L'habitació xinesa : EGIPTE, TUNÍSIA I LES DONES


elpais.com

Els fets esdevinguts últimament en difrenets països musulmans dominats per dictadures orquestrades des d'occident no són tan extranys si tenim en compte que no es pot mantenir una injustícia eternament, ja que el sentiment de rebel.lió acaba essent tan fort que pot fins i tot el propi instint de supervivència. En aquest sentit, les revoltes iniciades a Tuníssia van ser només la xispa que va encendre un polvorí ja existent des de feia molts anys. Més enllà de ser un fet inevitable, és una bona notícia? Personalment em deixo portar molt fàcilment per l'optimisme en veure gent que surt al carrer i reclama les seves llibertats, tant se me'n dóna si aquesta gent és musulmana, jueva o atea. La llibertat és sempre una qüestió política, i no religiosa, i en tot cas ha de ser des de la política que cal reclamar la llibertat de culte religiós i el respecte a les creences dels diferents individus i col.lectius.

Però he llegit algunes cròniques provinents d'Egipte que m'han partit el cor de ràbia. Sembla que nombrosos periodistes han estat atacats i fins i tot assassinats mentre realitzaven la seva feina. S'havia difós la notícia que els violents eren sicaris pagats per Mubarak per desestabilitzar la revolta, però alguns periodistes, com Tomàs Alcoberro, relaten experiències personals on afirmen haver estat agredits o quasi agredits sota els crits de “jueu, jueu”.

http://www.lavanguardia.es/internacional/20110203/54110493546/la-hora-mas-oscura-de-el-cairo.html

El cas més abominable és el de la periodista Lara Logan, que fou agredida sexualment a la plaça Tahrir durant les manifestacions “d'alegria” que es van produir quan Mubarak va anunciar la seva dimissió. Els seus companys van declarar que els agressors, que formaven part d'un grup d'unes 200 persones, cridaven “jueva, jueva” mentre l'agredien. La reportera no és jueva, i encara que ho fos, què?, però sembla ser que el mot s'ha convertit en un crit de guerra. No està massa clar per què aquest cas no ha estat notícia, com tampoc ho han estat les agressions a altres periodistes. Espero que no hi hagi la intenció (no sé per part de qui?) d'amagar alguna cosa, com el fet que rera les revoltes hi hagi un altre esperit autoritari.

http://www.nypost.com/p/news/international/cbs_reporter_cairo_nightmare_pXiUVvhwIDdCrbD95ybD5N?CMP=OTC-rss&FEEDNAME=

Si al mig de la plaça principal del Caire una dona pot ser violada amb impunitat sense que ningú intervingui durant 30 minuts, (sembla que després un grup de dones van demanar ajuda a l'Exèrcit), no veig com es podrà dur a terme una autèntica revolució. La perpetuació del sistema patriarcal (tant se val si és islàmic, jueu o laic) porta a la perpetuació de la dictadura (sigui aquesta religiosa, militar o econòmica). El masclisme no és una causa, però sí que és un símptoma del grau de democràcia i llibertat d'una societat, ja que implica el poder dels homes sobre les dones, i així d'alguns homes sobre la resta dels homes, i així la subjugació d'alguns homes sota d'altres, i de les dones per sota dels homes, i d'algunes dones sota algunes altres, i així fins que a l'esglaó més baix sempre hi ha una dona, que a la vegada és una mare, una germana, una amiga,...

En aquest sentit em sembla molt important remarcar l'esforç que estan fent algunes dones a Tuníssia per reclamar allò que sembla que s'està oblidant en algunes revoltes populars: que la democràcia passa per la justícia i el respecte entre els sexes. En el seu manifest, propugnen una separació entre l'esfera política i la religiosa, perquè, com hem dit abans, només des de la política es pot llluitar per la llibertat.

Manifest de les dones de Tunísia

Tunísia està vivint un període excepcional de la història que indueix canvis importants, fins i tot radicals, en la seva estructura administrativa, política i jurídica.

Aquest país, la població del qual ha conduït admirablement una revolució que tenia com a consignes llibertat i dignitat, ha demostrat que una mobilització popular per a aquests valors és imprescindible per realitzar aquestes aspiracions, i ha palesat la seva maduresa exigint reformes polítiques i socials que enforteixin els drets de tots els tunisians, i especialment els drets de la dona.

Nosaltres, les dones tunisianes, ens sentim orgulloses d’aquesta revolució que pertany a tots els tunisians i afirmem la nostra determinació per fer que no en siguin desposseïts.

Estem animades per una profunda convicció: aquestes reformes institucionals i polítiques han de garantir una perfecta igualtat de drets i deures. La dona tunisiana és una dona moderna que participa activament en el desenvolupament polític, social i cultural del país. Per tant, és imperatiu que aquestes reformes estableixin la separació de la religió i la política, i garanteixin la igualtat i els drets de tots els tunisians i les tunisianes i l’accés de totes i tots a una vida política i social emancipada i digna.

L’escenari polític actual és inestable, i les negociacions estan en marxa per al reconeixement de tots els partits polítics que així ho demanin.

Per tant, expressem les nostres reserves sobre la inclusió en el panorama polític dels moviments religiosos o sectes i de les ideologies totalitàries, en absència d’una reforma constitucional que garanteixi la separació de la política i la religió.

Exigim que la Constitució del nostre país preservi els nostres drets. Per a això, ha de contenir dos elements que, per a nosaltres, són innegociables:

- La separació de la religió i la política.

- La igualtat entre dones i homes en tots els camps, cosa que no és el cas a hores d’ara en què persisteixen desigualtats com pel que fa als drets d’heretatge.

És essencial, doncs, que les reformes constitucionals estableixin el drets irrevocables de què gaudeixen les dones de Tunísia - i el poble tunisià en general -, i assegurin la seva observança efectiva.

Aquestes garanties són fonamentals perquè aquesta transició es completi en bones condicions i per restaurar la confiança en els diferents sistemes i els actors polítics emergents, i en última instància, reforçar la convicció dels homes i les dones de Tunísia que mai no seran desposseïts de la seva revolució.

Primeres signatàries: Asma Gharbi, responsable de relacions públiques, Rània Majdoub, estudiant, Nadia Shaaban, professora, Sami Chabane, ortofonista, Salma Elghzal, estudiant, Cyrine Bel Hedi, estudiant, Raja Bouziri, Professor Assistent, Lamia Haouat, estudiant, Dora JRAD , planificació, Saida Hamrouni, mestre, Lilia Hamrouni Kharrat, bibliotecària, Safia Sfar, agent d’assegurances, Amel Marc Messidi, Fatma Messidi Houas, mestressa de casa, IEMEN Chakroun, estudiant, Nadia Saiji, artista, Sara Horchani, editora, Mariem Amami Myers, enginyera biomèdica, Mahdoui Faten, estudiant, Cherifa responsable de comunicació, Zeineb Nasri, gerent d’exportacions, Najah Zarbout, artista visual, Wissam Jaidi, sindicat docent, Raja Basilea, dissenyadora gràfica, Fawzi Drissi Majdoub Jaïbi, Cap de Servei OACA, Sendi Hana, estudiant, Chema Triki, consultora de gestió, Dhoha Rekik, estudiant, Drissi Alia, oficial OACA, Asma Kouraichi, estudiant, Imen Chakroun, estudiant, Aoussa Dajla, actriu, Hanen Ben Amara, estudiant, Wala Kacimi, directora de projectes, Fatma Ben Abderrazak, estudiant, Haifa Jmour, estudiant, Amira Rammah, professora assistent, Zeineb Trabelsi, mestre, Sonia Garziz, dissenyadora gràfica, Inés Barouni, estudiant.