LA VAGUETAT DEL ROIG

Entre els flaixos filosòfics que es van produir al Barcelona Pensa, (Barcelona, 20 de novembre) aquest de Sven Rosenkranz ens convida a pensar en la puresa de les idees, i en la seva existència. El filòsof planteja el problema de la manera següent: En una sèrie contínua de tons de color, del roig al taronja, hi ha o no hi ha un últim to de roig?

El problema va més enllà dels colors, i es dirigeix a la qüestió sobre l'existència de formes pures, aquelles que són perfectament elles mateixes, i que poden distingir-se perfectament de qualsevol altra. Es tracta, ni més ni menys, que d'una reformulació de les preguntes socràtiques. Per exemple a la pregunta sobre què és la bellesa,  allò que Sòcrates buscava no era una definició vaga, sinó que pretenia destil·lar l'essència de la denominació "bell". Per tant, calia anar més enllà de les coses concretes que anomenem belles, i cercar el per què són anomenades així, cosa que ens porta a preguntar-nos què és la bellesa en sí, i a separar-ho de qualsevol altra cosa que, per molt que s'hi assembli, no formi part de la seva essència, com el plaer, l'amor, o el benefici. El mateix ens podem preguntar sobre qualsevol idea justícia, amistat, perfecció, saviesa, etc. Tenia, doncs, algun últim terme la recerca socràtica? Es pot arribar a conèixer l'essència de la bellesa, la perfecció, la justícia, o el roig? O millor, encara que no es pogués conèixer, hauria de ser alguna cosa?

Una qüestió relacionada amb el problema de la possibilitat de l'existència d'aquesta essència pura, és la seva forma d'existir. Si és que existeix, podem dir que només existeix en el llenguatge, i que tan sols és una exigència lògica dels nostres enunciats sobre el món, o bé ha de tenir una existència real i objectiva, més enllà del relativisme lingüístic, tal i com afirmava Plató, amb la intenció d'esquivar el relativisme i l'escepticisme? I encara queda una altra qüestió: hi ha alternatives a aquests dos plantejaments?

METAFÍSICA DEL MANIQUÍ (ESPECIAL NADAL)

Esparta Plama. "Sociedad de plástico."

No sé què faig parlant amb tu. No et mous, no parles, però ens mous a fer determinades coses, i el teu silenci escandalós em fa parlar. Allò que més m'estranya de tu i em fa pensar és la teva estranya manera d'existir. Ets pura aparença. Per començar, tens una aparença humana. Però em pregunto si ets fet a imatge i semblança humana, o si som més aviat els humans que volem assemblar-nos a tu. No t'estranyis, així és com funcionem. Creem un ideal, i després ens oblidem que és una producció nostra, fins al punt que pensem que aquest és més real i millor que nosaltres mateixos, i que estem obligats a assemblar-nos-hi. I no només això, sinó que ens castiguem i ens sentim culpables quan no ho fem. Però no et creguis que has estat l'únic. La llista d'ideals és llarga, començant pels déus, les princeses, els herois, i acabant per tu. Fixa't, un tros de plàstic, el nostre ideal. I com més baix és el nostre ideal, més s'empetiteix la nostra naturalesa.

Ets una aparença, i diem que les aparences enganyen, perquè amaguen alguna cosa autèntica, que és la seva versió original. Però tu, què hi ha d'autèntic al teu darrera? Ets una aparença pura, que ni tan sols fingeix ni amaga res, sinó que proclama descaradament l'autonomia de l'aparença i el seu alliberament de la cosa en sí. No parles, però deixes ben clar que no necessites representar res real, perquè ja has esdevingut per tu mateix una realitat que marca i condiciona les realitats que t'envolten: els cossos, les conductes, els gestos, els hàbits, els sentiments. Les teves mides les equiparem a la perfecció i l'equilibri. Però d'on hem tret aquestes idees? És que potser són realment alguna cosa? O tal vegada no són més que paraules pronunciades per nosaltres a partir de cert moment, que s'han fet tan fortes a base de repetir-les, que han acabat adquirint la consistència dels polímers que et composen i als quals devem ara tanta admiració i, fins i tot, obediència abnegada? La teva mirada indiferent darrera els vidres, impassible i impertorbable sota els llums, levitant lleugerament per damunt del terra, ets com una aparició des un món ideal, que ha baixat a la terra per salvar-nos de la nostra mediocritat i lletjor. I en canvi, al teu costat ens sentim eternament mediocres i lletjos, com si fos aquesta la teva veritable missió.

Ets una aparença tan real, que em fas pensar. Em fas pensar que jo no sóc més que una realitat construïda a base d'aparences.

EL SHOW DE LA CAVERNA

El show de Truman. Peter Weir, 1998.
Intèrprets: Jim Carrey (Truman Burbank) i Ed Harris (Cristof).

La vida de Truman Burbank transcorre tranquil.la en una petita ciutat, com a treballador en una companyia d'assegurances, amb una normalitat, monotonia i felicitat increïblelemnt farragoses. Té una dona normal, veïns normals, i no coneix els problemes ni els riscos. Només un trauma infantil enterboleix el seu passat: el record d'un accident de navegació on ell va presenciar com moria el seu pare li ha provocat una fòbia a les aigües marines. Truman sospitarà ben aviat que rera tota aquesta normalitat s'hi amaga una realitat molt més complexa.

La pel.lícula vol ser una crítica dels programes de telerealitat actuals, i presenta la imatge de l'home vivint en un  sistema molt poderós, enmig de la banalitat i la ignoràcia, en la línia d'altres relats com Màtrix, 1984-El Gran Germà de George Orwell, Un món feliç d'Althous Huxley, El temps desarticulat de Philip K. Dick, o el mateix Mite de la Caverna a La República de Plató.

Enllaços:
Fitxa de la pel.lícula a IMDB.

PLATÓ I LA FÀBRICA D'OMBRES

Una vegada més, una cançó de Mazoni m'inspira una entrada (o millor, una finestra) per a l'Habitació Xinesa: "Apocalipsi Now", un retrat modern de la caverna de Plató, només il.luminada per llums artificials i flaixos efímers. Una realitat construida pels mitjans: publicitat, tertúl·lies radiofòniques, pel.lícules de molt dubtosa qualitat, espectacles grotescos, golejades substitutives de fanatismes religiosos i altres subproductes de la indústria mediàtica; una fàbrica d'aparences espesses que es fan opaques i es materialitzen  en una mena de realitat, no pas per la seva autenticitat, sinó per la quantitat de quilowats que exhibeixen. Noam Chomsky en diu "la fàbrica del consens".

Si això és així, som encara al fons de la caverna com aquells presoners encadenats  que Plató, ja al segle V aC, pretenia alliberar, projectant la seua República ideal. No són vint, sinó vint-i-cinc segles de captivitat. És que realment es pot sortir del món de les aparences, i guaitar la realitat a ull nu, o bé és que l'ésser humà és mediàtic per naturalesa i, com diria Nietzsche, s'autoenganya per no veure la seva pròpia misèria, per fàstig de sí mateix?

El món de les ombres s'il·lumina amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now


Sentim tertúl·lies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now


Quan el davanter enganya a l'àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now


Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques jo deserto i me'n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now

EL BLUES DE LA SUBSTÀNCIA: "THROW IT AWAY"

El tema “Throw it away”, d'Abbey Lincoln (1930-2010), és un cant a la substància en temps difícils. Un cant a l'essència pròpia, allò que som realment cadascú de nosaltres. En el cas d'Abbey Lincoln, lluitadora pels drets dels negres als EUA, aquesta essència es converteix en una arma molt poderosa: la de l'autoafirmació rotunda d'una identitat menystinguda i marginada, que ha estat desposseïda de béns i drets. En sentit personal, la vida ens moldeja com fossim fang, ens sotmet a contínues transformacions, i pot estar plena de pèrdues i renúncies:

I think about the life I live
A figure made of clay
And think about the things I lost
The things I gave away

Penso en la vida que he viscut

Una figura feta de fang

I penso en les coses que he perdut

Les coses que he donat

Però allò que sempre queda és la substància.

Filosòficament la substància fou definida inicialment per Aristòtil com allò que no depèn de res més que de si mateixa per existir, per tant, és autònoma i objectiva, independent de qualsevol circumstància o judici extern: de fet, és el subjecte de qualsevol judici, allò imprescindible per tal que es pugui donar qualsevol judici en absolut, és allò de què es parla, a qui li passen coses, qui està en diferents estats. En aquest sentit, Aristòtil fa una distinció entre la substància i els accidents, que depenen d'aquesta i que, per molt que es transformin, mai ariben a canviar la substància, l'essència inalterable de les coses. Ho podem llençar tot, throw it away, però mai allò que ens pertany. Abbey Lincoln expressa meravellosament aquest caràcter de la substància com allò que realment ens pertany, i que, per tant, mai podrem perdre, ja que està inclòs en la nostra mateixa definició, allò inclòs en la definició de la cosa: allò que realment és la cosa, allò que li pertany.

And keep your hand wide open
Let the sun shine through
'Cause you can never lose a thing
If it belongs to you

Manté la mà ben oberta

Deixa-hi passar els rajos del sol

Perquè mai podràs perdre una cosa

Si et pertany a tu.

Morta el 14 d'agost de 2010, jo ja no puc perdre aquesta cançó, perquè ja em pertany. D'ella resta la seva essència, negra i blava. 

I think about the life I live
A figure made of clay
And think about the things I lost
The things I gave away


And when I'm in a certain mood
I search the house and look
One night I found these magic words
In a magic book


Throw it away
Throw it away
Give your love, live your life
Each and every day


And keep your hand wide open
Let the sun shine through
'Cause you can never lose a thing
If it belongs to you


There's a hand to rock the cradle
And a hand to help us stand
With a gentle kind of motion
As it moves across the land


And the hand's unclenched and open
Gifts of life and love it brings
So keep your hand wide open
If you're needing anything


Throw it away
Throw it away
Give your love, live your life
Each and every day


And keep your hand wide open
Let the sun shine through
'Cause you can never lose a thing
If it belongs to you

MOMO I LA NATURALESA DEL TEMPS

Títol: Momo
Autor: Michael Ende
Any: 1973
Editorial Alfaguara
Barcelona
ISBN 0-14-031753-8
 

Hi ha contes molt savis que, amb el seu llenguatge simbòlic, ens fan veure coses que s'escapen de la mirada adulta, mediatitzada i racional. Aquest és un d'aquells contes, on el savi Michael Ende desemmascara la societat a través dels ulls d'una nena, Momo, clarivident, sense pare, sense mare, sense casa, sense prejudicis. Momo és la nena que mira de veritat i que sap escoltar, perquè és una nena sense temps, o amb tot el temps. El seu entorn, farcit de relacions espontànies i sinceres, es veurà, però, posat en perill per culpa d'una mena de plaga: els banquers del temps, els anomenats “homes grisos”. Els homes grisos són freds, són l'antítesi de la vida, són mort. El seu mitjà de supervivència és el temps que els seus clients estalvien. Però estalvien per fer què? Els homes grisos s'alimenten de petites morts que es donen poc a poc, segon a segon, cada cop que algú mira el rellotge i decideix ajornar la seua vida per després, sempre per després. El temps resulta ser una misteriosa cosa que, com més s'estalvia, menys se'n té.

Amb això, Ende fa un retrat de la lògica econòmica capitalista: l'estalvi de temps porta al naixement de l'avorriment i la creació de noves necessitats per esquivar-lo.

“La nina no va dir res, i Momo la va empènyer.

- Hola, - sonà la nina - sóc Bebenín, la nina perfecta.

- Sí – digué Momo – t'agrada casa meva?

- Et pertanyo – contestà la nina – Per això t'envegen tots. (...) Vull tenir més coses. - repetí la nina.

- No tinc res més – digué Momo. - Juguem que vens de visita.

- Hola, sóc Bebenin, la nina perfecta.

- I d'on ve vostè?

- Et pertanyo, per això t'envegen tots.

- Així no podem jugar si sempre dius el mateix.

- Vull tenir més coses.

Al cap d'una estona, Momo va tenir una sensació que mai havi tingut abans. Va tardar en adonar-se que era avorriment. (...) A prop hi havia un elegant cotxe gris cendra. A dins hi havia un home amb un vestit de color teranyina, un barret gris fort al cap. (...)

- Tinc la impressió que no estàs gaire contenta. Em sembla que no saps com s'ha de jugar amb una nina tan fabulosa. (...) Cal oferir-li algun cosa, si no vols avorrir-te amb ella.

Va anar cap al cotxe i va obrir el maleter.

- En primer lloc, necesita molts vestits. (Comença a treure'ls). Però al cap d'una dies, això es trona avorrit, no creus? (Comença a treure més coses: bosses, aracades, polseres, etc). Com pots veure, és molt fàciel. Només cal tenir més i més cada cop, llavors no t'avorreixes mai. Però potser creus que algun dia la perfecta Bebenin ho podria tenir tot, i lloavors tornaria a ser avorrit. Doncs no et preocupis, perquè tenim el company perfecte per a Bebenin.

Va treure del maleter un altre ninot.

- Aquest és Bebenèn.”

(Ressenya publicada a la revista Actitud-Revista alternativa i contracultural, Tàrrega, octubre de 1997)

Enllaç al programa literari radiofònic "Milana Bonita", de Radio Libre, on s'analitza la novel.la. http://www.ivoox.com/player_ea_291749_1.html

ZENÓ I EL CINEMA

Man Ray. Cronofotografia.

Aquesta foto em suggereix una de les paradoxes més famoses de la filosofia, la paradoxa d'Aquil·les i la tortuga, de Zenó d'Elea.

Podríem dir que és la foto d'un moviment, i que l'última imatge de la dreta és la més recent, mentre que tota la resta són les fraccions de moviment que representen els moments passats respecte d'aquella. Tanmateix, no hi ha res que ens digui que no podria haver estat al revés, i que aquest senyor ha estat fotografiat pujant l'escala d'esquena.

Doncs bé, la paradoxa és la següent. Hi podria haver encara una altra imatge entre cada parella de fraccions? I encara una altra? I una altra? I així fins a l'infinit? De la mateixa manera, entre dos fotogrames consecutius d'una mateixa pel.lícula encara hi cabrien infinits fotogrames. Però llavors, potser no acabaríem mai de veure la pel.lícula, i aquest senyor no acabaria mai de baixar l'escala.

La resposta de Zenó seria que, com que és impossible que l'home acabi mai de baixar l'escala, en realitat no la baixa, i que és lògicament impossible veure una pel.lícula sencera, o sigui que, per què anar al cine?. Per tant, el moviment no existeix, ja que es pot descomposar fins a l'infinit, i com que l'infinit és inabarcable i impossible de conèixer, Zenó conclou que el moviment és tan sols una aparença, ja que només les coses autèntiques són cognoscibles. Però, ei! També s'ho va fer venir bé, no?

EFECTE DÒMINO

Aquest és un dels meus anuncis preferits, no només perquè està ben fet i és enginyós, sinó perquè em fa pensar... Qui és el primer a moure la primera fitxa de l'univers? Hi ha encara una causa anterior? I encara una altra? Per què no pot ser infinita la cadena de les causes?
A l'altre extrem del moviment, la causa final, la finalitat. No sabrem mai si darrera de tot moviment i de tot canvi hi ha una intenció, si aquell moviment condueix irremeiablement a aquell precís efecte, o si es podrien haver desencadenat milions d'efectes més, que es van rifant aleatòriament el seu torn en el destí.