JORNADA COMMEMORACIÓ 50 ANYS DE LA MORT DE HANNAH ARENDT

 Vídeo de la Jornada sobre Hannah Arendt celebrada a l'IEI, amb la conferència de Fina Birulés, acompanyada per Eduard Batlle i jo mateixa.

 

LLIÇÓ DE DIGNITAT

 

En termes de la filosofia d’Immanuel Kant, la dignitat és l’obligació de ser tractat com a fi, i no com a mitjà, és a dir, de no ser manipulat ni cosificat. Un ésser humà és digne d’aquest tracte en base a la seva autonomia, consciència, capacitat de raonament i una voluntat capaç d’actuar conforme a uns valors més enllà de l’interès personal. D’això se’n diu ser persona, i és el que distingeix les persones de les coses.
De fet, això és el que dóna sentit a l’educació, ajudar a fer-se persona, tot i els vents que bufen en contra: la des-educació exercida per les xarxes, l’ideal de forma de vida (la vida ha de ser fàcil, còmoda, complaent), l’augment dels trastorns psicològics i d’aprenentatge (sovint conseqüència d’aquest ideal de vida), la influència dels lobbies pedagògics en el disseny dels currículums i els decrets d’educació que infantilitzen l’alumnat, els canvis constants en la legislació educativa, l’augment de la diversitat (complexitat), el creixement constant del nombre d’alumnes als nostres centres...  Tot un repte per donar classes de dignitat.
Tanmateix, és evident que la dignitat no és un contingut que es pugui ensenyar, ni forma part del currículum. «Ensenyar», com escenificava Sòcrates, no és possible si l’altre té els ulls tancats o està a les fosques, perquè «ensenyar» és mostrar, fer obrir els ulls i sobretot, donar exemple. Aquest donar exemple forma part de l’autoritat del mestre. Sòcrates pròpiament no ensenyava res, només ajudava a veure-hi, i allò que atreia els joves cap a ell no eren tant les seves ensenyances, com el seu exemple. Ara bé, aquesta coherència, per una banda, li va comportar a Sòcrates moltes discussions domèstiques perquè no volia cobrar res als seus alumnes (ja que deia que no els ensenyava res, que tot ho aprenien sols) i, per l’altra, la seva pròpia mort, circumstàncies que l’han convertit en una espècie d’heroi de la filosofia.
El col·lectiu d’ensenyants no pretenem ser herois. Considerem imprescindibles les reivindicacions salarials, ja que feia 20 anys que el nostre sou no es revisava. No és normal que s’hagin de fer unes vagues tan massives, ja no per apujar sou, sinó tan sols per regularitzar-lo i poder fer front a l’encariment de la vida. Com tampoc és normal no cobrar les hores extres dedicades a sortides i excursions, a la feina extra en correccions que suposa la sobre-ràtio d’alumnat per aula, a tots els càrrecs i funcions no remunerades que assumim al centre, a les hores de formació fora de l’horari de treball... Estem fent molta feina sense cobrar, i les demandes que fem en aquest sentit són totalment legítimes.
Però també és evident que la nostra feina requereix d’una relació amb l’alumnat que no és purament clientelar, i que necessita d’un ecosistema molt fràgil perquè aquesta relació doni fruits. És per això que la majoria de docents, tant els que vam votar que no al preacord amb la Conselleria d’Educació com molts dels que van votar que sí, estem a favor de continuar les reivindicacions. La prova d’això és que el dia de la publicació dels resultats de la consulta es van mobilitzar també companys que havien votat que sí al preacord, tot i no ser acompanyats pels sindicats signants. Una mostra més de la força de la base, que va per davant dels sindicats. Una força que surt de la voluntat de fer bé la nostra feina, i no, com afirma la portaveu d’USTEC, de la precipitació d’un rampell passional i adolescent. 
Al contrari, la negativa majoritària a acceptar els termes del preacord no respon tant a l’apassionament, sinó a això que anomenem «dignitat», perquè s’ha posat de manifest que la majoria de professionals del sector valorem tant la qualitat de l’educació com el nostre propi sou. Això és donar exemple, com clama el lema «lluitant també estem educant».
De «dignitat» prové el verb «dignificar». En aquest context, dignificar la professió passa per salvar l’educació pública. No fem vaga perquè ens agradi. No tallem autovies perquè ens vingui de gust. Hem perdut i seguirem perdent diners amb les vagues (uns 150 euros per cada dia de vaga). Estem molt cansats de mobilitzar-nos. Però ho seguirem fent. Perquè l’escola pública i gratuïta és un dels guanys més valuosos aconseguits per la classe treballadora. Deixo per altres articles els debats sobre les contradiccions que suposa defensar una educació pública finançada per un Estat en un context capitalista, o sobre si és realista sostenir un estat del benestar en els termes actuals. Però crec que no exagero si dic que els professionals d’avui som fruit d’aquella escola. Som els fills i filles d’una classe que s’ha empoderat gràcies a la bona educació que ha rebut, i que ara no pot passar el relleu a les noves generacions, perquè veu com el sistema es degrada com més va més. Es fa evident que l’escola inclusiva no es pot sostenir amb els recursos que s’hi dediquen. Cal un esforç pressupostari, i també molts canvis en el model educatiu. Tots junts l’hem de repensar, però mentrestant necessitem moltes mans. 
Mares, pares, iaies, padrins,... perdonin les molèsties. Estem intentant salvar el futur de l’educació dels vostres fills i néts, per deixar-los una escola almenys tan digna com la que vam poder gaudir nosaltres. 

HABER ESTUDIAO!

La meritocràcia és un dels molts termes que la dreta neoliberal ha integrat dins el seu vocabulari i que repeteix com un mantra per defensar la idea d’un sistema capitalista de lliure competència, on els individus lluiten entre sí per situar-se dins l’escala social segons el seu mèrit. És a dir, qui més treballa, s’esforça, i arrisca el seu capital, és qui més mereix l’èxit social i econòmic. Des d’aquest punt de vista, el fracàs social no mereix una anàlisi seriosa, perquè no és un problema col·lectiu, sinó una qüestió individual que es resumeix alegrement amb expressions com «Haber estudiao!» o altres que qualifiquen els drets adquirits com «la paguita» d’aquells que s’aprofiten del sistema.
Però aquest retrat de la meritocràcia és totalment fal·laç i allunyat de la realitat. Com és possible que aquest mantra hagi penetrat en la mentalitat de tantes persones, si cada cop es fa més evident que tenir estudis o carreres molt exigents no garanteix l’èxit social i econòmic, i que moltes vegades passa justament el contrari? Només cal comparar els sous i condicions laborals dels metges i els professors (amb grau i màster universitari) amb el d’altres col·lectius professionals menys qualificats acadèmicament.
Però no només es tracta de la correspondència entre el sou i la formació acadèmica. La meritocràcia defensada com una justificació de l’èxit social amaga una altra trampa. Aquesta conté el germen perillós del que s’anomena darwinisme social: qui és pobre és perquè s’ho mereix. Si acceptem aquesta premissa, el fracàs social ja no és un error del sistema ni una injustícia, sinó el càstig moral que mereixen aquells qui no s’han esforçat prou.
On és la trampa? Doncs quan s’afirma que qui més s’esforça és qui mereix l’èxit social, i si té èxit és perquè ho mereix. Això seria veritat en una societat realment meritocràtica. Però la societat, en realitat, no és meritocràtica. És a dir, és fals que el ric sigui ric perquè s’ha esforçat. Oculta el fet que generalment ho és perquè ha tingut una posició inicial privilegiada, com una herència, o ha tingut la sort de ser en el lloc i el moment oportú, o ha tingut la possibilitat d’estudiar en centres de rics i conèixer altres rics amb qui fer societats per fer-se més rics. La mer
itocràcia no és més que el discurs legitimador del privilegi, una tergiversació que pretén justificar aquesta superioritat sense qüestionar el sistema que manté les condicions que fan possible el seu estatus. 
I aquí és on podem girar l’argument. Com afirma la filòsofa Jahel Queralt al seu llibre «Nadie merece nada», la meritocràcia fou inicialment una idea de l’esquerra contra l’aristocràcia hereditària i contra les desigualtats de classe. En aquest context, la reivindicació que el repartiment de càrrecs i funcions socials s’havia de dur a terme segons les capacitats i els talents de les persones era absolutament revolucionària. És amb aquest esperit que es començaren a bastir sistemes públics d’educació i de beques, perquè els pobres talentosos de les classes populars també poguessin dedicar-se a l’estudi i la formació que els havia de donar l’oportunitat de desenvolupar les funcions per a les quals estaven més ben dotats, i tenir les mateixes possibilitats d’èxit que aquells que partien de posicions més avantatjoses.
Malauradament, l’esquerra ha oblidat aquesta antiga reivindicació seva, i la meritocràcia ha caigut, com tants altres ideals, en la caixa de distorsió de la dreta. Per la seva banda, el progressisme ha s’ha decantat per un igualitarisme fàcil i bonista que, dissortadament, s’ha instal·lat en les polítiques educatives que pretenen «ajudar» l’alumnat més vulnerable rebaixant el seu llistó, enlloc de donar-li les eines necessàries per descobrir i millorar el seu talent. Amb això ens resulta impossible als mestres i professors d’ensenyar-los que cal l’esforç per desenvolupar les pròpies capacitats, i que aquestes no depenen de la família, la classe o la cultura on hagin nascut. L’escola hauria de ser el lloc per aprendre justament això. Però malauradament cada cop és més difícil fer-ho, perquè és precisament això el que ha minat l’autoritat dels docents, que estem veient com enlloc de preparar persones capaces i autònomes, el sistema està reforçant les elits, sota el pretext d’una meritocràcia inexistent. 

M. YOUNG. The Rise of Meritocracy. 1959

Daniel MARKOVITS, The Meritocracy Trap, 2019

Michael SANDEL, The Tyranny of Merit, 2020

Adrian WOOLDRIDGE, The Aristocracy of Talent, 2021

 

 

DISSONÀNCIA COGNITIVA 2.0

 El 1957, Leo Festinger va encunyar el concepte «dissonància cognitiva» per expressar la contraposició entre la realitat i les categories de què disposem per interpretar-la (valors, normes socials). Aquesta falta d’encaix ens produeix un estat d’incomoditat, perquè la ment humana necessita trobar un sentit i una coherència interna en la seva experiència del món. Si hi ha alguna característica específicament humana no imitable per cap màquina és justament la necessitat (i la capacitat?) de comprendre, de trobar explicacions. Ara bé, aquest fenomen no està exempt de perills: quan ens trobem en un moment de dissonància cognitiva, per reduir l’angoixa que ens genera, recorrem a l’autoengany amb diferents mecanismes de defensa: per exemple, busquem excuses, distorsionem la realitat o ignorem aquella informació que no contribueixi a donar sentit a la pròpia experiència del món.

És sobre aquesta base que podem entendre fenòmens socials que es donen en contextos suposadament democràtics, però que entren en contradicció amb allò que fa possible la democràcia: bunkers ideològics, explicacions conspiranoiques, i fake news, generades enmig del soroll mediàtic i alimentades per l’algoritme de les aplicacions de venda de continguts (sí, venda!). Aquestes aplicacions (i els master of puppets que mouen els seus fils) són els nous xarlatans, els principals promotors de la dissonància cognitiva, amb l'objectiu de vendre'n l'antídot. 
Plató deia que és pitjor un ignorant que un mentider. Perquè el mentider, almenys, sap la veritat i es preocupa per ella, tot i que l’oculta. El mateix passa amb els xarlatans. Són pitjors que els mentiders, perquè la veritat no els importa gens, ni tan sols es preocupen d’ocultar-la. Només els preocupa la viralització del seu propi relat, per tendenciós o contradictori que sigui.
La nova forma de censura ja no és la prohibició, sinó la sobreproducció d’informació. Els autors dels algoritmes coneixen perfectament la psicologia humana i imiten el procés mental humà davant l’allau d’informacions contradictòries: ens presenten una selecció del tipus de continguts que més visualitzem o amb els quals hi hem interactuat positivament. A través d’aquesta selecció ens mostren el món de manera personalitzada, amb continguts que ens enganxin i que no ens decepcionin ni ens confrontin amb evidències incòmodes o perspectives diferents del món. D'aquesta manera, contribueixen a pal·liar la inquietud que ens genera la dissonància cognitiva. 
L’efecte resultant és el reforçament de les pròpies creences i l’anorreament del pensament crític, la insistència en els prejudicis i la bunkerització del pensament. En una paraula, la ignorància. Només així s’expliquen els nous populismes, la forta expansió de les idees nacional-liberals, el ressorgiment de creences neo-místiques i revifada de rols tradicionals com les trad-wifes, els nous messies o els evangelitzadors digitals. Allò que els passa als individus que són xuclats per les sectes s’ha generalitzat a nivell social. Tenim la necessitat d’aferrar-nos a alguna cosa mentre veiem que al nostre voltant s’estén la taca de l’absurd: guerres i genocidis davant dels quals ja no trobem cap explicació, ni tan sols en el sentit més utilitarista. 
Ara bé, que la dissonància cognitiva formi part de nosaltres, no vol dir que no hi puguem fer res. Un altre tret humà és que ni la biologia ni la psicologia no ens determinen completament. Precisament el fet de ser sabedors i conscients de com funciona la nostra ment ens ha d’ajudar a identificar les males arts d’aquells que se’n volen aprofitar per fer-ne diners, i a buscar altres maneres de reaccionar sense caure en els seus paranys, com qüestionar les pròpies idees i abraçar les contradiccions com a ocasió per reflexionar, enlloc de simplement evitar el malestar. 

L'HUMÀ HA MORT. UNA VISIÓ DE FUTUR DES DEL POST-HUMANISME

Article publicat a la revista ARTS, núm. 61 (2026) per Montse Garcia Castelló 

 

 

 

«Ets humà?». Anteriorment a principis d’aquest segle XXI, era força impensable que algú ens plantegés aquesta pregunta, i encara menys que ho fes una màquina. Això ens pot fer despertar del somni dogmàtic on l’humà és l’ésser privilegiat, perquè aquest privilegi es difumina entre les seves pròpies creacions, que ara li estan demanant que s’identifiqui. De fet, estaria bé que ens adonéssim que és una bona pregunta, una d’aquelles que convé fer-se de tant en tant, per poder desfer-nos d’unes respostes que fins ara eren tan òbvies i de sentit comú, que no ens adonàvem que eren respostes construïdes des d’un patró que ara s’està mostrant obsolet.

Imatge: Crisàlida humana (Freepik) 

Aquest patró fou dissenyat en el segle de les llums a partir dels principis de l’humanisme, una perspectiva universalista que concep l’ésser humà com un agent racional, autònom i desencarnat (abstracte), que es construeix en oposició a allò no humà (l’animal i la màquina). La seva racionalitat el situa en un lloc preferent en relació al coneixement del món, i per aquest motiu, en un centre des del qual té una perspectiva privilegiada, objectiva, neutra. En definitiva, l’humanisme secularitza l’omnisciència divina, fent de la raó humana el seu representant terrestre. És el que anomenem antropocentrisme, l’ideal segons el qual el subjecte de la Il·lustració esdevé el nou centre del coneixement, just en el moment en què ell mateix treu el planeta Terra del centre de l’univers.

Però sota la màscara blanca d’aquest subjecte racional pretesament neutre i objectiu, ha resultat que hi havia hagut tota l’estona un tipus molt concret: un home blanc, ben situat, heterosexual, que actua sota la lògica de l’eficiència i la dominació. Aquesta és l’altra característica de l’humanisme: l’androcentrisme. El problema no és que existeixi aquest tipus d’home, sinó que es tracti d’un arquetip dominant que no només mira i coneix el món d’una forma determinada, sinó que imposa la seva mirada particular i l’estableix com la mirada universal.

En aquest sentit, podem dir que hem estat veient el món a través dels ulls d’un altre. Ens hem estat veient a nosaltres mateixos a través dels ulls d’aquest arquetip. Hem estat mirant la resta dels animals, els éssers vius, la natura, l’univers, les cultures, els paisatges, l’organització social,... Tot ho hem estat mirant amb aquests ulls. Una mirada filtrada per l’antropocentrisme, l’androcentrisme i l’eurocentrisme, que ha exclòs dones, infants, persones de classes baixes, amb discapacitats, persones no europees, animals, etc. rebaixant-les al nivell de béns i utensilis al servei del subjecte privilegiat, o simplement sent invisibilitzades. Sota aquesta mirada, l’altre, el diferent, el no humà, esdevé sinònim d’inferior, infrahumà.

Aquest mateix subjecte, però, entra en crisi com a víctima de la seva pròpia lògica. La seva dissolució ha estat accelerada pel capitalisme, des del moment que aquest, seguint la lògica de l’eficiència i la instrumentalització del món, ha acaparat el potencial tecnològic. Ara el capitalisme no només és una forma d’organització dels modes de producció sobre la lògica desigualitària de l’acumulació de benefici, sinó una forma de producció de la subjectivitat i de la relació social que enganxa (subjecta) els subjectes amb la promesa de la felicitat i el solucionisme tecnològic.

Paradoxalment, doncs, és precisament aquest subjecte el doctor Frankenstein que, en l’intent vanitós d’imitar Déu i crear un ésser a la seva imatge i semblança, crea la tecnologia intel·ligent, una criatura que ara ens planteja la pregunta «ets humà?».

Aquesta pregunta evidencia la dissolució de les fronteres d’allò específicament humà, que ja no podem entendre com una entitat independent de la xarxa de relacions socials, tecnològiques i mediambientals que el constitueixen. En aquest context es fa evident que l’acció és relacional, de manera que és impossible trobar-ne un únic responsable. Com deia Deleuze, l’acció consisteix a entrar a formar part d’una corrent i fluir en aquesta.

El que aquí ens interessa és plantejar-nos si aquesta dilució del subjecte, resultat del propi capitalisme, pot ser «aprofitat» per anar contra ell? Si no podem culpar un últim responsable de les nostres vulnerabilitats, no és això un incentiu per fer-nos-en càrrec i fer-nos responsables de nosaltres mateixos (Zizek)? I el fet de ser conscients que la responsabilitat o l’agència no és individual, sinó relacional, no ens fa veure la necessitat de buscar una forma de fer-ho col·lectivament, i desfer-nos d’aquell ideal fals de la potència de l’acció individual? Sobre aquesta base, brota la possibilitat de construir una ètica no absoluta, sinó parcial, no només de resistència, sinó de producció afirmativa d’altres possibilitats que escapen a les coordenades d’allò existent (Butler).

La pregunta «ets humà?» ens posa davant del mirall i ens fa tornar a plantejar-nos què vol dir ser humans i si sempre hem estat humans, o bé si la identitat «humà» s’ha constituït en el mateix procés d’excloure altres perspectives no blanques, no racionals, no masculines. Desvela l’humà com una carcassa antiga que ens queda petita perquè ja no serveix per pensar-nos, i que s’esquerda com més va més, no pas per una necessitat teòrica, sinó per una urgència vital. Des de l’activisme social dels moviments anticolonials, feministes, LGTBIQ+, ambientalistes, entre altres, s’evidencia la necessitat de trobar una nova manera de pensar-nos que sigui inclusiva i que ens doni esperança de trobar un lloc en aquest món. Com afirma Rossi Braidotti, «ningú (incloent éssers no humans) es pot sentir a casa seva al segle XXI.»

El posthumanisme és una filosofia de futur que parteix d’aquesta urgència vital per proposar noves formes de ser humà, noves formes d’identitat i de subjectivitat a partir d’una reflexió crítica, però no nihilista ni catastrofista; empírica i concreta, però no reduccionista. El seu propòsit és canviar la mirada sobre el món i sobre nosaltres, sense les ulleres del binarisme natura-cultura, teoria-pràctica, raó-emocions, masculí-femení, públic-privat. Ens proposa, com deia Haraway, l’ètica del cíborg, un ésser mestís, ni robot ni humà, ni masculí ni femení, ni natural ni artificial.

Ara bé, cal no confondre el posthumanisme amb el transhumanisme, el qual parteix de supòsits contraris. El transhumanisme, amb els seus anhels de millorar l’espècie humana i, fins i tot, assolir la immortalitat, insisteix precisament en aquells ideals humanistes de dominar la natura a través de la tecnologia, i ofereix solucions individuals que accentuen les desigualtats dins un sistema capitalista que ara ja està mostrant la seva cara més antidemocràtica i totalitària, on la mateixa matèria viva ha esdevingut mercaderia i capital. En aquest sentit, el capitalisme i les tecnologies biogenètiques generen una forma perversa d’allò posthumà.

Davant d’aquesta visió tecnocèntrica del transhumanisme, el posthumanisme es distancia d’aquelles postures conservadores que responen a aquests nous desafiaments tornant a insistir en els ideals clàssics humanistes, l’universalisme cosmopolita (desencarnat) com antídot contra el nacionalisme i l’etnocentrisme, i en la política liberal progressista, per suavitzar un capitalisme que deixa intacte.

Per contra, el posthumanisme acull la intervenció tecnològica en la mesura que posa en qüestió la nostra pròpia condició, i ens urgeix a teixir una nova ètica afirmativa on es puguin inscriure els nous éssers posthumans, éssers encarnats i marcats per les cicatrius de la raça, la classe, el sexe, o l’espècie. Es tracta d’una ètica consagrada a buscar uns principis que mantinguin aquesta comunitat de mestissos, de cíborgs, de monstres, d’infrahumans, defugint tant la nostàlgia conservadora, com l’eufòria neoliberal.

Amb aquest horitzó proposa noves formes d’anàlisi, combinant la crítica i la creativitat. De fet, podríem dir que el posthumanisme sorgeix de la literatura de ciència ficció, amb històries que empelten l’ésser humà amb la màquina, tractades sobretot per una sèrie d’autores que reivindiquen el cos monstruós, incloent elements feministes a la ciència-ficció.

El posthumanisme no és un sistema filosòfic tancat i teòric, sinó que proposa una reflexió paral·lela a l’activisme, una pràctica col·lectiva, crítica i directa, més enllà de les receptes de l’esquerra més clàssica. És cert que el capitalisme és el problema, però aquest ja no és el capitalisme de Karl Marx. És un capitalisme que no necessita produir res, que guanya diners a partir del coneixement i que assimila totes aquelles demandes que puguin ser convertides en mercaderia (ecologisme, feminisme, antiracisme, pacifisme...) Hem d’entendre que som part del problema perquè som també mercaderia i, per tant, hem de ser part de la solució. Segons Braidotti, això passa per desvincular-nos del sistema, desintoxicar-nos, no deixar-nos portar per la por ni la nostàlgia, i canviar els hàbits de consum, de pensament i de relació amb els altres. En definitiva, allò que podem extreure del posthumanisme és la urgència d’aprofitar-nos de les creacions del sistema per curtcircuitar-lo i ser capaços d’establir relacions i vincles amb els quals construir un lloc on arrelin i creixin formes de vida amb futur. En termes nietzscheans podríem concloure: L’humà ha mort. Però el post-humà encara està per arribar.

_________

Braidotti, Rossi. (2025). Lo posthumano. Herder Editorial.

Butler, Judith. (2007). El género en disputa: el feminismo y la subversión de la identidad. Ediciones Paidós Ibérica.

Deleuze, Gilles; Parnet, Claire (1997): Diálogos, Valencia, Pre-textos.

Haraway, Donna. (2020). Manifiesto cíborg. Kaótica libros

Žižek, Salvoj (2004). Violencia en acto, Conferencias en Buenos Aires, Buenos Aires, Paidós

LES VACANCES DEL PROFESSOR

 Fotograma de "El club de los cinco" (John Hughes, 1985)

No passa res. Els mestres i professors estem acostumats a explicar les coses una i mil vegades. Però potser som ineptes, i no ens sabem explicar prou bé per què el nostre col·lectiu té dret de vaga, si tenim tres mesos de vacances i un bon sou. Hi ha altres col·lectius amb bon salari i molts dies lliures, però com que no ens guarden els fills, no es nota tant. Ara bé, les vacances escolars, aquestes sí que es noten. On col·loquem els fills? És comprensible. El sistema dificulta la conciliació familiar, però això no és pas culpa dels docents.

Que aquest aspecte sigui el més vistós és molt indicatiu de com la societat percep els centres educatius: com guarderies i no com a centres d’ensenyament. Si volem que els centres siguin guarderies, endavant, però llavors replantegem la tasca dels docents: sacrifiquem la qualitat i el sentit de l’aprenentatge, transformem els centres de primària en esplais, i els de secundària en presons de dia, i paguem als docents el complement de presencialitat que ara no estan cobrant pel mes de juliol.

Potser exagero. Potser sí que ja es comença a entendre que els centres són espais d’aprenentatge, però encara cal explicar que la tasca del docent no són només les hores de classe i les guàrdies que té en el seu horari. En hores no presencials ha de programar les seves matèries, preparar materials per les classes, corregir les tasques de tots els seus alumnes, preparar tasques diferents en funció de les seves necessitats específiques, avaluar-los a tots i cadascun amb comentaris, donar-los indicacions per recuperar matèries suspeses, avaluar-los la recuperació, avaluar la pròpia avaluació, resoldre els conflictes procurant dialogar amb l’alumnat, parlar amb les famílies, organitzar sortides i activitats, anar a les sortides (d’un dia, o dos, o una setmana) i fer cursos de formació. És evident que això no es fa amb 37,5 hores la setmana.

Això ho hem explicat molt, i no sembla que importi gaire. És comprensible, tal i com estan les coses. Però sí que ens hauria de preocupar el fet que, tot i els nostres esforços, l’educació d’aquest país s’està degradant a marxes forçades. El Departament d’Ensenyament té molts diners: atiborra els centres amb dispositius audiovisuals, panells digitals, kits de robòtica i altres andròmines que no necessitem, ni són convenients i que, a més, suposen per als docents una càrrega extra de feina de manteniment i formació. Mentre la Generalitat fa aquests tractes milionaris amb empreses tecnològiques per digitalitzar les aules, es nega reiteradament a dotar els centres del personal que sí que és urgentment necessari: no només docents, també educadors, psicòlegs, treballadors socials, conserges, administratius,...

El Departament d’Ensenyament obliga als centres a rebaixar el nivell, perquè permet que hi hagi alumnat que passi de curs quan no té les competències assolides, cosa que fa augmentar més encara la diversitat a les aules.

Sí, el nostre alumnat és cada vegada més divers, res a veure amb les aules de fa 30 o 20 anys, però el Departament no permet que puguem tenir menys alumnes per classe. I en aquestes condicions és molt difícil que rebin l’atenció acadèmica que els pertocaria, fins al punt que els nostres estudiants ho tenen cada cop més difícil per competir amb els de la resta de l’estat. Les proves d’accés a la universitat són iguals per a tots els estudiants de l’estat, però als nostres batxillerats hi arriba alumnat amb nivells cada cop més baixos. Potser sí que els docents no fem bé la nostra feina, però podríem començar per dotar els centres amb el personal i els recursos necessaris, i llavors ja veurem si realment som uns ineptes, i ens mereixem totes les llufes que ens puguin penjar.

Ho hem explicat molt, però ho tornarem a explicar les vegades que faci falta: és l’educació pública la que s’està desmantellant, mentre discutim si els docents tenim massa vacances.

 

LA DEBILITAT ÉS LA FORÇA

 

Robot moderador: En aquesta tertúlia fictícia sobre la nova configuració geoestratègica del món d’ençà de la guerra d’Ucraïna, el genocidi palestí, la intervenció americana a Veneçuela, i les amenaces d’apropiació de Groenlàndia, entre altres, la conversa ens porta a reflexionar sobre la naturalesa de la força i el poder de la mà de Sòcrates, George Orwell i Hannah Arendt.

 

Sòcrates: Els tirans sempre han estat igual, són com els de la meva època. Quan jo els ho deia als meus alumnes, els semblava increïble: aquests tirans no són dolents, són ignorants! La seva força respon, en realitat, a la seva pròpia debilitat, ja que, si perdessin aquest poder, no els quedaria res més que enemics. Per si mateixos no són res, el poder és l’únic que tenen per aguantar la careta que tapa la seva debilitat. Així doncs, no els queda més remei que recórrer a la força per mantenir-se en línia de flotació de la vida social i política. 

 

Orwell: El que dius queda reflectit en la «novaparla» que vaig inventar en la meva novel·la, «1984» (1948), on el Ministeri de la Veritat promou el lema «La guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, la ignorància és la força». Sota la «novaparla» hi ha un mecanisme de simplificació de la llengua que actua amb la supressió dels contraris, la qual té com a conseqüència la simplificació del pensament. En suprimir el terme negatiu igualant-lo al positiu, la mateixa llengua es torna la guardiana del pensament, que ara no pot formular ni tan sols aquesta antiga reflexió teva, Sòcrates. En la meva ficció, doncs, també series acusat de «crimental» i condemnat!

 

Arendt: El mateix passa amb les tiranies actuals, per molt que es vesteixin de democràcies. El discurs de la força justifica l’injustificable, tergiversa el sentit de les paraules, entre elles «força» i «poder», i ha configurat el poder polític com el territori del domini. Però política (poder) i domini són mútuament excloents. Mentre que el domini i la força són fruit de la mancança i la negativitat, el poder és un estat positiu que sorgeix en política quan els humans interactuen, i es manté pel fet de romandre junts. És per això que afirmo que la violència pot destruir el poder, però no el pot substituir. Per això la tirania és una combinació de força i impotència, perquè és incapaç de mantenir el poder sense forçar, sense violar, tal com adés afirmaves tu, Sòcrates.

 

Robot moderador: Així doncs, les superpotències mundials són les més dèbils? En el sentit del que s’ha dit, podem pensar que si són «potències» és perquè s’han nodrit de la riquesa de l’altre, al qual després de dominar-lo i d’exprimir-lo, han titllat d’inferior, impotent, salvatge. Han exercit la força en la seva expansió colonial per cobrir la seva mancança de matèria prima i de matèria viva. És així?

 

Arendt: L’origen del capitalisme és l’acumulació de matèria per saqueig i la transformació d’aquesta matèria en capital, és a dir, una substància immaterial que per definició no pot retornar mai al seu origen, és impossible de reciclar, és insostenible. La seva essència és créixer, colonitzant territoris de la geografia terrestre i mental.

 

Orwell: Aquesta força es manifesta com a potència, poder, valor, revestida d’un discurs de novaparla perfectament encaixat i ben cosit. Però el capital s’ha engreixat, i li tiben les costures. A través d’aquests descosits de la força podem entreveure-hi la debilitat: l’esgotament de les condicions materials i mentals necessàries per l’expansió del capital, provocades per la seva pròpia activitat extractiva. 

 

Robot moderador: Fins i tot l’extinció d’allò que havíeu entès com a humà es posa de manifest cada vegada que una màquina, la criatura de l’eficiència del capital, us pregunta «Ets humà?». Ara al capital només li queda la devastació, no només del medi ambient, sinó també del propi ser humà i també de les mateixes categories que havia creat per fer-se el vestit o la disfressa de civilitzat: la sobirania nacional, l’humanisme, l’eurocentrisme, els ideals democràtics, la llibertat individual... Només encaixos per fer bonic en un vestit que s’està quedant petit per als humans. Què vindrà després?