Un
catàleg incomplert de filòsofs, per a un retrat incomplert d'una revolució
incomplerta.
Les
estructures i els “factors objectius” són més importants que els individus. Per
fer la revolució, cal destruir el capital i la base econòmica material. Això
transformarà la societat.
La
universitat fabrica massivament estudiants incultes i incapaços de pensar. Si
penseu, us adonareu que el comunisme soviètic és un sistema tan totalitari com
el capitalisme occidental. Tots dos es poden incloure en la categoria
d’espectacle. La revolució ha de ser promíscua i convertir els espectadors en
actors socials. Fem consells de fàbrica i construim a partir de l’autogestió!
Però
paradoxalment, el maig del 68 a França es va aconseguir una cosa que no havien
aconseguit ni Alemanya ni Itàlia: que els intel·lectuals revolucionaris fossin
incorporats al sistema i convertits en pop stars anul·lant així el seu poder
transformador.
Des
del taxi ho he vist clar. Començar per canviar les grans coses no canvia res.
No és la història, sinó el “moment” allò que importa. Les coses que semblen
insignificants, com l’urbanisme o la “vida quotidiana”, són un factor essencial
de la transformació del món. El capitalisme ha rebaixat la quotidianitat a la
categoria de la repetició absurda, la monotonia, l’avorriment, l'alienació.
Cal, doncs, reapropiar-se de l’espai urbà i acabar amb la mercantilització de
la vida, cal crear “moments” d’alliberament. La veritable revolució és la de
les mentalitats. De fet, a partir del Maig del 68, la família ja no va ser
igual, les relacions sexuals tampoc, i vam descobrir que no hi havia només el
gran poder econòmic i polític, sinó que hi havia micropoders.
Fent
una relectura de Freud, sostinc que “l’inconscient està articulat com un
llenguatge”. El moviment estudiantil aquest és com un ascens del totalitarisme,
perquè en realitat, els estudiants estan cercant un Amo, i el trobaran.
S'ha
posat molt de moda el meu llibre “L’home unidimensional” (1964), on afirmo que
la fragmentació i mercantilització dels desitjos humans i creació d'infelicitat
i de falses necessitats és la clau del triomf del capitalisme. Els estudiants
l'han fet seva! Els obrers ja comencen a deixar de sentir-se classe explotada,
entren en el món de les classes mitjanes, s’aburgesen. Els estudiants poden ser
l’alternativa al moviment obrer.
Confesso
que tot això m’arriba una mica tard. El meu humanisme fa figa davant la moda de
l’estructuralisme. Però em poso al costat dels manifestants i considero els
comunistes com a principals causants del fracàs del Maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada