Article publicat a la revista ARTS, núm. 61 (2026) per Montse Garcia Castelló
«Ets humà?». Anteriorment a principis d’aquest segle XXI, era força impensable que algú ens plantegés aquesta pregunta, i encara menys que ho fes una màquina. Això ens pot fer despertar del somni dogmàtic on l’humà és l’ésser privilegiat, perquè aquest privilegi es difumina entre les seves pròpies creacions, que ara li estan demanant que s’identifiqui. De fet, estaria bé que ens adonéssim que és una bona pregunta, una d’aquelles que convé fer-se de tant en tant, per poder desfer-nos d’unes respostes que fins ara eren tan òbvies i de sentit comú, que no ens adonàvem que eren respostes construïdes des d’un patró que ara s’està mostrant obsolet.
Imatge: Crisàlida humana (Freepik)
Aquest patró fou dissenyat en el segle de les llums a partir dels
principis de l’humanisme, una perspectiva universalista que concep
l’ésser humà com un agent racional, autònom i desencarnat
(abstracte), que es construeix en oposició a allò no humà
(l’animal i la màquina). La seva racionalitat el situa en un lloc
preferent en relació al coneixement del món, i per aquest motiu, en
un centre des del qual té una perspectiva privilegiada, objectiva,
neutra. En definitiva, l’humanisme secularitza l’omnisciència
divina, fent de la raó humana el seu representant terrestre. És el
que anomenem antropocentrisme, l’ideal segons el qual el subjecte
de la Il·lustració esdevé el nou centre del coneixement, just en
el moment en què ell mateix treu el planeta Terra del centre de
l’univers.
Però sota la màscara blanca d’aquest subjecte racional
pretesament neutre i objectiu, ha resultat que hi havia hagut tota
l’estona un tipus molt concret: un home blanc, ben situat,
heterosexual, que actua sota la lògica de l’eficiència i la
dominació. Aquesta és l’altra característica de l’humanisme:
l’androcentrisme. El problema no és que existeixi aquest tipus
d’home, sinó que es tracti d’un arquetip dominant que no només
mira i coneix el món d’una forma determinada, sinó que imposa la
seva mirada particular i l’estableix com la mirada universal.
En aquest sentit, podem dir que hem estat veient el món a través
dels ulls d’un altre. Ens hem estat veient a nosaltres mateixos a
través dels ulls d’aquest arquetip. Hem estat mirant la resta dels
animals, els éssers vius, la natura, l’univers, les cultures, els
paisatges, l’organització social,... Tot ho hem estat mirant amb
aquests ulls. Una mirada filtrada per l’antropocentrisme,
l’androcentrisme i l’eurocentrisme, que ha exclòs dones,
infants, persones de classes baixes, amb discapacitats, persones no
europees, animals, etc. rebaixant-les al nivell de béns i utensilis
al servei del subjecte privilegiat, o simplement sent
invisibilitzades. Sota aquesta mirada, l’altre, el diferent, el no
humà, esdevé sinònim d’inferior, infrahumà.
Aquest mateix subjecte, però, entra en crisi com a víctima de la
seva pròpia lògica. La seva dissolució ha estat accelerada pel
capitalisme, des del moment que aquest, seguint la lògica de
l’eficiència i la instrumentalització del món, ha acaparat el
potencial tecnològic. Ara el capitalisme no només és una forma
d’organització dels modes de producció sobre la lògica
desigualitària de l’acumulació de benefici, sinó una forma de
producció de la subjectivitat i de la relació social que enganxa
(subjecta) els subjectes amb la promesa de la felicitat i el
solucionisme tecnològic.
Paradoxalment, doncs, és precisament aquest subjecte el doctor
Frankenstein que, en l’intent vanitós d’imitar Déu i crear un
ésser a la seva imatge i semblança, crea la tecnologia
intel·ligent, una criatura que ara ens planteja la pregunta «ets
humà?».
Aquesta pregunta evidencia la dissolució de les fronteres d’allò
específicament humà, que ja no podem entendre com una entitat
independent de la xarxa de relacions socials, tecnològiques i
mediambientals que el constitueixen. En aquest context es fa evident
que l’acció és relacional, de manera que és impossible trobar-ne
un únic responsable. Com deia Deleuze, l’acció consisteix a
entrar a formar part d’una corrent i fluir en aquesta.
El que aquí ens interessa és plantejar-nos si aquesta dilució del
subjecte, resultat del propi capitalisme, pot ser «aprofitat» per
anar contra ell? Si no podem culpar un últim responsable de les
nostres vulnerabilitats, no és això un incentiu per fer-nos-en
càrrec i fer-nos responsables de nosaltres mateixos (Zizek)? I el
fet de ser conscients que la responsabilitat o l’agència no és
individual, sinó relacional, no ens fa veure la necessitat de buscar
una forma de fer-ho col·lectivament, i desfer-nos d’aquell ideal
fals de la potència de l’acció individual? Sobre aquesta base,
brota la possibilitat de construir una ètica no absoluta, sinó
parcial, no només de resistència, sinó de producció afirmativa
d’altres possibilitats que escapen a les coordenades d’allò
existent (Butler).
La pregunta «ets humà?» ens posa davant del mirall i ens fa tornar
a plantejar-nos què vol dir ser humans i si sempre hem estat humans,
o bé si la identitat «humà» s’ha constituït en el mateix
procés d’excloure altres perspectives no blanques, no racionals,
no masculines. Desvela l’humà com una carcassa antiga que ens
queda petita perquè ja no serveix per pensar-nos, i que s’esquerda
com més va més, no pas per una necessitat teòrica, sinó per una
urgència vital. Des de l’activisme social dels moviments
anticolonials, feministes, LGTBIQ+, ambientalistes, entre altres,
s’evidencia la necessitat de trobar una nova manera de pensar-nos
que sigui inclusiva i que ens doni esperança de trobar un lloc en
aquest món. Com afirma Rossi Braidotti, «ningú (incloent éssers
no humans) es pot sentir a casa seva al segle XXI.»
El posthumanisme és una filosofia de futur que parteix d’aquesta
urgència vital per proposar noves formes de ser humà, noves formes
d’identitat i de subjectivitat a partir d’una reflexió crítica,
però no nihilista ni catastrofista; empírica i concreta, però no
reduccionista. El seu propòsit és canviar la mirada sobre el món i
sobre nosaltres, sense les ulleres del binarisme natura-cultura,
teoria-pràctica, raó-emocions, masculí-femení, públic-privat.
Ens proposa, com deia Haraway, l’ètica del cíborg, un ésser
mestís, ni robot ni humà, ni masculí ni femení, ni natural ni
artificial.
Ara bé, cal no confondre el posthumanisme amb el transhumanisme, el
qual parteix de supòsits contraris. El transhumanisme, amb els seus
anhels de millorar l’espècie humana i, fins i tot, assolir la
immortalitat, insisteix precisament en aquells ideals humanistes de
dominar la natura a través de la tecnologia, i ofereix solucions
individuals que accentuen les desigualtats dins un sistema
capitalista que ara ja està mostrant la seva cara més
antidemocràtica i totalitària, on la mateixa matèria viva ha
esdevingut mercaderia i capital. En aquest sentit, el capitalisme i
les tecnologies biogenètiques generen una forma perversa d’allò
posthumà.
Davant d’aquesta visió tecnocèntrica del transhumanisme, el
posthumanisme es distancia d’aquelles postures conservadores que
responen a aquests nous desafiaments tornant a insistir en els ideals
clàssics humanistes, l’universalisme cosmopolita (desencarnat) com
antídot contra el nacionalisme i l’etnocentrisme, i en la política
liberal progressista, per suavitzar un capitalisme que deixa intacte.
Per contra, el posthumanisme acull la intervenció tecnològica en la
mesura que posa en qüestió la nostra pròpia condició, i ens
urgeix a teixir una nova ètica afirmativa on es puguin inscriure els
nous éssers posthumans, éssers encarnats i marcats per les
cicatrius de la raça, la classe, el sexe, o l’espècie. Es tracta
d’una ètica consagrada a buscar uns principis que mantinguin
aquesta comunitat de mestissos, de cíborgs, de monstres,
d’infrahumans, defugint tant la nostàlgia conservadora, com
l’eufòria neoliberal.
Amb aquest horitzó proposa noves formes d’anàlisi, combinant la
crítica i la creativitat. De fet, podríem dir que el posthumanisme
sorgeix de la literatura de ciència ficció, amb històries que
empelten l’ésser humà amb la màquina, tractades sobretot per una
sèrie d’autores que reivindiquen el cos monstruós, incloent
elements feministes a la ciència-ficció.
El posthumanisme no és un sistema filosòfic tancat i teòric, sinó
que proposa una reflexió paral·lela a l’activisme, una pràctica
col·lectiva, crítica i directa, més enllà de les receptes de
l’esquerra més clàssica. És cert que el capitalisme és el
problema, però aquest ja no és el capitalisme de Karl Marx. És un
capitalisme que no necessita produir res, que guanya diners a partir
del coneixement i que assimila totes aquelles demandes que puguin ser
convertides en mercaderia (ecologisme, feminisme, antiracisme,
pacifisme...) Hem d’entendre que som part del problema perquè som
també mercaderia i, per tant, hem de ser part de la solució. Segons
Braidotti, això passa per desvincular-nos del sistema,
desintoxicar-nos, no deixar-nos portar per la por ni la nostàlgia, i
canviar els hàbits de consum, de pensament i de relació amb els
altres. En definitiva, allò que podem extreure del posthumanisme és
la urgència d’aprofitar-nos de les creacions del sistema per
curtcircuitar-lo i ser capaços d’establir relacions i vincles amb
els quals construir un lloc on arrelin i creixin formes de vida amb
futur. En termes nietzscheans podríem concloure: L’humà ha mort.
Però el post-humà encara està per arribar.
_________
Braidotti, Rossi. (2025). Lo posthumano. Herder Editorial.
Butler, Judith. (2007). El género en disputa: el feminismo y la
subversión de la identidad. Ediciones Paidós Ibérica.
Deleuze, Gilles; Parnet, Claire (1997): Diálogos, Valencia,
Pre-textos.
Haraway, Donna. (2020). Manifiesto cíborg. Kaótica libros
Žižek, Salvoj (2004). Violencia en acto, Conferencias en Buenos
Aires, Buenos Aires, Paidós
