Els
altres ja fa estona que han marxat cap a la reunió del sindicat. El
treballador s'ha quedat sol, amb la fàbrica a les fosques, amb el
cos adolorit, però diuen que dignificat pel treball, mirant la
màquina de fit a fit, el progrés davant seu. Mentre l'enginyer
l'observa des de darrera els seus plànols, l'obrer es pregunta què
és el millor, si el progrés o les persones, cosa que el porta a
reflexionar en veu alta sobre l'essència de la bondat.
Què
és allò que fa bona una cosa? Quan és valorada o estimada diem que
és bona. Però la qüestió essencial és: és estimada perquè és
bona, o és bona perquè és estimada? Si s'estima perquè és bona,
ens trobem una altra vegada davant el problema d'haver de definir
«bona». Per altra banda, si és bona perquè hom l'estima, llavors
l'essència de la bondat no és res més que el fet de ser estimada.
L'enginyer,
fins ara atent, reacciona.
I
no és així? No hi ha coses bones o dolentes «en sí», sinó que
aquestes ho són depenent de l'apreci d'altres. Una cosa bona és una
cosa desitjable. I només es pot provar que és desitjable si de fet
la gent la desitja. Seria absurd desitjar una cosa dolenta.
Mentre
mira com una pagesa salta del seu carro ple de palla, l'obrer respon.
Però
llavors, si ningú valorés la justícia, aquesta no seria una cosa
bona. Si ningú apreciés la valentia, ni la temperança, ni la
força, llavors aquestes deixarien de ser virtuts desitjables. I
també passaria al contrari: que tothom desitgi la riquesa, la
comoditat, la ignorància, la niciesa, l'ostentació, la malaltia o
l'enveja, indica que aquestes coses són bones? No, jo penso que el
fet que una cosa sigui desitjada no implica que sigui desitjable.
La
pagesa, que s'arreglava els cabells esbullats mentre fitava el
sindicalista, deixa anar un esbufec i afirma:
No
es tracta de si quelcom és desitjat, sinó de qui ho desitja. Aquell
qui detenta el poder defineix amb el seu desig allò que és bo, i
amb el sol fet de desitjar-ho, ho fa desitjable. D'allò que tu en
dius ostentació, alguns en diuen elegància, allò que per a tu és
niciesa, per altres és orgull, la malaltia a què et refereixes
l'anomenen distinció, i la ignorància, intel·ligència. El
llenguatge és sobirà, i qui té el llenguatge, té el poder de
posar noms, no pas per plaer, sinó simplement per amor al poder. Per
això en el fons allò bo és allò desitjable, perquè allò bo no
és més que poder. I qui no vol el poder?
L'enginyer
se'n torna cap a casa. El treballador s'apressa cap al local del
sindicat. La pagesa s'enfila al carro i s'endinsa en la foscor del
camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada