Si els dolents no existissin, ens els
hauríem d'inventar. Són tan pràctics! És gràcies a ells que ens
sentim bones persones, que alguns polítics se senten bons polítics,
que els estudiants se senten bons estudiants, que els ciutadans es
senten bons ciutadans, … Gràcies a ells podem dissimular els
nostres vicis, les nostres mancances i les nostres baixeses. Al seu
costat tot sembla disculpable. Quantes vegades no hem fet servir
l'odiosa comparació amb aquell que ho fa “pitjor” que nosaltres,
per treure'ns el sentiment de culpa de sobre i reconfortar-nos amb
l'escalforeta de la llana de la mediocritat? Nietzsche en diria
“instint de ramat”.
Posi un dolent en la seva vida! Només
cal agafar una acció que considerem dolenta o contra determinades
normes, afegir-li una mica de pebre i vinagre per destacar-ne la
fortor, amassar-ho tot fins obtenir una massa fastigosa, flexible i
enganxosa, i fer-la servir de segon terme de la comparació en
qualsevol circumstància. En cas necessari, tirem la massa contra la
superfície desitjada i... xas! Qualsevol altra cosa al seu costat es
converteix en pura innocència!
L'antiguitat de la recepta és encara
ignorada, però la seva pràctica s'ha anat transmetent al llarg de
la història. Els westerns de Hollywood en són un bon compendi: la
mateixa ferocitat malvada dels indis justificava plenament el seu
extermini, donat que les pobres víctimes anglosaxones, portadores de
la bondat i el seny de l'esperit europeu, tenien la Raó de la seva
banda.
Igualment, qualsevol política,
comparada amb la del nazisme, sembla un acte de benevolència: la
dictadura dels banquers, la política dels desnonaments, fins i tot
el règim de Franco (dictablanda, en deien!). Quan hom es vol
purificar, només cal anomenar l'altre “pecador”, “terrorista”,
“nazi-golpista”, o qualsevol dels altres noms de Llucifer, i
empastifar-lo bé amb la massa que hem reservat per al cas.
La recepta fa furor: alguns estats, com
Israel i els EUA, s'escuden rera el terrorisme musulmà per
justificar la seva expansió. El dimoni del judaisme es converteix, a
la vegada, en la justificació per a la implantació d'un estat
talibà a Egipte, on es tolera la violació de les dones al mig de la
plaça Tahrir.
Ai! Què faríem sense els dolents! I,
…. ai! Quina por que em fan els bons! Espero que no els hagi
agradat la recepta. Mal profit!
(Montse Garcia Castelló. Article publicat a la revista Londarí, l'abril de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada