Els antics presoners es
van anar familiaritzant amb els moviments dels seus vigilants. Poc a
poc van anar entenent allò que abans només podien sentir. Van anar
capint que tot allò que projectaven aquells productors d'ombres no
era mentida, però tampoc era veritat. Van començar a comprendre
que, tot i que atrapats en la xarxa d'ombres, nedaven en un oceà de
fets, de dades, d'esdeveniments. Era un èxtasi de certitud i de
veracitat. Totes les dades eren verídiques, els esdeveniments
excepcionals, els fets històrics, les notícies impactants, les
accions sense precedents. Davant de tanta espectacularitat i tanta
abundància, qualsevol opinió podia ser justificada i argumentada,
perquè hi havia dades al gust de tothom. Hi havia tants fets com
opinions, però tots estaven igualats per la llum dels flaixos, amb
la qual cosa no hi havia pas criteri per decidir quina era millor.
Tanmateix, cada opinió era reforçada amb aplaudiments i likes per
part d'aquells que eren de la mateixa opinió. Fins que la discussió
deixava de ser discussió, i es convertia en un monòleg entre molts
contra uns altres que amb els seus fets i dades alimenten un altre
monòleg paral·lel.
 |
| Fotografia de Rui Veiga @_darkwhite_ |
Als presoners els va
costar entendre que al darrera d'aquests vigilants/productors no hi
havia ningú, sinó que el mateix prestigi de ser vigilant era ja el
premi de ser vigilant. Alguns dels presoners es van veure atrets per
aquest estatus, i van sumar-se a l'activitat de produir ombres, dades
i fets espectaculars, de marcar el temps de consumició de cadascun,
de fer aparèixer coses que en el seu mateix aparèixer desapareixien
i ja no podien ser pensades per més temps.
Llum, Roc, i Teia van
camuflar-se entre els racons més foscos de la caverna, protegits pel
seu silenci i armats amb la seva visió cada cop més aguda. Així
van poder seguir el seu camí cap a fora la caverna, vers la claror
que els encegava els ulls i els obligava a fer parades, que
aprofitaven per reflexionar i entendre tot allò que havien vist
durant la jornada. Tenien temps per pensar, perquè el temps era seu.
Perquè l'autèntica realitat no es movia, i els esperava allà fora
per sempre. O almenys això creien. El que sí que sabien era que ara
no podien tornar enrere; els seus antics companys es riurien d'ells
si els vegessin amb aquella calma.
Quan els presoners van
aconseguir acostumar totalment la vista a la llum i es van atrevir a
sortir a l'exterior, es van meravellar. Encara no podien mirar el sol
directament, i s'havien de refugiar sota les ombres dels arbres, però
cada nou pas era un descobriment immensament plaent. No es pot dir
que ara sabessin més coses que les que sabien abans, però miraven
el món amb uns altres ulls, i eren capaços de desxifrar codis,
trobar sentit nou a les paraules i destronar símbols que abans eren
sagrats. La llum de fora la caverna no era en sí un objecte de
coneixement, ni la veritat absoluta, sinó una nova forma de mirar i
de parlar. La que havien après al llarg del camí, i continuarien
aprenent a partir d'ara, sense pressa.
