Estàs cansada d’explicar que «el
feminisme no és com el masclisme però al revés»?, que «el
feminisme no només és cosa de dones»?, que «ser dona no et fa
automàticament feminista»?
Cansada de les campanyes mediàtiques
en les que s’ha convertit el 8M, Dia de la Dona Treballadora?
Cansada de la confusió creada per la proliferació de dates en què
ha quedat diluït el sentit d’aquesta jornada?
Doncs et direm un parell de coses que
potser no volen que sàpigues:
La llibertat en el vestir, la manera
de ballar, de viure, o de tenir fills,... és clar que és una
reivindicació feminista, però el sol fet de reivindicar-ho no et fa
feminista. És per això que potser no saps que ets feminista, perquè
potser no ho ets. O almenys, no només ho ets per això.
Denunciar la cosificació i violència
exercida contra els cossos i les ments de les dones pel sol fet de
ser-ho i aspirar a eradicar qualsevol tipus d’abús i agressió cap
a les dones és una reivindicació feminista. El 25N cridem que no
volem que hi hagi més víctimes de la violència masclista. Però el
discurs feminista no s’esgota amb això.
Reivindicar una medicina sense biaixos
de gènere, que estudii i cuidi el cos de les dones amb el mateix
rigor que ho fa amb el cos dels homes forma una part molt important
de la lluita feminista. Però el feminisme és més que la suma de
totes aquestes aspiracions.
Visibilitzar les dones que han fet
alguna cosa «important» (llegeixi’s, alguna cosa pròpia dels
homes), i lluitar perquè puguin optar a ocupar un terreny
tradicionalment reservat als homes, és un acte feminista, però això
sol no et fa feminista. Que les dones trenquin el sostre de vidre i
ocupin «els llocs dels homes» està molt bé, sí. Però per sí
sol no garanteix l’assoliment de la utopia feminista, i no només
pel fet que algunes han desenvolupat rols i polítiques masclistes,
sinó perquè «els llocs» continuen sent els mateixos.
Allò que potser no volen que sàpigues
és que el 8 de març és el Dia de la Dona Treballadora. Que el
nucli de la preocupació feminista no és «qui ha d’ocupar algun
lloc», sinó els «llocs en sí», els que hem ocupat les dones al
llarg de la nostra història més recent. Llocs feminitzats, i per
això mateix invisibilitzats.
Saps on érem les dones de la fàbrica
Trepat? Ni tals sols érem a la fàbrica, sinó a casa, mantenint la
llar i criant futurs obrers, sense rebre cap salari. Algunes érem a
les parades dels mercats, venent la verdura de les terres de l’amo
i procurant guardar d’amagat algun guany per poder mantenir la
família dignament. Érem les que fregàvem escales perquè el sou
dels nostres homes no era suficient. Les que cuidàvem els pares, les
mares, les tietes solteres, els sogres,... perquè els nostres homes
poguessin complir el seu «tracte» amb l’empresari: treballar
tantes hores que no els quedessin ni temps ni forces per res més. En
resum, estàvem treballant en feines i sous invisibles, per fer
possibles les feines i els sous visibles (encara que mínims) dels
nostres homes.
És clar que cal visibilitzar les
dones, però això només ho poden fer les que es posen en «llocs
visibles». Algunes, moltes de fet, i fins i tot alguns, ens hem
mantingut i ens mantenim en l’anonimat perquè el lloc que ocupem
s’ha mantingut invisible.
