DISSONÀNCIA COGNITIVA 2.0

 El 1957, Leo Festinger va encunyar el concepte «dissonància cognitiva» per expressar la contraposició entre la realitat i les categories de què disposem per interpretar-la (valors, normes socials). Aquesta falta d’encaix ens produeix un estat d’incomoditat, perquè la ment humana necessita trobar un sentit i una coherència interna en la seva experiència del món. Si hi ha alguna característica específicament humana no imitable per cap màquina és justament la necessitat (i la capacitat?) de comprendre, de trobar explicacions. Ara bé, aquest fenomen no està exempt de perills: quan ens trobem en un moment de dissonància cognitiva, per reduir l’angoixa que ens genera, recorrem a l’autoengany amb diferents mecanismes de defensa: per exemple, busquem excuses, distorsionem la realitat o ignorem aquella informació que no contribueixi a donar sentit a la pròpia experiència del món.

És sobre aquesta base que podem entendre fenòmens socials que es donen en contextos suposadament democràtics, però que entren en contradicció amb allò que fa possible la democràcia: bunkers ideològics, explicacions conspiranoiques, i fake news, generades enmig del soroll mediàtic i alimentades per l’algoritme de les aplicacions de venda de continguts (sí, venda!). Aquestes aplicacions (i els master of puppets que mouen els seus fils) són els nous xarlatans, els principals promotors de la dissonància cognitiva, amb l'objectiu de vendre'n l'antídot. 
Plató deia que és pitjor un ignorant que un mentider. Perquè el mentider, almenys, sap la veritat i es preocupa per ella, tot i que l’oculta. El mateix passa amb els xarlatans. Són pitjors que els mentiders, perquè la veritat no els importa gens, ni tan sols es preocupen d’ocultar-la. Només els preocupa la viralització del seu propi relat, per tendenciós o contradictori que sigui.
La nova forma de censura ja no és la prohibició, sinó la sobreproducció d’informació. Els autors dels algoritmes coneixen perfectament la psicologia humana i imiten el procés mental humà davant l’allau d’informacions contradictòries: ens presenten una selecció del tipus de continguts que més visualitzem o amb els quals hi hem interactuat positivament. A través d’aquesta selecció ens mostren el món de manera personalitzada, amb continguts que ens enganxin i que no ens decepcionin ni ens confrontin amb evidències incòmodes o perspectives diferents del món. D'aquesta manera, contribueixen a pal·liar la inquietud que ens genera la dissonància cognitiva. 
L’efecte resultant és el reforçament de les pròpies creences i l’anorreament del pensament crític, la insistència en els prejudicis i la bunkerització del pensament. En una paraula, la ignorància. Només així s’expliquen els nous populismes, la forta expansió de les idees nacional-liberals, el ressorgiment de creences neo-místiques i revifada de rols tradicionals com les trad-wifes, els nous messies o els evangelitzadors digitals. Allò que els passa als individus que són xuclats per les sectes s’ha generalitzat a nivell social. Tenim la necessitat d’aferrar-nos a alguna cosa mentre veiem que al nostre voltant s’estén la taca de l’absurd: guerres i genocidis davant dels quals ja no trobem cap explicació, ni tan sols en el sentit més utilitarista. 
Ara bé, que la dissonància cognitiva formi part de nosaltres, no vol dir que no hi puguem fer res. Un altre tret humà és que ni la biologia ni la psicologia no ens determinen completament. Precisament el fet de ser sabedors i conscients de com funciona la nostra ment ens ha d’ajudar a identificar les males arts d’aquells que se’n volen aprofitar per fer-ne diners, i a buscar altres maneres de reaccionar sense caure en els seus paranys, com qüestionar les pròpies idees i abraçar les contradiccions com a ocasió per reflexionar, enlloc de simplement evitar el malestar.