Sóc presoner. Però
estic content, perquè almenys ara sé que ho sóc. Vaig néixer en
una cova encadenat de mans i peus, sense poder moure'm, ni tan sols
girar el cap per veure si hi havia algú més. En la meva posició,
només podia veure unes figures fosques retallades sobre uns fons
lluminós que es movien al meu davant, i amb les quals no podia
interactuar, ni interferir en el seu comportament. Per a mi, la
realitat era allò. En aquest estat no podia pensar ni comprendre la
meva situació, només podia somniar, i aquest somni estrenyia encara
més les cadenes que em lligaven, i que no eren més que el desig de
seguir dormint, i de seguir somniant. Com vaig poder trencar aquest
cercle viciós? Com saber que estàs somniant, si estàs en un somni
del qual no pots despertar? Encara no ho sé. Si ho sabés,
procuraria despertar els altres. Però alguns es desperten per sí
mateixos, i altres no.
En el meu cas, vaig ser
conscient de l'engany quan vaig començar a tenir malsons i, enmig
dels sacsejos del meu cos, el meu cap va colpejar amb el d'una altra
presonera. Vaig veure-la. I ella em va veure a mi. I després vaig
mirar com ella em mirava a mi. I llavors vam ser conscients de com
ens estrenyien les cadenes i de com dificultaven la nostra
comunicació. Crec que la meva companya feia temps que estava
desperta, perquè va reaccionar més ràpidament, trobant la manera
de segar les cadenes fregant-les contra un sortint de la roca a la
qual estàvem lligats.
En poder moure i girar
tot el cos, vam adornar-nos que allò que vèiem no eren més que
unes ombres projectades per la llum d'un foc que hi havia encès i
per unes figures lligades a uns pals que sobresortien per sobre d'un
mur que hi havia entre el foc i nosaltres. Al principi ens feien mal
els ulls, però ens hi vam anar acostumant, i la curiositat ens
empenyia a mirar què hi havia darrere el mur.
Amb molt de compte, ja
que érem conscients del nostre estat de presoners i conseqüentment
malfiats, vam treure el cap entre les pedres, i vam veure uns homes
que passejaven per darrera el mur, brandant les figures amunt i
avall, com si fessin un ritual de meditació. Però de tant en tant
els sentíem parlar, i a vegades parlaven de nosaltres. Ens deien
ignorants, i afirmaven que només servíem per estar en aquell estat
vegetatiu, i que era millor així, ja que almenys no ens mataven i
almenys nosaltres no patíem en aquell estat de sedació mental. Però
alguns es preguntaven per què havien de treballar per mantenir uns paràsits
com nosaltres.
 |
| Fotograma de la pel·lícula "They live", de John Carpenter (1988) |
Amb la meva companya,
igual de malfiada que jo per la nostra presa de consciència, vam
començar a dubtar de les seves raons. Quin profit treien aquells
homes del nostre estat somnolent? Per què no ens havien eliminat?
Vam arribar a la conclusió que ells necessitaven fos com fos que
continuéssim dormint, ja que aquesta era la funció que els devia
haver estat assignada. La seva feina era mantenir-nos enganyats, i si
despertàvem se'ls acabava la feina, a canvi de la qual ves a saber
quin privilegi els havien promès. Però també ens vam adonar que
ells, a la vegada, també vivien enganyats, almenys en la visió que
tenien de nosaltres i en la utilitat i sentit de la seva feina. Qui o
què hi havia al darrera de tot allò? Abans d'arriscar-nos a anar més
enllà, vam decidir intentar despertar més presoners. Tot i que
alguns ens miren i desperten, altres ens expulsen violentament de la
seva vora, enfadats perquè els hem destorbat el son i el somni.
Entre els desperts, parlem fluixet entre nosaltres perquè no ens
detectin els vigilants, i no acabem d'entendre ben bé què hi fem
aquí. Avui la meva companya em diu: “Això que estem vivint és
tan estrany! Tot plegat no té cap mena de sentit! I si això també
fos un somni?” Ens mirem sense dir res, sospitant que la resposta
és no, però sense poder encara demostrar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada