dissabte, 28 de desembre del 2019

VARIACIONS SOBRE LA CAVERNA DE PLATÓ (1)


Sóc presoner. Però estic content, perquè almenys ara sé que ho sóc. Vaig néixer en una cova encadenat de mans i peus, sense poder moure'm, ni tan sols girar el cap per veure si hi havia algú més. En la meva posició, només podia veure unes figures fosques retallades sobre uns fons lluminós que es movien al meu davant, i amb les quals no podia interactuar, ni interferir en el seu comportament. Per a mi, la realitat era allò. En aquest estat no podia pensar ni comprendre la meva situació, només podia somniar, i aquest somni estrenyia encara més les cadenes que em lligaven, i que no eren més que el desig de seguir dormint, i de seguir somniant. Com vaig poder trencar aquest cercle viciós? Com saber que estàs somniant, si estàs en un somni del qual no pots despertar? Encara no ho sé. Si ho sabés, procuraria despertar els altres. Però alguns es desperten per sí mateixos, i altres no. 

En el meu cas, vaig ser conscient de l'engany quan vaig començar a tenir malsons i, enmig dels sacsejos del meu cos, el meu cap va colpejar amb el d'una altra presonera. Vaig veure-la. I ella em va veure a mi. I després vaig mirar com ella em mirava a mi. I llavors vam ser conscients de com ens estrenyien les cadenes i de com dificultaven la nostra comunicació. Crec que la meva companya feia temps que estava desperta, perquè va reaccionar més ràpidament, trobant la manera de segar les cadenes fregant-les contra un sortint de la roca a la qual estàvem lligats. 

En poder moure i girar tot el cos, vam adornar-nos que allò que vèiem no eren més que unes ombres projectades per la llum d'un foc que hi havia encès i per unes figures lligades a uns pals que sobresortien per sobre d'un mur que hi havia entre el foc i nosaltres. Al principi ens feien mal els ulls, però ens hi vam anar acostumant, i la curiositat ens empenyia a mirar què hi havia darrere el mur.

Amb molt de compte, ja que érem conscients del nostre estat de presoners i conseqüentment malfiats, vam treure el cap entre les pedres, i vam veure uns homes que passejaven per darrera el mur, brandant les figures amunt i avall, com si fessin un ritual de meditació. Però de tant en tant els sentíem parlar, i a vegades parlaven de nosaltres. Ens deien ignorants, i afirmaven que només servíem per estar en aquell estat vegetatiu, i que era millor així, ja que almenys no ens mataven i almenys nosaltres no patíem en aquell estat de sedació mental. Però alguns es preguntaven per què havien de treballar per mantenir uns paràsits com nosaltres.
Fotograma de la pel·lícula "They live", de John Carpenter (1988)
Amb la meva companya, igual de malfiada que jo per la nostra presa de consciència, vam començar a dubtar de les seves raons. Quin profit treien aquells homes del nostre estat somnolent? Per què no ens havien eliminat? Vam arribar a la conclusió que ells necessitaven fos com fos que continuéssim dormint, ja que aquesta era la funció que els devia haver estat assignada. La seva feina era mantenir-nos enganyats, i si despertàvem se'ls acabava la feina, a canvi de la qual ves a saber quin privilegi els havien promès. Però també ens vam adonar que ells, a la vegada, també vivien enganyats, almenys en la visió que tenien de nosaltres i en la utilitat i sentit de la seva feina. Qui o què hi havia al darrera de tot allò? Abans d'arriscar-nos a anar més enllà, vam decidir intentar despertar més presoners. Tot i que alguns ens miren i desperten, altres ens expulsen violentament de la seva vora, enfadats perquè els hem destorbat el son i el somni. 

Entre els desperts, parlem fluixet entre nosaltres perquè no ens detectin els vigilants, i no acabem d'entendre ben bé què hi fem aquí. Avui la meva companya em diu: “Això que estem vivint és tan estrany! Tot plegat no té cap mena de sentit! I si això també fos un somni?” Ens mirem sense dir res, sospitant que la resposta és no, però sense poder encara demostrar-ho.