El policia registra la
seva motxilla i d'entre l'intríngulis de claus, monedes, compreses i
mocadors, en treu un llibre. Hannah Arendt, Sobre la violència.
L'obre pel punt que l'estudiant tenia marcat i llegeix:
- “Sembla descartat un
comú denominador social del moviment, però la veritat és que
aquesta generació sembla a tot arreu caracteritzada pel seu pur
coratge, per una sorprenent voluntat d'acció i per una no menys
sorprenent confiança en la possibilitat de canvis. Però aquestes
qualitats no són causes. Si hom es pregunta què és el que ha
produït aquesta evolució completament inesperada a les universitats
de tot el món sembla absurd ignorar el factor més obvi i potser més
potent: el simple fet que el «progrés» tecnològic està conduint
en molts casos directament al desastre; que les ciències ensenyades
i apreses per aquesta generació no semblen capaces de desfer les
desastroses conseqüències de la seva pròpia tecnologia, sinó que
han assolit una fase en el seu desenvolupament en la qual no hi ha
una maleïda cosa a fer que no pugui ser dedicada a la guerra.”
- “Veig que saps
llegir” - diu l'estudiant, tremolosa però enrabiada - “parla
dels moviments estudiantils dels anys 60, però també parla de
nosaltres. Avui no és només la tecnologia de la guerra, sinó les
tecnologies del poder. Podem afegir a les paraules de Hannah Arendt
que no hi ha una maleïda cosa a fer que no sigui alimentar la gran
màquina: la del mercat, la de l'IBEX35, la màquina de l'Estat i de
totes les seves eines repressives, la màquina mediàtica i els seus
engranatges amb l'aparell corporatiu, l'aparell legal i tots els seus
altaveus, que legitimen o minimitzen les violències contra els
dissidents, contra les dones, contra els refugiats,... Sembla que tot
allò que ens és permès de fer sigui per reforçar encara més el
poder de qui té el poder.”
El policia l'agafa per la
jaqueta i l'arrossega fins a la cel·la de detenció, on a través
de la reixa la mira un noi amb la cara plena de blaus. Ha estat
escoltant i vol afegir un aclariment:
- “Fins i tot quan
reclamem la llibertat per a fer un estat propi, això implica la
contradicció que també reclamem les nostres pròpies eines
repressores, i les nostres pròpies màquines de dominació. L'Estat
és per definició una eina repressiva. Segons Max Weber, l'Estat
legitima la seva pròpia violència, perquè el poder polític és
l'organització de la violència.”
- “Sí, tens raó. I fa
una distinció de violències. El poder distingeix la violència del
policia i la del pistoler. El policia és un pistoler
institucionalitzat, és a dir, legitimat, integrat dins la màquina,
entreteixit en la tela d'aranya de les estructures de poder. Com diu
Marx, el veritable poder de la classe dominant no està en la
violència (física), sinó en el paper que la classe dominant juga
dins la societat. Perquè és aquella que marca les regles del joc, i
qui no les compleixi es queda fora de joc, no pot sobreviure.”
Han arribat al cap del
carrer. Continuo llegint Hannah Arendt, que diu: “La burocràcia és
el règim més tirànic de tots, perquè és la deslocalització de la
responsabilitat: no és el domini dels forts, ni dels rics, ni dels
millors, ni dels molts. És el domini de ningú.” Davant de tot
això, la “violència” és el de menys, perquè no existeix un
cap concret a qui tirar la pedra. La ràbia d'aquelles i d'aquestes
estudiants no és causa sinó símptoma, necessitat de visibilitzar
malestar i contradiccions, és autodefensa vers la violència policial.
Però cal no centrar el debat en això. És una pura anècdota. Que
el fum dels contenedors i els cops de porra no amaguin la veritable
qüestió: que la violència és la de la màquina, l'entramat
judicial-policial i la seva retòrica, que permet que la subjugació
de la ment d'una dona sigui una circumstància atenuant de la
violació del seu cos. L'aparell político-juridic que fabrica
sediciosos i terroristes a demanda, perquè al monstre li calen
enemics contra els quals legitimar-se. La màquina partitocràtica
que es nodreix del monstre, però fabrica “relats” contra el
monstre, que a la vegada l'alimenten. L'entramat burocràtic que
dilueix responsabilitats i que fa que tallar el cap al rei no
serveixi de res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada