Ja soc davant la casa. Envoltada per la selva que havia estat un antic jardí romàntic, està força més deteriorada del que em pensava. La restauració serà molt costosa. Els motius ornamentals s’han anat desprenent de la façana d’estil modernista, i la molsa i l’heura s’han obert pas per entre les escletxes que s’obren entre les motllures i les toves. Les finestres ja no són més que forats negres, a través dels quals es no es pot apreciar res més que la buidor.
Tot i la impressió llòbrega de l’edifici, em disposo a entrar-hi caminant sobre el terra florit i fent-me pas entre les teranyines i les goteres. La llanterna il·lumina les restes d’allò que en un altre temps semblava haver estat la dolça i lluminosa llar d’una família de la burgesia catalana del segle XIX.
M’entretinc observant les formes arrodonides de les portes i els pocs vidres de colors que encara s’arrapen fràgilment a les motllures, quan sento el xerric de la porta que duu al que deuria ser la biblioteca. Hi encaro la llanterna i veig una forma humana semitransparent que surt de darrera la porta. Amb els ulls esbatanats i la boca desencaixada, crido:
- Qui és vostè?! Què hi fa aquí?! Com heu entrat?! Què vol?!
Amb un aire d’allò més tranquil, aquella mena d’holograma em respon sense immutar-se:
- Perdoni, senyoreta, però aquestes preguntes les hi hauria de fer jo a vostè. Jo sóc l’amo d’aquesta casa, jo la vaig fer dissenyar pel millor arquitecte del país, i la veig fer construir pels millors artesans del món.
- Sí, aquesta casa té un valor incalculable. - li dic, mentre em pregunto què faig parlant amb un fantasma.
- Un valor incalculable! - Una altra veu, molt més estrident i amb un to cínic s’obre pas per entre les teranyines que envaeixen el corredor que va a la cuina, i que deixen entreveure un altre esperit que se m’atansa.
- Antonieta, per servir-la. Ai, no! De fet jo ja no serveixo ningú! Ja n’estic tipa de servir! I tu? Tu deus ser una altra d’aquelles arquitectes a qui encarreguen la restauració de la casa, la recuperació d’aquell passat lluminós de la nostra burgesia, la que construïa aquells edificis preciosos, plens de detalls acolorits i refinats,... i que és l’orgull i el símbol de la nació! Però escolta, noia: aquesta casa tan lluminosa s’ha construït sobre fonaments foscos i tèrbols. La fam de dolçor i perfecció es va saciar a costa de l’amargor del treball de dones, homes i canalla a les fàbriques.
- És clar, això ja ho tenim en compte... – dic jo, amb ànims de calmar el fantasma indignat, mentre l’holograma del senyor em mira amb cara de sorpresa. - Estem dissenyant uns plafons per explicar també les condicions dels servents i ...
-Ja, ja, això també ho deien totes les altres arquitectes,... - «...les altres?», penso, i un calfred em comença a recórrer tot el cos. - ... però allò que us interessa és la carcassa, el «valor incalculable» dels capricis del senyor, quina llàstima que es faci malbé oi? No teniu vergonya! Sempre acabem pagant els mateixos! Abans, treballant directament sota la mirada dels binocles dels senyors (almenys sabíem d’on ens venia la desgràcia!), i ara restaurant els seus palauets amb diners públics, impostos de treballadors, autònoms i consumidors. I tot per què? Per fer oblidar l’origen. L’origen de la «bellesa», l’origen de l’aigua que surt per l’aixeta, l’origen del mes de vacances a què teniu dret, l’origen de la intel·ligència artificial, de les escoles o el del sabó de rentar. I això no ho permetré. No ets la primera arquitecta, ni seràs l’última! I jo sóc i seré sempre aquí per rebre-us i servir-vos com us mereixeu... fins que aquesta casa desaparegui entre la selva del jardí i jo pugui grimpar per entre les branques de les acàcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada