dilluns, 20 de setembre del 2021

LA LLIBERTAT I LA POLÍTICA

Entrevista fictícia a Hannah Arendt, una filòsofa alemanya que deia que no era filòsofa, i que va haver de fugir del seu país a mitjans del segle XX per ser qui era.

- Sra. Arendt, creu que la política és un bon mitjà per aconseguir la llibertat?

En la pregunta que em fas pressuposes que la llibertat és alguna cosa més enllà de l’acció política, un producte de l’exercici polític. Per respondre aquesta pregunta em caldria aclarir primer què entenc per política i què per llibertat.

- Comencem per definir la llibertat, doncs?

Quan parlem de llibertat, tendim a pensar en una esfera interior d’autocontrol. Es reivindica la llibertat de consciència, de pensament, religiosa,... com un espai íntim i apartat de la nostra vida social. Tendim a pensar-nos com a agents dobles: jo visc així, i treballo aixà, però sóc lliure de pensar i creure el que vulgui. També tendim a pensar que com menys incideixi la societat i la política en la nostra vida, més llibertat tindrem com a individus.

- I això no és ser lliure?

No. Per mi no es pot ser lliure portes endins, sinó que requereix sortir fora. Ser lliure és actuar, i amb això no vull dir ni treballar ni produir. Vull dir entrar en el terreny del joc social, en relació amb iguals, i atrevir-se a posar-se en el lloc de l’altre, a entendre punts de vista diferents del propi, posar en risc les pròpies opinions.

- Això ens porta a la definició de política, doncs?

Sí. Crec que la política és justament això, i no allò que fan els polítics. La política s’ha de fer des de l’amistat, des de la relació entre iguals, des de la voluntat d’entendre l’altre.

- Tanmateix, abans d’actuar cal pensar, i pensar per un mateix és una condició per ser lliure, oi?

És clar, però ser lliure no és pensar el que vulguis i prou. La llibertat de pensament és llibertat quan busquem un moment de solitud en què ens replantegem allò que la majoria accepta de manera irreflexiva, fins i tot si això implica destruir les nostres pròpies opinions i prejudicis.

En aquest sentit el pensament és absolutament necessari perquè és perillós, i perquè el no-pensament és encara més perillós. Pensar és destruir allò que molts accepten i diuen irreflexivament (sense pensar). Això per a alguns és molt perillós, podria fer trontollar les seves pròpies conviccions. Abstenir-se de pensar és l’obediència: l’adhesió irreflexiva a unes normes, a uns prejudicis, a unes ordres. L’obediència és la desresponsabilització sobre les pròpies decisions, és l’autoanul·lació moral.

- L’obediència d’Eichmann va provocar moltes morts als camps d’extermini nazis.

Sí. Així de banal és el mal.