves pròpies oprimides. La proliferació de nenes fent-se selfies fent morrets és un indicatiu que la submissió a l’home no només es dóna a través de la por i la repressió, sinó que s’aconsegueix el mateix amb la seducció o, com diu Foucault, amb la creació de cossos dòcils.xi Com?

El poder, segons Foucault, no és estàtic, ni està localitzat, sinó que circula, generant el que anomena “cadenes de poder”xii, de manera que l'oprimit i l'opressor són rols que poden ser exercits alternativament per un mateix individu en moments diferents. I no només això, sinó que la persona és ja en sí mateixa una construcció del poder. En paraules de Luhman, els individus no es conformen enfront del poder, són simplement allò que resultaxiii. Els cossos dòcils són cossos sotmesos, moldejats pel poder disciplinari. Seguint la famosa cita de Beauvoir: no es neix sent dona, sinó que es faxiv. En un sentit, és una mena de cos dòcil moldejat pel poder.

I aquí topem amb una qüestió que pot ser secundària respecte al tema que ens ocupa, però que em sembla important per entendre els mecanismes de poder. No és que el gènere sigui un afegit cultural que es superposa com una càrrega afegida de significat al un cos de dona, sinó que la mateixa distinció de la dona com a diferent de l'home, és a dir, la mateixa diferència sexual, és ja una interpretació cultural. En la mateixa línia, Foucault (Història de la sexualitat) sosté que la categoria de sexe pertany a un model jurídic de poder que suposa una oposició binària, i que fa del sexe una part constitutiva de la identitat personal.

Com afirma Wittig (La dona no neix) la diferència sexual (binària) no és la causa de la discriminació, sinó que és el mateix establiment (o constatació) de la diferència que constitueix al mateix moment la discriminacióxv. El sexe és, doncs, fictici. Això no vol pas dir que no existeixin el penis i la vulva, sinó que aquests òrgans dedicats a la reproducció són els escollits per construir diferències socialment significatives de construcció de la identitat dels individus. Tot forma part d'un mateix acte interpretatiu que serveix a la jerarquia.

Llavors què hi pinta aquí la por? Des d'aquest punt de vista, en la interpretació de significats que s'encarna en el cos de les dones, la por en forma una part substancial, perquè és un element essencial que forma part de la configuració d'aquest cos dòcil. La por, com dèiem, no és causa, ni un element natural constitutiu del fet de tenir vulva, sinó que el fet de ser dona és un producte cultural que s'ha configurat en la por. La por no és prèvia i connatural, sinó que és el poder qui ens diu de què hem de tenir por.
Com sortim de la presó de la nostra identitat? Segons Beauvoir, la biologia no és destíxvi. Llavors, podem triar el nostre destí? Podem triar una altra identitat? Si ja estem generitzats d'entrada, com podem escollir allò que ja som?xvii És evident que la pregunta amaga una trampa, està mal formulada, perquè pressuposa una elecció de tipus cartesià, anterior a la vida cultural. I això és impossible. Precisament pel que dèiem: és impossible trobar aquell jo cartesià anterior a la cultura, perquè els discursos verdaders funcionen com a “règims de veritat” que són aquells que fan possible la mateixa consciència de sí. El “Discurs Verdader” fa impossible reconèixer el poder que el produeixxviii.

Per altra banda, no seria convenient entendre el fet d'“escollir allò que som” en termes de creació d'una nova identitat, si és que això fos possible. El subjecte és el producte dels aparells de poder/coneixementxix. La constitució de la subjectivitat constitueix simultàniament la constitució de la seva subjecció, ja que està subjecte a un altre pel control i la dependència, i també està subjecte a la seva identitat per la consciència de l'auto-coneixement. Celebrar una identitat individual no distorsionada en la societat no contesta, sinó que afirma el poder d'aquesta.

Però llavors, si la mateixa identitat és un producte, l'alliberament passa per una liquidació de la identitat? Com ens reivindiquem, llavors, com a dones? Ens definim com a dones, perquè si no, l'especificitat de la nostra lluita queda diluïda, tal com passaria en tota lluita: la identitat obrera (o consciència de classe), la identitat racial (black panthers), la identitat sexual (gay pride), la identitat nacional ... Si aquestes identitats són productes del poder, constructes del mateix sistema de domini, però a la vegada són instruments de lluita i reivindicació, llavors el que cal fer és abandonar la lluita?

Segons Julia Kristevaxx hem d'usar el terme “som dones” només com un anunci o eslògan per a les nostres demandes. Brigitte Vasalloxxi s'hi refereix quan parla de la “identitat estratègica”. Una mena d'identitat provisional, l'objectiu de la qual és autodestruir-se, perquè sap que conté el verí en sí mateix. Però en un nivell més profund (que cal no abandonar si perseguim l'alliberament) una dona no pot ser, perquè això suposa entendre-la com allò que ja està realitzat. En canvi, concebre-la en l'ordre metafísic de l'”arribar a ser” és concebre diferents possibilitats per la seva experiència, la possibilitat de l'elecció existencial.

L'elecció existencial de què parla Beauvoir és un acte volitiu que es troba en la interfície del cos i la consciència, no com dues coses diferents, sinó com dues cares del mateix (podríem fer referència a Spinozaxxii). La consciència és el cos en tant que ésser que va més enllà de sí mateix, o el cos és un lloc ja interpretat des d'on es replantegen aquestes interpretacions i se'n generen de noves, i encara se'n projecten d'altres. És el que anomena el “cos com a situació”.

Per tant, en aquest sentit és possible escollir allò que som, sense apostar per la creació d'una nova identitat. Expressat en llenguatge foucaultià: la tasca del geneàleg no és produir un altre discurs, sinó desemmascarar-lo, determinant les condicions de la seva existència, i els seus efectes polítics. Disseccionar la por i la manera com ha estat construïda.

Foucault (Història de la sexualitat) intenta subvertir la configuració binària del poder (model jurídic opressor-oprimit) mitjançant la multiplicació de formes de poder estratègiques. Foucault no es planteja el somni d'una sexualitat sense poder, sinó que li interessa dissipar els termes existents del poder jurídic. La subversió no és una “superació” ni una forma de transcendència, sinó una “proliferació” fins que les oposicions binàries deixin de tenir sentit.

En aquest mateix sentit, podem dir que la utopia, en tant és ara mateix expressable, ja deixa de ser-ho, perquè està expressada en termes de “discurs veritable”. La veritable subversió, el veritable alliberament, la veritable utopia, és tot allò que està per escriure, perquè és allò essencialment inimaginable ara mateix, inexpressable ara mateix, fins i tot allò que ara mateix és mentida.

La conclusió a la qual em porta el que he plantejat aquí sobre el tema d'aquestes jornades sobre la por i el poder, és que la relació entre l'un i l'altre no és ni necessària ni lineal, i que la qüestió potser no es dirimeix en el fet de tenir o no tenir por, sinó de no tenir por de tenir por, en tant que la por és un constructe, i, per tant, ens podem adonar que el rei va despullat. A partir d'aquí, i fent una excursió per la relació entre sexe/gènere, cos/consciència segons Beauvoir, intento formular altres formes de lluita contra el poder en la línia de Foucult i de Butler, més enllà de les oposicions binàries clàssiques. I ho he volgut exemplificar en la lluita feminista, però crec que el que he dit es pot extrapolar a qualsevol forma de lluita que estigui per la subversió de l'ordre establert. 

Montse Garcia Castelló
 Lleida, 9 de març de 2019



 

De dreta a esquerra: Ramon Camats; Lluís Montull; Pere Luís Font,Josep M. Forné, Montse Garcia, Mercè Rius, Francesca Mestre i Hug Bañeres
 
 
iDe la Boëtie, Etienne. Discurso de la servidumbre voluntaria o el Contra Uno, Ed. Tecnos, 1986, Madrid. (Pàg. 6 i 7)
iiDe la Boëtie, Íbid. (pàg. 13)
iiiDe la Boëtie, Íbid. (pàg. 13)
ivFromm, Erich. El miedo a la libertad, Ed. Planeta 1993
vIdea esbossada en l'assaig: Óscar Useche Aldana, « Miedo, seguridad y resistencias: el miedo como articulación política de la negatividad », Polis [En línea], 19 | 2008, Publicat el 23 juliol 2012, consultat el 15 febrer 2019. URL : http://journals.openedition.org/polis/3893
viHobbes, Thomas, Leviathan.
viiKafka, Franz, El procés, Ed Proa, Barcelona, 1966
viiiOrwell, George. 1984.
ixArendt, Hannah. La vanalitat del mal
xButler, Judith. “Variaciones sobre sexo y género: Beauvoir, Wittig y Foucault, a Teoría feminista y teoría crítica. Edicions Alfons el Magnànim, València, 1990. (pàg. 198)
xiFoucault, Michel. Vigilar y Castigar Siglo XXI editores. México 2003. Pág. 141
xiiFoucualt, Michel, Íbid
xiiiLuhmann, N. Poder. Universidad Iberoamericana. México, 1995
xivBeauvoir, Simone. El segundo sexo. Ed. Cátedra. Madrid, 2017
xvWittig, Monique. “No se nace mujer” a El pensamiento heterosexual y otros ensayos. Egales, Madrid, 2005.
xviBeauvoir, Simone. Íbid.
xvii Butler. Íbid. Pàg 194
xviii Foucault, Michel. El orden del discurso. Ed.Tusquets. Barcelona, 1999.
xixFoucault, Vigilar y Castigar
xxKristeva, Julia. “Women can not be defined” a Elanie Markt i Isabel Courtrivon, New French Feminisms. pàg 137
xxiYeray S. Iborra, entrevista a Brigitte Vasallo a El crític, divendres, 26 febrer 2016 http://www.elcritic.cat/entrevistes/brigitte-vasallo-sestan-fent-coses-increiblement-racistes-en-nom-del-feminisme-8298
xxii Spinoza, Baruch. Ética demostrada según el orden geométrico.