 |
| Occupy Wall Street, corporate zombies (Autoria: David Shankbone CC BY 3.0, via Wikimedia Commons) |
S'apaguen els llums de la
sala i comença la projecció. Els espectadors no poden deixar de
contemplar la pantalla amb la cara desencaixada pel fàstic que els
produeix l'aparença espantosa i l'aspecte desarrapat d'uns éssers
de carn putrefacta que havien estat humans, però que han passat pel
filtre de la mort, i es mouen de forma maldestra, no pas seguint el
criteri de les seves pròpies decisions, sinó segons uns
automatismes de dissenyador desconegut.
Les mans s'agafen fort
als braços de les butaques, el soroll dels rosegadors de crispetes
para en sec. Una inacabable munió d'aquests éssers envaeix els
carrers de la civilització, que ja no constitueixen formes
d'existència individual, sinó que avancen com una sola massa
descontrolada i amenaçant la humanitat, espècie a la qual ells
mateixos havien pertanyut abans de convertir-se precisament en el
contrari.
Els ulls s'esbatanen
davant l'espectacle de l'amenaça dels no-morts, els no-conscients,
que adopten la forma d'una plaga, l'únic objectiu de la qual és
propagar-se. El seu aspecte és el d'una massa afamada i insaciable,
que va creixent de manera exponencial, i que ara s'obre pas a través
dels vidres dels supermercats i les botigues, arrasant amb tot el que
troben. Alguns dels vianants, amb els ulls fora d'òrbita i la boca
oberta, queden paralitzats, altres no poden parar de cridar, i els
que aconsegueixen reaccionar arrenquen a córrer com esperitats.
Les boques dels
espectadors s'obren i es tanquen per interpel·lar les víctimes:
Corre! Corre! Vigila! Al darrera! Però el no-mort té alguns
avantatges: la manca absoluta de límits morals, i el fet de no ser
responsable dels seus actes, d'estar programat, dirigit per un
principi que no és la seva consciència. Això li permet no
titubejar i, tot i el seu caminar i els seus gestos maldestres, les
seves víctimes acaben sucumbint al seu efecte horripilant i
paralitzador.
Els ulls dels espectadors
es tanquen i les gargamelles deixen anar crits davant la visió de
l'autèntic horror: aquests éssers semblants a nosaltres comencen a
mossegar les seves víctimes, a desgarrant-les en un espectacle de
sang i vísceres. Se'ls mengen vius, sense cap motiu, sense que
puguem ni sospitar la causa d'aquest acte tan terrorífic. Però en
el pitjor dels casos aquestes no acaben morint, sinó que acaben sent
un més, que fa créixer la massa dels no-vius-ni-morts.
El protagonista es queda
sol perquè totes les persones que coneix estan infectades. El que fa
més por és ser l'últim humà viu.
Com de vegades passa, la
peli s'acaba de forma abrupta, apareixen els crèdits amb una banda
sonora de fons i s'obren llums. Els espectadors, com si despertessin
d'un malson, intenten recompondre l'expressió i tornen a la
normalitat.
Una massa de gent surt
del cinema, àvida de més novetats i disposada a consumir
desenfrenadament: nuggets, gorres, notícies, xancles, titulars,
samarretes, experiències, gelats, viatges, apps, banderes, bambes,
hits musicals, ... Desproveïts de tot criteri, com si fossin
programats per estendre's com una plaga, envaeixen els carrers de la
civilització, avançant en forma de massa descontrolada i afamada
cap a la destrucció de la humanitat, espècie a la qual en un
principi havien pertanyut abans de convertir-se precisament en el
contrari.
Referència bibliogràfica:
FERNÁNDEZ GONZALO, Jorge (2011). Filosofía zombi. Barcelona: Anagrama
