ESPAI NEUTRAL

Un carrer ample, una línia dins el plànol de la ciutat. Dos cossos mòbils convergeixen en un punt de la intersecció entre dues línies perpendiculars. El cos A pregunta al cos B: “Perdoni, estic desorientat. Vostè sap què és l’espai?”

Flat Iron Building, -NYC (c) Marcela, Creative Commons

El cos B respon: “L’espai? Un “ésser”, o millor: una condició per a l’ésser. Una entitat que fa possible que hi hagin llocs, i que els cossos hi siguin. Els cossos l’habiten, hi tenen el seu lloc inscrits i registrats en les seves coordenades perfectament perpendiculars, i es situen respecte dels altres cossos.

L’espai és un ens neutre, i respecte d’ell, tots els cossos són iguals, són pura extensió en tres dimensions: alçada, amplada, profunditat.

L’espai és un buit, un suport no concret, on la línia com a espai entre dos punts ha de ser recta, i la corba és una modificació secundària de la recta. Donar el tomb és un acte absurd. L’eficiència ha de ser la màxima que regeixi l’ús d’aquest espai.

L’espai és un continu homogeni, que no alberga paradoxes, ni contradiccions, ni fragments inconnexes: és una quadrícula sense fissures, ni accidents, ni conflictes, ni límits. Sense singularitats, divergències ni excepcions.”

El cos A processa i conclou: “Aquest espai uniforme, igualador, absolut, neutre i higiènic del que vostè parla és una entitat ideal, d’una puresa gairebé divina, que mai queda contaminada pels cossos que l’ocupen. Es tracta del gran ideal de la neutralitat. És un vel extremadament subtil i finíssim, però amb l’eficàcia d’una arma hipersofisticada. És aquell vel imperceptible teixit amb relats falsos però insistents, amb el qual es camufla el poder, i que fa que l’imperi de l’ordre aparegui com l’ordre natural, que l’uniforme de la normalitat, estret i molest, s’incrusti com un òrgan més en el cos que ens ve donat, com si fos una característica genètica heretada i inalienable.

Qualsevol cosa que alteri la neutralitat d’aquest espai es considera, doncs, una anomalia, una aberració, una voluntat perversa d’alterar l‘ordre natural, i l’alteració de l’ordre és un acte criminal. Així, és com el poder es legitima a sí mateix, imposant-se en forma de neutralitat. Pensar en termes que transgredeixin aquest ordre és anormal. Ser divergent és deixar de ser neutral, ser excloent, ser culpable. La diferència és un accident, una voluntat de buscar el conflicte, una il·legalitat.

Però aquest espai no és més que això, un ideal racionalista portat a l’extrem del feixisme, perquè aniquila el pluralisme.”

Entre els dos cossos es forma un remolí, una mena de singularitat que corba les coordenades, al centre de la qual es forma un forat negre d’on sorgeix una espècie d’eco: “L’espai no és res previ als éssers i a les relacions que estableixen entre ells, les quals configuren un teixit irregular, amb nusos, forats, transparències, pedaços i recosits que es fan i es desfan, com en un work-in-progress, una entitat sempre inacabada i en transformació constant.”

-->