Però aquest retrat de la meritocràcia és totalment fal·laç i allunyat de la realitat. Com és possible que aquest mantra hagi penetrat en la mentalitat de tantes persones, si cada cop es fa més evident que tenir estudis o carreres molt exigents no garanteix l’èxit social i econòmic, i que moltes vegades passa justament el contrari? Només cal comparar els sous i condicions laborals dels metges i els professors (amb grau i màster universitari) amb el d’altres col·lectius professionals menys qualificats acadèmicament.
Però no només es tracta de la correspondència entre el sou i la formació acadèmica. La meritocràcia defensada com una justificació de l’èxit social amaga una altra trampa. Aquesta conté el germen perillós del que s’anomena darwinisme social: qui és pobre és perquè s’ho mereix. Si acceptem aquesta premissa, el fracàs social ja no és un error del sistema ni una injustícia, sinó el càstig moral que mereixen aquells qui no s’han esforçat prou.
On és la trampa? Doncs quan s’afirma que qui més s’esforça és qui mereix l’èxit social, i si té èxit és perquè ho mereix. Això seria veritat en una societat realment meritocràtica. Però la societat, en realitat, no és meritocràtica. És a dir, és fals que el ric sigui ric perquè s’ha esforçat. Oculta el fet que generalment ho és perquè ha tingut una posició inicial privilegiada, com una herència, o ha tingut la sort de ser en el lloc i el moment oportú, o ha tingut la possibilitat d’estudiar en centres de rics i conèixer altres rics amb qui fer societats per fer-se més rics. La mer
itocràcia no és més que el discurs legitimador del privilegi, una tergiversació que pretén justificar aquesta superioritat sense qüestionar el sistema que manté les condicions que fan possible el seu estatus.
I aquí és on podem girar l’argument. Com afirma la filòsofa Jahel Queralt al seu llibre «Nadie merece nada», la meritocràcia fou inicialment una idea de l’esquerra contra l’aristocràcia hereditària i contra les desigualtats de classe. En aquest context, la reivindicació que el repartiment de càrrecs i funcions socials s’havia de dur a terme segons les capacitats i els talents de les persones era absolutament revolucionària. És amb aquest esperit que es començaren a bastir sistemes públics d’educació i de beques, perquè els pobres talentosos de les classes populars també poguessin dedicar-se a l’estudi i la formació que els havia de donar l’oportunitat de desenvolupar les funcions per a les quals estaven més ben dotats, i tenir les mateixes possibilitats d’èxit que aquells que partien de posicions més avantatjoses.
Malauradament, l’esquerra ha oblidat aquesta antiga reivindicació seva, i la meritocràcia ha caigut, com tants altres ideals, en la caixa de distorsió de la dreta. Per la seva banda, el progressisme ha s’ha decantat per un igualitarisme fàcil i bonista que, dissortadament, s’ha instal·lat en les polítiques educatives que pretenen «ajudar» l’alumnat més vulnerable rebaixant el seu llistó, enlloc de donar-li les eines necessàries per descobrir i millorar el seu talent. Amb això ens resulta impossible als mestres i professors d’ensenyar-los que cal l’esforç per desenvolupar les pròpies capacitats, i que aquestes no depenen de la família, la classe o la cultura on hagin nascut. L’escola hauria de ser el lloc per aprendre justament això. Però malauradament cada cop és més difícil fer-ho, perquè és precisament això el que ha minat l’autoritat dels docents, que estem veient com enlloc de preparar persones capaces i autònomes, el sistema està reforçant les elits, sota el pretext d’una meritocràcia inexistent.
M. YOUNG. The Rise of Meritocracy. 1959
Daniel MARKOVITS, The Meritocracy Trap, 2019
Michael SANDEL, The Tyranny of Merit, 2020
Adrian WOOLDRIDGE, The Aristocracy of Talent, 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada